Elefantina (Per les ribes del Nil 7)

Arribem a la vessant sud d’Elefantina, un illot al bell mig del riu. Baixem a un petit moll per unes escales de granit rosa, la pedra de la zona que els antics faraons ja utilitzaven per les seves construccions i estàtues. Pugem a una de les nombroses embarcacions de motor que et porten a l’illa. En un instant hem atravessat els escassos cent metres que separen ambdues ribes. Les barques es creuen constantment portant a la gent a una i altra banda.

Passem per una minúscula cala on una munió de nens es banyen, enjogassats, en les aigües transparents del riu. Intuïm que aquesta serà una escena habitual a partir d’ara. Comprovem, també, con les restes arqueològiques es barregen amb la quotidianitat dels seus habitants. Entrem en el recinte arqueològic i un policia turístic ens acompanyarà durant la visita i alhora ens farà de guia.

Aquesta illa era antigament molt estratègica i estava fortificada. La primera catarata -que realment són uns ràpids-, molt propera, marcava la frontera geogràfica amb els nubis, antics enemics dels faraons. Ens crida l’atenció el temple dedicat a Khnum, la divinitat amb el cap de marrà, amb un cementiri adjunt de marrans, on els animals, després de ser embalsamats, eren enterrats com si d’un ésser humà es tractés.

El més captivador, dins el camp específicament bíblic, és que, gràcies a uns antiquíssims papirs trobats a l’illa, datats dels segles V i IV abans de Crist i escrits en arameu, sabem que aquí s’instal.là una colònia de mercenàris jueus que arribaren vers l’any 600 abans de Crist. Són temps que els egipcis dominen la terra d’Israel i alguns jueus serien assumits –voluntàriament o per força- dins el contingent de les tropes faraòniques i, en aquest cas, enviats a vigilar aquest enclau fronterer.

Els papirs ens expliquen com vivien i també ens detallen la construcció d’un temple dedicat a Jahvè, amb una estructura semblant a la del primer temple de Jerusalem. Malgrat l’excavació arqueològica no permet distinguir clarament les restes del temple, els papirs ens diuen que estava emplaçat al costat mateix del gran temple de Khnum, provocant, en alguns moments, les queixes del habitants egipcis.

El sol ja cau vertical: som en ple migdia. L’apassionament ens ha fet oblidar la calor durant les dues hores llargues que ha durat la visita. Poc després, des de l’alberg, mentre ens dutxem amb aigua freda veiem, per la finestra del lavabo, una bella estampa de l’illa, que ens permet seguir imaginant la vida d’aquells jueus d’Elefantina.

Assuan (Per les ribes del Nil 6)

A dos quarts de deu de la nit surt el tren, amb una mica de retard, de l’estació de Giza. Deixem la ciutat del Caire després de visitar, en dos dies, les piràmides, el museu egipci, les esglésies coptes del Vell Caire i la sinagoga de Ben Ezra, on hi ha la coneguda gueniza on apareguéren textos antiquíssims.

A dos quarts de nou del matí arribem a Assuan sopats i esmorzats, ben dormits a la llitera superior i ben fresquets per l’aire condicionat. El contrast amb la calor exterior, quan baixem del tren, és molt menor del que prevèiem. Al carrer ens espera en Hamada, un nubi amic de Riccardo que ens porta a un alberg davant el Nil on deixem l’equipatge.

Per l'irrisori preu de 50 lliures egipcies disposem d’una petita i senzilla habitació amb dos llits, una esplèndida vista sobre el Nil, bany complet, aire condicionat tronat i sorollós, una piscineta al terrat, i esmorzar. Què més es pot demanar?

D’allí anem, passejant a peu, pel llarguíssim passeig que flueix per la vessant est del riu. Assuan està abocada, com tot a l’Egipte, a la vora del Nil. La passejada ens permet assaborir que l’entorn del riu és bellíssim, amb una vegetació tropical, ufana, exhuberant, cridanera. No en va som a prop del Tròpic de Càncer.

El Nil no té, aquí, l’espectacular amplada d’altres indrets com Sohag, però les seves aigües, encara netes i transparents, converteixen Assuan en un lloc quasi paradisíac. Nombroses barques a motor i els estilitzats arbres mestres de les faluques amaren el Nil d’una vivor amable i reposada. El temps sembla que, aquí, s’hagi aturat, o que llisqui més serè i plàcid.

De sobte, una mica més enllà de la vegetació i dels edificis apareix, visible i proper, el desert, però gens hostil a causa de la confiança que destil.len les reposades aigües del riu.

El nostre passeig, pausat a causa de la calor, esdevé un moment d’ambientació climatològica: la temperatura és alta, la calor és seca i les vibracions del riu lleven la sensació d’ofec. Potser ben mentalitzats per la calor que hauríem de patir, constatem que aquesta és ben suportable gràcies a la frescor constant que irradia el Nil.

Els bitllets de tren (Per les ribes del Nil 5)

Som a l’estació de tren de Ramsès, en ple centre del Caire. Volem comprar per avançat els bitllets del tren nocturn que va a Assuan, al sud, l’anomenat Alt Egipte. Hem de comprar quatre bitllets perquè la nostra expedició s’ampliarà amb dos joves francesos, en Vincent i en Thomas, però no portem suficients lliures egípcies. Cerquem, al voltant de l’estació, un banc o una oficina de canvi, confiant que, en un lloc tan cèntric, ho trobarem fàcilment. Però avui és festa nacional i els bancs i oficines estan tancants.

Veiem en un caixer automàtic a un home treient diners i li demanem informació. Ens diu que és foraster, de Luxor, que està de pas, i no coneix cap lloc. En Riccardo li respon, amb el dialecte de la zona de Luxor, que ha viscut allí tres anys. Quina alegria la d’aquell home que, com tot egipci del sud, quan ha de baixar al Caire se sent un veritable foraster! Amb nosaltres ha trobat uns compatriotes que, en aquest cas, necessiten un cop de mà.

Content de l’encontre de compatriotes, decidit i amable, ens porta a l’estació, a les bústies de venda anticipada. Demanem el preu del bitllet i, efectivament, no portem suficients diners. Instantàniament, el “nostre compatriota” es treu la cartera de la butxaca i s’ofereix a pagar la diferència dient que ja li tornarem els diners quan passem per Luxor.

Astorats, desconcertats i colpits per aquest gest tan espontani i sincer, reaccionem donant-li les gràcies i dient-li que no es preocupi, que l’endemà podrem comprar els bitllets. Abans d’acomiadar-nos ens explica on viu a Luxor i ens diu que, si podem, l’anem a visitar. Hem tastat com és la gent de l’Alt Egipte abans d’arribar-hi.

Els dominics del Caire (Per les ribes del Nil 4)

Baixem a Ghamra, una estació cèntrica del metro. Després d’unes quantes giragonses arribem al carrer Masna Al-Tarabish, el carrer de la “fàbrica de barrets”, nom près de l’antiga fàbrica de barrets turcs allí situada. El convent està en aquest carrrer. Passem per l’antiga escola de la comunitat jueva del Caire, pel convent de sant Vicenç de Paül i arribem a la casa dels dominics: té forma de tenda beduïna i un bell i cuidat jardí la rodeja.

El convent va ser fundat l’any 1928 com a filial del l’École Biblique de Jerusalem a fi de fomentar els estudis egiptològics en relació amb la Biblia. El conegut teòleg dominic Chenú animà a altres dominics a convertir aquest espai en un lloc d’estudi i d’aproximació a la religió i a la cultura islàmica. Actualment hi ha una biblioteca amb 125.000 volums especialitzada en els primers deu segles de l’Islam. Es tracta de la millor biblioteca privada d’aquest tema.

Hi resideix una fraternitat jove, acostumada a rebre hostes. Hi ha dominics francesos i belgues, els custodis de la casa, un libanès, dos nordamericans, un monjo trapista francès, un prevere francès, nosaltres dos....

La capella que fa alhora de cor i d’església és molt austera. Hi ha quatre bancs antics de fusta, amb respatller i braços que delimiten quatre places. Davant de cada banc hi ha un reclinatori complet, amb prestatge per posar els llibres. Els bancs estan posats en forma d’hemicicle al voltant de l’altar. Dos ventiladors a les parets fan més agradable l’estada. Darrera els bancs encarats a l’altar unes fileres de bancs normals omplen la nau per acollir celebracions més nombroses.

La pregària és d’estil monàstic. Els salms són cantats en francès i en el darrer verset ens posem dempeus per inclinar-nos, tots junts, en el moment del Glòria Patris. L’Angelus, el Benedictus i el Magníficat són resats en àrab; el Parenostre en anglès. En alguna ocasió resen tot l’ofici en àrab, utilitzant el pertinent breviari. Cal subratllar que canten molt bé.

És el primer cop que sojornem en un convent dominic. Ens sentim a casa. La nostra habitació ens recorda les del convent caputxí d’Igualada: espaiosa, amb una gran taula i amb moltes prestatgeries. Al centre de la fulla exterior de la porta hi ha, penjada, una petita planxa de fusta amb els noms dels espais conventuals. Un petit orifici al costat de cada nom serveix per col.locar el punxó que assenyala on pots ser localitzat cas que t’absentis de la cel.la. Al costat dels noms hi ha, també, els horaris amb els seu corresponent orifici.

A la nit tenim un dilema: si dormim amb les dues finestes obertes, el soroll del carrer ens molestarà de valent. Si dormim amb les dues finestres tancades la calor esdevindrà insuportable. Optem per l’entremig: obrim només una finestra, la més allunyada, i engeguem el ventilador a una velocitat suau perquè la remor no ens destorbi.

Companys de viatge (Per les ribes del Nil 3)

Un jove, assegut tranquil.lament en una filera de cadires, amb una bossa de viatge al costat, escolta la conversa sobre els autobusos. Ens informa que “dintre d’una estona” sortirà una furgoneta, que ell està esperant, cap el Caire. Intuïm que no es tracta de les furgonetes noves i climatitzades que, en la frontera de Taba, porten els turistes a Nuweiba, al Sinaí, a Sharm-El-Sheik o al Caire. Serà una furgoneta més destartalada que, com altres, desplacen a la gent de la zona als mateixos llocs, però a un preu notablement inferior.

A les dues arrenca la furgoneta amb els equipatges lligats a la baca. L’hora i mitja d’espera ha servit per fer-nos amics d’aquest jove que assumeix, espontàniament, el rol d’amfitrió. Ell puja al davant, al costat del conductor i fa pujar amb ell al Riccardo, per continuar xerrant durant el camí. A un servidor ens indica la primera filera de seients, “que s’està millor”, al costat d’un altre jove que, malgrat anar vestit a l’europea, porta la barba llarga: és un home religiós que, com a bon egipci, ens somriu afablement.

En pocs minuts l’ambient del vehicle és immillorable: preguntes, respostes, rialles, picades de mà... El conductor comparteix espontàniament amb els que estem més a prop un entrepà de “foul” (faves estofades). El viatge, humanament parlant, promet. Es respira cordialitat i serenor. El caràcter dels egipcis i la calor del desert ho afavoreixen.

Creuarem la península del Sinaí d’est a oest quasi en línia recta, a través del desert del Tih, fins arribar a Suez. Allí atravessarem el canal per un túnel. La velocitat de la furgoneta permetrà airejar-se suficientment mentre llisquem per un desert inòspit i displicent.

El jove religiós assegut al meu costat, després d’assenyalar-nos algunes vegades bonics paisatges, obre un llibret de pregàries i comença a cantussejar suaument, mentre la part davantera segueix amb les seves bromes i rialles. Al darrera tots estan callats. Ens afegim a l’ambient de pregària del nostre company i, discretament, també ens posem a pregar. Tot acompanya a l’interiorització.

Al voltant de les tres al meu company de seient se li dispara el mòbil amb un volum considerable. És l’hora de la pregària de la tarda i l’aparell telefònic fa la funció de minaret. Tothom calla respectuosament o segueix parlant més baix. Constatem que som els únics sorpresos amb aquesta escena. Per un instant l’imaginem a casa nostra en un transport públic i somriem. Certament, som en un altre món.

El viatge va esdevenint rutinari i calmat: una carretera recta i inacabable, el desert sense canvis significatius, i el sol que, suaument, es va ponent. És hora que nosaltres resem les Vespres. Motivats pel bon ambient treiem, sense recel, el llibret de la Lítúrgia de les Hores. El nostre company ens mira de reüll i sembla complagut que també preguem. Una amable sintonia ens fa sentir propers. Compartim l’aigua, compartim somriures, compartim pregàries.

Veiem, en direcció contrària, un accident. Un cotxe està volcat amb una ambulància al costat. Ens mirem espontàniament. Un servidor enlaira lleument les palmes de les mans i aixeca simultàniament el cap i els ulls vers el cel. Ha entès el nostre gest a la perfecció i cadascú, amb les palmes de les mans cara amunt, encomana a Déu els accidentats.

Aquest jove trenca la imatge que tenim els europeus del religiós musulmà: seriòs, altiu i excloent. Ell és cordial, delicat amb els que van pujant i baixant de la furgoneta, fent bromes i maldant perquè regni un bon ambient durant tantes hores de viatge.

A partir de Suez, ja fosquejant, deixant enrera la península del Sinaí i havent creuat el túnel, el tràfic esdevé intens i el moviment dels qui pugen i baxen de la furgoneta augmenta. Les ganes de tots plegats d’arribar al destí són evidents. Abans d’entrar al Caire el nostre company de viatge ens deixa, s’acomiada donant-nos la mà i ens desitja una bona estada. Hem estat sis hores junts.

Arribem al destí final a dos quarts de nou. És fosc. Exactament han estat sis hores i mitja de viatge. El conductor, contentíssim de la nostra companyia, ens ha convidat a un te abans d’acomiadar-nos. A dos quarts de deu, una hora després, arribem en metro al convent dels dominics del Caire.

“Non mormorate tra voi” (Diumenge 19)

“Non mormorate tra voi”. Sono parole di Gesù, nel vangelo di Govanni, ai suoi contemporanei. La mormorazione non è soltanto una valutazione negativa, come pure non è soltanto una semplice critica. La mormorazione è, sostanzialmente, squalificare, disprezzare, rifiutare! Nel caso del vangelo di oggi le mormorazioni sono dirette a Gesù stesso.

“Non mormorate tra voi” sono parole di Gesù alla società europea che pensa di avere molte ragioni per declassare sottilmente, elegantemente e perfino accademicamente, Gesù e i suoi. Questo è un pensiero laico, di tono dogmatico ed altezzoso, che pretende di neutralizzare un’esperienza di fede viva e visibile. “Non mormorate tra voi”, sono parole di Gesù ai cristiani europei – siano essi vescovi, preti, frati, suore, laici- i quali, arrabiati, addolorati e frustrati per questa realtà, vivono un conflitto di dominio e di prestigio sociale.

“Non mormorate tra voi” sono parole di Gesù agli abitanti della Terra Santa dove la prossimità religiosa è evidente e bruciante, dove il dialogo interreligioso diventa più difficile e allo stesso tempo piu accessibile, dove evitare il rifiuto diventa quasi impossibile. “Non mormorate tra voi” sono parole di Gesù ai cristiani di Terra Santa perché i rapporti tra loro superino uno “status quo” formale e rispettoso, cosa importante ma, in fondo, che mantiene ognuno nella sua fortezza.

Gesù è il pane disceso dal cielo, un pane que non “mormora”, un pane que si lascia mangiare, un pane silenzioso che evoca una vita offerta in sacrificio, un pane che nutre in maniera diversa i rapporti umani, un pane amalgamato con il lievito della fede.

Noi stessi siamo mormoratori a causa delle nostre insicurezze e delle nostre paure. In definitiva, a causa della nostra mancanza di fede. Riconosciamo le nostre debolezze e lasciamoci alimentare come il poverino Elia, timoroso ed esausto, dagli angeli del cielo, poiché ancora è troppo lungo il nostro cammino nella fede.

Guieu-me per les vostres rutes... (Per les ribes del Nil 2)

Són quarts de vuit del matí del dimecres vint i dos de juliol. Asseguts a l’autobus de línia que ens porta de Jerusalem a Eilat, resem les Laudes. Ens apareix el verset “Guieu-me, Senyor, per les vostres rutes; ensenyeu-me la vostra veritat” que expressa, inesperadament, el veritable sentit del nostre viatge.

Hem baixat a Jericó i hem deixat al darrera el Mar Mort i l’antiga Sodoma. Som a l’inici del desert del Nèguev i tenim Beersheva a prop. Ens aturem per fer una pausa. Són dos quarts de deu. Atesa l’avinentesa, aprofitem per llegir el text on el profeta Elies fuig del rei Acab passant per Beersheva, el desert del Nèguev i arribant a l’Horeb (1Re 19,1-8). Nosaltres farem, avui, un itinerari semblant, però l’objectiu serà el mateix: refer el camí de l’Èxode per aprofundir els orígens de la fe d’Israel.

A dos quarts de dotze ja som a Eilat (quina xafogor!) i una hora després ja hem creuat la frontera de Taba. Som a la part egipcia i comença l’aventura. L’autobus al Caire que sortia a dos quarts d’una, avui no ha aparegut. Hem d’esperar al de quarts de cinc -que arribarà al seu destí a mitjanit- o triar entre les múltiples alternatives que ofereix la realitat egípcia.

Per les ribes del Nil 1

Fra Riccardo, dominic nascut a Roma, professor a l'École Biblique, ens convida a acompanyar-lo en un viatge de treball a l'Egipte. Ha de preparar in situ la visita arqueològica que ha de fer el curs vinent amb els alumnes.

Ens avisa de la calor extrema de l'Alt Egipte - el sud- en ple estiu, de les incomoditats del menjar i el dormir, de les precarietats del transport i de la manca de refrigeració... La proposta que ens fa esdevé tan temptadora que li diem, convençudíssims, que sí.

Seran uns quinze dies per le ribes del Nil. De Jerusalem anirem, en autobusos, al Caire. D'allí viatjarem, en tren, fins a Assuan. Una faluca - la típica barca a vela del Nil- ens portarà uns dies riu avall. Vistarem les restes faraòniques de Luxor i tornarem al Caire. En el Sinaí acabarem, ajudant Déu, l'itinerari.

Cerimònia en una presó (Cròniques jerosolimitanes 2009-11)

L’accés al recinte on hi ha dos centres penitenciaris masculins esdevé, aquesta vegada, molt ràpid. L’entrada al centre que visitem avui (Ayalon), també. En menys de mitja hora estem tots reunits en una sala prou digna i tranquil.la. Som els quatre voluntaris (dos frares i dues monges) i els interns: tres colombians, tres palestins, un indi, un sudafricà i un nordamericà. El grup d’interns és espontàniament ecumènic: un ortodox, dos protestants, i la resta catòlics.

Un dels àrabs palestins iniciarà avui, després d’alguns anys de visites mensuals a la presó, el seu catecumenat d’adults. La propera Pasqua, ajudant Déu, serà batejat. El seu itinerari de vida i de fe és innegablement colpidor. Un cop a la presó, absolutament sol, es decidí a demanar suport religiós.

Dirigeix la celebració un dominic italià que domina l’àrab. La padrina és una franciscana missionera de Maria maltesa, que també parla l’àrab. Ens posem tots drets després que el frare dominic ens expliqui el que farem exhortant-nos a acompanyar i a pregar pel nou catecúmen.

Ens senyem i escoltem com li fan unes preguntes en àrab que, tímidament i en veu baixa, com és habitual en ell, respon. La majoria no entenem les preguntes, però ens sentim còmodes d’assistir en aquest acte i, sobretot, de saber-nos partíceps d’una cerimònia mil.lenaria en l’Església.

Arriba el moment més significatiu i impactant, on les paraules deixen pas als signes. Delicadament, sense presses, mentre fa una pregària, el frare dibuixa el senyal de la creu en el front del candidat amb oli dels catecúmens. Seguidament li ungeix les orelles recitant una altra pregària. Ara li toca el torn als ulls i a la boca. Després el catecúmen s’aixeca la camiseta i li ungeixen el cor. Per últim, les dues espatlles són signades amb el senyal de la creu i l’oli.

El silenci que hem creat durant aquest moment ha estat vibrant, atent i emocionat. També hem llegit, en anglès, l’evangeli de sant Joan, el fragment on Jesús respon a la demanda d’on s’allotja que li fan dos deixebles de Joan Baptista: “Veniu i ho veureu”, els diu. El frare predicador ha fet honor al seu nom amb una senzilla, clara i evocadora homilia en anglès i li ha lliurat al catecúmen un exemplar del Nou Testament en àrab. Després, un per un, l’hem abraçat en senyal de benvinguda a la comunitat cristiana. Un refresc i unes galetes han arrodonit l’acte.

Els quatre voluntaris tornem a casa colpits en la fe per haver celebrat aquest acte en una presó, un indret on qualsevol cerimònia religiosa assoleix una intensitat i una dimensió insospitades.

Ahir el catecúmen ens trucava dient que un company seu de cel.la, un turc, s’ha manifestat cristià, i vol afegir-se al grup.

Ha plogut!!! (Cròniques jerosolimitanes 2009-10)

Sortim de casa a quarts de nou del matí. Mirem, com és habitual, el cel. Hi ha molts núvols. Qué bé -pensem-, avui fara menys calor! La presència de núvols porta, indefectiblement, que el termòmetre baixi i que la temperatura sigui més agradable però, de pluja, ni una gota. A l'estiu no plou mai.

A quarts de nou baixem en una camioneta, en direcció a Tel-Aviv, concretament anem a Ramleh, on hi ha tres centres penitenciaris. Estem asseguts al darrera del vehicle i el conductor ens diu que cauen gotes. Ens posem a riure, pensant que fa broma, però ens quedem callats i bocabadats contemplant com, una pluja suau, esquitxa el vidre davanter. És el primer cop que veiem ploure a l'estiu en aquestes terres!

No han estat dues gotes que han caigut, despistades, del núvol. La pluja ha durat uns cinc minuts. Tot un espectacle que, malauradament, no hem assaborit plenament per anar dins del vehicle. Quan hem arribat al centre penitenciari i hem trepitjat el carrer, petits bassals donaven testimoni de l'extraordinari i inusualíssim esdeveniment.

Interpretem -des de la fe- aquesta pluja com un signe celestial que ens acompanya en el que anem a celebrar en la presó: un intern iniciara avui, en una cerimònia, el catecumenat d'adults per a ser batejat la propera Pasqua.

Olors... (Cròniques jerosolimitanes 2009-9)

Ens disposem a fer un itinerari per dins de la ciutat emmurallada amb un objectiu definit. L’iniciarem en la porta de Damasc i, passant pel mercat, l’acabarem en el Sant Sepulcre. Estarem especialment atents a les olors que anirem percebent. Serà un itinerari fonamentalment olfactiu.

Només començar, just en el dintell de la porta de Damasc, sentim la flaire mentolada, inconfundible, fresca i neta de la menta. Algun vianant, que no hem sabut distinguir, en portaria un manat en una bossa. L’olfacte ha superat a la vista.

Sortits del portal de Damasc, ja dins la muralla, baixem pels graons del carrer principal. Detectem una nova olor, més intensa, enganxosa, gastada, que entra per les narius i baixa fins a la boca de l’estòmac: és oli calent que fregeix falafels.

Enfilem el carrer de la dreta, que fa d’embut del carrer ample d’on venim. No donem, olfactivament, a l’abast. Primer una aroma avinagrada, pujada, altiva: es tracta d’olives i verdures macerades. Segon, l’efluvi volàtil, aromàtic i agradable de cafè mòlt amb una pessigada edulcorant de cardamón.

Després una aroma càlida, empalagosa i dolça de mel diluïda, l’ingredient fonamental de la pastisseria àrab. Immediatament, també una olor dolça, però artificial, química, buida, de llaminadures.

Ara notem una flaire consistent, concentrada, quasi embafadora, d’un ésser viu: és carn penjada, que contrasta amb una fragància neutra, impersonal, incisiva, de detergents. De nou percebem l’olor verda, estimulant i aromàtica de la menta i l’aroma discreta, fresca i qualificant del julivert.

Abans d’arribar al creuament amb la Via Dolorosa ens arriba la flaire marinera, salada i adherent del peix. Tot seguit ens delectem amb el regal olfactiu de les espècies, una olor que penetra més enllà de les narius i sembla adherir-se a la pituïtària, quasi fent-li pessigolles.

Per últim, una fragància a roses. Prové de l’oli perfumat que regalima de les llànties penjades damunt de la llosa de la unció, just a l’entrar en l’església del Sant Sepulcre. Una llosa impregnada d’aquesta fragància suau, delicadament penetrant i espiritualment recomfortant.

El peculiar silenci del Shabbat (Cròn. jerosolimitanes 2009-8)

És agradabilíssim assaborir un Shabbat en la part jueva de Jerusalem. La calma és completa i el silenci que es percep és molt singular.

No és el silenci que hi ha dalt d’una muntanya, majestuós i enervant.
No és el silenci de la pregària, concentrat i íntim.
No és el silenci d’un cementiri, agredolç i nostàlgic.
No és el silenci del mar, immens i melangiós.
No és el silenci del desert, aclaparador i desafiant.
No és el silenci de la nit, tranquil i relaxant.

El silenci del Shabbat és un silenci ambiental, natural, global; és un silenci manifestament religiós que ho impregna tot d’una suavitat perceptible pels sentits. Et sents rodejat d’un benestar càlid, dolç, amable. La veu i els gestos abaixen, instintivament i respectuosament, el to i la força. L’harmonia de l’univers sembla perceptible i accessible en aquesta jornada. És un dia destinat a badar.

SERMONETS D'UN QUE NO HI TOCA

SERMÓ MATEU 16, 24-27
“Què en traurà l’home de guanyar tot el món si perdia la vida?” (Mt 16, 26)

Divendres, 10 de juliol de 2009
Santa Verònica Giuliani, caputxina


La situació de crisi de què se’ns parla quasi cada dia als mitjans de comunicació ens ha fet posar-nos al dia pel que fa als termes econòmics: finances, accions, inversions, pèrdues i guanys, són paraules que estan ara a l’ordre del dia. I vés per on que l’Evangeli, avui, estranyament també ens posa davant aquesta terminologia.

Sabem que Jesús no parla perquè sí. Abans de dir les paraules que acabem d’escoltar l’evangelista ens explica que Jesús, prenent apart els seus deixebles, els confia el secret de la seva missió: una missió que comprèn el rebuig, el patiment, la pena de mort i la victòria de la resurrecció. Pere, impetuós com sempre i un xic eixelebrat, pren apart el Mestre i li diu que això no pot ser, que s’equivoca. Al seu Messies (al que Pere té ben apamat) això no li pot passar mai de les maneres.

Però Jesús, després de tractar Pere de Satanàs, que no és poca cosa, es torna a dirigir a tots els deixebles, a tots nosaltres, per parlar-nos d’economia. Economia de salvació.

Com li vaig sentir dir a un amic meu sols tenim una vida i cal saber en què la invertim. Perquè el que és clar és que podem perdre la vida, i no en el sentit de patir un accident mortal. La podem perdre mirant-nos a nosaltres mateixos, vivint egoistament, procurant pel nostre benestar fins i tot d’una manera malaltissa. En fi, podem viure la vida de mil maneres per a un bon dia, tot despertant de la nostra letargia, descobrir que no hem viscut, que la nostra vida no té fondària, que l’hem perduda. Que ens hem limitat a posar, com en una línia recta més o menys llarga, un any rere l’altre. I això tant és així que, com diu Jesús, podem viure l’engany de pensar que fent això estem salvant la vida, quan l’estem perdent irremissiblement.

És una gràcia despertar-se d’aquest son mortal i descobrir, no sense dolor, que hem perdut el temps. Però la Bona Nova de l’Evangeli, la Bona Nova de Jesús, és que Ell ha vençut aquesta dinàmica de pèrdua irremissible. Fixeu-vos que Ell mateix diu que qui perdi la seva vida per mi, la retrobarà. Si podem retrobar-la, vol dir que no l’hem perduda del tot, que sempre hi som a temps d’aturar-nos, mirar enrere (què hem guanyat, què hem perdut) i mirar endavant (en què volem invertir la nostra vida a partir d’ara). Jesús esdevé així, com sempre, la veritable font d’esperança davant qualsevol crisi personal. L’esperança de poder refer el camí. Un camí que pot haver-nos deixat les ferides de les pedres per on hem ensopegat, o les esgarrinxades de les espines que se’ns han clavat (o que ens han clavat), però un camí que té sentit, un camí que porta a casa. Què en traurà l’home de guanyar tot el món, si perdia la vida?

Amb tot, la paradoxa de l’Evangeli que Jesús anuncia és que guanyar la vida, invertir-la, exigeix carregar la creu, morir a aquests egoismes, aprendre a anar-se donant com Crist, i esdevenir, amb les nostres vides, potser en la nostra grisa quotidianitat, una “vera icona” del Crist, com Verònica Giuliani, de qui avui fem memòria, capaç de portar una vida de donació i amor abnegat a les seves germanes de comunitat que no sempre li feien la vida fàcil.

Apropem-nos un cop més a aquest Jesús que se’ns dóna en l’Eucaristia. Ell ve a nosaltres a donar-nos vida i vida abundant, una vida per compartir, per comunicar a tothom.

Vigílies de sant Benet (Cròniques jerosolimitanes 2009-7)

Estem sopant. Son quasi les nou. Repiquen solemnes i templades les campanes de l'església de la Dormició, custodiada pels benedictins alemanys. Anuncien l'hora de Completes, la darrera pregària del dia, que precedeix la seva gran solemnitat de demà: sant Benet.

Ha estat un repiqueig llarg, atípic, poc habitual, que ha esdevingut agradós a l'orella i a l'esperit. Després, evocant el so de les campanes, hem recordat que exactament a les set i deu minuts, mentre resàvem, ha sonat la sirena que anunciava l'inici del Shabbat, el gran moment de repòs religiós i social jueu. També ens ha vingut a la memòria que, a mitja tarda, quan erem a la biblioteca, hem escoltat -més alts de l'habitual- els altaveus dels minarets que, com cada divendres, els pugen de volum per proclamar la seva diada festiva.

Hem somrigut, complaguts, d'haver assaborit, en poques hores de diferència i sense parar esment, aquesta diversitat de sons socio-religiosos. En aquesta ciutat, això esdevé quotidià.

L'ocell que xiula (Cròniques jerosolimitanes 2009-6)

Els nostres coneixements i llenguatge ornitològic són nefastos, però no podem estar-nos de descriure una escena amable i bucòlica. La capella de la casa de Jerusalem és a peu pla i tenim, a tocar, una olivera. A les set de la tarda ens reunim per celebrar l'Ofici de Lectura que, després d'un quart de silenci, enllacem amb les Vespres.

Fa dies que, sense interrupció, durant el silenci, un ocell -que desconeixem el seu nom però reconeixem el seu piular- refila de l'olivera estant. Acabada la nostra recitació, suposem que ben audible, li toca el torn a ell. Però aquest ocell més que cantar o piular, xiula. Talment com si fes un llarg monòleg, fa constants canvis de to, algunes pauses, fins i tot sembla que, en algun moment, intenti refilar. El més sorprenent, però, és la seva energia, que sembla que no tingui aturador.

En definitiva, l'ocell capta, irremeiablement, l'atenció dels qui estem al seu costat fins que, constatant que el sol declina, li arriba el moment de fer silenci i reposar, just abans que nosaltres comencem les Vespres.

Atrevits...? (Cròniques jerosolimitanes 2009-5)

Avui, dissabte quatre de juliol de dos mil nou, és un dia significatiu pels caputxins catalans: han arribat, per incorporar-se a la nostra provincia, tres frares de la província caputxina de Sardenya. Opinem, modestament, que és un esdeveniment que mereix ser compartit atesa la seva discreció i atreviment.

Des de la llunyania física i des de la proximitat espiritual, vivim il.lusionats aquest pas. Aquest matí, en la pregària de Laudes, la fraternitat caputxina de Jerusalem encomanava a la Mare de Déu aquest agermanament provincial.

Els caputxins sards i catalans hem signat un projecte d’agermanament que es concreta, inicialment, en la vinguda dels tres mencionats frares. S’instal.len en el convent d’Arenys de Mar, on aprendran la nostra llengua i s’integraran dins la nostra quotidianitat per anar discernint propers passos.

La reducció progressiva de la vida religiosa masculina i femenina a Catalunya – i a la resta de l’Estat- ha anul.lat l’antiga divisió de les províncies (zones geogràfiques o culturals) i ha provocat una reunificació en l’àmbit estatal. Això és generalitzat en tots els ordes i congregacions masculins i femenins.

Els caputxins catalans trenquem aquesta tendència i optem, no per agrupar-nos, sinó per obrir-nos a noves realitats, diferents i desafiants. No es tracta de presumir de catalanistes ni de nacionalistes, ni d’onejar la senyera dalt dels nostres campanars. Es tracta de mantenir-se fidels a la nostra història, a la nostra cultura, a la nostra llengua i a la nostra religiositat. Volem ser fidels, fins on puguem, als parenostres i avemaries que els nostres pares ens han ensenyat i que comunitàriament resem cada dia.

No ha estat fàcil explicar i fer entendre aquesta opció, inicialment extranya i fins i tot fàcil de malinterpretar pels nostres germans caputxins més propers.

La barreja de dos tarannàs ben diferenciats, el català, plural i laic, i i el sard, tradicional i pietós, ens ha de portar, malgrat els mutus recels, a bon port. El desig fonamental és que els frares nouvinguts siguin un estimul de dinamització vocacional. La nostra societat catalana, encara que ho negui i ho dissimuli, continua necessitant referents de vida transcendent, homes i dones que consagrin la seva vida a Déu i als germans.

La nostra opció cert que té intencions de supervivència, però també està suficientment amarada d’il.lusió. Mantenim ferm el desig de seguir irradiant l’esperit franciscà que ens ha aplegat com a germans. Un tarannà que compartim amb els qui formen les nostres comunitats cristianes i que animem a participar d’aquest anhelat desvetllament vocacional que serà beneficiós per a tots.

Pregària del matí (Cròniques jerosolimitanes 2009-4)

Sortim, com tots els matins, a quarts de nou de casa. Som encara en el nostre barri jueu de Talbiyeh. Veiem en un passadís interior, que fa alhora de pati obert i d’accés a diverses vivendes, una dona pregant abans de sortir al carrer.

Està dempeus, de cara a la paret. Constatem que està orientada vers el Mur Occidental, també anomenat de les Lamentacions. És una jueva religiosa: porta faldilla llarga, camisa de màniga llarga, perruca i barret. Sosté en la mà esquerra el Sidur, el llibre ritual de les pregàries. Mentre prega balanceja delicadament el seu tronc endavant, com a signe que tota ella està pregant, incloent el seu cos.

Nosaltres també gosem, sovint, en el nostre trajecte diari, desgranar el rosari de la pregària del cor. L’entorn et convida amablement a fer-ho. A Barcelona no ens atrevim, ens fa vergonya...

Pregària de la tarda (Cròniques jerosolimitanes 2009-3)

Entrem dins la ciutat emmurallada per la porta de Jaffa, l’única porta que dóna a occident. Són quarts de cinc de la tarda. El sol el tenim a l’esquena i encara no ha arribat la marinada que refresca l’ambient.

Badem per la llibreria franciscana que és entre el carrer del patriarcat llatí i el patriarcat grec. Veiem que, en la botiga del costat, un antiquari, amb les portes obertes, es disposa a fer la pregària de la tarda. Té l’estora a terra, s’ha descalçat, i està a punt d’agenollar-se en direcció al sud-est, vers la Meca.

És sorprenent com, en un carrer amb tant de moviment, sobretot de turistes, el botiguer gosi deixar la feina cinc minuts per posar-se a resar.

Cloenda de l’any paulí (Cròniques jerosolimitanes 2009-2)

Són quasi les sis de la tarda. La basílica de sant Esteve, en el recinte de l’École Biblique et Arqueologique Française, està plena de religiosos i religioses, capellans, seminaristes, laics i laiques. Les Segones Vespres de la solemnitat de sant Pere i sant Pau són a punt de començar. Seran l’acte de cloenda de l’any paulí a Terra Santa.

La tomba del pare Lagrange, actualment beat, situada al bell mig del llarg presbiteri que fa alhora de cor per la pregària dels dominics, acull discretament una nodrida representació de la comunitat catòlica masculina i femenina de Jerusalem i voltants. Representant als caputxins hi ha un servidor i hem tingut la sort que ens han fet seure molt a prop de la tomba del destacat biblista fundador de l’escola bíblica que ens acull.

Entren en processó, amb creu alçada, cirials i acòlits, les personalitats eclesiàstiques. Només sabem distinguir el nou patriarca llatí Fouad. S’adreçen, per un costat de la nau, a la capella lateral del Santíssim on fan una genuflexió, uns moments de silenci i prenen discretament el seu lloc en la presidència.

Tot seguit entra el cardenal Kaspers, president del Consell Pontifici per a la Promoció de la Unitat dels Cristians, vingut expressament a cloure l’any paulí. L’entrada també és en silenci i va acompanyat igualment amb la creu alçada, els cirials i acòlits. Va revestit amb una capa pluvial vermella digníssima però gens ostentosa. Dos diaques, amb dalmàtiques, sostenen els costats de la capa. El cardenal porta entre les mans, encesa, una llàntia daurada que diposita damunt l’altar central.

Malgrat la cerimònia se celebra en la casa dels dominics, són els franciscans els qui, més avesats als cerimonials, tenen cura de la celebració. Tots tenim a les mans un bell llibret, editat per a l’ocasió, per seguir devotament la solemnitat, íntegrament cantada en gregorià, fins i tot la lectura breu.

En el moment del Magníficat, amb tota la naturalitat del món, els qui ocupen la presidència, el patriarca llatí, els altres bisbes i algun altre patriarca, encenen la seva candela de la llàntia de l’altar i es desplacen per tota la nau encenent les candeles de la resta dels assistents. Un detall que manifesta l’habitual naturalitat amb que se celebren les solemnitats a Terra Santa. No són gens pomposes ni encarcarades.

El cardenal ens fa l’homilia una mica en francès i la resta amb un anglès amb un accent terriblement alemany. Acabada la celebració, espera somrient i afable a la porta, per saludar tots els assistents. La nostra primera intenció com a bon català progre i crític amb la jerarquia, ha estat de no saludar-lo, però tot era tan natural i cordial que ens ha semblat de mala educació esquivar-lo. Hem pensat que la correcció havia d’estar pel damunt dels estereotips.

L’hora dels armenis (Cròniques jerosolimitanes 2009-1)

Deixem el grup de pelegrins a l’aeroport de Tel Aviv. Són les tres de la matinada. Arribem a quarts de quatre a Jerusalem. Acompanyem el darrer pelegrí a la seva residència i, per fer temps, anem al Sant Sepulcre, que ja és obert.

Entrem a la ciutat emmurallada per la Porta de Damasc i enfilem pel carrer que segueix el que era l’antic Cardo Màximo del segle segon. Són escasses les persones que hem trobat pel trajecte. Una pagesa dorm asseguda sobre una caixa. Està ocupant el lloc amb la mercaderia mig preparada per quan surti el sol, en ple divendres, un bon dia per a vendre.

Arribem a la porta del Sant Sepulcre. A l’entrada hi ha, com sempre, un policia israelià vigilant. Pugem al Gólgota pels alts i enlairats graons. Una monja ortodoxa ocupa folgadament el lloc de venerar la santa creu. Un monjo grec ortodox i una monja ortodoxa parlen suaument però molt entretinguts. Constatant, després d’una bona estona, que els tres estan molt a gust fent el que fan, decidim anar al sepulcre.

Són les quatre menys pocs minuts. Un sagristà armeni està acabant de preparar els ornaments litúrgics per a celebrar el seu ofici. Ens mira de reüll per si intentem entrar dins la tomba. Captem la mirada i ens quedem discretament allunyats. És l’espai de temps que la comunitat armènia disposa del recinte del sepulcre: de les quatre fins a dos quarts de sis. Prèviament, de les dotze de la nit fins a les tres, ho ha fet la comunitat greco-ortodoxa.

A les quatre en punt apareix un acòlit vestit amb una túnica preciosa d’un gris clar amb creus brodades amb fil d’or. Es situa de cara a l’entrada del sepulcre, però suficientment allunyat per deixar oficiar al diaca i al prevere que apareixen seguidament. El diaca porta una dalmàtica molt elegant, també de color gris clar i amb creus brodades amb fil d’or. El prevere porta una capa pluvial de color beige amb creus brodades en relleu. El coll de la capa és alçat i rígid, de tres cossos, que la solemnitza i distingueix. Té un color beige més pujat -tirant a marró- que coincideix amb el color del capell hexagonal que també llueix en el seu cap. La comunitat armènia destaca pel bon gust i la distinció en el vestir.

Amb els tres armenis oficiant, les dues monges i el monjo ortodox del calvari, som els únics que estem en l’edifici del Sant Sepulcre. Una calma dificilíssima d’assaborir en aquest recinte.

Estem cansats d’estar drets i els ulls ens pesen. Seguim la celebració asseguts en un banc de la capella de les aparicions a Maria Magdalena. Al cap d’una estona ja dormim, acompanyats pel cant semitonat del lector, el dring dels cascabells de l’encenser del diaca i el cant que, més llunyà, recita el prevere dins la tomba.

Abans d’adormir-nos constatem que encara no havíem estat en el Sant Sepulcre en aquesta hora dels armenis. Somriem pensant que és una manera adient d’iniciar el nostre sojorn a Jerusalem.

Ens despertem per moviment que comencen a fer els franciscans, obrint la seva sagristia i preparant els ornament pel seu torn: a dos quarts de sis comença la primera missa llatina dins el sepulcre. Decidim marxar. Per les portes del Sant Sepulcre entra vigorosament la claror. Ja és de dia.

Anem, a poc a poc i fent temps, pels carrers encara buits de vianants i amb un tràfic escàs, fins a la casa caputxina de Jerusalem. Ja estan aixecats i a punt de començar la seva pregària.

SERMONETS D'UN QUE NO HI TOCA

SERMÓ JOAN 19, 31-37
“Miraran aquell que han traspassat” (Jn 19, 37)
Solemnitat del Sagrat Cor de Jesús


“En tal o en qual té molt bon cor”. Com és el llenguatge humà d’expressiu!!!! Una frase curta i amb això ja ens entenem. Amb ella “en tal o en qual” queda qualificat com algú que és bona persona, algú a qui ben segur que li podrem demanar un favor, perquè ens atendrà; algú que potser ens donarà un cop de mà desinteressadament o que sabrà estar al nostre costat fins i tot sense demanar-li-ho, perquè la seva bondat el farà sol·lícit a qualsevol necessitat, encara que aquesta sigui només insinuada.

D’aquesta manera, amb la referència a un òrgan del nostre cos, el cor, entenem que hi fan niu els millors sentiments dins d’una persona.

Em sembla que la festa d’avui també va per aquí, tot i que amb alguns matisos importants.

El primer matís és que el cor que avui tenim present en la celebració no és un cor qualsevol, tot i que bategà físicament com un cor qualsevol: és el cor de Jesús. Un cor tan especial que el qualifiquem de “sagrat”.

El segon matís, i és el que ens ajudarà a entendre el qualificatiu de “sagrat”, la seva especialitat, és que el cor de Jesús és el cor de Déu mateix. Celebrant el Sagrat Cor de Jesús estem celebrant el misteri de l’Encarnació en allò que té de més pregon: Déu que ens estima amb entranyes de misericòrdia, com hem escoltat avui en la primera lectura del profeta Osees.

I el tercer matís és el que ens dóna la lectura de l’Evangeli que avui hem sentit proclamar: “Miraran aquell que van traspassar”. El cor de Jesús és un cor traspassat, un cor ferit, un cor trencat, signe de la seva manera desinteressada de donar-se per a la humanitat sencera.

Crec, però, perquè som així de limitats els humans, que faríem malament de quedar-nos sols amb el cor d’una manera superficial, sentimentaloide. Perquè la Paraula de Déu, més concretament els Evangelis, ens fan parar esment també en les mans de Jesús que guarien tota xacra (física i espiritual); en els peus de Jesús diligents en cercar l’ovella perduda, en els llavis de Jesús que sempre sabien dir una paraula de salvació, de perdó, de consol; en els ulls de Jesús que mai no feien accepció de persones.

Avui, en aquesta Eucaristia, tenim Jesús viu i present enmig nostre en allò més íntim d’Ell mateix, amb el seu cor, però demanant-nos que també nosaltres siguem, per al nostre proïsme, les seves mans, els seus peus, els seus llavis, els seus ulls.

Corpus Christi 2009

Eucaristia solemne, aquesta tarda, a la catedral de Barcelona. Presideix el senyor cardenal i suposem que l’acompanyen nombrosos concelebrants. Després processó amb el Santíssim pels carrers de la ciutat antiga. Corpus Christi tradicional.

Eucaristies matinals a la presó Model. En la primera no hi cap una agulla. Els interns canten fervorosos, llegeixen les lectures, fan moltes pregàries improvisades, responen a tot. Corpus Christi vibrant. A la segona assisteixen interns més tocats. Abans de començar t’encerclen demanant diners, tabac i targes telefòniques; no llegeixen ni quasi responen, els costa fer pregàries, uns marxen a mitja missa, després de donar-se la pau es pensen que la missa s’ha acabat i altres també marxen. Alguns combreguen concentrats. Corpus Christi malgrat tot.

Eucaristia vespertina als caputxins. El prevere ni sap entonar el Tantum ergo tan indicat per la diada d’avui. De fet, no sap entonar. Avui se sent incòmode celebrant una eucaristia normal, però també se sentiria incòmode si hagués de fer una benedicció solemne amb la custòdia o una processó pels carrers del voltant. L’ambient no ho porta. Corpus Christi per sortir del pas.

La festa del Corpus engloba la celebració tradicional, la vibrant, la malgrat tot, la de sortir del pas, i qualsevol altre eucaristia que se celebri avui. Totes són Corpus Christi. Que la comunitat reunida sigui distingida o rebutjada, atenta o despistada, nombrosa o escassa...; que la presideixi el cardenal, un prevere sermonejador, o un que no sap entonar..., tot això certament que condiciona, però no és l’essencial de la celebració. L’essencial de la festa continua essent el contingut, el “Preneu i mengeu” i el “Preneu i bebeu” a través dels quals el Senyor Jesús es fa present, tant si s’esdevé enmig d’una solemnitat com enmig d’una gran precarietat.

Si ens aproximem al relat de la institució de l’eucaristia que ens expliquen els evangelis hem de dir que no va ser per tirar cohets, valgui l’expressió. Aquell darrer sopar pasqual va ser solemne perquè el sopar pasqual jueu era i és encara avui solemne. Però el simbolisme que Jesús li donà passà mig desapercebut, i fins i tot traït pels assistents. No va ser un moment òptim, però va ser el moment que calia fer-ho, malgrat l’entorn i la receptivitat no fossin els desitjables.

Els mateix podem dir de les nostres eucaristies que mai tenen el moment òptim. Abans ens queixàvem que s’hi anava per obligació o per quedar bé. Ara ens queixem que només hi anem els grans. En el futur segur que també ens queixarem d’alguna cosa. Però el fonamental és que ens hem mantingut i ens mantenim fidels a celebrar-la, malgrat l’entorn i la receptivitat no hagin estat i no siguin els desitjables.

Beneïda sigui la incomoditat i la queixa de no celebrar l’eucaristia amb tota la intensitat i vibració que es mereix. Vol dir que la valorem i que l’estimem.

Sant Antoni de Pàdua 2009

Veient el sant Antoni de marbre que tenim al bosc, la meva cunyada es recordà d’una imatge del sant que tenien a casa seva, quan era petita, i que el seu germà utilitzava per fer-la obeir. Li deia que si no es portava bé la canviaria pel nen que el sant portava en braços.

Aquest joc infantil testimonia la presència natural i quotidiana en les llars que tenien les imatges d’aquest sant i les seves capelletes, com també d’altres sants. Aquesta tradició ha anat desapareixent no només per raó de la pèrdua de religiositat sinó també perquè l’espiritualitat catòlica, a partir del Concili Vaticà II, ha esdevingut més cristocèntrica i litúrgica.

El pobre Concili Vaticà II no té la culpa que simultàniament a les seves noves propostes la societat catalana hagi fet uns canvis tan radicals. No obstant, a favor d’ell hem de dir que avui dia hi ha molts més Nous Testaments i Bíblies en les llars cristianes que abans, quelcom que el mateix sant Antoni, el gran amant i predicador de la Paraula, aplaudiria. El Concili animà a recuperar el tresor de la tradició bíblica i en això estem. Potser més endavant ens dedicarem a recuperar el tresor de la tradició iconogràfica.

L’estimulant mort de Jesús (Divendres 10)

Sant Pau adreça als corintis –en la segona carta- uns mots àltament estimulants, una de les pàgines més encoratjadores del Nou Testament, un missatge que té el do de produir una efervescència interior inqualificable, un evocació que manté perenne la seva vibració. Malgrat les contrarietats, les poques opcions de sortida, les persecucions i les lluites acabem tirant endavant per una raó definitiva: “sempre i pertot arreu portem la mort de Jesús en el nostre cos”. Es tracta d’una frase tan colpidorament real!

L’espiritualitat franciscana és especialment hereva d’aquesta afirmació paulina i maldem per reproduir-la en el nostre avui conventual i provincial. No volem deixar-nos enlluernar per un entorn que ens té encerclats i que mira, afalagador i afamat, els nostres espais; aturem a uns mitjans de comunicació que ens persegueixen per banalitzar la nostra identitat i els pobres que acollim i que allotgem; en la lluita per la nostra supervivència sabem trobar nous camins esperançadors. I tot això perquè intentem portar -malgrat les temptacions, pecats i contradiccions- “la mort de Jesús en el nostre cos, perquè també en el nostre cos es manifesti l’esclat de la vida de Jesús”.

La Torà i Jesús (Dijous 10)

Si ahir Jesús defensava la Llei avui sembla que la qüestioni. Però no és així, Jesús no qüestiona la Llei, sinó la interpretació dels seus mestres i dels fariseus. Però filant més prim, podem dir que els evangelis critiquen la monopolització de la Torà que farien aquests cercles de jueus més erudits, tancant les portes o menystenint quelcom tan tradicional dins del judaisme com és la pluralitat interpretativa de la Torà.

Sabem de cert que en temps de Jesús hi havia debats rabínics sobre la importància i la interpretació dels manaments de la Llei, debat on el corrent fariseu deixà una forta empremta. Jesús i la tradició evangèlica també diuen la seva i utilitzen una clau de lectura molt concreta: el proïsme. Una clau de lectura present en altres rabins, com per exemple Akiva, que en el segle segon proclamava que estimar el proïsme era un principi fonamental de la Torà.

Jesús no es carrega la Torà, ni s’inventa una nova interpretació. Jesús és la Torà convertida en ésser humà i oberta a tots els pobles. Aquesta és l'originalitat de Jesús, no les crítiques i menypreus que tant ens agrada fer a la Llei de Moisès.

Pau o Mateu? (Dimecres 10)

La conclusió de les dues lectures d’avui ens convida a aplicar la dita: “Qui us entengui, que us compri”. Sant Pau desqualifica obertament la Llei jueva i, l’evangeli de Mateu, no sols reivindica la Llei sinó també els Profetes. A qui fem cas...?

Els estudiosos ens expliquen que els destinataris dels dos escrits són diferents, per tant, el missatge és diferent. Sant Pau es veu sovint qüestionat per sectors judaitzants a qui respon, també sovint, amb contundència. Contràriament, l’evangelista Mateu no vol que s’oblidi el patrimoni de la tradició jueva en una comunitat on el col.lectiu provinent del paganisme és creixent.

Mirant enrera la tradició cristiana se sent més hereva de les desqualificacions paulines que de les vindicacions mateuanes. Detall curiós atesa la major rellevància que donem als evangelis davant les cartes paulines. Serem capaços de trencar aquesta nefasta tradició?

El sí de Jesús (Dimarts 10)

Amb el seu característic apassionament, sant Pau proclama que anunciar a Jesucrist no és un “ara sí, ara no”, sinó que és una afirmació definitiva: ”En ell hem sentit un sí ben clar, perquè totes les promeses de Déu en ell s’han convertit en un sí”.

El sí de Jesús és ben clar, però no eixordador.
El sí de Jesús és d’acompliment, però no tancat.
El sí de Jesús és convençut, però no coaccionador.
El sí de Jesús és ferm, però no taxatiu.
El sí de Jesús és saccejador, però no enutjat.
El sí de Jesús és poderós, però no autoritari.
El sí de Jesús és concret, però no excloent.
El sí de Jesús és divinitzat, però no hieràtic.

El sí de Jesús és mediador, però no relatiu

Feliços... (Dilluns 10)

L’evangelista Mateu quan posa en boca de Jesús la paraula «feliços», l’original grec utilitza l’adjectiu makarios, que té diversos matisos: afortunat, feliç, sortós, beneït, benaurat.

Píndar, el poeta grec, utilitza makarios tant per designar la condició supra-terrenal dels déus com l’alegria del poble per una extraordinària bona fortuna. El grec clàssic també l’utilitza per expressar l’estadi dels morts que han assolit la vida supracelestial dels déus.

Quan Jesús, en l’evangeli de les benaurances, diu nou vegades makarioi fa referència a aquella manera de viure la vida que et fa sentir a prop de Déu malgrat les dificultats, o millor dit: és assumint les dificultats que hom troba Déu, i hom aprèn a mirar-ho tot amb uns altres ulls, més alliberats, més bondadosos, més lúcids...

La banalització de Déu (Trinitat 2009)

“És molt fàcil banalitzar el Déu cristià”. Afirmem això per posar de manifest com se’ns pot girar en contra el que és més específic del cristianisme. El tret diferencial del Déu cristià és la seva proximitat, una proximitat que s’expressa en forma trinitària: Déu com a Pare, com a Fill i com a Esperit Sant. Són tres figures que signifiquen la voluntat divina d’apropar-se incondicionalment als humans.

Aquesta proximitat apareix bellament evocada en molts textos de l’Antic Testament i també forma part de la tradició del judaisme. Un exemple és el fragment del llibre del Deuteronomi que hem escoltat, on es convida al poble a ponderar els privilegis experimentats quan eren alliberats d’Egipte, en la muntanya del Sinaí i en el seu trajecte pel desert: “Vosaltres ho heu vist amb els vostres ulls”, ressalta convençudament Moisès. El Nou Testament intensifica i canalitza la proximitat divina amb Jesús de Natzaret que, ressuscitat i exalçat, diu als deixebles: “Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”. Sant Pau, hereu d’aquesta experiència d’un Déu proper, afirma que el creient no és un esclau obedient i submís, sinó un fill i un hereu; per tant, beneficiaris confiats de la paternitat i maternitat de Déu.

Comfortats i conhortats religiosament per aquest missatge podem caure, i de fet caiem, en la concepció d’un Déu tant i tant proper que esdevé un simple “col.lega”. Ens oblidem que Déu és Pare, entranyable i amorós, però Pare; que s’apropa a través del Fill, humà i compassiu, però Fill en majúscules; que ens comunica el seu Esperit diví, que és un do regalat, però no un certificat de garantia divina. Aquest Déu trinitari, íntim i proper, és la creu i la glòria del cristianisme: la glòria per la seva incondicionalitat amb els humans; la creu pel seu aigualiment davant la prepotència humana clarament manifesta en èpoques en que s’assoleixen espectaculars avenços a molts nivells.

Aquest problema de banalització divina no el té ni el tindrà mai l’islam que proclama incansablement “Déu és gran”. Tampoc l’acusa ni l’acusarà l’hinduisme i el budisme on Déu és més inconcret. Aquestes religions també tenen els seus problemes, evidentment, però no el de la banalització de Déu. És curiós constatar que la banalització religiosa s’esdevé precísament on hi ha més tradició social judeocristiana: en Europa. El continent americà també han rebut l’herència judeocristiana però moltíssims segles després i encara manté un respecte general per l’àmbit religiós.

La societat que banalitza Déu és la que pretén, subtilment i estratègicament, arraconar-lo. La nostra societat plural, oberta, democràtica i laica, si vol ser honesta i fidel als seus principis no pot banalitzar Déu per autoafirmar-se. L’evangeli de Mateu ens dèia que davant la presència de Jesús Ressuscitat: “En veure’l es prosternaren. Alguns, però, dubtaren”. Les tendències a casa nostre actualment són al revés i diríem: “En veure’l en dubtaren. Alguns, però, es prosternaren”. No ens avergonyim de ser aquests “alguns” i prosternem-nos davant de Déu perquè la tendència, tard o d’hora, canviarà. Els qui venen darrera nostre tenen necessitat del nostre testimoniatge i també tenen dret a assaborir la proximitat d’un Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant.

Pentecosta 2009

“Com més siguem, més riurem” diu la dita. El seu significat no és aplegar-se per a passar-la bé, sinó expressar que és bo i positiu fer les coses en grup. Malgrat els matisos que puguem fer el missatge és clar.

Passant al terreny religiós ens inspirem en aquesta dita per dir: “Com més siguem més vibrarem”. La festa de Pentecosta va en aquesta línia. Els deixebles vibren intensament amb la vinguda de l’Esperit Sant quan estan reunits: “es trobaven tots junts en un mateix lloc”, diuen els Fets dels Apòstols. L’evangeli de Joan també expressa que els deixebles estaven aplegats en aquell moment: “els deixebles eren a casa”.

La significativitat de la Pentecosta no és que vingui l’Esperit Sant, sinó que ho faci de forma col.lectiva, o siguem més precisos, de forma comunitària. L’Esperit Sant es rep en comunitat i, com diu la Primera carta als Corintis, es comparteix en comunitat: “Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots”. Amb la festa de la Pentecosta es compleix el desig que Moisès expressa en el llibre dels Nombres: “Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia i el Senyor donés a tots el seu esperit!” (Nm 11,29). Això és el que celebrem avui!

L’Antic Testament també proclama obertament la vinguda de l’Esperit Sant, però ho fa sobre persones concretes. El text més conegut és el que Jesús es fa seu a la sinagoga de Natzaret quan pren el rotlle del profeta Isaïes i llegeix el fragment del Servent Sofrent de Jahvè que diu: “L’Esperit del Senyor reposa damunt meu”. Però ara, amb la festa de la Pentecosta, el singular es converteix en plural. “L’Esperit del Senyor reposa damunt nostre” seria la proclama de la festa d’avui. Jesús ens ho corrobora en l’evangeli quan ho anuncia, també en plural, als seus deixebles: “Rebeu l’Esperit Sant”.

L’Esperit Sant té la particularitat de ser assembleari i no jeràrquic i és vessat indistintament sobre tots els qui estan aplegats. Aquesta dimensió assembleària de l’Esperit diví, que tots coincidiríem a qualificar d’ideal, provocà de bell inici els seus evidents estires i arronses. Sant Pau en parla llargament en la Primera Carta als Corintis. Pau, conciliador, insisteix que els dons particulars de cadascú es posin sincerament al servei de tots, però posa una mica d’ordre: primer són els apòstols, després els profetes, tercer els mestres, i així va fent una llista que no perd de vista en cap moment aquesta dimensió assembleària de la comunitat.

A tots ens agraden els lideratges, ja sigui per seguir-los, ja sigui per criticar-los, ja sigui per rebutjar-los. Però l’Esperit Sant ens proposa una altra manera de funcionar, més responsable, més compromesa, més respectuosa, més positiva, més participativa, més complicada, més autèntica. El dia que ho aconseguim serà la Pentecosta definitiva! Ja no en caldrà cap més!

El Roure del Paraigua (Des del Montnegre 7)

Són quarts de set de la tarda i decidim aprofitar la dolça tebior del capvespre per anar fins al Roure del Paraigua que encara no coneixem. Consultem la guia Alpina que en la seva darrera edició l’anomena “Roure del Paraiga”. Passem per l’hostal a saludar al Juanito i li demanen que ens acabi d’orientar. Ens dóna les instruccions pertinents i comenta que l’arbre no és tan solemne con el Roure de Santa Maria però que té la seva envergadura.

L’ambient és càlid i l’atmosfera neta. No fa ni un bri de vent. Deixem Can Preses a la nostra esquerra i enfilem pel caminoi que s’enlaira a la sortida del revolt. El camí puja costerut i passa pel Sot Gran i després pel Sot del Til.ler que s’ajunten més avall a tocar de l’Alzina Grossa. El bosc és espès i els arbres força barrejats. Els roures es van fent cada cop més presents.

Arribem en un altre sot on el camí s’atura bruscament i s’enlaira cap a la dreta quasi cent vuitanta graus. El nostre roure no és lluny d’aquest sot però li donem l'esquena perquè el camí ara puja en direcció contrària. Arribem a una cruïlla que ens permet girar a l’esquerra i encarar la direcció correcta. El camí ja no és tan costerut i intuïm que deu faltar poc per arribar dalt la carena. Anem trobant roures però no són el del Paraigua.

El cor ens diu que el tenim a tocar però no el veiem. Arribem a una cruilla de tres camins. Constatem que som a dalt la carena, no gaire lluny de l’estació meteorològica. En Juanito ens ha dit que el roure era ben a prop. Recordem que abans d’arribar a la darrera cruïlla, a l’esquerra del camí per on hem pujat, hi havia un trencall una mica embardissat que baixava tot recte.

Alli ens hem dirigit i baixant uns cinquanta metres hem distingit, a l’esquerra, un roure amb un tronc més gruixut i fosc que els altres roures que l’envoltaven. El camí s’ha acabat a escassos metres d’aquest arbre formant una petita esplanada. El seu tronc s’alça impecablement recte i no arribem a distinguir la seva copa. Som davant del Roure del Paraigua!

El seu nom ens feia imaginar-lo amb un brancam ample i protector, talment com un paraigua, però ens hem trobat amb un arbre un pel estrany. Dels seus costats sortien, des de la seva part baixa, moltes branques primes, petites i sense fulles. De la seva part alta no hem sabut distingir el seu brancam per estar barrejat amb el d’altres roures. Hem deduit que el nom li deu venir del tronc que és rectíssim i altíssim com el bastó de paraigua.

Ascensió 2009

“Fou endut al cel i s’assegué a la dreta de Déu”. Ens ho diu l’evangeli de Marc respecte a l’ascensió de Jesús. Els Fets dels Apòstols expliquen que “s’enlairà davant d’ells, i un núvol se l’endugué, i el perderen de vista”. La carta als Efesis ho explica indirectament citant d’un salm: “Pujà cel amunt, s’endugué un seguici de captius, repartí dons als homes”. El salm responsorial ho solemnitza intencionadament: “Déu puja enmig d’aclamacions, al so dels corns puja el Senyor”.

Amb l’Ascensió de Jesús ens trobem amb un brillantíssim exemple de teologia visual. Amb la imatge tan clara i descriptiva de Jesús enlairant-se cap al cel els escriptors del Nou Testament ens expliquen quelcom determinant: la condició divina de Jesús, o com aquests dies hem estat envoltats de presències reials quedarem més bé dient que l’ascensió expressa la reialesa de Jesús.

Ubicar a Jesús a dalt del cel i asseure’l a la dreta del Pare és expressar de forma imatjada la seva intimitat i proximitat amb Déu, i alhora qualificar-lo de capacitats divines que comunica als seus deixebles. L’evangeli de Marc ens dèia que “el Senyor hi cooperava confirmant la predicació de la paraula amb miracles”. Els Fets dels Apòstols expliquen que els deixebles rebran la força de l’Esperit Sant. La Carta als Efesis també se centra en els efectes que aquesta ascensió produeix en els humans: alliberadora de captius i repartidora de dons.

La vinguda de l’Esperit Sant, la festa de la Pentecosta que celebrarem la setmana vinent és la culminació d'aquest procés.

¡¡¡AMIGO ESTÁ AQUÍ!!!

El convent és lloc de trobada de tota mena de gent. Pocs s’imaginen de la diversitat dels personatges amb qui tractem. Entre aquests, des de fa potser un parell d’anys, hi ha un immigrant que ve d’un país del Golf de Guinea. Vivia en una barraca enmig del bosc, en un poble no massa lluny d’aquí, fins que aquell tros de bosc es va cremar. Aleshores l’assistenta social del municipi ens va demanar que l’acollíssim. I així seguim.
Quan vol, el nostre hoste ja es sap fer entendre. Però en circumstàncies normals el seu ús del castellà és molt limitat. Costa saber el que vol dir. També hi juga alguna mena de problema psíquic, que jo no sabria definir. Habitualment, va repetint una frase, sempre la mateixa, la que encapçala aquestes ratlles.
Quan algú dels seus coneguts, o algú que li cau en gràcia, arriba, la salutació és invariable: “¿Amigo está aquí?” Et vénen ganes de dir-li: “No, estoy allí”. Però si correspons les seves paraules amb un gest amable i una salutació, la pregunta es converteix en afirmació: “¡Amigo está aquí!” I al llarg de la conversa (si se’n pot dir conversa), somriu feliç i repeteix, com una lletania... “¡Amigo está aquí!” I ja no diguem quan arriba l'amigo més fidel, que és en Manel Pou.
A vegades el nostre hoste parla sol. O parla amb algunes coses que veu pel pati, i que els altres no percebem. Parla en la seva llengua, o sigui que no podem saber què diu. Però, si el sentim, sortim a la finestra i el saludem, perquè torni a connectar amb la gent de carn i ossos. I, com sempre, la seva manera de demostrar que torna a estar en el nostre món és dir-nos: “¿Amigo está aquí?” I afegeix, relaxat, mig en francès: “Ah, bon... amigo!”
Fins aquesta tarda, aquesta lletania del nostre hoste simplement em semblava divertida. Però avui m’he adonat de la seva profunda humanitat. Realment és bonic que una persona, en una llengua que no domina, la paraula que més repeteixi sigui “Amigo”. De cara als altres, dir “amigo” té un to de reconeixement, de simpatia, d’estimació. Per a si mateix, repetint que els altres són “amigo”, segur que es sent reconfortat, amb un sentiment de confiança, amb el descans de qui ja no està sol.
Se m'acut fins i tot que aquesta cançó de l'enfadós es podria convertir en una pregària. Potser aquesta nit, quan abans d’anar a dormir faci les meves oracions, davant del sagrari o de la creu, començaré dient: “¿Amigo está aquí?” Per acabar constatant, amb confiança, alleujament i alegria que “¡Amigo está aquí!” i aclucar els ulls, com un nen a la falda de la mare, amb un profund i relaxat: “Ah bon... Amigo!”

L'alliberament de Pau (Dimarts 6 Pasqua)

La presó de la ciutat macedònica de Filips on, segons els Fets dels Apòstols, Pau fou empresonat és actualment visitable dins d’unes magnífiques excavacions arqueològiques. La situen en el nivell inferior de les restes d’una gran basílica bizantina, a escassos metres de l’empedrat de la Via Egnàcia (una ruta romana que creuava la Macedònia d’est a oest), molt a prop de l’àgora grega -que els romans respectaren- al voltant de la qual hi havia els principals edificis de la ciutat.

L’alliberament extraordinari de Pau de la presó de Filips té el paral.lel previ de l’alliberament de Pere, empresonat a Jerusalem i alliberat per un àngel. Cada relat té les seves particularitats com per exemple, a Filips menciona un terratrèmol, precísament en una zona de notable activitat sísmica com és la Macedònia.

Malgrat la contextuació dels dos alliberaments a nosaltres ens semblen uns relats una mica “pel.liculeros” però pels seus primers destinataris, perseguits i empresonats a causa de la seva condició cristiana, esdevenien un estímul encoratjador. Fins i tot amb un final tan definitiu com el bateig del mateix carceller i de la seva família en mans de Pau. El missatge, però, és ben clar per tots els temps: Déu fa meravelles protegint i alliberant els qui confessen el nom de Jesús.

Sant Feliu de Cantalici (Dilluns 6 Pasqua)

És evident que com més capaços, preparats i formats estiguem, més subjectes estarem a les temptacions que el salmista es declara allunyat: “El meu cor no és ambiciós, no són altius els meus ulls, visc sense pretensions de grandeses o de coses massa altes per a mi”.

No obstant, els menys capacitats i els menys formats també són subjectes d’aquestes temptacions. El cas més clar el tenim en les persones que són a la presó que, seduïts per elles, i constatant les seves limitacions, les persegueixen de forma manifestament ilegal o amoral.

Deixar-se portar per l’ambició, l’altivesa i les grandeses esdevé un neguit constant i insaciable i una font de frustracions i de desencants. En canvi el salmista proclama: “Em mantinc en una pau tranquil.la, com un nen a la falda de la mare tot esperant els vostres dons”.

Aquest és també el testimoniatge de vida de sant Feliu de Cantalici, caputxí, que després de vint-i-vuit anys de fer de pagès, esdevingué frare i feu d’almoiner pels carrers de Roma durant quaranta anys. La seva senzillesa de vida i la seva fe humil són una viva encarnació d’aquest salm.

L’Esperit Sant imprevisible (Pasqua 6)

“L’Esperit Sant vingué sobre tots els qui escoltaven la predicació de Pere”. Els Fels dels Apòstols expliquen -en l’escena del bateig de Corneli- una segona Pentecosta. No és una vinguda de l’Esperit Sant tan solemne com la primera –no hi ha llengües de foc ni ventades- però sí que té els mateixos efectes: “Els sentien parlar en llenguatges misteriosos i proclamar les grandeses de Déu”. Els receptors d’aquesta nova Pentecosta són diferents: en la primera ho eren els deixebles i ara ho són els no jueus. El cercle inicial de destinataris de la Resurrecció, Israel, ara s’amplia als no jueus.

La primera reacció a la conversió de pagans va ser d’estranyesa: “Els jueus creients que havien vingut amb Pere s’estranyaren molt en veure que el do de l’Esperit Sant era vessat fins i tot sobre els qui no eren jueus”. L’eixamplament d’horitzons provocà els seus recels en la primitiva comunitat cristiana, fins aleshores formada per judeocristians. També la primera Pentecosta deixà sorpresos i desconcertats als mateixos deixebles i als jueus que els escoltàven. Les novetats acostumen a provocar recels, a desenquadernar; si a més trenquen o amplien els punts de referència aleshores es converteixen en rebuig perenne.

Fora de l’àmbit del Nou Testament, però seguint la intuïció teològica dels Fets dels Apòstols (on les vingudes de l’Esperit Sant eixamplen sorprenentment els esquemes) podríem parlar d’una tercera Pentecosta en l’Església primitiva: és la proclamació, en el segle IV, del cristianisme com a religió oficial de l’imperi. Aquella religió que fins aleshores era minoritària amplià, de la nit al dia, el seu cercle, i es convertí en quelcom generalitzat. Els recels i les lamentacions d’aquest esdeveniment encara duren avui.

Ens atrevim a dir que una quarta Pentecosta podria haver estat el naixement de l’Islam, que aglutinà molts pobles d’Orient i d’Àfrica on el cristianisme no acabava de quallar. Els recels i els enfrontaments a causa d’aquest nou engrandiment del cercle religiós encara duren avui.

Seguint aquest fil conductor, una cinquena Pentecosta podria ser el moviment interreligiós iniciat fa escassament un segle. Semblava impossible que les diferents religions, posicionades en diferents continents i legitimadores de menyspreus, desvetllessin aquest procés de trobament, de respecte i de consideració. Els recels vers aquest moviment són també evidents, però l’esdeveniment és el mateix: engrandir el cercle.

Déu és l’autèntic protagonista de les pentecostes, que imprevisiblement irrompen en la realitat humana, desconcertant-la, eixamplant-la. La nostra mesquinesa i les nostres pors ens fan reaccionar amb recels i desconfiança. No obstant, la primera carta de Joan, amb una gran lucidesa, ens diu: “Tothom qui estima és fill de Déu, ha nascut d’ell i el coneix”. Es tracta d’una proposta oberta, generosa, ample, integradora que, a jutjar per com actuem, no ens la creiem de debó.

La crisi amaina (Cròniques sarrianenques 24)

Afirmem que la crisi amaina perquè s’ha reduït significativament la cua dels qui venen al convent a demanar roba i aliments. L’aglomeració produïda els darrers mesos va desbordar la nostra capacitat d’acollida i va provocar que es limités l’atenció a un número determinat de persones. Però ara resulta que tornen a ser els habituals, fins i tot menys.

A què es deu aquesta reducció tan sobtada? Seran els efectes beneficiosos de les mesures governamentals sobre les hipoteques i l’adquisició de vehicles nous? Serà que s’està superant la crisi?

Malauradament la resposta és que no. La causa del descens de menesterosos que venen a demanar ajut és molt simple. Ens ho ha explicat algú dels qui venen a buscar aliments i roba. Resulta que darrerament la policia es situa a la sortida del metro de Maria Cristina esperant que arribin. Els que estan indocumentats els detenen. La veu ha corregut i per això els “sense papers” han deixat de venir.

Ens cau l’ànima als peus de constatar que els llocs on s’ajuda a la gent esdevinguin el lloc ideal perquè la policia faci les seves redades. Ja fa temps que els nostres governs nacionals i estatals es dediquen silenciosament a expulsar immigrats. I diem silenciosament perquè no s’atreveixen a dir-ho en veu alta. En partits de progrés, multiculturals i de polítiques socials no quedaria bé reconèixer que toleren o beneeixen aquesta mesura.

Desfici per estar al dia (Pasqua 5)

“El cristià ha de tenir en una mà el diari i en l’altra la Bíblia”. Aquesta màxima va sortir en temps del postconcili i ha esdevingut força popular. El contingut de la màxima és evident: la fe ha d’estar atenta a la realitat per poder encarnar-se adequadament.

Però si som fidels a aquest contingut d’estar atents a la realitat, ens atrevim a dir que aquesta màxima ja no serveix pels nostres dies. Aquesta equiparació del diari i la Bíblia va néixer en plena efervescència de la llibertat d’expressió i la llibertat de premsa, quan els mitjans de comunicació esdevenien portaveus entusiastes dels nous canvis socials, religiosos i polítics que s’esdevenien.

Però han passat algunes dècades i avui dia estem habituadíssims a rebre informació. Encara més, estem saturats d’informació. Retornant a la imatge de la màxima, és tanta i tanta la informació que anem acumulant en una mà que hem hagut d'arraconar la Bíblia per poder assimilar tanta notícia i poder estar al dia.

Com a ciutadans i com a creients hem d’estar informats del que passa en el món, però aquest deure s’ha convertit en un neguit aclaparador. No tenim capacitat d’absorbir tanta informació. Estem tot el dia abocats enfora, pendents i delerosos d’estar al dia de tot, com si la nostra acceptació social depengués d’estar informats. No tenim ni un instant de recolliment, d’interiorització, de silenci, de reflexió, de pregària. La Bíblia ja no ens cal, els mitjans de comunicació són la divinitat a adorar i a servir, i ens diuen cada dia el que hem de fer, pensar i opinar.

Aquest desfici informatiu ens empeny innegablement a la superficialitat i ens allunya d’una vida interior, quelcom essencial per un creient, quelcom essencial per un ésser humà amb cap i peus. L’evangeli d’avui, amb la imatge de la vinya i els sarments, ens ho expressa amb molta claredat: “Vosaltres no podeu donar fruit si no esteu en mi”. Donar fruits implica estar empeltat constantment a Jesús per rebre la seva saba. Estar empeltat a ell implica temps, dedicació, espais de tranquil.litat, moments de contemplació: “Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit, perquè sense mi no podríeu fer res”.

Tornant a la imatge de la màxima, donar fruits de fe i ser deixebles de Jesús implica agafar la Bíblia no amb una, sinó amb les dues mans, i llegir-la pausadament i meditativament. No podem posar al mateix nivell el diari i la Bíblia. El diari és paraula d’homes, sempre atrafegada i sovint intencionada i superficial. La Bíblia és paraula de Déu, certament escrita pels humans, però plenament amarada d’esperit diví, sempre pausada i sempre il.luminadora.

SERMONETS D'UN QUE NO HI TOCA

SERMÓ JOAN 14, 1-6
“Ningú no arriba al Pare, si no hi va per mi”. (Jn 14, 6)

Sentir-se “com a casa” crec que és una de les sensacions més gratificants de l’ésser humà. La podem experimentar en un dia feixuc de feina. Aquell dia que no hem parat de fer o de rebre trucades, d’aguantar les impertinències d’algun client o proveïdor, d’haver d’acceptar el xàfec del cap de departament en un imprevist en el que, potser, no hi teníem res a veure. O, simplement, el dia de tornada de vacances, després d’aguantar hores de cua per embarcar-se en l’avió de tornada o hores de retenció en voler tornar per autopista. Després de mil i una situacions estressants o de cansament, res com posar la clau al pany de casa nostra, posar-se còmode i descansar: ja hem arribat a casa... ja som a casa!

Jesús, en una època que deuria tenir el seu estrès corresponent, tot i que per causes molt diferents a les d’avui dia, proposa als seus deixebles, i a nosaltres, la tornada a casa com imatge vital del nostre viure davant Déu en Crist.

Les imatges de l’Evangeli d’avui són molt boniques i entranyables. D’una banda, Déu, el Pare, que té una casa comuna amb moltes estances o mansions; és a dir, un lloc comú on hi cap tothom. Un Déu que hi compta amb tots, que no fa accepció de persones. Em sembla que, per això, no en va Pau s’adona que, en cristià, no es pot parlar més de diferències entre jueus i grecs, entre homes i dones, entre amos i esclaus, entre rics i pobres.

D’altra banda, Jesús, el Fill, que ens prepara estada. Mansió, estança, preparar estada, són mots que apunten a l’estabilitat, un lloc on romandre. És la imatge, dins d’un món que passa, d’una vida itinerant, que està de pas, farcida d’ocasions inesperades d’inestabilitat, de canvi, amb els seus sotracs; és la imatge, repeteixo, dins de tot això, d’un lloc ESTABLE, d’un lloc on confiar, on descansar, on sojornar, on construir, on edificar la meva vida, la del meu proïsme, la de tots.

De fet, no és estranya la pregunta de Tomàs: Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta? Aquesta estabilitat, aquest lloc que tant desitgem on edificar la nostra vida sòlidament, sense pors, no és fàcil de reconèixer. On la podem trobar, quin camí hi porta? I Jesús, el Fill, en la seva resposta, ens assenyala el camí per arribar-hi: Jo sóc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare, sin no hi va per mi.

El lloc estable, la mansió, la casa és el Pare, no en pot ser un altre que Déu mateix. I Déu és un lloc, curiosament, on s’hi arriba, no on s’hi va. El bon Déu és Aquell que segueix mostrant-se com el recer, com l’aixopluc, com la casa. És el Pare del fill pròdig que surt ran del camí cada dia, buscant-nos per fer-nos entrar a casa, per a fer-nos sentir com a casa.

En aquesta Eucaristia que ara celebrem, deixem-nos, doncs, convidar novament per Ell, no en va se’ns diu Feliços els convidats a la seva taula!

Donar lliurement la vida (Pasqua 4)

“Donar la vida” és l’expressió que surt més vegades en l’evangeli d’avui, concretament cinc, i que serveix per a explicar teològicament la mort de Jesús. L’evangelista Joan argumenta que Jesús dóna la vida per les ovelles del seu ramat i per les altres ovelles; és a dir, per la comunitat en particular i pels altres en general. L’evangeli afegeix que Jesús dóna la vida amb autoritat. Per últim arrodoneix que el Pare estima a Jesús precísament per donar la vida i que, fent-ho, compleix el manament diví.

Habitualment, donem a l’expressió “donar la vida” un sentit simbòlic, però tanmateix real. Donem la vida per la parella, els fills o la família; per la comunitat cristiana, l’orde religiós o per l’Església; pel partit polític, el sindicat o per la societat; per l’empresa o per la professió; per una associació cultural, esportiva o benèfica. Amb aquesta expressió manifestem la dedicació, la responsabilitat i els afanys -amb major o menor intensitat- per allò que hem optat.

“Donar la vida” també té un sentit literal: podem donar físicament la vida pels altres en moments de catàstrofes naturals o de lluita social, política o militar: són els qui anomenem herois. Es pot donar la vida en moments de persecució religiosa: aquests són els màrtirs. També es pot donar físicament la vida per les idees religioses: són els suïcides o fanàtics religiosos.

L’evangeli de Joan ens explica que la mort de Jesús té un sentit diferent: no es tracta de la mort d’un heroi ni d’un màrtir que, condicionats per l’hostilitat de l’entorn, reaccionen donant la seva vida. Menys encara no es tracta de la mort d’un fanàtic religiós que s’autoimmola. L’evangeli subratlla clarament l’autoritat i la iniciativa amb què Jesús dóna la seva vida: “Ningú no me la pren, sóc jo qui la dono lliurement”. L’evangeli també subratlla -dues vegades- que Jesús té el poder de donar la vida i el poder de recobrar-la.

La mort de Jesús és diferent per la senzilla raó que ell és diferent, extraordinàriament diferent, divinament diferent. La mort de Jesús és més que la mort d’un humà, és més que una mort humana. La mort de Jesús és també la mort de Déu i una mort divina, perquè ateny a qui és plenament home i plenament Déu. Es tracta, en definitiva, d’una mort que expressa, decidídament i intencionadament, fins on és capaç d’arribar l’amor diví.

Jesús materialitza en la seva persona aquest amor diví pels humans. L’evangeli de Joan ho concreta amb l’expressió “donar la vida”: “És a causa d’això que el Pare m’estima”, “Aquesta és la missió que he rebut del Pare”. Per això Jesús esdevé el bon pastor i el millor pastor dels humans.

Donar la vida pels altres o per Déu de forma generosa, alliberada i assenyada és participar de la grandesa de Déu; és respirar l’atmosfera del transcendent; és gaudir i irradiar l’amor diví.