Elefantina (Per les ribes del Nil 7)

Arribem a la vessant sud d’Elefantina, un illot al bell mig del riu. Baixem a un petit moll per unes escales de granit rosa, la pedra de la zona que els antics faraons ja utilitzaven per les seves construccions i estàtues. Pugem a una de les nombroses embarcacions de motor que et porten a l’illa. En un instant hem atravessat els escassos cent metres que separen ambdues ribes. Les barques es creuen constantment portant a la gent a una i altra banda.

Passem per una minúscula cala on una munió de nens es banyen, enjogassats, en les aigües transparents del riu. Intuïm que aquesta serà una escena habitual a partir d’ara. Comprovem, també, con les restes arqueològiques es barregen amb la quotidianitat dels seus habitants. Entrem en el recinte arqueològic i un policia turístic ens acompanyarà durant la visita i alhora ens farà de guia.

Aquesta illa era antigament molt estratègica i estava fortificada. La primera catarata -que realment són uns ràpids-, molt propera, marcava la frontera geogràfica amb els nubis, antics enemics dels faraons. Ens crida l’atenció el temple dedicat a Khnum, la divinitat amb el cap de marrà, amb un cementiri adjunt de marrans, on els animals, després de ser embalsamats, eren enterrats com si d’un ésser humà es tractés.

El més captivador, dins el camp específicament bíblic, és que, gràcies a uns antiquíssims papirs trobats a l’illa, datats dels segles V i IV abans de Crist i escrits en arameu, sabem que aquí s’instal.là una colònia de mercenàris jueus que arribaren vers l’any 600 abans de Crist. Són temps que els egipcis dominen la terra d’Israel i alguns jueus serien assumits –voluntàriament o per força- dins el contingent de les tropes faraòniques i, en aquest cas, enviats a vigilar aquest enclau fronterer.

Els papirs ens expliquen com vivien i també ens detallen la construcció d’un temple dedicat a Jahvè, amb una estructura semblant a la del primer temple de Jerusalem. Malgrat l’excavació arqueològica no permet distinguir clarament les restes del temple, els papirs ens diuen que estava emplaçat al costat mateix del gran temple de Khnum, provocant, en alguns moments, les queixes del habitants egipcis.

El sol ja cau vertical: som en ple migdia. L’apassionament ens ha fet oblidar la calor durant les dues hores llargues que ha durat la visita. Poc després, des de l’alberg, mentre ens dutxem amb aigua freda veiem, per la finestra del lavabo, una bella estampa de l’illa, que ens permet seguir imaginant la vida d’aquells jueus d’Elefantina.