Contemplar la felicitat en perspectiva (Diumenge 4)

“Busqueu el Senyor, tots els humils del país”, era l’inici de la lectura del profeta Sofonies, el qual insistia en el tema dient: “Busqueu la humilitat”; i també afegia: “Deixaré en el teu país un poble humil i pobre”. Tres vegades són les que Sofonies repeteix el mateix terme per posar de manifest la rellevància d’aquesta virtut per resistir les dificultats de tota mena, per portar una vida honesta, i per restar atents a la voluntat divina.

De fet, la persona humil és aquella que reconeix i que assumeix les seves limitacions; o més encara, que li manquen capacitats físiques, psicològiques, morals, intel·lectuals o espirituals per tirar endavant per la vida amb la dignitat necessària. Per això el salm responsorial recitava un elenc dels humils necessitats de l’ajut diví en forma d’oprimits, famolencs, presos, cecs, vençuts, forasters, viudes i orfes. Ells són i seran sempre el col·lectiu principal a qui Déu dedica les seves atencions.

Els humils esdevingueren també els membres de les primeres comunitats cristianes. Així ho especificava sant Pau escrivint als membres de la nova comunitat de Corint: “Mireu els qui heu estat cridats; sou pocs els instruïts, els poderosos o de família noble”. De fet, aquestes primeres comunitats estaven barrejades socialment, però amb una majoria de gent senzilla on, gràcies a Jesucrist, tots esdevenien germans: una novetat que trencava esquemes sociològics on les persones, més enllà del seu estatus i condició, pel sol fet de creure en Jesucrist s’asseien juntes, pregaven juntes, i aprenien juntes. De fet, les nostres comunitats cristianes continuen essent així, barrejades i sense distincions.

Perquè la nostra vocació cristiana no ens converteix en membres d’una elit religiosa, sinó en germans i testimonis de les benaurances de Jesús recollides en l’evangeli de sant Mateu. Són nou les vegades que Jesús anomena “Feliços” als agosarats que s’afanyin a viure aquests valors tan genuïns que fonamenten i qualifiquen l’ésser humà: la pobresa d’esperit que ens obre existencialment vers Déu, el dol assumit que no evita el dolor, la humilitat que assumeix els propis límits, la fermesa en les justes conviccions, la compassió que dilueix el judici i el prejudici, la netedat de cor que irradia bonhomia, el treball constant perquè les relacions siguin pacífiques, la perseverança en les persecucions de tota mena; però sobretot encaixar amb dignitat els afronts terrenals en el seguiment de Jesucrist, sabent que la nostra recompensa “és gran en el cel”.

Confia en ell i deixa’l fer (Divendres 3)

“Només sofrint amb constància podreu complir la voluntat de Déu i obtenir el que ell ha promès”. Aquesta frase de la carta als Hebreus serveix com a síntesi de tot l’escrit, que és exhortar a la perseverança en la confessió de fe i en la vida comunitària. Per això també afirmava: “Nosaltres no som dels qui es fan enrere i es perden.”

De fet, malgrat sapiguem que el premi de la vida eterna que els creients obtenim sigui gros, el no palpar-lo con voldríem en aquesta vida ens afluixa la voluntat i ens empeny buscar consol en realitats humanes més tangibles. Per aquesta raó el salm responsorial ens deia: “Encomana al Senyor els teus camins, confia en ell i deixa’l fer”,

L’evangeli de sant Marc ens donava el mateix missatge quan Jesús explica a través de paràboles que el Regne de Déu que palpem a la terra no és gens mediàtic, sinó que germina i creix de manera quasi imperceptible com la llavor d’un gra de blat o d’un gra de mostassa, però que finalment acaba donant fruits ben visibles i tangibles. És a dir, els fruits visibles del Regne de Déu necessiten temps (que vol dir paciència i perseverança) i silenci. Per aquesta raó cal sofrir amb constància, diria la carta als Hebreus; per aquesta raó hem de confiar en ell i deixar-lo fer, diria el salm responsorial.

 

MENJA COM VULGUIS

Quan era adolescent ( si és que he acabat de ser-ho...), vestia bastant malament, perquè tenia una veïna de casa que sempre que em veia em deia una frase que també he sentit a altres llocs. Em deia: “Viste como calzas, y calza como vistes”. No sé si el que anava malament era les meves sabates, o era els pantalons o la samarreta. Però cada vegada deia el mateix. No n’he fet gaire cas.

Però m’ha vingut ara a la memòria aquesta frase pel fet que  l'he vist avui, però canviada. Ja no diu “Viste como calzas y calza como vistes”, sinó que diu: “Pensa com menges i menja com penses”. Ho he vist en una bossa que portava fra Climent, i és d’una botiga. Ara es dona molta importància al menjar. Que si aquest és vegetarià, que si aquests altre és bagà, que si aquell altre no menja carn de vedella, que si aquest altre no menja això altre... El menjar ha esdevingut una cosa sagrada. Aquesta  importància al menjar també hi era a l’Antic Israel. Menjar era definitori de la religió. Ni sant Joan ni Samsò no han de veure vi, ni licors, ni segons quins menjars. Els israelites tenen les seves prohibicions en el menjar i d'altres religions, també. En canvi, Jesús, és catalogat de beure i de menjar de tot. I els cristians no tenim cap prohibició en el menjar. És una religió que no té restriccions en el menjar. Farà dejunis, farà el que sigui, però no té menjars bons o dolents.

En la bossa de fra Climent  la frase deia: “Pensa com menges i menja com penses”. I he mirat dintre, i sabeu què hi havia? Les formes de l’eucaristia. I m’ha fet gràcia. Certament nosaltres no tenim normes de menjar, gràcies a Déu som lliures. Però sí que tenim un menjar propi, i aquest menjar és l’Eucaristia. No ens passaria com Samsó, que no pot menjar això, o no pot beure allò, o com Joan Baptista, que és el resum de l’Antic Testament i també li passa el mateix, però sí que Joan Baptista assenyalarà un menjar: “Mireu l’anyell de Déu”. Aquest és el nostre menjar. Així ho mostra el sacerdot en cada Eucaristia.

El que és important no és el com sinó el què mengem. Què mengem els creients? Jesús, la seva paraula i a Ell mateix. I  mengem per transformant-nos en allò que mengem i bevem, com diu sant Agustí. Aquest menjar ens transforma. Aquest és el naixement que cada dia fem a l’altar, no de Joan Baptista sinó de Jesús que se’ns dona en el seu cos i la seva sang per néixer a una nova vida. Pensa com menges, viu com menges.

 

Homilia 19 de desembre
Fra Jacint Duran
19 de desembre de 2022

Fent llum entre les tenebres (Diumenge 3)

“El poble que vivia a les fosques ha vist un gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós”. Aquesta frase tan solemne l’hem escoltada dues vegades: en la primera lectura del profeta Isaïes i després en l’evangeli de sant Mateu. El profeta Isaïes proclamava un cop més la vinguda transformadora del Messies salvador de Déu, el qual capgira la realitat social i política del moment: el poble que vivia a les fosques és el poble d’Israel dominat pels conqueridors assiris; el país tenebrós és la Galilea ocupada.

L’evangeli de Mateu es serveix del context geogràfic de les proclamacions messiàniques del profeta per explicar l’inici de la predicació de Jesús en la Galilea. Jesús deixa la seva pàtria natal de Natzaret per instal·lar-se a la riba del llac de Tiberíades, concretament a Cafarnaüm: un lloc estratègic de pas de caravanes cap a Damasc vers el nord, i cap el Mediterrani vers el sud; per Cafarnaüm passava la Via Maris, la ruta internacional que unia orient i occident. En aquesta geografia plàcida i fèrtil, Jesús reuneix els primers quatre deixebles, uns pescadors de la zona: Simó Pere, Andreu, Jaume i Joan, que responen amb rapidesa a la crida tan directa de Jesús:  “Immediatament abandonaren les xarxes, la barca i el pare, i se n’anaren amb ell”. L’evangeli acabava dient que Jesús “anava per tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, predicant la bona nova del Regne i guarint entre la gent tota malaltia”. Aquesta és la triple manera amb que l’evangelista concreta les paraules d’Isaïes que el poble ha vist una gran llum en la Galilea: Jesús és aquesta gran llum que ensenya en les sinagogues, que predica la bona nova i que guareix els malalts.  

Com a deixebles de Jesucrist que som, la nostra tasca també esdevé ser llum que il·lumina foscors i tenebres: ensenyant, predicant i guarint com Jesús; i no perdre el temps i les energies en discussions internes. Aquest és el disgust de Pau quan escriu als corintis: “M’han parlat de les desavinences que hi ha entre vosaltres.” L’apòstol lamenta les divisions de la comunitat a causa de les tendències dels líders eclesials: Pau, Apol·ló, Quefes. Pau apel·la a la unitat: “Us demano que aneu d’acord i que no hi hagi divisions entre nosaltres”. Aquesta casuística esdevé molt útil en la Setmana de pregària per la unitat dels cristians que estem celebrant; també a rel de la mort del papa emèrit Benet XVI que ha desvetllat suspicàcies de dues línies diferents d’exercir el papat que es volen contraposar i enfrontar al papa actual. Seguint el missatge de l’apòstol afirmem que en ambdues circumstàncies es tracta de línies paral·leles i no oposades que cerquen el mateix: proclamar la bona nova del regne, sense ombres internes que distorsionin la llum que irradia l’evangeli de Jesucrist.