dilluns, 29 de juny del 2015

Miracles i miracles (Diumenge 13)

En les banderoles d’anuncis que pengen verticalment dels fanals dels carrers, aquest matí llegíem en unes d’elles el lema “Imparables” i en lletra petita: “No pararem fins que la vencerem”. Es tracta d’una campanya per combatre la leucèmia infantil que mostra l’esforç públic i privat per combatre malalties greus que, de vegades, aconsegueixen resultats extraordinaris en els pacients que les pateixen.

Però més extraordinàries són les dues guaricions que hem escoltat en l’evangeli. Es tracta de dos miracles: la guarició d’una dona amb pèrdues de sang i la resurrecció d’una nena.

La nostra mentalitat contemporània esguarda amb recel els miracles de Jesús qualificant-los sovint de simbòlics. Sí que podem entendre com a simbòlics o, millor dit, al·legòrics els miracles relacionats amb les forces de la natura i els aliments: la multiplicació dels pans i dels peixos, convertir l’aigua en vi, caminar sobre les aigües, calmar la tempesta.

Però les guaricions de malalts i les resurreccions són un tema a part i que podem argumentar de manera minimalista dient: Si la ciència mèdica avui dia fa guaricions extraordinàries, perquè no Jesús, que és el fill de Déu?

Jesús com a fill de Déu i la fe en ell, és el tema fonamental dels relats de miracle com el d’avui, que mostren la fe dels personatges en la seva capacitat guaridora i el seu poder sobre la malaltia i sobre la mort.

Si llegim els Fets dels Apòstols constatarem que els deixebles de Jesús, en concret Pere i Pau, guareixen en nom de Jesús. També les cartes del Nou Testament mencionen els qui de la comunitat tenen el poder de guarir.

La tradició de l’Església catòlica assenyala la realització d’un miracle com a prova de santedat.

Davant l’escepticisme que provoquen els miracles de Jesús, fins i tot en creients, siguem humils i deixem a Déu Pare ser Déu, a Jesucrist ser Jesucrist, i a l’Esperit Sant fer d’Esperit Sant, capaços d’obrar prodigis encara avui, i capgirar el que sembla impossible de capgirar, com les malalties i la mort.

dijous, 25 de juny del 2015

TOT CELEBRANT SANT JOAN BAPTISTA

Dimecres, 24 de juny de 2015
Naixement de Sant Joan Baptista
Is 49, 1-6/Sl 138/Ac 13, 22-26/Lc 1, 57-66.80


El cant d’entrada per a la missa d’avui diu: Déu envià un home que es deia Joan. Vingué a donar testimoni de la Llum, i a preparar un poble per acollir el Senyor. I les lectures d’avui ens donen un marc ampli per entendre la vida i ministeri del Baptista en el seu paper com a Precursor de Jesús. Per captar tot això podríem prendre un text de sant Agustí en un dels seus “Discursos” (el mateix que proposa com a segona lectura d’avui la Litúrgia de les Hores), que fa un bell resum d’aquesta vida quan diu: A Joan, qui anunciava per endavant el Senyor, li fou demanat: “Qui ets tu?”. I ell respongué: “Jo sóc la veu d’un que crida en el desert”. Joan és la veu, mentre que del Senyor es diu: “En el principi era la Paraula”. Joan és veu per un poc de temps; Crist, en canvi, és la Paraula eterna des del principi.” Què bonic esdevenir la veu que articula, que dóna forma, que expressa aquesta Paraula de Vida!

Si ens quedéssim aturats aquí, però, les lectures només ens deixarien el dolç record d’una vida exemplar del Precursor i poca cosa més. Passaríem com de puntetes per la Solemnitat d’avui. En canvi el cant d’entrada d’avui, tot i que fa referència al Baptista directament, té, com totes les lectures proclamades avui com a Paraula de Déu, la possibilitat d’aplicar-nos-ho tot de la forma següent: Déu envià un home... una dona... que es deia... i aquí podem posar el teu nom i el meu. Perquè també tu i jo som, segons les nostres diverses capacitats, enviats per Déu per acomplir una missió concreta; també tu i jo som, vivim i actuem enmig del nostre poble, de la nostra ciutat, del nostre ambient de feina o d’esbarjo (doncs som cristians tant en la feina com en el lleure) per donar testimoni de la Llum que és Crist. Com? Confessant que Ell és la Llum veritable capaç d’il·luminar i omplir de sentit tota l’existència humana; confessant-lo amb paraules i amb obres. I perquè també tu i jo hem estat enviats enmig d’aquesta nostra societat per preparar un poble per acollir el Senyor, tot fent-nos sensibles a les seves necessitats, als seus crits d’angoixa, als seus clams de justícia que s’alcen arreu. I, per què no?, amb el nostre testimoniatge pacient, continuat i seré anar desfent prejudicis de segles.

Amb aquesta lectura, amb aquesta intuïció, podem estar segurs que tu i jo també hem estat cridats pel nostre propi nom des del si de la mare; que tu i jo també hem estat objectes de l’amor de Déu des del principi i cridats també a escoltar dels propis llavis de Jesús al final de les nostres respectives vides: Ets el meu servent, estic orgullós de tu!


Amb aquest amor que Déu ens mostra a tu i a mi, amb aquest encàrrec que de part Seva hem rebut tant tu com jo... ¿qui no esclatarà de goig i celebrarà amb devoció la festa de Sant Joan?

dimecres, 24 de juny del 2015

UN SILENCI QUE FA COMPANYIA


Mossèn Ballarín, capellà i escriptor, que va ser molts anys al santuari de Santa Maria de Queralt, ara ja passa dels 90, i malgrat la seva edat, encara escriu. Fa poc li han fet una entrevista. Jo no l’he sentida, però pel que m’han dit, l’entrevistador no era especialment profund. Amb tot, en un moment de l’entrevista, li va fer aquesta pregunta: “ Vostè com definiria Déu?” Mn. Ballarín va respondre dient que Déu és un silenci que fa companyia. Crec que és una bella descripció. Immergits en tant de soroll, amb tantes afirmacions tan incoherents com contundents que ens aboquen a la soledat, que creen distància, hi ha un silenci que fa companyia. Hi ha una Companyia silenciosa. Silenci d’ Algú.
Fa anys que Mn. Ballarín va escriure un llibre que per a mi va ser una mica inquietant. Potser perquè en aquell moment m’hi sentia identificat. Parlo de “Mossèn Tronxo”. En un moment determinat, el llibre parla de Déu com d’una pedra clavada al pit del sacerdot. Una pedra pesada i dura. Impossible de negar-la, però callada i freda. A voltes així jo he sentit Déu. Però, també, Déu és un silenci que fa companyia. I així és com el viu, ara, Mn. Ballarín i així connecta amb un dels seus primers escrits: Francesco, en què recrea la figura de Sant Francesc. Recolzat en les biografies antigues, ens parla com a Francesco li agradava d’estar-se en les esglésies pobres i abandonades on experimentava aquesta companyia silenciosa. Aquest silenci que fa companyia. Silenci d’Algú.
És així que són les esglésies: no són simples locals on s’hi fan activitats, sinó espais habitats. Abans que hi arribis, Ell hi és. Tot ho envolta aquella presència marcada per una llumeta que t’invita a callar, a parlar baix, a parar-te, a reposar. Hi ha coses que només es veuen si les creus, no perquè depenguin de tu. Elles hi són abans, de sempre. Només les veus, però, si calles. Si confies. Hem perdut molt aquesta capacitat de fer silenci. Fins en les esglésies. Hem suplert el sagrari per la TV i l’ordinador. El rector d’Ars deia que passava hores i més hores davant el Santíssim. Deia: “Ell em mira i jo el miro”. “Dues són les coses”, deia, “que l’home ha de fer sobre la terra: Pregar i estimar”. De fet, són la mateixa cosa.
Jesús, el dijous sant, va donar sentit a aquest silenci. El silenci que cobreix el divendres sant i dissabte sant està cobert per les paraules del sant Sopar quan Jesús diu “Per a vosaltres” i que està ple de la llum de Pasqua: “Jo serè amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”. Per això el nostre dissabte sant continuat en què vivim és ple.
Quan hom es deixa envair pel silenci que fa companyia, per la companyia silenciosa, aprèn a escoltar. No té pressa a parlar. Calla. Acull. Escolta. Quan hom es deixa envair per aquest silenci que fa companyia, no utilitza els altres, perquè una Presència el salva de la freda solitud. Ell esdevé com una petita església habitada, silenciosa, acollidora.


dimarts, 23 de juny del 2015

Un volcà sempre en erupció


Sant Pius de Pietrelcina va escriure: “Jesús s’ha instal·lat en el meu cor com un volcà sempre en erupció. Déu meu, fes-te present en el meu pobre cor, perfecciona en mi l’obra que has començat. En el més íntim de la meva ànima sento una veu que repeteix: Santifica’t i santifica!”
Jesús és un volcà en erupció que serà amb nosaltres “cada dia fins a la fi del món”. Ha vingut per quedar-se, per encendre un foc com ell mateix diu: “He vingut a calar foc a la terra, com voldria veure-la cremar”. Aquest foc abrandat que davallà sobre els apòstols el matí de Pentecosta i els donà força per donar testimoni d’una realitat nova amb poder i autoritat ja que Jesús “ha rebut plena autoritat al cel i a la terra”. Ell és l’autor de la nova creació.
Cal poder experimentar en nosaltres “el poder immens que obra en nosaltres”, com diu Pau. Aquest poder que és l’Esperit i que s’uneix al nostre esperit i ens fa fills i ens fa dir Abbà, Pare.
Però per poder experimentar el poder de Jesús cal “que sofrim amb ell, per tal de ser amb ell glorificats”.
El creient és aquell que sap, i sent, que la Bíblia està escrita per a ell. Que és com una carta dirigida a ell. I això des del Gènesi fins a l’Apocalipsi. Quan obre la primera pàgina del llibre sagrat sap que ell és el qui passa per la Paraula del no-res al ser, del caos al cosmos, a l’ordre, que és la bellesa. Sap que és ell qui passa  al setè dia, on ens crida el Senyor tot dient: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats i trobareu el repòs que tant desitjàveu”. El creient és, amb Abraham, qui surt de la seva terra, de la seva casa, fiant-se de la paraula que li fa de guia i protecció. El creient és el qui es descalça davant l’esbarzer incandescent i acull la veu de Déu que li fa escoltar la veu dels seus germans oprimits. El creient és aquell que surt amb els seus germans pel desert cercant la terra promesa seguint el núvol lluminós. El creient és el qui sent la crida de Déu a guarir el seu poble. És el qui camina a l’exili. I, sobretot,el creient és el qui segueix Jesús, el Crist, el Déu amb nosaltres, des de Galilea fins a Jerusalem. Des del divendres Sant al matí de Pasqua. Esdevenim una sola cosa amb ell. “Hereus amb Crist, ja que sofrim amb ell per arribar a ser glorificats amb ell”. Hem de ser una sola cosa amb ell.
Ell que és el rostre del Pare: “Qui em veu a mi veu el Pare. El Pare i jo som una sola cosa”. Ell qui ens enviarà el seu Esperit, “que ens recordarà les seves paraules i ens les farà entendre”. Ell que ens introdueix en el misteri de Déu tri que sobrepassa tot el que podem pensar i entendre, però que malgrat tot, i potser per això omple de llum i serenor la nostra vida.
“Jesús s’ha instal·lat en el meu cor com un volcà” deia sant Pius. No apaguem aquest foc. No el vulguem controlar, no l’empetitim. Ens envolta el Misteri, no visquem en la trivialitat. La Santa Trinitat desafia els nostres prejudicis i la petitesa en la que ens movem i malgrat tot respon a allò més profund de nosaltres mateixos ja que nosaltres som una gran esquerda, una ferida, una porta, una estatge i sojorn de Déu u i tri, com diu sant Francesc. I, només així, troba repòs la nostra ànima: santificant-se, santificant.



diumenge, 21 de juny del 2015

Taci, calmati! (Diumenge 12)

Avanti ieri, venerdì pomeriggio, sono andato alla Prima Stazione –qui vicino-, a celebrare il Kabalat Shabat, un benvenuto dal sabato che si fa a l'aperto, tra la gente, molto popolare.

La rabina che comandava la celebrazione cominciò ricordando che era il primo Shabat dal mese di Ramadan, ponendo l’accento che i musulmani cominciavano un tempo speciale per avvicinarsi di più a Dio. Anche si lamentò dall'incendio provocato nella chiesa di Tabgha, e le nove morti nella chiesa di Charleston. Questo discorso della rabina non si ascolterà mai nelle notizie, ma è anche veridico, come gli altri successi.
 
Questi commenti interreligiosi, sinceri, fatti con sensibilità, ma anche con autorità, diventarono per me come un balsamo guaritore da tante ferite che portano le religioni tra loro; diventarono una grande bonaccia che calma le tempeste che agitano la nostra identità religiosa, specialmente effervescente a Gerusalemme.
 
Le parole convinte della rabina avevano autorità e la stessa intenzione che le parole di Gesù nel vangelo di oggi: "Taci, calmati". Per questo, quando le tempeste esteriori e interiori chi assediano, noi dobbiamo ricordare le parole di Gesù nella barca agitata: "Taci, calmati".
 
E seguendo l'esempio di questa dona rabina, diciamo che oggi è la prima domenica durante il tempo di Ramadan. È lamentiamo i morti recenti in diversi mosquee e di una sinagoga a Gerusalemme.
 
Cosi diventeremo come Gesù, che invece di agitare più le acque con i nostri lamenti come fanno i discepoli nel vangelo, diventeremo strumenti di bonaccia con la nostra preghiera, la nostra testimonianza, anche con il nostro silenzio.
 
Taci, calmati! Questa frase di Gesù serve per tutto!

dimecres, 10 de juny del 2015

ABRUSATS DE DÉU

Dimarts, 9 de juny de 2014
Sant Efrem de Nísibis, diaca i doctor de l’Església
2 Co 1, 18-22/Sl 118/Mt 5, 13-16


On és la sal dels creients? On hi ha creients capaços de contagiar el seu entusiasme als demés? No se’ns ha tornat insípida la nostra fe? Necessitem redescobrir que la fe és sal que pot fer-nos viure tot de manera nova: la convivència i la solitud, l’alegria i la tristesa, el treball i la festa.

No són paraules meves, són les preguntes que es fa el teòleg catòlic José Antonio Pagola en recollir la crítica que un altre teòleg, aquest cop de l’Església Ortodoxa, Paul Evdokimov, fa al cristianisme d’occident: Els cristians han fet tots els possibles per esterilitzar l’Evangeli; hom diria que l’han submergit en un líquid neutralitzador. S’esmorteeix tot el que impressiona, supera o inverteix. Convertida així en quelcom inofensiu, aquesta religió aplanada, prudent i raonable, l’home no pot fer més que vomitar-la.

Són, sens dubtes, paraules dures que potser precisarien algun matís... però, com l’Evangeli d’avui, són paraules escrites per suscitar en nosaltres la pregunta, o millor dit, per qüestionar-nos profundament, com al principi hem vist que ha fet en Pagola.

Deia que semblen les paraules de l’Evangeli d’avui perquè, quantes vegades no hem sentit aquest Evangeli i això que diu que som la sal de la terra i que som la llum del món... i no hem fet més que donar voltes a veure què vol dir Jesús amb les paraules “sal” i “llum”, per exemple (que no està malament), quan em sembla que el que Mateu vol recordar-nos tot dient-nos aquestes paraules de Jesús és que “sal i llum” ja ho som i que això ha de provocar en nosaltres que ens qüestionem, que verifiquem en les nostres vides si de veritat ho som o no ho som, de sal i de llum.

Demanem-nos, doncs, si som Cristòfors, és a dir, “portadors de Crist”, encarnant-lo en la nostra manera de ser, d’acollir, d’apropar-nos a la gent...; si som Teòfors, és a dir, “portadors de Déu” arreu on vivim, ens movem i som, parlant sense embuts d’aquest Déu que és Algú que estima, no mera imaginació, abstracció o entelèquia...; si som fòsfors, és a dir, “portadors de llum”, si és que la llum del Crist il·lumina les nostres vides ni que sigui una mica, per fer com exactament fan els fòsfors, com fan els llumins: vides que abrusin per l’amor de Déu i del proïsme, vides que capaces de gastar-se del tot il·luminant i donant gust amb aquestes bones obres que no apunten a la meva persona, sinó que apunten directament Déu par donar-li glòria, com hem escoltat: Llavors, en veure el bé que heu obrat, glorificaran el vostre Pare del cel.

Sant Efrem ho féu en el segle IV posant tots els dons que havia rebut al servei de Déu i del proïsme, ell que era diaca però també poeta i teòleg. Ell va entendre bé què era això de ser sal i llum, que el seu exemple ens guiï perquè no retinguem per a nosaltres tot allò que de Déu hem rebut.


dilluns, 8 de juny del 2015

UN DÉU DE VIUS

Dimecres, 3 de juny de 2015
Sant Carles Luanga i companys, màrtirs
Tb 3, 1-11.24-25/Sl 24/Mc 12, 18-27


Aquests dies estem llegint de forma contínua el llibre de Tobit. És un llibre que el tenim, potser, un xic oblidat, perquè pertany a aquell grup de llibres anomenats deuterocanònics com ara el de la Saviesa o el Siràcida, que tampoc no apareixen massa en la litúrgia. Però jo us recomano de seguir-lo durant aquests dies perquè ens presenta una història com molt naïf, molt rica en detalls quan parla del que els passa als protagonistes, però que vol ser a la vegada molt profunda. Avui podríem quedar-nos amb les paraules finals que hem escoltat: Aquell mateix dia foren escoltades les dues pregàries, la de Tobit i la de Sara, en presència del Déu altíssim, i Déu envià Rafael, l’àngel sant del Senyor, a consolar (guarir) aquells dos que havien fet alhora el seu prec davant d’ell.

Que hi ha al rerefons de l’obra? El dibuix de la situació en què es trobaven en plena diàspora mils i mils de jueus: la situació de trobar-se sense un lloc de culte cabdal com era el Temple, el trobar-se en minoria davant de la religió pagana imperant que també era una religió d’estat, el trobar-se lluny dels llocs coneguts, lluny de tot allò que fa que hom se senti a casa. Dins d’aquesta situació (com passa a mils de cristians perseguits arreu o com ens passa a nosaltres en les nostres situacions de dificultat o de prova que podem estar passant) les grans preguntes: On és el Déu d’Israel, on és aquest Déu d’amor i misericòrdia? Escolta o no escolta el nostre clam com a poble seu? Fa oïdes sordes a tanta injustícia i tanta violència gratuïtes? Podem esperar quelcom de Déu o no?

El llibre, mai no ho podrem deixar de banda, tot i que sigui una novel·la que tingui poques possibilitats d’estar narrant una història real, és una història escrita per un creient, per algú per a qui Déu no és un ésser llunyà i abstracte, sinó una Persona amb qui s’ha viscut una experiència concreta de poble i personal i que amara tota l’obra. L’autor de Tobit ens respon: Primer, el culpable, el pecador, el qui fa les coses malament o no tant bé con voldria... som tot el poble i jo mateix, per això trobem aquestes llargues pregàries tan sentides que són una confessió general: comencem reconeixent on som; segon: sí, Déu, perquè justament és Déu, no és el Déu del petit territori d’Israel, és el Déu de l’univers, el creador que ha fet cels i terra, per tant és assequible en qualsevol lloc, és proper en tot moment i situació, fins i tot especialment proper quan hom es troba tocant fons: contestat i menystingut pels de la pròpia casa; tercer: Déu escolta la pregària tan bon punt és dita i envia el seu àngel per consolar-nos, per guarir-nos... i és important aquest detall de l’autor: l’àngel ve a donar vida a canviar la vida dels protagonistes des de dins.


Correspondència avui, de forma especial, amb la resposta que Jesús dóna a aquells que vénen, com sempre, no a escoltar-lo, no a aprendre d’Ell... sinó a posar-lo a prova. Déu no és déu de morts, sinó de vius... No limitem aquestes paraules de Jesús a l’esperança en la resurrecció futura només... sinó obrim-nos a la vida plena que Déu ens proposa ARA i AQUÍ per a viure. Perquè és Ell que segueix enviant el seu àngel Rafael (“medecina de Déu”) per guarir-nos a tu i a mi dels nostres egoismes més pregons, de la nostra dura ceguesa per reconèixer que el Regne ja és aquí, de la nostra sordesa a la seva Paraula de vida. En l’Eucaristia d’avui podem trobar la medecina que Ell mateix ens ve a donar.