dissabte, 29 de maig del 2010

ALS MEUS ESTIMATS ALUMNES DE 3r D'ESO DE LES BORGES (3)


Tema 6. Qui és Jesús?


Vau començar el curs amb fra Gil i, amb ell, vau endinsar-vos en el primer anunci dels cristians: Jesús és viu! Calia però, anar veient qui era aquest Jesús que els primers cristians anunciaven com a el Messies i el seu Senyor (una forma de dir que reconeixien en Jesús a Déu mateix).

Però, com ha estat possible això? Què ha passat si, com havíem vist fins ara, Jesús acaba la seva vida a la terra amb una clara imatge de fracàs: abandonat pels seus deixebles i condemnat a mort com el pitjor dels criminals?

Els evangelis no fan servir grans discursos per a explicar-nos el que ha passat, més aviat fan servir poques paraules, però carregades de sentit.

A classe vam poder comparar dos texts que feien referència al sepulcre buit (Mc 15, 1-8 i Lc 24, 1-11). El que primer ens va sobtar foren algunes diferències entre ambdós relats que vam poder comentar a classe (p.ex. els noms de les protagonistes de la història, el fet que en un relat apareixia un jove i en l'altre dos homes...). Però tots dos relats tenien en comú un mateix missatge: quan, tot seguint els costums funeraris jueus de l'època, tres dones anaren a honrar les despulles de Jesús, es van trobar amb la sorpresa (tot un ensurt!!!), que la tomba era buida.

Però, hem de ser honestos, el fet de la tomba buida, per si mateix, no demostrava res d'especial. De fet, entre els jueus de l'època sembla que va córrer la versió que algú havia robat el cos de Jesús i l'havia amagat en un altre indret.

Amb tot, els mateixos evangelis no s'aturen en el fet del sepulcre buit, sinó que aniran més enllà. De fet (p.ex. Lc 24, 36-43, text que vam veure a classe), hi ha l'experiència de trobades amb Jesús (les anomenades "aparicions") que trasbalsen els primers deixebles (encara amagats per por dels jueus i del fracàs que representava la crucifixió del seu Mestre) però que, ben aviat, els ompliran d'alegria i valentia per a dir als quatre vents que Jesús ha ressuscitat (és a dir, que Déu l'ha tornat a la vida, però una "vida" que es mostra ben activa, però diferent, a com l'havien vist tot fent convivència abans amb ell).

No ens enganyem: ningú no va poder filmar un vídeo de la resurrecció de Jesús en el mateix moment que es va produir. Ningú no hi era present dins el sepulcre en el moment que succeí, però el sepulcre buit i les aparicions impactaran en la vida dels primers deixebles que, tot recordant les seves paraules, les coses que feia i deia, faran experiència de Jesús com a viu i present en les seves vides.

Ara bé, què és la resurrecció, com explicar-la? Com ningú va poder viure "en primera fila" aquest esdeveniment, els primers deixebles faran servir les paraules que els hi semblen més clares, tot i que quedaran curtes. Així, per parlar del que ha passat amb Jesús, de la seva mort, però de la seva tornada a la vida, recordaran el que passa amb el gra de blat que cau a terra, que mor (metafòricament parlant) i del qual neix una planta, quelcom ben diferent, però que és aquella llavor colgada a la terra. Vam poder veure aquesta imatge i comparar-la amb les paraules d'un dels apòstols (missatgers) de Jesús: Pau de Tars (cfr. 1 Cor 15, 42-44.47).

Aquest Pau (un fariseu nascut al sud de l'actual Turquia) fou un gran perseguidor dels primers cristians fins que una experiència personal amb Jesús el va convèncer que estava equivocat i, de perseguidor a mort, es convertir en el principal comunicador de la nova fe.

La clau de la seva predicació (del seu missatge cristià): "Sapigueu, doncs, germans, que gràcies a ell (Jesús) ara us és anunciat el perdó dels pecats, i que tothom qui creu en ell és alliberat de tot allò de què la Llei de Moisès no us ha pogut alliberar" (Ac 13, 38-39), pot explicar un xic el perquè de l'extensió tan ràpida del cristianisme dins l'Imperi Romà. Ara el perdó dels pecats (la comunió, la bona relació amb Déu) no s'aconseguia complint la Llei de Moisès, sinó creient en Jesús. Això volia dir que allò que estava tancat només als jueus (aquells que coneixien i practicaven la Llei de Moisès), ara estava obert a tothom, a jueus i a no jueus de tots els temps, de tots els paísos, sense excepció.

Ben aviat (penseu que Jesús morí pels volts de l'any 30 o 33 dC i que Pau es convertí en cristià pels volts del 36 dC, imagineu amb quina rapidesa s'extendrà el cristianisme pel món conegut!!!!), les primeres comunitats cristianes reconeixen en Jesús el Fill de Déu i entenen que la seva relació amb Déu ara és de filiació (conseqüència: tots tenim una relació de fills amb Déu, que és el nostre Pare, i tots som germans els uns dels altres).

Però, aquestes primeres comunitats cristianes... en què es distingiran dels jueus si, entre els cristians, també hi ha jueus que creuen en Jesús? En unes paraules de Pere pronunciades el dia de Pentecosta davant un auditori majoritàriament jueu (ho vam veure a classe) hi tenim la clau: ""Per tant, que sàpiga de cert to el poble d'Israel que Déu ha constituït Senyor i Messies aquest Jesús que vosaltres vau crucificar". Quan van sentir això, es van trasbalsar i digueren a Pere i als altres apòstols: "Germans, què hem de fer?". Pere els va respondre: "Convertiu-vos, i que cada un de vosaltres es faci batejar en el nom de Jesucrist per obtenir el perdó dels pecats, i així rebreu el do de l'Esperit Sant"." (Ac 2, 36-38).

La conversió a Déu (desig de canvi de vida en una vida segons la voluntat de Déu), el baptisme en el nom de Jesús i el do de l'Esperit Sant (per a tothom, mentre que pels jueus aquest do només era donat als profetes i als reis) marcaran l'inici de les primeres comunitats que, a més, viuran la seva identitat en la pràctica de quatre pilars: la comunió de béns (no hi havia pobres, en les primeres comunitats, perquè ho posaven tot en comú); l'ensenyament dels apòstols (que eren els qui havien conviscut amb Jesús, havien menjat amb Ell i havien estat testimonis de la seva resurrecció); la fracció del pa (el que avui anomenem Eucaristia, el record del sopar de comiat de Jesús amb els seus deixebles la nit abans del seu arrest i mort) i la pregària comuna.

Però, el primers cristians, no van tenir la vida fàcil. Ben aviat van ser perseguits, primer pels jueus, després pels romans... i això va significar també que alguns dels primers testimonis de la vida, la mort i la resurreció de Jesús van morir (o van ser executats). Això més la vida de cada comunitat (els seus problemes, les persecucions, o les divisions internes en la seva comprensió de Jesús) van fer sorgir la necessitat de posar per escrit la vida i els ensenyaments de Jesús. És així com naixeran els evangelis.

Els evangelis són els llibres que al llarg del curs hem anat llegint o treballat a classe. No sé si us heu arribat a adonar, però en tenim quatre (els posaré per ordre, de l'escrit més antic al més nou): Marc (65-70 dC aprox.), Mateu (70-90 dC, aprox.), Lluc (70-90 dC, aprox.) i Joan (90-110 dC, aprox.).

Tots quatre tenen una mateixa finalitat (i és una clau de lectura per a apropar-nos a ells): contestar a la pregunta Qui és Jesús? Cadascú d'ells és un creient que escriu dins de la seva comunitat i vol presentar Jesús, el que Ell va viure i ensenyar, per a què la comunitat destinatària pugui emmirallar-se en aquest Jesús, seguir-lo i fer front als seus problemes (sovint de persecució o de divisió interna).

L'inventor del gènere literari "Evangeli" fou Marc, qui aplegant històries i ensenyaments sobre Jesús que primer circulaven de forma oral (encara que també hi havia algunes fonts escrites, alguns reculls concrets o parcials d'històries sobre Jesús) les aplegà tot dotant-les d'un fil narratiu: començant amb la predicació pública de Jesús a Galilea i acabant amb la seva mort i resurrecció a Jerusalem.
Aquest esquema, ho podeu comprovar en el Nou Testament (la segona gran part de què es composen les vostres Bíblies), el repetiran tots quatre evangelis. La tria i diferent ús de les fonts orals i/o escrites, més els problemes de cada comunitat, més el geni propi de cada autor, donaran les diferències que podem copsar en una primera lectura superficial de cada evangeli.

Durant molts anys diferents històries sobre Jesús circularan i l'Església (ep! sense posar-se d'acord via Facebook!) arribaran a la conclusió (per l'ús que donaran en les seves reunions arreu del món conegut) que aquests quatre evangelis que ara coneixem, i sols aquests quatre, presenten de forma coherent el que fou la vida i l'ensenyament de Jesús, de manera que també AVUI ens fan demanar-nos qui és Jesús per a nosaltres.
L'opció de fe que comporta contestar seriosament, des del fons del nostre cor, a aquesta pregunta, pot fer canviar radicalment la nostra vida, pot dotar-la de sentit.

ALS MEUS ESTIMATS ALUMNES DE 3r D'ESO DE LES BORGES (2)


Tema 5. La mort de Jesús


Vam començar aquesta lliçó intentant de fer un ràpid recorregut per la vida de Jesús a través d'un seguit de texts que ens demostraven dues coses: la primera, l'èxit de la predicació de Jesús (un èxit, ben cert, que no deixava d'estar marcat per certs moments de perill davant les autoritats religioses del moment: fariseus i saduceus); la segona, una predicació de Jesús, en principi, molt local (per l'àrea de Galilea, al nord del país) i que acabarà a Jerusalem (el centre político-religiós).

Sembla que Jesús és conscient, després de la multiplicació dels pans i els peixos, que la gent està entenent malament això del seu messianisme. Jesús haurà de demostrar que és el Messies... però d'una forma ben diferent a la que tothom sembla esperar!

Tots els evangelis estan d'acord en dir-nos què Jesús decideix, tot i el perill que representava, anar a Jerusalem en el moment en què aquesta ciutat està més plena de gent vinguda d'arreu i en una ocasió propícia pels avalots i les rebel·lions: en els dies previs de la celebració de la Pasqua jueva.

Un gest poc comú en Jesús es donarà després de la seva entrada triomfal a Jerusalem (moment en què un gran grup de gent l'aclama com a Messies, com al rei polític esperat): anirà al Temple (el lloc més sagrat del judaisme del moment) i allà farà fora a fuetades els canvistes de moneda i els qui compraven i venien al crit de "El meu temple serà anomenat casa d'oració per a tots els pobles, però vosaltres n'heu fet una cova de lladres!" (Mc 11, 15-18). A partir d'aquest fet, públic i notori a la capital, es posarà preu a la seva persona.

Ens demanàvem també com era possible que una vida dedicada a parlar sobre Déu, a guarir la gent i a donar-los esperança i llibertat va acabar a la creu. Vam tenir l'oportunitat de llegir alguns texts que ens mostraven la qualitat i la profunditat dels ensenyaments de Jesús en comparar-los amb els costums de la seva època (p.ex. la seva postura sobre els descans del dissabte, sobre les normes de puresa, sobre els costums socials, sobre les "males companyies") i vam poder veure que un dels probles principals era que Jesús apareixia com aquell capaç d'interpretar la Llei de Moisès amb un solemne "Heu escoltat que fou dit als antics... però jo us dic...".

L'exemple més clar de la novetat del seu ensenyament és l'amor als enemics. Davant de la coneguda "llei del talió", que deia "ull per ull i dent per dent" (una llei que sortia al pas d'un costum antic, el del "venjador de la sang", és a dir, l'encarregat de venjar l'ofensa o la mort d'un familiar agreujat, i que solia provocar escalades de venjança i violència arreu), Jesús proposa el camí de l'amor, de l'entesa, del diàleg i, fins i tot, del no tornar-se, per a evitar la violència i poder convertir-nos en una baula dins una llarga cadena per la pau. No hi cabia dubte, a les oïdes dels seus correligionaris Jesús es posava per damunt dels antics, quan no per damunt del mateix Moisès. Jesús era perillós, feia nosa, calia treure'l del mig.

Però Jesús no era un innocent que no sabia d'on li venien els perills. Ja sabia com havia acabat Joan el Baptista per fer de profeta i parlar clar... i sabia també que els seus enemics s'hi jugaven molt deixant-lo amb vida. Amb tot, Jesús no es tornarà enrera: "Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics" (Jn 15, 13). Fou coherent fins a les darreres conseqüències.

Jesús serà traït per un company de camí, Judes, qui potser vol fer que els esdeveniments (la captura del líder del nou moviment) provoqui la revolta tan esperada. Com sigui, les coses no aniran així. Jesús serà fet presoner i patirà dos processos ben diferents que perseguiran el mateix resultat: la seva condemna a mort.

D'una banda, patirà un procés religiós-jueu que l'acusarà de blasfem per fer-se fill de Déu (és a dir, igual a Déu, amb el seu mateix poder i autoritat). Però el tribunal jueu, posat sota domini romà, podia condemnar a mort... però no executar la sentència. El problema ara era com convèncer el tribunal romà presidit pel governador Ponç Pilat. Davant dels romans no servia de res acusar Jesús de "fill de Déu", perquè els romans tenien tants, de déus (i més tard fins i tot el mateix emperador se'n farà dir i adorar com a tal) que el procés no hauria arribat a bon terme... però acusar Jesús de sediciós i de rebel·lia contra el Cèsar... segur que donaria millor resultat. Aquesta serà, dins el procés político-romà, l'acusació que pesarà damunt Jesús i que, finalment el portarà a morir com el pitjor dels homes: la mort per crucifixió.

Amb la mort que es reservava als delinqüents de classe baixa, als estrangers o als esclaus, prèvia tortura i burla, amb l'abandó de tots els seus deixebles que es donaran a la fuga. Jesús lliurarà la seva vida a la creu en coherència al seu missatge. Les seves darreres paraules? "Déu meu, perdona'ls, que no saben el que fan". Haurà estat tot un fracàs?

diumenge, 23 de maig del 2010

Dons de l'Esperit (Pentacosta 2010)

En aquest temps de Pasqua, com cada any, em toca preparar infants per la Primera Comunió i adolescents per la Confirmació. Amb aquests darrers, experimento especialment la dificultat de fer entendre el sagrament, una cosa, al cap i a la fi, que no es veu ni es toca ni es pot identificar amb cap experiència sensible. El relat de la Pentacosta dels Fets dels Apòstols ens parla de vent i de foc, però si mirem de recordar la nostra pròpia confirmació, possiblement no vam percebre res de semblant. Potser sí que vam experimentar una emoció religiosa en aquella ocasió, però tampoc això no és el sagrament, que també és real sense emocions. Estem parlant d'una realitat de fe, que ve de Déu i toca el més profund del nostre interior, però que escapa a la nostra sensibilitat.

Tots nosaltres, batejats i confirmats, hem rebut el do de l'Esperit Sant. Però si aquest do no és sensible, com podem saber quan estem deixant-nos portar per Ell i quan ens estem deixant portar per altres coses? Les lectures de la Pentacosta ens donen algunes pistes, alguns efectes de l'Esperit que ens poden ajudar a saber si ens estem deixant guiar per Ell.

1. Tant l'evangeli com els fets ens presenten els apòstols reunits, i els fets especifica que estaven pregant. L'Esperit Sant es dóna en l'Església i condueix cap a l'Església, tendeix a crear comunió, a reunir una família al voltant de Jesucrist. Un itinerari que s'allunyi de l'Església, que porti a no valorar la pregària i la celebració amb els altres cristians, difícilment pot ser atribuible a l'acció de l'Esperit.

2. L'Evangeli ens presenta els apòstols amb les portes tancades per por. El contrast és evident amb el final de la lectura dels Fets, quan surten al carrer i anuncien amb valentia la Bona Nova, essent entesos per gent de totes les llengües. Possiblement també aquest és un senyal a considerar: si la nostra vivència cristiana està marcada per la por (o per la vergonya, la manca de decisió, la passivitat o la queixa constant, que en són fills), senyal que estem obeient altres veus, no la de l'Esperit.

3. Jesús diu als deixebles: "Com el Pare m'ha enviat a mi, jo us envio a vosaltres". El cristià és un enviat de Jesús per donar testimoni de la seva fe. Cadascú al lloc on és, des de la vocació a què Déu l'ha cridat, l'Esperit Sant ens mou a descobrir ocasions en què expressar allò que creiem i convidar els altres a participar-ne, començant pels qui tenim més a prop, especialment fills o néts que depenen de nosaltres per desvetllar la fe.

4. La lectura de sant Pau ens fa veure com d'un sol Esperit en surten diversos dons, cada un en bé de tots. Semblantment, els Fets ens presenten com totes les llengües i pobles s'uneixen en la confessió de la fe. Déu no fa fotocòpies, ni té motllos. L'Esperit Sant condueix les persones no a copiar models externs, sinó precisament a descobrir allò que tenen de més autèntic i a aportar-ho confiadament, aprofitant les complementarietats amb els dons dels altres i acceptants els propis límits.

Ben cert que l'Esperit Sant té altres efectes a més d'aquests. Però amb això ja tenim algunes pistes per poder discernir la seva veu. Si ens deixem portar per Ell, arribarem a aquell font d'alegria que brolla en el nostre interior, tan forta i pura, que esdevé la garantia de la vida eterna que se'ns ha promès.

dimarts, 11 de maig del 2010

Qui és lliure? (dimarts sisè de pasqua)

La lectura del capítol 16 dels Fets dels Apòstols ens presenta Pau i Siles encadenats en el racó més fosc i inaccessible de la presó. Apallissats prèviament per ordre dels magistrats de la ciutat, els dos apòstols malgrat tot, en un gest insòlit en aquestes circumstàncies, canten. De cop, les cadenes cauen i les portes de la presó s'obren, i aquest fet sorprenent sembla suggerir-nos la pregunta sobre què és en realitat la llibertat i qui és lliure de debò.
Podem tenir una impressió semblant en els relats de la Passió de Jesús. Detingut i condemnat, és l'únic personatge del relat que desprèn seguretat i confiança, que no sent la necessitat d'embrutar-se amb maniobres i manipulacions per imposar-se o per salvar la pell. Els apòstols cantant i Jesús afirmant la seva identitat davant dels jutges són imatges d'una llibertat diferent, que no consisteix en fer el primer que espontàniament ve, sinó en identificar-se profundament amb allò que cadascú està cridat a ser.

Com entenem la llibertat? Simplement com tenir el màxim d'opcions obertes? ¿O com un camí de descoberta de la pròpia vocació, d'allò que realment ens fa ser nosaltres mateixos, d'aquella crida en la qual descobrim realment la nostra pròpia identitat? El carceller de Pau i Siles s'adona de la llibertat dels seus presoners, posada de manifest prodigiosament, i els pregunta: "Què he de fer per salvar-me?" Què he de fer per ser autèntic, per ser lliure, per viure plenament? La resposta és clara: "Creure en Jesús". Perquè és en diàleg amb Ell que podem descobrir quin és realment el nostre camí, que emergeix allò a què cadascú està cridat, que se'ns obre el camí d'aquella llibertat que cap cadena ni cap presó no pot ofegar.