dimecres, 30 d’abril del 2008

C'est le bon Dieu qui nous le donne... (Cròniques jerosolimitanes 6)

Els darrers dies les temperatures han canviat de forma exageradíssima. Un dia anàvem amb màniga curta i al dia següent anàvem amb jersei i caçadora. A la nit fred i al migdia suant. La conseqüència d'aquests canvis tan sobtats: un costipat!

Amb mal de cap i mal de coll, estossegant, prenent infusions de farigola anem, com sempre, a la biblioteca a treballar. Li diem a la Diana, la recepcionista: "le temps est fou!". Ella ens mira amb la seva calma i serietat habituals i respon: "C'est le bon Dieu qui nous le donne!" i somriu aixecant les celles com volent dir: "No ens queixem!" Desarmats i vençuts per l'aclaparadora senzillesa de la resposta, fem el gest de tancar-nos la boca com una cremallera i baixem, en silenci, les escales que porten a la biblioteca.

A Barcelona aquesta resposta hagués sonat ridícula, pietista o sermonejadora, però a Jerusalem prèn una densitat inesperada, sona bé, queda bé! Deu ser la vibració religiosa que impregna cada pedra d'aquesta ciutat que provoca que frases tan naturals com la de la Diana mantinguin, aquí, tot el seu sentit.

dilluns, 28 d’abril del 2008

Setmana Santa Ortodoxa (Cròniques jerosolimitanes 5)

Del 20 al 27 d'abril les esglésies ortodoxes orientals han celebrat la Setmana Santa. Grecs, armenis, coptes, siríacs, etiòpics... han omplert Jerusalem de pelegrins, i no diguem el Sant Sepulcre, que estava inaccessible. M'explicaven que el govern d'Israel dóna moltes facilitats a que ciutadans russos puguin venir aquí. També em dèien que hi ha organitzats vaixells (suposo que des del mar Negre) que vénen només per estar un dia.

Assabentat que un dels dos actes més populars era el rentament de peus que el patriarca grec ortodox feia a la plaça d'accés al Sant Sepulcre, a les vuit del matí un servidor ja era allí, però no era l'únic. L'accés a la plaça i els terrats dels edificis adjacents estàven plens de gom a gom i tot controlat per policies. Vaig optar per abandonar després d'intentar, sense èxit, que els policies em deixéssin passar per sortir per l'altra accés. Em vaig acontentar en respirar l'ambient i en constatar que, amb aquest ritual, les esglésies ortodoxes és mantenen molt fidels als primers segles del cristianisme, quan el rentament de peus era un sagrament. Els patriarques de les altres esglésies ortodoxes que són a Jerusalem també van fer, en el seu recinte, aquest gest (com veiem en la imatge, on apareix el patriarca siríac). Vaig pensar també en els antics monestirs coptes que tenen, al centre de la nau, i adosat al terra, un marbre en forma de palangana on, l'abat del monestir, es dedica a rentar els peus dels monjos i dels fidels el dia del Dijous Sant.
L'altre acte popular és l'aparició del foc sant el dissabte al migdia. Un servidor, camí de la biblioteca, passava pel costat de la Porta Nova a dos quarts de nou del matí i l'accés ja estava tancat. Totes les portes i accessos possibles a la ciutat emmurallada i al Sant Sepulcre tenien, aquell dia, un accés restringit. Suposo que hi podia entrar tohom, però a poc a poc, i en grups petits.
Hi ha una gran devoció per aquest foc, la creença popular és que baixa del cel. M'explicaven que una part d'aquest foc el transporten aquella mateixa tarda a Atenes en avió -no sé com s'ho faran- a fi de distribuir-lo per les esglésies. Ateses les dificultats d'accés viscudes el Dijous Sant, vam renunciar, ja d'entrada, a veure alguna cosa. Físicament allunyat, però espiritualment proper, gaudia mirant les cares de la gent que, adelerats, anaven a les tanques perquè la policia els deixés entrar.

Al migdia, fent el camí de retorn, m'anava trobant amb cristians etiòpics que portaven, damunt el cap, unes corones fetes de fulles de palmera o quelcom semblant. Anaven ben vestits, amb grans mocadors de cotó blanc en forma de mantell, contents, lluint presumits aquella corona que simbolitzaria el triomf de Jesús sobre la mort. Passant, de nou, pel costat de la Porta Nova, l'ambient era més tranquil. L'accés continuava restringit i havia gent que estava asseguda, al terra, als voltants de la porta, llegint en silenci llibrets de pregària, o simplement estaven callats.

dissabte, 26 d’abril del 2008

Els caputxins a Jerusalem (Cròniques jerosolimitanes 4)

La casa que els caputxins tenim a Jerusalem està situada a Talbiye, un barri residencial proper a la ciutat vella, en la part oest de Jerusalem, és a dir, la part jueva.
És un dels compta-díssims convents catòlics que hi ha en aquesta àrea de la ciutat. És una presència minoritària, discreta, però real, que procura fer, dins les limitacions, lligams amb el món hebreu.
És un espai tranquil, petit, acollidor, amb un jardí preciós. És com una versió urbana i reduïda de Sant Martí del Montnegre.
L'acollida fraterna i la pregària reposada i ben feta són els seus distintius.
La casa depèn de la cúria general dels caputxins, però la gestiona la província caputxina de Venècia. La fraternitat actual té accent evidentment italià, però està formada per frares de diferents províncies.
Luca -guardià- i Eugenio -vicari-, són de la província de Venècia, Pascuale de la província de Milano, Paolo de la província de Sicília, Yunus de la Custòdia de la Turquia. Els dos darrers han vingut a Jerusalem a fer una llicenciatura en Bíblia a l'Studium Biblicum Franciscanum. Com a hostes estem Maurizio, de la província de Foggia, i un servidor, de la província de Catalunya. Afegim a Flaviano, caputxí rumanès, que ha vingut a fer cursos bíblics; per manca de lloc a la casa, s'hostatja al convent dels jesuïtes, però els diumenges ve a concelebrar a l'eucaristia i dina amb la fraternitat.
La fraternitat caputxina de Jerusalem assaboreix el goig de conviure frares de diferents àrees culturals i lingüístiques, amb un promig d'edat baix, i en una ciutat on la convivència és un repte constant.



dijous, 24 d’abril del 2008

Seder de Pasqua (Cròniques jerosolimitanes 3)

A l'acabar la celebració sinagogal vaig dir, a qui ho havia anunciat, que un servidor no tenia on celebrar el sopar pasqual. Vaig trucar al telèfon que em van dir i, al dia següent, ja m'havien trobat una família de la comunitat que m'acollís. Era una parella jove, de treinta i pocs anys -ell de Jerusalem i ella de Haifa- amb dos fills petits; un d'ells seria el protagonista del sopar pasqual.
Vam trobar-nos divendres al Kabalat Shabat i, de nou, el matí del Shabat, evidentment, a la celebració sinagogal. Aquell matí, després de llegir les lectures, i abans de tornar el rotlle de la Torà al tabernacle, van aturar la celebració i vam baixar al patí a fer el pica pica que es fa al final. La raó era que s'acostava l'hora de cumplir la prescripció de no menjar coses amb llevat. Acomiadats de pa, pastissets i galetes per una setmana sencera, vam tornar, riallers, a acabar la celebració.
A dos quarts de vuit de la tarda, un cop més, anàvem a la sinagoga, ara, per a celebrar una pregària més breu. Sortits i desitjant a tothom "Jag Sameaj" (Bona festa) vam caminar, tranquil.lament, cap a la casa. Em ressonava ànima endins un cant melangiós i repetitiu de la pregària que deia: "Ana Adonai hoshia na!" (Salva'ns, Senyor, si us plau!) que expressava el sentit del què anàvem a celebrar aquella nit. A la casa ens esperava l'àvia (la mare d'ella) i dos convidats més. Seria una celebració íntima!
En un cap de taula hi havia l'àvia que, discretament, ajudava a donar ritme a la celebració. A l'altre cap de taula, el pare. La mare i el fill gran als costats del pare. Els tres convidats en els seients restants. El fill petit a dormir! Cadascú amb el seu ritual al davant, vam començar la celebració. Va ser un descans veure que a l'hora de fer la benedicció de les copes de vi es podia fer amb vi o amb suc de raïm que el pare, cada vegada, servia, cerimoniòsament, a cadascun dels comensals. El nen tenia una copeta petita amb el seu suc corresponent.
El nen començà a fer, cantant, les preguntes: "Per què aquesta nit és diferent de les altres nits?" L'explicació es convertí en una escenificació. El pare es posà una capa i feia de faraó i el nen es va habillar de Moisès. El nen -Moisès- anava dient al pare: "Deixa sortir el meu poble" i el pare -faraó- deia: "No vull". Aleshores comença la representació d'algunes plagues on la mare ajudava al nen a disfressar-se adequadament. El pare -faraó- seguia dient: "No vull". Seguint el ritual, mullàvem el dit petit en la copa de vi i deixàvem una gota en el plat mentre dèiem el nom de cadascuna de les plagues.
Arribà el moment de beneïr i menjar les herbes amargues, la salsa, i el pa sense llevat. El nen havia de saber el perquè d'aquests elements. Els pares, seguint la tradició, li van dir que així com li explicaven a ell, quan ell tingués fills, hauria de fer el mateix. Arribà el moment de beneir el pa i és féu un silenci complet, dens. El pare agafà el pa, el beneí i el repartí delicadament. Aquell silenci em tranportà, evidentment, cap a la persona de Jesús.
Finalitzada la primera part del seder, va començar el sopar i, a l'acabar, novament amb el llibre del ritual damunt la taula, seguíem cantant salms fins que, voltant la mitjanit, arribava l'hora d'acomiadar-se. Amb el cor esponjós, agraït pel que havia viscut amb tanta simplicitat, acollit amb molta naturalitat, tornava cap a casa amb un dels convidats. Pel carrer trobàvem a altre gent que també feia el camí cap a casa. "Jag sameaj!" (Bona festa!) ens dèiem.

diumenge, 20 d’abril del 2008

Nessun turbamento... (Pasqua 5)

(Avui hem predicat a la missa conventual, evidentment en italià, o quelcom que s'hi assembla. Hem fet el que hem pugut! Veureu que un català ho entén prou bé...)
“Non sia turbato il vostro cuore” disse Gesù nel vangelo. Una frase facile a dire ma difficile da mettere in pratica. Sono tante le cose che turbano il nostro cuore! Cose esterne come arrivare alla fine del mese, pagare l’affitto, suportare le umiliazioni del capo del lavoro, la salute dei bambini, l’eccesso di lavoro ... Ma abbiamo cose interne che, anche, turbano il nostro cuore, e forse, piu pericolose, perchè danneggiano non solo il cuore ma anche l’anima: il desiderio di riconoscenza, le gelosie, le invidie, l’orgoglio, la rigidezza, l’inflessibilitá.

Tutte queste cose fanno sì che, piano piano, diventiamo persone troppo bagnate di superficialitá e che siamo poco ricettivi, non solo delle cose spirituali, ma anche di tutto quello che circonda la nostra vita e che ha bisogno d’un minimo di sensibilitá e delicatezza. Diventiamo, insomma, desorientati, senza referenti chiari, con il dubbio costante, senza godere delle nostre scelte, senza gustare la vicinanza delle persone. La vita di fede si blocca e non riesce a capire tutta la dimensione interiore delle cose; piu o meno come i discepoli nel vangelo che non capiscono il linguaggio simbolico di Gesù che ha bisogno di essere interiorizzato nel silenzio, nella preghiera e con la riflessione. Gli interventi dei discepoli sono chiaramente d’incomprensione: “Non sappiamo dove vai, come possiamo conoscere la via?” –disse Tommaso. “Mostraci il Padre e ci basta!”- disse Filippo a Gesù. Gli interventi dei discepoli diventano, per noi, sorprendenti. Come può essere che questi uomini, così vicini a Gesù, possano dire queste cose? Che cosa, allora, diremo noi?

Il discorso di Gesù nel vangelo di oggi è, come tanti frammenti dal vangelo di Giovanni, una catechesi sulla fede. Dunque Gesù non dice solo: “Non sia turbato il vostro cuore”. Lui aggiunge: “Abbiate fede in Dio e abbiate fede anche in me”. Gesù conosce bene i nostri turbamenti e piu importante, le cause; per questo lui suggerisce una soluzione: la fede in Dio, prima di tutto, e dopo, concretizzare questa fede in lui. Insomma, la scelta personale per Dio e per Gesù diventa un orientamento chiaro nella vita, è avere un referente, è mettere a posto il dubbio, è godere delle scelte che abbiamo fatto, è gustare la vicinanza delle persone che condividono la vita con noi.

Fede in Dio..., fede in Gesù..., nessun turbamento.... Una utopia?

dilluns, 14 d’abril del 2008

Kabalat Shabat (Cròniques jerosolimitanes 2)

Divendres a la tarda. Surto de la biblioteca i faig el camí habitual cap a casa: Porta de Damasc, pujo cap a la Porta Nova per l'exterior de la muralla, baixo per Mamila (on hi ha les Filles de la Caritat), segueixo pel carrer rei David, creuo l'avinguda "King George" i arribo a casa. Quan m'acosto a la part jueva es respira una gran tranquil.litat. Les botigues ja estan tancades i la circulació dels cotxes és escassa.
Al voltant de 2/4 de 7 sona la sirena anunciant el Shabat. A les cases religioses la mare encén l'espelma del Shabat i fa la pregària pertinent. És hora d'anar a la sinagoga a celebrar el Kabalat Shabat (la Rebuda del Shabat). A prop de casa hi ha una sinagoga anomenada Shirà Jadaixà (Nova Cançó) que fa honor al seu nom i canten de meravella. Pertanyen al judaisme conservador però dins d'aquest grup són molt paritaris: homes i dones preguen separats però elles no són al darrera, sinó al costat, només separats per una cortina transparent que, quan acaba la celebració, s'obre per donar les informacions escaients. En aquesta comunitat hi ha la particularitat que les dones també dirigeixen la pregària.
Arribo amb un altre caputxí minuts abans de les 7 i ja hi ha gent cantant salms. Agafem el ritual i ens afegim. Segueix el cant de salms fins que arriba el moment del cant solemne del "Lejà Dodí" que dóna la benvinguda al Shabat talment com si fos una núvia que s'espera amb delit. En un moment donat del cant tohom es gira cap a la porta d'entrada com a signe d'acollida respectuosa del Shabat enmig de l'assemblea. Després es recita de forma comunitària -deixant un espai de silenci per a fer-ho de forma personal- la professió de fe: el Shemà Israel. Finalment ve la pregària ancestral de les divuit benediccions.
Obren la cortina de separació d'homes i dones i donen informacions. Diuen que si hi ha algú que no tingui on celebrar el sopar de Pasqua -que serà el proper dia 19- que ho digui que li buscaran una família que l'aculli.
Sortim desitjant-nos tots plegats "Shabat Shalom", alguns es queden a la comunitat per parlar, però la majoria marxen ràpidament cap a casa per a celebrar el sopar solemne que comença amb la bendicció, del cap de família, del pa i del vi.

diumenge, 13 d’abril del 2008

El pastor o la porta? (Pasqua 4)

El llenguatge pastoril ha donat, de sempre, per a fer paral.lelismes, al.legories, metàfores i evocacions de tot tipus. L’evangeli d’avui n’és un exemple i, escoltant-lo, intuïm que hi ha missatges que nosaltres no captem del tot però que captarien, fàcilment, els primers destinataris de l’evangeli, sobretot quan al.ludeix als “estranys” i, diverses vegades, als “lladres i als bandolers”. També crida l’atenció que Jesús sigui, alhora, la porta de les ovelles i el bon pastor. El mateix evangeli constata les dificultats d’assimilar aquest llenguatge quan diu: “ells no entengueren què els volia dir”. Com no volem ser més papistes que el papa -expressió molt adequada en un entorn catòlic- preferim deixar-nos portar, també, per aquest fecund simbolisme del llenguatge pastoril i fer-ne una actualització.

El corral de les ovelles podria ser, per exemple, l’Església catalana, on hi ha ovelles de molts i de diferents ramats, de diferent “pes i alçada”, de diferents edats i de diferents mentalitats. Imaginem-nos, doncs, a Jesús entrant-hi i parlant. ¿En quina llengua parlaria: català o castellà? Segons la llengua que utilitzés alguns ramats del corral ja es posarien nerviosos. ¿Com parlaria al col.lectiu de “latinos”, d’eslaus i d’africans que també són cristians? Saludaria primer a les autoritats religioses o a les ovelles malaltes i marginades? Ens deixaria a tots plantats per anar a cercar a l’ovella perduda? Tindria en compte les particularitats dels ramats catòlics, protestants o ortodoxos per a no ferir susceptibilitats? Com aniria vestit? Faria un discurs progre o un discurs carca? Què diria als separats i als homosexuals? Com seria el seu discurs sobre l’avortament? Què diria sobre l’eucaristia? A qui saludaria abans: als homes o a les dones, als bisbes o als laics, als infants o als més vells, al cardenal de Barcelona o al primat de la Tarraconense, al rector de Sarrià o al rector d’Olot, als monjos de Montserrat o als caputxins, als caputxins més joves o als més vells, als del convent de Sarrià o als de Pompeia, a la comunitat cristiana o als frares, als catequistes o als del rebost...?

Jesús tindria veritables problemes de protocol, que s’anirien magnificant a la mesura que el corral eclesial s’anés eixamplant amb més ramats. No val a dir que Jesús, essent qui és, trobaria les formes adequades per acontentar a tothom. Segurament, però aquesta és la resposta tòpica, evasiva i apologètica per a dissimular els problemes reals.

Quan l’evangeli de Joan diu que Jesús és el bon pastor es refereix a quelcom espiritual, a una experiència profunda de fe: que Jesús ens crida pel nostre nom, que Jesús va al nostre davant i ens convida a seguir-lo, que Jesús vol que reconeguem la seva veu. Jesús, com a bon pastor, ens interpel.la de forma personal, exclussiva, directa i íntima. Aquest és el fonament inalterable de la nostra fe! Quan es vol concretar aquesta opció personal al seguiment de Jesús és quan apareixen les dificultats, tal i com hem constatat, amb la bateria de preguntes que acabem de fer. Però aquestes dificultats no haurien de malmetre l’essencial, el seguiment confiat i incondicional de Jesús.

Per això l’evangeli afegeix -possiblement patint ja aquestes dificultats- que Jesús és la porta de les ovelles. Parlar de Jesús com “la porta” és obrir-se a un àmbit teològic i eclesial: Jesús és la porta d’accés directe a Déu, no la Generalitat, ni l’escola, ni el treball, ni les ONGs, ni la ciència, ni tampoc, encara que sembli mentida, el Barça. Jesús és, també, la porta d’accés a una comunitat eclesial molt plural i molt diversa on, amb la imatge d’amples pastures, tothom ha de poder trobar el seu espai i el seu lloc, on el sentit de pertinença ha de portar-nos a una manera diferent de fer i de pensar.

En definitiva, Jesús –com a bon pastor- ens obre el camí de la fe convidant-nos al seu seguiment. Jesús –com a porta- ens obre l’accés directe a Déu i l’accés a la comunitat eclesial.

divendres, 11 d’abril del 2008

El primer matí (Cròniques jerosolimitanes 1)

Dimarts al matí. Són quarts de sis (aquí es resa a les sis!). Miro per la finestra que està encarada vers la ciutat vella emmurallada, cap a l'est. Es veu, a l'horitzó, enmig de la foscor, la franja vermellosa de tons càlids i suaus de l'albada. Destacaven, al seu davant i amb una senzilla solemnitat, els campanars de l'església de Betfagé -a la muntanya de les Oliveres- i el campanar de l'església dels armenis, situada davant la porta de Sió. Els ocells es despertaven i feien sentir el seu piular, fent-te adonar que el silenci que hi havia era complert. Què més es pot demanar al començar la primera jornada a Jerusalem?

Els altres dies ja no he vist l'albada malgrat mirar, per la finestra, a la mateixa hora. Els ocells segueixen fent les seves cantarelles matinals, i el silenci continua...

diumenge, 6 d’abril del 2008

Temps diferents, maneres diferents... (Pasqua 3)

L’abat Cassià, Josep Benet i Salvador Escamilla, tres catalans destacats que han fet, en un espai de quinze dies, el seu traspàs. Aquesta coincidència de defuncions ens suggereix, novament, que hem acabat un cicle històric i cal endegar-ne un de nou. Diumenge de Rams parlàvem de la mort de l’abat Cassià com un signe de la mort del postconcili. El mateix diem, avui, de Josep Benet respecte a la política i de Salvador Escamilla respecte a la dimensió artístico-cultural. Ells representen tres àmbits destacats d’una transició històrica determinant: la transició religiosa a través del Concili Vaticà II; la transició política a través de la recuperació de la democràcia i del govern de la Generalitat; la transició artístico-cultural a través de la llibertat d’expressió i de l’us generalitzat del català. Van ser unes dècades creatives, apassionants, on la utopia semblava possible. Temps vibrants amb grans referents com els tres que hem citat. Temps que ja han donat de si tot el que podien i que han d’obrir pas a quelcom diferent.

Però han passat les dècades i la utopia segueix lluny, més encara, sembla que el món religiós, polític i artístico-cultural català s’hagi submergit en la grisor. No tenim personatges destacadament rellevants perquè sembla que els temps tampoc ho siguin. Quina frustració pels qui hem vingut darrera d’aquests temps gloriosos i hem anat creixent paral.lelament amb la transició! Nascuts amb un pa sota el braç, envoltats de grans personatges i d’entusiasme col.lectiu constatem, un cop adults, que ens tocar tirar endavant uns temps aparentment mediocres i de baixa intensitat, mentre escoltem, resignats, incòmodes i acomplexats, als nostres predecessors que ens fan sentir que no donem la talla.

Som temps que conviden a allunyar-se, tristament i decebudament, de tots aquests àmbits de la societat catalana, talment com van fer els deixebles d’Emmaús amb el seu moment històric. Malgrat haver escoltat alguna veu que el Senyor ha ressuscitat, ells s’allunyen de la comunitat, marxen de Jerusalem, això sí, discutint i comentant tot el que havia passat aquells dies a Jerusalem, qui sap si amb aquell to fatalista que tant sovint emprem en les nostres converses.

Enmig d’aquest caminar, desencisat i queixòs, el Ressuscitat es fa discretament trobadís, i amb delicadesa ajuda als dos deixebles –i a nosaltres- a llegir el moment present en clau de fe. Els ajuda –ens ajuda- a entendre que les coses no poden ser com abans però, tanmateix, continuaran, de manera diferent, però continuaran. Jesús Ressuscitat els ajuda –ens ajuda- a recuperar la vibració i aconsegueix que el desencís no anul.li l’esperança, Per això, renovats, els dos deixebles tornen amb la comunitat, tornen per compartir aquella experiència personal, que ajuntada amb les experiències de les dones i dels altres deixebles fan un gruix significatiu i susceptible de ser proclamat amb vehemència.

Els dos deixebles d’Emmaús expressen la catarsi vers una manera diferent de viure i expressar la fe. Nosaltres, com ells, hem d’obrir-nos a una manera diferent de viure, de celebrar i d’expressar la nostra fe; sense trencar res, però sense copiar res, només deixant que el Ressuscitat ens inspiri.

dimecres, 2 d’abril del 2008

Els caputxins a l'illa de Cuba

Atès el títol del bloc, em permeto fer conèixer la presència caputxina a Cuba. És una presència molt petita i testimonial. No cal dir les dificultats de tot tipus que els toca viure. Són vuit frares, quatre de la província de Castella, dos brasilers, un maltès, i un nordamericà d'origen cubà. També hi ha un postulant cubà -que imagino que faria la foto que veieu- que començarà el noviciat ben aviat.

A la ciutat de La Habana hi ha dos convents: al barri de Miramar, i a Habana Vieja. L'altre convent està a Santa Clara, al bell mig de l'illa.
Als cubans els agrada fer acudits de tot. Aquí teniu els més recents: "Al nuevo presidente le llaman Julio Iglesias porque "la vida sigue igual..." y dicen que el antiguo presidente quiere volver a tomar el poder porque no le alcanza la pensión de jubilado para vivir..."