diumenge, 29 de juny del 2008

Sant Pere i Sant Pau (Diumenge 13)

El conjunt monàstic de Sant Pau del Camp és un dels pocs edificis romànics encara visibles a Barcelona. Al bell mig del timpà, damunt la porta d’entrada a l’església, datada de l’època visigòtica, destaca un Crist Majestat acompanyat per sant Pere i sant Pau. El Crist Majestat, assegut en un tron, té els braços oberts. La mà dreta està lliurant un llibre a sant Pau. La mà esquerra, més deteriorada, no permet precisar si està lliurant una clau o està beneïnt a sant Pere. Els dos apòstols, inclinats cap endavant i mig agenollats recullen, reverents, l’ofrena.

El llibre lliurat a Pau expressa l’autoritat rebuda de Jesucrist d’anunciar l’evangeli, tal com ho escoltàvem a la segona lectura per boca del mateix Pau: “El Senyor m’assistia i em donà forces perquè acabés de proclamar el missatge de l’evangeli”. La clau o la benedicció lliurats a Pere expressa l’autoritat rebuda per Jesucrist per obrir i lligar, tal i com resa l’evangeli de Mateu: “Et donaré les claus del Regne del cel: tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel”.

El lliurament simultani de l’evangeli i de la clau (o la benedicció) expressa que ambdues funcions tenen, pel Crist, la mateixa importància; expressa també que ambdós personatges tenen la mateixa rellevància. Això és manté de forma molt viva en les esglésies orientals, però l’origen petrí de l’església llatina ha fet que, sense oblidar mai el lligam dels dos apòstols, es deixi en un subtil segon terme a sant Pau, especialment en els moments històrics que ha calgut ressaltar l’autoritat papal associada, indefectiblement, a Pere.

Tanta insistència “petrina” en el sí del catolicisme fa que, de vegades o sovint, ens quedem “petrificats”. Totes les coses tenen la seva mesura i els masses acaben carregant. Sociològicament parlant és habitual que tot col.lectiu exalci els seus liders, que faci apologia del lideratge i arribi, si cal, a la mitificació. Això cohesiona i uneix. Això és vàlid per l’Església, pels governants, per les empreses i fins tot pel Barça. En la primera lectura veiem a sant Pere que ha deixat de ser un pescador arrauxat per esdevenir un lider alliberat de la presó pels mateixos àngels. Un text encoratjador pels cristians de finals del segle I i inicis del segle II, perseguits i empresonats a causa de la seva fe en Jesús. Aquest relat seria un estímul evidentíssim. Semblantment, l’evangeli de Mateu respira un to apologètic a favor de Pere quan Jesús li diu: “Tu ets Pere i sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església”.

No caiguem en debats si això ho va dir realment Jesús o ho afegeix l’evangelista. Calia, dins la primitiva comunitat, un referent, i segons els escrits del Nou Testament, aquest referent és Pere. Això és inqüestionable. Però en els primers segles del cristianisme, i en virtut de la seva expansió, aquests referents s’ampliaren al voltant dels patriarcats de Roma (fundat per Pere), de Bizanci (fundat per Andreu), d’Antioquia (fundat per Pere i Pau) i d’Alexandria (fundat per Marc evangelista). Aquesta natural ampliació de referents, inicialment font de pluralitat i de comunió al voltant de Pere, es convertí en motiu de lluites de poder entre els quatre patriarcats que anaren provocant les conegudes escisions i cismes. Com gestionar l’autoritat de Pere en el si de l’Església universal continua essent l’assignatura pendent de tots els cristians.

Sota el timpà de l’entrada de l’església de Sant Pau del Camp apareix la següent inscripció: "Aquesta porta és el camí del Senyor per a tots, el portal de l’horta de la vida. Veniu-hi, tot passant per mi”. Que sant Pere i sant Pau ens inspirin a trobar camins perquè tots els cristians sapiguem entrar plegats i agafats de les mans dins d’una mateixa Església.

dimarts, 24 de juny del 2008

Marduix Titelles i els caputxins

El passat 19 de juny Titelles Marduix feia una actuació molt particular davant de tots els frares caputxins catalans reunits en el seu Capítol Provincial. Aquí teniu la presentació que se’ls va fer:

L’espectacle “De com sant Francesc amansí el llop”, de Marduix Titelles, es mereix fer una bona presentació. Dir Marduix és dir Joana Clusellas i Jordi Pujol, acompanyats, avui, de l’Ignasi Pujol, germà de’n Jordi. Marduix és una companyia de titelles que ha esdevingut, per fidelitat i trajectòria, un clàssic respectat i reconegut per tots els qui es mouen en aquest àmbit. Porten més de 30 anys actuant, exactament 32.

És un privilegi que s’hagin desplaçat des de Sant Esteve de Palautordera fins a Sant Martí de Sesgueioles per a oferir-nos un dels seus espectacles. Diem privilegi no només per poder gaudir, sense moure’ns, de la companyia de titelles més reconeguda de Catalunya, sinó sobretot perquè l’actuació que ens oferiran és un gest d’apreci als frares caputxins.

No han vingut a “entretenir-nos” ni a fer-nos “passar l’estona”. Han vingut a oferir-nos el seu art a través d’un dels seus espectacles més clàssics que parla de sant Francesc d’Assís. ¿Per què? Per estimació a un frare, al Jordi Llimona, consiliari de l’agrupament escolta Guerau de Liost del qual en Jordi de Marduix en formava part d’adolescent. Trobareu la història explicada en l’apartat de Testimonis del llibre “Jordi Llimona, Rebel i Fidel”.

Un apunt sobre l’art mil.lenari de les titelles. Hi ha diferents tipus de titelles: els més coneguts són els de fil o marionetes, i els de guant o putxine.lis. També hi ha les titelles que podem anomenar fixes o ninots, sense elements de manipulació. L’espectacle que veurem correspon a titelles tipus ninot, totes creació personal de la Joana. Aquest estil de titella, com comprovarem, dóna més elegància, finor i profunditat als espectacles.

En segon lloc, dir que l’art de les titelles és tan poc reconegut que, dins de la moderna classificació de les arts escèniques, no apareix mencionat com a disciplina pròpia.

En tercer lloc, dir que ser titellaire, ser artista -com ser frare- és també una vocació, és optar per un estil de vida on tot gira al voltant d’aquest art. El desig de l’artista és, com el d’un frare, compartir, expressar, irradiar, comunicar... el seu art. I si fent això, a més, es guanya una mica la vida, perfecte! Al veritable artista tot li esdevé accessori, el seu art és el pal de paller de la seva vida.

La vida d’un artista és senzilla, molt senzilla, incòmode pels horaris i els desplaçaments, insegura, pendent sempre de qui els contracti. Els frares som molt semblants als artistes. Ser artista, ser frare, és parlar de vivència, de do, d’inspiració, d’opció de vida, de carisma, de vibració. Utilitzant el llenguatge artístic podriem dir que, els frares, hem de ser uns autèntics artistes de les coses espirituals.

Parlem del seu espectacle "De com sant Francesc amansí el llop". Reproduïm el que, ells mateixos, expliquen al llibre del Jordi Llimona:
“Un dia, els de Marduix vam decidir fer un espectacle de la floreta “De com Sant Francesc va amansir el llop”. Quan ens vam endinsar en aquesta història ens vam adonar que no era una faula qualsevol. Tenia un munt de matisos: un cant a l’amistat, un cant a la natura, un cant a la convivència. En definitiva, un cant a la vida. Vam fer el guió i els personatges, és a dir, els “ninots – titelles”. Tot seguit, com sempre, vam consultar el nostre projecte amb l’objectiu de contrastar l’esperit i el contingut de l’espectacle. La primera persona a qui ens vam adreçar va ser en Jordi Llimona, el Pare Llimona. Després de revisar el text, el Pare Llimona va dir: “Que bonic”. És fidel al que vol explicar. Als nois i noies els agradarà molt. Hi ha un anacronisme però és divertit, Sant Francesc i en Giotto es portaven 100 anys”.
“Hem d’obrir portes i finestres perquè es vegi el que hi ha a fora i entri el sol quan llueixi”. Aquesta frase del nostre espectacle resumeix la percepció que tenim de la manera de ser del Pare Llimona. I l’espectacle que vam fer era, en definitiva, un homenatge a la seva manera d’entendre la vida. A mesura que l’espectacle avançava, nosaltres ens anàvem amarant del seu tarannà. I ara encara l’anem representant...”

Sobre “gracietes i tonteries” i sobre “rebequeries i numerets”

Responem, des d’aquí, a un comentari aparegut en el bloc sobre l’article anterior: “Por dels homes”. Se’ns demanava aclarir què volia dir gracietes, tonteries, rebequeries i numerets. Reproduïm el paràgraf sencer del nostre discurs, abans de fer els aclariments:

"El cristians d’espardenya vivim amb la por del qui se sent poc o gens estimat. I aleshores, com els nens petits, o fem gracietes i tonteries per tenir contents als qui, estudiadament, ens ignoren; o també ens dediquem a fer rebequeries i numerets per a cridar l’atenció".

En primer lloc, subratllem que els cristians acostumem a sentir-nos tractats pel nostre pare Estat i la nostra mare Societat com a nens petits, inconscients i “curtets”. D’aquí que les nostres reaccions siguin, de vegades o sovint (no entrem a quantificar), de nen petit, poc madures, poc reflexionades, Aleshores fem “gracietes i tonteries” perquè la nostra societat laica ens faci una mica de cas, ens agafi en braços, ens assegui a la falda i ens digui com ens estima. O també, veient que això no passarà, fem “rebequeries i numerets”, plorant, criticant, queixant-nos i oposant-nos a tot.

Les gracietes i les tonteries corresponen a reaccions de sectors progressistes cristians (reaccionaris i clàssics) que, a fi de fer-se agradables i mostrar-se plenament inculturats, eviten el llenguatge clarament religios i els signes i gestos expressius de la seva identitat cristiana . Això passa molt a Catalunya.

Les rebequeries i numerets corresponen a reaccions bel.ligerants, a les manifestacions pels carrers, a les declaracions provocadores provinents, habitualment, d’alguns bisbes espanyols, especialment de l’actual president de la Conferència Episcopal Espanyola, i també de sectors del col.lectiu que anomenem “teocon”.

diumenge, 22 de juny del 2008

Por dels homes (Diumenge 12)

“No tingueu por” ens diu, tres vegades, l’evangeli d’avui. La primera ens especifica de què: “No tingueu por dels homes”. La segona és “no tingueu por dels qui maten només el cos”. La tercera és “no tingueu por” en general. Aquesta expressió, posada en boca de Jesús apareix, en el Nou Testament, per a encoratjar a uns deixebles i a una primitiva comunitat que se senten en minoria, desconcertats i desorientats. Podríem dir, com nosaltres, els cristians catalans d’espardenya.

Reconeguem-ho, en la nostra societat catalana, un pot anar vestit de tots colors i maneres: encorbatat, estripat, mig despullat, ensenyant la marca de la roba interior, amb xilava, amb mocador, amb turbant, però pobre del que vesteixi sotana o hàbit. En la nostra societat un pot manifestar tranquil.lament la seva condició sexual: heterosexual, homosexual, bisexual, transsexual, però pobre del que digui que fa vot de castedat. En la nostra societat un pot manifestar i viure lliurement les seves opcions: ecologista, vegetarià, pacifista, nudista, altermundista, budista, ateu, però pobre del que digui que és cristià catòlic i va a missa els diumenges. Però el més lamentable és que els mateixos cristians som, sovint, els més crítics i sarcàstics.

Per què? -ens preguntem-, si vivim en una societat plural, respectuosa i democràtica, els cristians catalans vivim acomplexats, cohibits, fent filigranes per a dissimular la nostra fe, excusant-nos del que som, i a sobre amb un sentiment afegit de culpabilitat que els mitjans de comunicació de casa nostre mantenen ben viu amb notícies adients per a mantenir-nos a ratlla.

El cristians d’espardenya vivim amb la por al cos, una por subtil, tènue, finíssima. No és la por del qui se sent amenaçat, perseguit, empresonat o martiritzat. Si passes això la nostra fe seria més forta i combativa que mai. Ens sentim simplement ignorats, ridiculitzats i menysvalorats. I això sí que fa mal. El cristians d’espardenya vivim amb la por del qui se sent poc o gens estimat. I aleshores, com els nens petits, o fem gracietes i tonteries per tenir contents als qui, estudiadament, ens ignoren; o també ens dediquem a fer rebequeries i numerets per a cridar l’atenció.
Per això Jesús, a més de dir-nos que no tinguem por afegeix que valem més que tots els ocells plegats i que té comptats cada un dels nostres cabells. Ens fa pujar l’autoestima. També ens diu que “No hi cap secret que tard o d’hora no sigui revelat; no hi ha res amagat que tard o d’hora no sigui conegut”. Ens diu que ell, misteriosament, és al darrera de la història de la humanitat.

Un cop consolats i motivats, amb l’autoestima equilibrada, Jesús ens encoratja a mantenir-nos ferms en la vivència i en la proclamació de la nostra fe: “Allò que us dic a la fosca, digueu-ho a plena llum; allò que us dic a cau d’orella, proclameu-ho des dels terrats”. Hem de trencar amb aquest prejudici de la nostra societat que bandeja a l’àmbit privat la vivència i la manifestació de la fe. La dimensió comunitària és tan important com la dimensió personal, i no només en l’ambit de la fe, sinó en tots els àmbits de la vida social: Ens imaginem un Barça sense el Camp Nou? o un Govern de la Generalitat sense Parlament? o una educació sense escoles i universitats? Ens podem imaginar una fe sense signes, sense esglésies, sense una comunitat que es reuneix...?

diumenge, 15 de juny del 2008

Els frares estem de capítol provincial

Cada tres anys els caputxins de Catalunya i Balears ens apleguem per una setmana per fer balanç del trienni que hem passat i per a escollir els nous responsables. És com triar papa al Vaticà però a la caputxina!
Si voleu informació diària dels esdeveniments cliqueu aquí.

Guareix-la tu! (Diumenge 11)

Fa pocs dies m’atansava, atabalat i apressat, a una monja amb coneixements mèdics. Calia urgentment una xeringa i una agulla per a posar una injecció a una malalta. La monja, serena, acollidora, em va fer seure i, mirant-me als ulls, digué: “Ets sacerdot, guareix-la tu!” i cità, precísament, l’evangeli d’avui, quan Jesús envia els apòstols dient-los “cureu malalts”. Perplex i intentant de reconduir la conversa per anar al gra, vaig respondre que no tenia prou fe per a curar malalts. Ella, impertorbable, exclamà: “Només faltava això, un sacerdot amb poca fe!”

Desarmat del tot, vaig percebre que la monja no pretenia sermonejar, ni fugir d’estudi, ni fer-se la interessant. Parlava amb una serena i profunda convicció, insinuant la importància d’acostar-se, des de la fe, al malalt i a la malaltia. Les al.lusions de la monja van fer el seu efecte: aconseguit el material mèdic i després de la visita del metge, el malalt i un servidor vam pregar una estona afegint un plus de convicció perquè aquella pregària fos guaridora. El malalt ho agraí moltíssim.

Al dia següent, el malalt no havia millorat, però aquella pregària havia estat més que un gest de delicadesa o un acte de consol. Havíem afegit un plus de fe, havíem amarat el dolor amb el bàlsam de la fe. Sense les incisives frases de la monja un servidor no hauria fet aquella pregària perquè, com a bon occidental, estem convençuts que guarir és una exclussiva dels metges. Les paraules de la monja ajudaren a explicitar de forma clara l’aportació creient a la malaltia, que no és de substituïr res ni ningú, sinó que de situar-se visiblement entre el malalt i Déu.

Aquest és el missatge de l’evangeli d’avui quan Jesús envia els apòstols a que curin malalts, que ressuscitin morts, que purifiquin leprosos i que treguin dimonis. Jesús no està dient als apòstols que facin de metges, de psicòlegs o de curanderos, sinó que anunciïn el Regne de Déu, que facin present a Déu en les situacions i en els àmbits on l’ésser humà queda sovint desarmat i desprotegit, com són les situacions de dolor, de malaltia i de mort. Jesús no vol fundar cap col.legi mèdic alternatiu, ni crear una nova política d’assistència social, ni compensar la manca de metges amb metges estrangers no homologats. Jesús demana als seus apòstols una presència des de la fe.
És exactament el mateix que, a la primera lectura, Yahvè diu al poble d’Israel: “Vosaltres sereu el meu reialme sacerdotal, la meva nació sagrada”. Amb això Yahvè no està dient que Israel sigui la nineta dels seus ulls sinó que li està donant autoritat i qualificació religiosa perquè esdevingui signe, testimoni i portaveu de la divinitat.

La frase de l’inici de l’evangeli: “La collita és abundant però hi ha pocs segadors” segueix vigent. Calen creients decidits, convençuts, arriscats, valents, atrevits, que enmig de la subtil però manifesta repressió de l’experiència religiosa explicitin, amb naturalitat i profunditat, el pes específic de la fe, que expressin el valor afegit que la fe dóna a qualsevol realitat humana. Calen sacerdots, religiosos i laics que sense substituïr res ni nigú facin, decidídament, de pont entre la realitat humana i Déu.

dilluns, 2 de juny del 2008

Per tota la vida

Atenent a la petició d'en Jordi en el seu comentari a la meva entrevista, vet aquí la fórmula de la professió, tal com la fem els frares i com jo mateix la vaig dir a mans de fra Cinto Duran el dia 11 de maig.

A lloança i glòria de la Santíssima Trinitat!
Jo, fra Francesc Miquel Sánchez Mogena,
mogut per divina inspiració a seguir més de prop
l’Evangeli i les petjades de nostre Senyor Jesucrist,
ara, davant els germans aquí presents
i a les vostres mans, fra Jacint Duran i Boada,
amb ferma i sincera voluntat:
faig vot a Déu, Pare sant i omnipotent,
de viure durant tota la meva vida
en l’obediència, sense posseir res i en castedat,
alhora que
prometo observar la vida i la Regla dels Framenors
confirmada pel papa Honori,
segons les Constitucions dels Framenors Caputxins.

Així doncs, em dono de tot cor a aquesta Fraternitat,
a fi que, amb la gràcia de l’Esperit Sant,
amb l’exemple de Maria Immaculada,
amb la intercessió de nostre Pare sant Francesc
i de tots els sants
i amb l’ajut dels germans,
pugui assolir la perfecció de la caritat
al servei de Déu, de l’Església i dels homes.

diumenge, 1 de juny del 2008

Jugant plegats (Cròniques jerosolimitanes 19)

Dissabte, és dia festiu. Travesso el parc que hi ha al costat del convent, el Parc de la Campana (Gan Ha-Paamon). És un espai bonic, amb camins empedrats per a passejar, amb pistes de bàsquet i de futbol, parcs infantils, arbres, moltes flors, gespa.

Són quarts de quatre i el parc està encara ple de famílies que han vingut a passar el dia. Els espais verds estan pràcticament ocupats. La imatge és típica: mantells a terra, el cistell amb restes del menjar, les begudes, el pare dormint la becaina, la mare vigilant els infants que jugen pels voltants. Les pistes de esport són plenes de joves.
Distingueixo clarament les pistes on juguen els joves jueus i els joves àrabs. No es barregen. En la gespa també hi ha famílies jueves i àrabs. Cadascú va a la seva, sense molestar-se però sense barrejar-se.

Passo pel costat del parc infantil. Allí l’escena varia. Els infants jueus i àrabs comparteixen el mateix espai, relacionant-se amb aquella naturalitat i espontaneïtat que sols els infant més petits saben fer. Els pares els vigilen d’aprop i ja no estan tan allunyats els uns dels altres.

Seran aquests infants jueus i àrabs que juguen plegats un signe d’un futur de respecte mutu i de convivència en la diferència? Si més no jugen plegats i aconsegueixen que els seus pares estiguin una mica més a prop.

l'École Biblique et Archeologique Française (Cròniques jerosolimitanes 18)

Afegim algunes imatges pels encuriosits en saber com és la famosa biblioteca de l'École biblique . Si voleu saber coses de l'École Biblique o de l'excursió arqueològica a Jordània que van organitzar cliqueu els subratllats.