PASSAR PER LA PORTA QUE ÉS JESÚS

Dilluns IV de Pasqua, 

18 d’abril de 2016

Ac 11, 1-18/Sl 41/Jn 10, 1-10

El bon pastor dóna la vida per les ovelles (Jn 10, 11). Ara que per als nostres germans de les Garrigues el recent Intercanvi gastronòmic de Les Borges d’aquest cap de setmana a Arenys ha estat tot un esdeveniment, podríem dir que aquesta frase de Jesús a l’Evangeli de Joan és com el segell de garantia per a reconèixer la “Denominació d’Origen Bon Pastor”: El bon pastor dóna la vida per les ovelles. Quan es fa realitat aquesta frase? Quan Jesús mor a la creu. De fet, la seva mort és el cimal de la demostració d’aquest amor per la humanitat sencera que començà ja la nit de la institució de la Santa Cena: Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l’extrem (Jn 13, 1). O encara més enllà: en el mateix moment en què el Verb es féu carn i habità entre nosaltres.

Però és també un cop mort, en el moment de la llançada, quan brollen sang i aigua (signes sacramentals de l’Eucaristia i el Baptisme) com si fossin un altre segell de qualitat, quan Jesús, el Bon Pastor, esdevé també allò que avui, enigmàticament, diu als fariseus que no l’entenen: Jo sóc la porta de les ovelles.

Des d’aquesta nafra oberta del seu costat, ho hem vist a la primera lectura, és oberta la porta de la vida no només als jueus, sinó també als pagans, a la humanitat sencera. Des d’aquesta nafra oberta del seu costat aquells que creuen en Jesús entren a la vida, aquesta vida a desdir, perquè el Baptisme i l’Eucaristia esdevenen aquests sagraments de la iniciació cristiana per mitjà dels quals entrem a formar part del poble sant, sant no perquè nosaltres ho siguem de natural, sinó perquè hem estat adquirits per Jesús, perquè som propietat seva. Ara bé, formar part de la seva pleta ens demana preguntar-nos sobre si veritablement som ovelles o som cabres. Si som dels qui escoltem amb docilitat i amb delit la seva veu i el que vol dir-nos (conscients que sempre són paraules que ens menen a la pau de la seva presència) o si, com les cabres, anem a la nostra, tiramos al monte.

En el text d’avui, però, també hi ha una altra accepció de Jesús com a porta que no és de salvació sinó d’autenticació per als que hi passen. Cal passar per Jesús, per la porta que és Ell, perquè els qui ministrem en nom seu siguem reconeguts veritablement com a pastors per al guarda, per Déu, i no ser tinguts per lladres i bandolers. A bisbes, sacerdots, diaques i religiosos, sobretot, però també a catequistes i agents de pastoral de tota mena ens cal passar a través de Jesús, entrar a la seva escola, per ser veritablement reconeguts (no sols per Déu sinó també per tothom amb qui tractem) com a “pastors” i no com a lladres i bandolers, és a dir, com a gent que servint-se del Santíssim Nom de Déu vol ostentar una autoritat que res té a veure amb la d’Aquell que vingué a servir i no a ser servit. Que el Senyor ens ajudi, doncs, a considerar què significa avui, per a nosaltres, passar per la porta que és Jesús.