dimecres, 30 de desembre del 2020

Missatge a pares i fills (Octava de Nadal: 30 desembre)

La primera carta de Joan dona un missatge a pares i a fills. El repeteix dues vegades. Als pares els diu que han “conegut el qui existia des del principi". Als fills que han “vençut el Maligne”. En els dos casos es refereix a Jesús: primer, com a Fill preexistent i encarnat; i segon, com a Fill redemptor del pecat.

D’aquestes afirmacions teològiques n’extreu un missatge moral: “No estimeu res del que és mundà”, molt escaient en aquestes festes de Nadal que, malgrat els inconvenients de la pandèmia, segueixen convidant quasi irrefrenablement a les exageracions: en el menjar, en el beure, en els regals, en les celebracions, en els guarniments. “Tot això no ve del Pare”, conclou la carta.

divendres, 25 de desembre del 2020

El Senyor ha estès el seu braç sant (Nadal 2020)

El Senyor ha estès el seu braç sant, i d’un cap a l’altre de la terra veuran la salvació del nostre Déu”. Són paraules d’Isaïes, el profeta que ens ha acompanyat durant l’Advent anunciant nous temps i assenyalant un salvador per a tots els pobles. Ara utilitza la bella imatge del braç de Déu, poderós i sant, que allargassa des del cel fins a la terra: aleshores tots els pobles veuran la seva acció salvadora.

Aquest oracle profètic s’acomplirà en temps del postexili, quan els deportats i els exiliats tornaran al país d’Israel a reconstruir-lo, però sobretot s’acompleix d’una manera solemne i definitiva amb el naixement de Jesús. Ens ho explicava la carta als Hebreus en els seus vibrants versets inicials: “Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes, però, ara, en aquests dies, que són els darrers, ens ha parlat en la persona del Fill”. Aquesta persona del fill és Jesús, que acabada la seva obra de redempció a la terra, ha tornat glorificat a les altures, on tots els àngels del cel es prosternen davant d’ell. Des allí continua parlant-nos, ara a través de l’Esperit Sant.

El pròleg de l’evangeli de Joan no utilitza la metàfora del braç sinó de la paraula i la llum per a expressar la presència de Déu. Explica que la paraula i la llum divina esdevenen perceptibles a través de la persona de Jesús, el Fill. Ell és la Paraula que es va fer carn “i plantà entre nosaltres la seva tenda”, deia l’evangeli. Ell és “l’esplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser”, deia la carta als Hebreus.

El final del pròleg de sant Joan afirmava que a "Déu ningú no l’ha vist mai". La tradició bíblica el manifesta proper a través del seu braç, de la seva glòria, de la seva paraula, de la seva llum: són metàfores que respecten la inefable transcendència de Déu i alhora expressen la seva voluntat d’apropament als humans. Jesús de Natzaret, encarna de manera extraordinària ambdues coses: la transcendència i la immanència divina. Davant d’aquest gran regal, d’aquest misteri desconcertant, restem palplantats com figures de pessebre, bocabadats i admirats de contemplar tal meravella.

dijous, 24 de desembre del 2020

EL QUE ENS ENSENYA UN NEN

Missa del Gall – Dijous, 24 de desembre de 2020 – Sarrià


Què ens pot ensenyar un nen? Si pensem en els temps de Jesús o en segles abans encara, semblaria que molt poca cosa. Un nen (i una nena ja no cal dir-ho) formava part del patrimoni de la casa i poca cosa més. Per algú que treballés la terra, o que necessités de mà d’obra per poder subsistir, els nens (i quants més millor) eren la raonable seguretat de què la família podria tirar endavant. I no ens enganyem, avui mateix, en ple segle XXI, en molts llocs del món avui segurament naixerà una criatura que es veurà així: o com una càrrega (una boca més per alimentar) o com una benedicció (unes futures mans que asseguraran la feina). Per tant, per als qui veuen encara la mainada amb aquests ulls un nen no té res a ensenyar-nos. Si el veiem amb els nostres ulls d’occidentals benestants potser ho pintarem més bucòlicament: parlarem del somriure net i sense malícia d’un nen; del cor innocent d’un nen que tot ho creu i tot ho espera (especialment dels pares i mares)... però haurem de reconèixer que sovint ja no tenim paciència si sentim un nadó que ens plora a missa.

Avui, però, cantem lloances del naixement d’un Nen i em fixava però, que quan sant Pau (segona lectura) parla del misteri de Crist fet carn per nosaltres ens diu que s’ha revelat l’amor de Déu, que vol salvar tothom i que aquest amor ens ensenya a viure d’una manera determinada (una vida de sobrietat, de justícia i de pietat, diu l’Apòstol).

Seguint sant Pau, doncs, sembla que seria bo que mirem Jesús aquests dies de Nadal. No és un nen qualsevol, perquè no hi haurà un cor més net i un somriure més franc que el Seu aquest vespre. No és un nen qualsevol, perquè no hi haurà ningú més innocent que Ell, semblant en tot a nosaltres, llevat del pecat. No és un nen qualsevol, perquè ve a ensenyar-nos i no qualsevol cosa, sinó a ensenyar-nos A VIURE.

A viure amb humilitat, a ras de terra, on res no ens podrà fer trontollar, fent-nos sentir germans de tothom, sense prejudicis ni diferències.

A viure amb generositat, perquè aquest Nen no ha vingut a fer la seva voluntat a la terra, sinó la del Pare del cel, que ens va ensenyar a estimar sense condicions; a fer el bé, encara que no tingui recompensa, encara que costi. Perquè creiem en aquest Déu que fa sortir el sol sobre bons i dolents; i fa ploure perquè la terra alimenti a justos i injustos.

A viure en plenitud, perquè aquest Nen ens ensenya també que viure, no és qüestió d’anys, sinó de vivències, de trobades, de perdons donats o rebuts, de caure i alçar-nos, d’equivocar-se i recomençar, d’abraçar la pau i repel·lir la injustícia, d’assaborir cada dia com un regal únic, personal i intransferible.

Deixem-nos ensenyar per aquest Infant que avui, també, es fa pa i vi per a nosaltres, per ser menjat, per ser assimilat, per encarnar-se en les nostres vides de cada dia.

BON NADAL!

dissabte, 19 de desembre del 2020

“El seu regnat no tindrà fi” (Diumenge 4rt d’Advent)

La teva dinastia es perpetuarà davant meu, el teu tron es mantindrà per sempre”. Aquesta és la resposta que Iahvè dona al rei David per mitjà del profeta Natan. David vol construir un temple i dedicar-lo a Iahvè. Però Iahvè supera les seves intencions. Li revela que el seu llinatge serà perpetu i que el seu tron es mantindrà per sempre; amb daltabaixos, però per sempre.

Reprenent el mateix tema, i acomplint l’anunci del profeta Natan, l’evangeli de Mateu explicava que Maria estava “promesa amb un descendent de David, que es deia Josep”. I l’àngel Gabriel anunciava a Maria el naixement extraordinari de Jesús, explicant que Déu li donarà el tron de David, i remarca que “el seu regnat no tindrà fi”. 

Sant Pau, escrivint als cristians de Roma, explicava que ha sortit a la llum el pla “amagat en el silenci dels segles”, “per la decisió del Déu etern”.

Compartim el sacseig que ens ha produït llegir que el tron de David es perpetuarà “per sempre”, que el regnat de Jesucrist “no tindrà fi”, que Déu “és etern” i que ha revelat un pla amagat “durant segles”. I ens preguntem: ¿Qui és el valent, que avui dia, amb la incertesa mundial que vivim, s’atreveix a dir que quelcom durarà per sempre? que no tindrà fi? que serà etern? que esperarà durant segles? És increïble constatar que un virus imperceptible hagi fet trontollar les expectatives humanes que es creien il·limitades fins fa un any! Pensàvem que les capacitats humanes no tenien sostre, que les seguretats que ens envoltaven eren indestructibles. Ara tot trontolla, la inseguretat ens domina a tots els nivells, i el futur immediat és totalment imprevisible. Permeteu-me un acudit dolent per no dramatitzar: fins i tot el Barça fa aigües! Però enmig de tot això, les lectures d’avui proclamen que Déu i els seus designis no trontollen.  

Fins fa un any, el nostre món occidental contemplava la fe com un afegit existencial innecessari, com un complement voluntari a una vida satisfeta, com el suport psicològic dels dèbils. Però la tradició jueva i la tradició cristiana celebrem des de fa moltíssims segles que Déu i els seus designis són eterns, i que la fe en ells dona sentit, empenta i plenitud a les nostres vides. Per aquesta raó, ens fem nostra l’estrofa del salm responsorial: “Senyor, cantaré tota al vida els vostres favors. D’una generació a l’altra anunciaré la vostra fidelitat”.

dissabte, 12 de desembre del 2020

Proclamar un any de gràcia enmig de la desgràcia (Diumenge 3r d’Advent)

El Senyor m’ha enviat a proclamar l’any de gràcia del Senyor”. Són paraules de l’anomenat Servent de Iahvè, un personatge celestial descrit en primera persona pel profeta Isaïes. Es tracta d’algú ungit pel mateix Déu, amb una tasca redemptora: “m’ha enviat a portar la Bona nova als desvalguts, a curar els cors adolorits, a proclamar als presos i als captius la llibertat i la llum”. Quina falta ens fa aquest Servent de Iahvè! Algú que proclami un any de gràcia després d’aquest any que desgràcia que acabem! Algú que porti bones noves a tants desvalguts que no poden treballar o s’han quedat sense feina a causa de la pandèmia! Algú que curi els cors adolorits per una mort propera, per haver-se infectat, o per estar sol i aïllat per protegir-se! Algú que proclami la llibertat als presos i la llum als exiliats, en lloc de proclamar succedanis.

És una tasca ben complicada ser missatger de bones noves celestials! perquè implica remar contracorrent, perquè implica anar amb els vents en contra. Ho apreciem a l’evangeli amb Joan Baptista, que “vingué a donar testimoni de la Llum”. El seu missatge, consolador i desafiant, desestabilitzador de l’ordre social i religiós, provoca que les autoritats el sotmetin a un llarg interrogatori: Qui ets tu? Ets el Messies? Ets Elies? Ets el Profeta que esperem? Per què bateges? Joan Baptista, resistint la pressió, es manté ferm proclamant el mateix missatge encoratjador del profeta Isaïes: “Sóc una veu que crida en el desert: «Aplaneu el camí del Senyor»”. El Baptista declara que ell no és ningú, i encara que no el coneguin, ja tenen enmig d’ells el Servent de Iahvè encarnat. Està parlant de Jesús de Natzaret, que es manifestarà progressivament a Israel i a tots els pobles.

Jesús de Natzaret, ara ressuscitat i glorificat al cel, continua enmig nostre. Segueix encarnant des del cel el Servent de Iahvè anunciat pel profeta Isaïes. Jesucrist continua vetllant per nosaltres, proclamant la gràcia divina, anunciant bones noves, curant, alliberant i il·luminant. Per aquesta raó, com escrivia sant Pau als cristians de Tessalònica, hem de viure contents, no cansar-nos mai de pregar, i donar gràcies en tota ocasió. "Això és el que Déu vol de vosaltres en Jesucrist". És un missatge que sempre escoltem per Advent, i que ens va com anell al dit enmig de la situació tan delicada que estem vivint.

dilluns, 7 de desembre del 2020

La concepció extraordinària de Maria (Immaculada Concepció 2020)

La festa de la Immaculada Concepció de Maria és un compendi de tradició, de pietat popular i d’afirmació teològica, que convergeixen en la celebració litúrgica d’avui. 

La tradició cristiana recull de bell principi que Maria fou concebuda de manera meravellosa. Ho explica el Proto-evangeli de sant Jaume, un evangeli apòcrif del segle segon, on Joaquim i Anna, ancians i estèrils, clamen Déu per la manca de descendència: els dos reben la resposta d’un àngel que els anuncia el naixement prodigiós de Maria.

La pietat popular, al llarg dels segles, convertí aquesta tradició en una celebració, en novenes, himnes, goigs, imatges, pintures, que segons el lloc i l’època, han esdevingut un patrimoni cultural i religiós.

Aquesta tradició i pietat popular culminen, dins l’Església catòlica, en l’afirmació teològica que Maria nasqué sense pecat. Ens referim al dogma que es proclamà a mitjans del segle XIX, fonamentat no en comprovacions biològiques, sinó en arguments teològics que provenen de la fe.

La celebració litúrgica d’avui és expressió de tot plegat, on les lectures que hem proclamat aporten continguts a la festivitat. En primer lloc, el relat del paradís en el context de la festa, no ha de servir per contraposar Maria, exempta de pecat, amb Eva com una dona pecadora, perquè altrament hauríem d’esborrar santa Eva del calendari, que se celebrarà el proper 19 de desembre amb el títol de “mare de tots els homes”. El paral·lelisme és que si Eva és la mare dels humans, Maria esdevé la mare de Jesús. Si uns estem sotmesos al pecat, Jesús i Maria n’estan exempts.

Sant Pau, escrivint als cristians d’Èfes, beneeix Déu perquè gràcies a Jesucrist rebem un impuls diví per esdevenir sants i irreprensibles. En el context de la festa, això ens permet dir que Maria és la santa i la irreprensible en majúscula. Ella encarna els nostres anhels creients.

Per últim, l’evangeli de l’anunciació de l’àngel a Maria ens ambienta en l’Advent i ens assenyala el Nadal. En el context de la festa, la concepció extraordinària de Jesús està precedida per la concepció extraordinària de Maria. Ella, des de l’instant de ser concebuda, rebé el favor diví i quedà plena de la gràcia divina. L’àngel Gabriel es dedica a corroborar-ho.

dissabte, 5 de desembre del 2020

"El dia del Senyor vindrà" (Diumenge 2 Advent)

Consoleu, consoleu el meu poble”, son paraules del profeta Isaïes, que proclama en nom de Déu. Van destinades als responsables del poble d’Israel perquè l’encoratgin a resistir enmig de les dificultats. Per això també diu: “Parleu amorosament a Jerusalem”. El profeta anuncia el seu missatge en temps molt crítics: Jerusalem ha estat destruïda, el temple devastat, el bo i millor dels seus ciutadans ha estat deportat a Babilònia, i enmig de les runes roman una petita resta esporuguida. La nostra situació a causa de la pandèmia no és tan crítica com la del context del profeta, però també ens cal consol, també ens cal que ens parlin amorosament. Els informes setmanals que escoltem amb xifres, regulacions i advertiments s’haurien d’acompanyar de consol i de parlar amorosament. Ens faria molt de bé. Ja que tots patim, encoratgem-nos mútuament. Siguem un suport i un bon auguri pels altres. Això és precisament el que Iahvè li demana al profeta: “Puja en una muntanya ben alta, missatger que anuncies la Bona Nova! Digues: «Aquí teniu el vostre Déu»!

Els bons auguris que el profeta Isaïes proclama en el seu temps, son assumits per sant Marc per introduir el seu evangeli: “Comença l’evangeli de Jesús, el Messies, el Fill de Déu”. Ara és Joan Baptista el missatger de Bones Noves i Jesús el qui encarna la Bona Nova, qui encarna la presència de Déu. Ell ens “batejarà amb l’Esperit Sant”. Jesús esdevé l’encarnació del Déu poderós, dominador i victoriós que es manifesta “vetllant com un pastor pel ramat, aplegant-lo amb el seu braç, portant al pit els anyells, acompanyant les ovelles que crien”. Jesús manifesta el seu poder no amb mà de ferro, sinó amb la mà oberta, estesa i tendra.

Jesús ressuscitat i entronitzat a les altures continua esdevenint el consol i el parlar amorós que Isaïes mencionava, i que tant necessitem per tirar endavant, sobretot quan els vents bufen en contra com passa ara. La nostra fe en Jesucrist ens anima a mantenir el cap enlairat vers les altures, i esperar el seu retorn. És el que amb convicció deia sant Pere en la seva segona carta: “El dia del Senyor vindrà; arribarà inesperadament com un lladre”. Mentre arriba aquest moment imprevisible i imprevist, sant Pere ens diu el què hem de fer: “Mentre espereu això, mireu que us trobi en pau, immaculats i irreprensibles”. Sant Pere ens posa uns deures inacabables!