dimecres, 27 d’abril del 2016

LA VISITA

Dimecres V de Pasqua, 27 d’abril de 2016
Mare de Déu de Montserrat
Ac 1, 12-14/Sl 86/Ef 1. 3-6.11-12/Lc 1, 39-47


Una dona trucava aquest matí a la porta del convent. Era una senyora d’uns vuitanta pocs, com ella mateixa hem digué al llarg de la nostra curta conversa. Demanava informació i, de pas, si teníem alguna cosa per uns néts seus. Enmig de la conversa amb ella, com sovint ens passa amb tantes persones que vénen si hom té un poc temps per regalar, podem trobar-nos amb la sorpresa de ser com il·luminats, interpel·lats per la presència d’unes petites perles d’humanitat.

“Jo sóc de resar, sap?”, em deia. “Jo reso cada dia el rosari, amb els dits, sap?” I m’ensenyava com. “Perquè no m’agrada que em vegin pel carrer amb un rosari a les mans. Però el reso cada dia perquè em dóna molta alegria. I seguí dient-me: “Jo vaig a un menjador social, sap? És que així puc estalviar una mica de diners per donar-lo als néts o a la família que ho necessiten”.

Aquesta dona em compartia tranquil·lament tot això... i jo la mirava. Parlava amb accent andalús. Era baixeta i prima. Anava senzillament vestida, però arreglada, fins i tot amb la seva bossa de mà quasi a joc. Veient-la ningú pensaria que a vegades demana, no per a ella, sinó per als seus... M’havia dit el seu nom... però jo li vull dir Maria.

Li vull dir Maria perquè quan ens diuen que Maria, Josep i Jesús eren pobres, somriem i potser ens diem “Sí, però no tant... tenien negoci, una fusteria”. Però hi ha quelcom en aquesta Maria que avui ha trucat a la nostra porta que me la fa molt semblant a la Maria de l’Evangeli d’avui. Una Maria de Natzaret que, tot i tenint tot un problemàs damunt seu (una mare verge en un poble petit!), se n’anà decididament a la Muntanya, a la província de Judà, no per fugir d’estudi, sinó per entrar a casa de Zacaries, el marit de la seva parenta Elisabet; i no per fer una visita ràpida, sinó per restar-hi tres mesos i ajudar en el que fes falta. Maria de Natzaret és pobra perquè ho dóna tot, fins Ella mateixa, per als altres. La Maria d’aquest matí, la Maria del Rosari dels dits em recorda també Maria de Natzaret qui exulta de goig, malgrat que el futur no pinti clar, perquè Déu és el centre de la seva vida: La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva.


En plena celebració pasqual les dues Maries, la de Natzaret i la que avui ha trucat a la nostra porta (i quantes més en deuen haver per aquests mons de Déu silents i amagades!!!!) ens diuen que és possible ser rics donant-t’ho tot, que és possible viure amb goig si el cor és ple de Déu, si encara som capaços de resar a la nostra manera tot posant-nos en mans d’Aquell que ens ho ha donat TOT en el Seu Fill. Si ho fem, potser trobarem que, sense adonar-nos, la nostra vida esdevé un himne d’acció de gràcies i de lloança i que el nostre entusiasme pot ser contagiós i portar Déu al cor dels qui cada dia ens tracten. 

dimecres, 20 d’abril del 2016

ACOLLIR


Un dels gestos que més han quedat en la memòria de l’inici del ministeri del papa Francesc fou la seva primera aparició pública, al balcó a la plaça de sant Pere. Abans de beneir la multitud que s’hi havia aplegat, va demanar a tots els presents i als qui ho estaven seguint pels mitjans de comunicació que preguessin per ell i es va inclinar, com qui rep una benedicció. Ara, tot sovint, demana que es pregui per ell. I veure’l confessant-se, no és sols un acte de bon exemple i d’humilitat, sinó que correspon a la veritat. Tots, i ell també, necessitem que preguin per nosaltres. Tots, i ell també, necessitem demanar perdó.
La litúrgia d’abans del Concili Vaticà II ho remarcava molt. Al començament, el celebrant deia el “jo pecador” i era l’assemblea qui l’absolia. L’oficiant començava dient: “Jo confesso a Déu...Per tant prego a la benaurada verge Maria i a vosaltres germans, que pregueu per mi a Déu, nostre Senyor”. I el poble responia: “Que Déu omnipotent s’apiadi de vós, us perdoni els pecats i us dugui a la vida eterna”. Tot seguit, el poble deia el “jo pecador” tot demanant al prevere “Jo prego a la verge Maria i a vós pare, que pregueu per mi Déu, nostre Senyor”. Aleshores, el prevere invocava el perdó de Déu. Actualment també ho fem, però això que antigament quedava més clar, pot passar una mica desapercebut ja que ho fem tots alhora: prevere i assemblea. Tots ens confessem pecadors alhora, prevere i assemblea, i tots demanem que Déu ens perdoni.
Aquesta seguretat de pertànyer tots a un mateix poble amb la doble consciència d’ésser coresponsables  tant en la missió com en el pecat, ens fa conscients de la nostra vocació i, al mateix temps, humils pel nostre pecat, el propi i el de la nostra fraternitat.
Així, Pere podrà presidir les esglésies, com diu sant Ignasi d’ Antioquia, no en el poder sinó en la caritat. La triple pregunta que li fa Jesús ressuscitat sobre si l’estima entristeix Pere perquè li recorda les seves negacions. Però, malgrat tot, el Senyor el ratifica en la missió: “Pastura les meves ovelles”. Pere podrà fer la seva missió si és conscient del seu pecat i no va de pur. Pere podrà fer la seva missió si és conscient que no són seves les ovelles sinó que Jesús és el pastor i són d’Ell, les ovelles. Diu Jesús: “Pastura les meves ovelles”. Pere podrà fer la seva missió si estima Jesús. I, en definitiva, podrà fer la seva missió si es recolza en Jesús i deixa que Jesús en sigui el pastor. Per això, Jesús acaba dient: “Vine amb mi”. Sense Ell no podrà fer res.
Aquesta presència de Jesús es troba en tota la comunitat, la qual no sols ha d’escoltar, sinó ser escoltada. En el document que el papa ha publicat com a resultat del darrer Sínode sobre la Família titulat Amoris laetitia és un treball molt personal del papa. Però també és el resultat d’escoltar el que deien els participants en el Sínode i no només els qui eren físicament, sinó que en el text hi ressona la manera de fer de bona part de l’Església. Això es nota en bona part del document (que encara no he pogut llegir tot sencer: són 200 pàgines!) i també en el delicat tema de la comunió del separats i tornats a casar. En aquest punt el papa expressament diu que no dóna una normativa clara per a tots. Cada persona, cada família ha d’ésser escoltada i acompanyada. Hem d’actuar com una mare: al mateix temps volem que quedi clar l’ideal evangèlic i no hem de renunciar al bé possible. Una interpretació del text és que la participació de l’Eucaristia i dels altres sagraments és possible quan la decisió és fruit d’un acompanyament i de la decisió en consciència de la parella.
Això és ressò d’una manera de fer de part de l’Església. Es demana un acompanyament molt personalitzat a cada parella per part dels pastors, tot fent un discerniment. Cal formar la consciència, però no per substituir-la. Cal formar consciències i no donar tan sols normes.
Els sagraments no estan fets com un premi pels bons, sinó com una medicina per aquells que ens reconeixem necessitats i malalts. I això, com ho mostra la litúrgia, començant pel qui presideix i continuant per tota l’assemblea i cadascun dels creients: hem de tenir la valentia, com Pere, de reconèixer, en concret, on és la nostra ferida. Llavors estarem preparats per ser fidels a la nostra vocació.

dimarts, 19 d’abril del 2016

PASSAR PER LA PORTA QUE ÉS JESÚS

Dilluns IV de Pasqua, 
18 d’abril de 2016
Ac 11, 1-18/Sl 41/Jn 10, 1-10


El bon pastor dóna la vida per les ovelles (Jn 10, 11). Ara que per als nostres germans de les Garrigues el recent Intercanvi gastronòmic de Les Borges d’aquest cap de setmana a Arenys ha estat tot un esdeveniment, podríem dir que aquesta frase de Jesús a l’Evangeli de Joan és com el segell de garantia per a reconèixer la “Denominació d’Origen Bon Pastor: El bon pastor dóna la vida per les ovelles. Quan es fa realitat aquesta frase? Quan Jesús mor a la creu. De fet, la seva mort és el cimal de la demostració d’aquest amor per la humanitat sencera que començà ja la nit de la institució de la Santa Cena: Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l’extrem (Jn 13, 1). O encara més enllà: en el mateix moment en què el Verb es féu carn i habità entre nosaltres.

Però és també un cop mort, en el moment de la llançada, quan brollen sang i aigua (signes sacramentals de l’Eucaristia i el Baptisme) com si fossin un altre segell de qualitat, quan Jesús, el Bon Pastor, esdevé també allò que avui, enigmàticament, diu als fariseus que no l’entenen: Jo sóc la porta de les ovelles.

Des d’aquesta nafra oberta del seu costat, ho hem vist a la primera lectura, és oberta la porta de la vida no només als jueus, sinó també als pagans, a la humanitat sencera. Des d’aquesta nafra oberta del seu costat aquells que creuen en Jesús entren a la vida, aquesta vida a desdir, perquè el Baptisme i l’Eucaristia esdevenen aquests sagraments de la iniciació cristiana per mitjà dels quals entrem a formar part del poble sant, sant no perquè nosaltres ho siguem de natural, sinó perquè hem estat adquirits per Jesús, perquè som propietat seva. Ara bé, formar part de la seva pleta ens demana preguntar-nos sobre si veritablement som ovelles o som cabres. Si som dels qui escoltem amb docilitat i amb delit la seva veu i el que vol dir-nos (conscients que sempre són paraules que ens menen a la pau de la seva presència) o si, com les cabres, anem a la nostra, tiramos al monte.


En el text d’avui, però, també hi ha una altra accepció de Jesús com a porta que no és de salvació sinó d’autenticació per als que hi passen. Cal passar per Jesús, per la porta que és Ell, perquè els qui ministrem en nom seu siguem reconeguts veritablement com a pastors per al guarda, per Déu, i no ser tinguts per lladres i bandolers. A bisbes, sacerdots, diaques i religiosos, sobretot, però també a catequistes i agents de pastoral de tota mena ens cal passar a través de Jesús, entrar a la seva escola, per ser veritablement reconeguts (no sols per Déu sinó també per tothom amb qui tractem) com a “pastors” i no com a lladres i bandolers, és a dir, com a gent que servint-se del Santíssim Nom de Déu vol ostentar una autoritat que res té a veure amb la d’Aquell que vingué a servir i no a ser servit. Que el Senyor ens ajudi, doncs, a considerar què significa avui, per a nosaltres, passar per la porta que és Jesús.

dissabte, 16 d’abril del 2016

ÉSSER PA DE VIDA

Dimecres III de Pasqua, 13 d’abril de 2016
Ac 8, 1b-8/Sl 65/Jn 6, 35-40

Dia a dia se’ns va aclarint el misteri d’aquell signe de la multiplicació dels pans i els peixos que vèiem en l’Evangeli el divendres passat. D’una forma categòrica i sense embuts el mateix Jesús ens revela aquesta setmana qui és: JO SÓC EL PA QUE DÓNA LA VIDA: els qui vénen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai set.

Jesús és el pa que dóna la vida perquè precisament, avui també ens ho revela, Ell no ve a fer la seva voluntat, sinó la voluntat d’Aquell que l’ha enviat: el Pare del cel. Doble, ho hem escoltat avui, és la voluntat del Pare: que Jesús no perdi res del que el Pare li ha donat, sinó que el ressusciti el darrer dia i que tots els qui veuen el Fill i creuen en ell tinguin vida eterna. Jesús és EL PA QUE DÓNA LA VIDA perquè ens revela, primer de tot, qui és la FONT DE LA VIDA, la vida amb majúscules, la vida veritable: EL PARE DEL CEL. I fent la seva voluntat, adaptant la seva voluntat al projecte del Pare, ens assegura avui, aquí i ara, que creure en Ell serà entrar en una dinàmica de vida sense fi. Aquesta dinàmica no és només la promesa, que no és poca cosa, d’una vida eterna de comunió plena amb Ell, sinó promesa d’una vida amb sentit, de plenitud de dignitat humana, que no depèn del que tinc, del que sóc o del que voldria ser, sinó d’aquesta nova vida, d’aquesta nova creació feta possible per la mort i la resurrecció del Fill.

Més encara, recordant unes paraules del jesuïta Marko Rupnik: Cada cop que el cristià s’apropa a l’Eucaristia, el Senyor li comunica la seva manera de ser. Cada cop que entrem en comunió amb Ell, que combreguem, Ell va transfigurant la nostra vida per fer-la semblant a la seva. Una vida que no és egoista, una vida que cerca del tot fer la voluntat del Pare, una vida amb sentit per a nosaltres, però també, i aquest és també el miracle, que ens fa capaços de ser vides amb sentit per als altres. Deia la beata Teresa de Calcuta durant un recés a les seves monges: Si durant (el vostre temps de recés) la fam de Jesús a l’interior dels cors dels membres del seu poble és una fam més gran que la vostra, no heu de restar-hi a soles amb Jesús tot aquest temps. Heu de permetre a Jesús que us transformi en aquest pa que alimenti a aquells amb els qui esteu en contacte. És deixar-se transformar EN PA EUCARÍSTIC per al meu germà, per a la meva germana que passen necessitat.


Deixar-nos transformar, transfigurar per Ell, assaciar la nostra fam i set de sentit una i una altra vegada amb/en Ell, és el que certament hauríem de cercar una i una altra vegada en cada Eucaristia. Només així prendran sentit també unes paraules de fra Roger de Taizé quan deia: Déu ve a fer de nosaltres uns signes del seu Crist. Per l’Evangeli comprenem que ell ens crida a transmetre per mitjà de les nostres vides un reflex del seu amor. Avui podem intuir, doncs, que aquell signe de la multiplicació dels pans i els peixos esdevingut fa més de 2.000 anys a Galilea apuntava no sols a Jesús com a Pa de Vida, apuntava a què, transformats per Jesús, nosaltres també siguem aquest signe, pa de vida, per als altres.

diumenge, 10 d’abril del 2016

L'EVANGELI INTERACTIU

Divendres II de Pasqua, 8 d’abril de 2016
Ac 5, 34-42/Sl 26/Jn 6, 1-15


Heu sentit parlar alguna vegada de llibres interactius? Són llibres en què el lector pot intervenir directament en la història que es narra o en el seu final. No sé si n’hi ha, imagino que sí, llibres electrònics interactius, però els més rudimentaris són llibres en què un pot escollir diverses opcions i, segons l’opció triada, el final del llibre pot canviar, de manera que pel preu d’un, tenim més d’un llibre. El que no sé si sabeu és qui fou el primer que va inventar el llibre interactiu. L’inventor del llibre interactiu és l’evangelista Joan.

Joan ha escrit el seu Evangeli al voltant de set signes de Jesús (l’evangelista no empra mai el terme “miracle”) que sempre són al principi d’un discurs de Jesús. De tal manera que tenim set signes que encapçalen set discursos de Jesús. El signe de Jesús, en tant que signe, sol ser impactant i suscita immediatament una reacció, una interpretació (com avui ens pot sorprendre que Jesús doni aliment a uns cinc mil homes), però (i aquesta és una de les moltes genialitats de Joan) si volem aprofundir en el signe, si volem saber vers on apunta realment aquest, hem d’interactuar amb el discurs que el segueix: escoltar el que diu Jesús i portar-lo constantment al signe per veure com l’il·lustra i què vol dir. Heus aquí l’Evangeli interactiu segons sant Joan!

El signe d’avui, la multiplicació dels pans i els peixos, està posat al principi del discurs de Jesús sobre el Pa de Vida. Joan dóna algunes pistes de lectura, l’esdeveniment passa quan s’acostava la Pasqua, la festa dels jueus. És important també fixar-nos que Jesús prengué els pans, digué l’acció de gràcies i els repartí entre tota la gent asseguda. El context, doncs, és pasqual, les paraules són les de la institució de l’Eucaristia... aleshores ¿què significa el signe? Sabem que els miracles són espectaculars, però que aquests mai no són concloents ni per conèixer qui és Jesús, ni per conèixer qui és Déu. De fet, ens diu Joan, Jesús, sabent que anaven a apoderar-se d’ell per fer-lo rei, es retirà tot sol a la muntanya. El signe pot ser mal interpretat. Per això necessitem del discurs següent per interpretar-lo correctament.


Com en una bona sèrie de televisió us proposo que estiguem atents als propers capítols (les lectures de l’Evangeli de la setmana pròxima) per saber a què apunta el signe d’avui. Potser hi trobarem el sentit profund de la Pasqua cristiana i, també, de retruc, el sentit profund de les nostres Eucaristies.

dimecres, 6 d’abril del 2016

Correr i no anar enlloc

Els hàmsters són animals petits, peluts i molt simpàtics, que molta gent té a casa com a mascota. Però com que són tan petits, els tenen en gàbies adequades per a ells i, com que aquests animalons són tan bellugadissos, les gàbies tenen una roda amb barrots que  poden fer rodar, com una mena de sínia, on avancen tot corrent sense moure’s ni de la gàbia ni tan sols de lloc. Es mouen, corren frenèticament i no es mouen de lloc.
La imatge d’aquest animalet que no para, que sempre es mou, a vegades, frenèticament, però que en realitat no canvia mai de lloc, li ha suggerit a un escriptor de fer-ne una imatge del nostre temps. I crec que no només del nostre, en què  tot es mou frenèticament, tot canvia, però, en el fons, tot resta igual. Canviar-ho tot perquè tot resti igual. Si ens volem mantenir dins la roda, no podem deixar de córrer. Com els hàmster, si un s’atura, cau de la roda que els altres no paren de fer girar. Tot gira, però torna al mateix lloc. No hi ha autèntica novetat. De fet, aquesta és la manera de fer de la natura: la repetició. És el que Nietzsche deia l’etern retorn. I encara que puguem desequilibrar la natura, ella finalment imposa les seves lleis. El món de l’home, malgrat el que pugui semblar, està molt calcat de la natura. Una immensa roda que gira constantment i qui no corre al seu ritme és llançat a fora. Un món en què, de fet, no hi ha canvi en la persona. El seu horitzó és sempre el mateix.
Avui, però, no celebrem el ritme natural, sinó el sobrenatural. Per això no es tracta d’una repetició, sinó d’una novetat total. No es tracta de necessitat, sinó de llibertat. No es tracta de donar voltes, sinó del començament d’una nova creació. Crist ha ressuscitat, ha vençut la mort. Ha trencat el cercle de mort i vida. Ha obert les portes de la immortalitat. Ell ho ha pogut fer perquè és Déu i home. Ell ha fet que Déu baixés fins al fons més negre de la mort i l’ha omplert de vida, nova, divina.
 I ha vençut el mal amb el bé, l’odi amb l’amor. No tornant mal per mal, sinó guarint aquell qui el feria. Ell, el vençut, ha vençut. Com diu la litúrgia bizantina: “Crist ha ressuscitat d’ entre els morts. Amb la seva mort, ha vençut la mort. Als morts ha donat vida.”
Com diu sant Pau: “La mort ja no té poder sobre ell”, ni sobre els qui han estat submergits en la seva mort, ja que participaran de la seva resurrecció . De fet, ara, ja hem participat de la seva resurrecció perquè emprenguem una nova vida.
Una nova vida que és no deixar-se portar per aquesta roda que entre tots anem fer girar frenèticament i que no porta enlloc, com si fóssim hàmsters,  sense cap altre objectiu que no sigui girar i girar, i sobretot no parar. D’una cosa a una altra. D’una pantalla a una altra. D’una necessitat  a una altra. Com si tot fos imprescindible. Una sínia que roda i roda i no va enlloc, en què, de fet, jo sóc substancialment sempre igual.
Crist , Ell mateix, se’ns fa camí que ens porta a la veritat i la vida. Això no vol dir que les coses siguin fàcils. Al contrari: seguir Jesús, més encara, formar part de Jesús, et fa veure el que no veies. Un món infinitament més profund. Et fa veure els altres molt més a prop . Els pobres, els malalts , els refugiats passen a ser d’una preocupació a una ocupació. I una esperança profunda et destrava les mans.