El nostre treball no serà en va (Diumenge 8)

“La boca parla d'allò que es desborda del cor” és una sàvia sentència de Jesús que tancava el fragment de l’evangeli. El missatge és molt simple: escoltant els altres sabrem el peu que calcen. El to i el contingut del nostre llenguatge esdevindrà tothora la nostra tarja de presentació. Però malgrat siguem capaços de disfressar el nostre llenguatge amb un discurs fals, o de cara a la galeria, les nostres obres acabaran per retratar-nos: “cada arbre es coneix pels seus fruits”, també deia Jesús en l’evangeli. L’honestedat i la transparència exterior seran tothora el mirall de la nostra honestedat i transparència interior; i tard o d’hora se’ns veurà el llautó.

La interconnexió entre el nostre cor, la nostra parla i els nostres actes mereix revisió constant i els esforços que exigeix no són en va. El llibre de Ben Sira ens ho deia: “quan l’home doni comptes es veurà què tenia al cor”. La frase expressa l’horitzó creient que contempla el trobament final amb Déu, quan la seva presència ens posarà en evidència per a bé i per a mal, quan els nostres esforços hauran merescut la pena perquè haurem dedicat les energies a viure una vida terrenal que no haurà perdut de vista la realitat d’una vida futura celestial.

Sant Pau, escrivint als corintis, ens animava a aquest esforç: “Prodigueu-vos cada dia en l'obra del Senyor, segurs que, en el Senyor, el vostre treball no serà en va”. Perquè la nostra existència és consumeix de manera progressiva i cal aprofitar-la per revestir-la d’allò que no caduca i que perdura que són els fruits que a través de la fe ens regala “la victòria de Jesucrist, el nostre Senyor”.

Cuida't!

Quan algú ens diu que està passant un mal moment de salut, al final de la conversa, tendim a dir-li com a comiat: cuida't!. En els whatsapps, ho diem sovint "cuida't". Cada vegada es fa servir més aquesta manera de parlar. I jo també l'he anat adoptant. L'altre dia, amb una persona que em va escriure un whatsapp on m'explicava les seves dificultats i que no es trobava massa bé de salut, al final del whatsapp que jo li vaig fer, vaig posar "cuida't". I de seguida em va respondre: "No diguis aquesta paraula", i em donava la raó. Jesús no va dir a ningú "cuida't", sinó que en tot cas cuidava. Dir a algú que es cuidi, és com treure'ns el mort de sobre. Pot voler dir: "espavila't". I, certament moltes vegades no ho diem amb aquest sentit, però està en el transfons, i més del que ens imaginem. Hi ha paraules que van prenent cos a través de la cultura a partir del que fem i diem, de la manera de relacionar-nos d'uns amb els altres i, sense adonar-nos, anem traduint l'actitud general. Quina és aquesta actitud general? el cuida't, espavila't, fes-t'ho tu...

L'evangeli parla d'una altra manera, ens diu que quan Jesús s'assabentà de la mort de Joan Baptista, que havia estat assassinat, lògicament marxà . Jesús corria perill, no simplement havia estat batejat per Joan Baptista, sinó que l'havia lloat públicament i ,a més, era parent seu. Per tant, la cosa no pintava gens bé. Però, quan arriba al lloc previst, el troba tot ple de gent que el buscava. Si hagués fet cas del meu whatsapp, del "cuida't", hagués dit als deixebles: "Digues a la gent que no hi soc. Jo me'n vaig a la muntanya, que això pinta bastos. Marxo". Però Jesús no s'escapa, cuida, no s'escapa sinó que guareix.

I m'agrada veure aquest guarir de Jesús, no simplement com aquell que passa d'una manera màgica al costat d'aquell que pateix, sinó que el seu guarir era asseure's, escoltar, parlar... perquè se li va fer tard, això vol dir que estava allà parlant, guarint, escoltant...

I els deixebles, que són del "cuida't", quan arriba l'hora del vespre li diuen a Jesús que aquella gent s'espavili, que es cuidin, que era tard, que es vagin a buscar menjar... Però Jesús respon: "Doneu-los menjar vosaltres mateixos". Cuideu-los.

I Jesús farà un gest que anirà repetint, un gest en quatre parts, que també repetirà el dijous sant, i també ho farà el dia que es trobi amb els deixebles d'Emaús i bora el llac de Galilea, desprès de la resurrecció. Un gest en quatre parts: Agafa pa, diu la benedicció, el parteix i el dona. És el que el prevere, en el Senyor Jesús, fa cada vegada a l'Eucaristia. Agafa pa, fa la  benedicció( l'Anàfora:Prefaci i Canon) el parteix i el dona. El Senyor no ens diu, simplement "cuideu-vos", sinó que Ell es queda, té cura de nosaltres. Cada dia, fins a la fi dels temps. és amb nosaltres, com diu el Senyor ressuscitat. Cada dia us dic la meva Paraula. Cada dia us reparteixo el meu pa. Cada dia vull guarir-vos. Sempre sóc entre vosaltres.

Aquesta és l'experiència que té sant Pau i que nosaltres hauríem de viure ben a fons enmig de tantes distraccions. Diu sant Pau: "Qui ens podrà separar de Crist, que tant ens estima. Ni la mort, ni la vida, ni el present, ni el futur, ni el que hi ha a dalt, ni el que hi ha a baix, ni els problemes del món. Res de res". És com un himne aquest capítol vuitè de Romans. Res de res ens pot separar de l'amor de Déu que s'ha revelat en Jesucrist.

Aquest amor de Déu que el creient sap més fort que les vicissituds, que els problemes, fins i tot que els sofriments, i la mort. Jesús imposa la mà, guareix, acompanya.

"Estigueu atents, veniu a mi i us saciareu de vida", llegim a Isaïes. Com dirà Jesús: "Qui tingui set que vingui a mi i que begui". "I del seu interior brollaran fonts d'aigua viva". Però per això, en lloc de demanar a la gent que es cuidi, hem de saber cuidar. En lloc de dir que cadascú s'espavili, he de saber fer família, comunitat. En lloc de que cadascú vagi a la seva, hem de saber ser germans.

Homilia Diumenge XVIII del temps ordinari
Fra Jacint Duran

2 d'agost de 2020 

Estimeu els enemics (Diumenge 7)

“Estimeu els enemics”, ens diu Jesús a l’evangeli entre moltes altres coses de la mateixa exigència. Ens quedem només amb estimar els enemics perquè ho repeteix dues vegades, i hem de reconèixer que el llistó és més que alt. De fet, és inassolible sinó hi ha una gran finor d’esperit i una ànima molt treballada amb les proves. Diguem-ho clar, cal ser un sant.

Si l’evangeli posa el discurs, la primera lectura donava un exemple molt colpidor protagonitzat per David. El primer llibre de Samuel explica que el rei Saül busca David per matar-lo perquè el considera el seu  enemic. No obstant això, David sap aturar la violència interior que brolla quan ens sentim perseguits i amenaçats. L’argument definitiu que atura  David és la seva sensibilitat religiosa. Així ho proclama quan diu: “No he volgut fer res de mal a l’Ungit del Senyor”. David fa una autèntica heroïcitat!

De fet, estimar els enemics és impossible de fer només amb molta convicció o amb molta voluntat o amb molta mentalització. Els instints primaris de defensa pròpia sempre ens podran. Només entrant en la dimensió religiosa veurem el camí per intentar-ho, que és molt. Jesús ens donava una pista a l’evangeli quan deia: “Sigueu compassius com ho és el vostre pare.” La compassió és el tresor que brolla de l’ànima creient i que ens ajuda a veure les coses des de la pell de l’altre. Aleshores tot pot canviar.

Sant Pau, escrivint als corintis, també ens dona arguments quan explica que “el primer home, fet de terra, era de pols. Però el segon home és del cel.” El creient és aquell que sense deixar de ser de la terra, esdevé també del cel gràcies a Jesucrist. Mirar les coses des del cel dona més perspectiva que mirar-les només des de la terra. De fet, sant Pau ens diu que som en camí d’aquesta transformació, i tenir com a referent que cal estimar els enemics en primer lloc ens  rebaixa els fums, i en segon lloc ens assenyala un itinerari digne de fer, que sempre va cap amunt i no cap avall. No ens desanimem perquè “El Senyor és compassiu i benigne” amb nosaltres.

O caixa o faixa (Diumenge 6)

“Si l’esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d’aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes”. Amb aquesta frase tan contundent, sant Pau vol provocar els destinataris: són cristians de Corint, una comunitat de nous creients en una ciutat activa i pròspera. L’apòstol puntualitza que ser cristià no consisteix en cercar espais interiors i exteriors de confort terrenal. Ell insisteix que l’horitzó del creient ha de ser celestial, on creure i proclamar la resurrecció de Jesucrist esdevé el pal de paller d’aquesta motivació.

La frase de sant Pau continua sent actual i provocadora per nosaltres malgrat el context sigui diferent: no som nous cristians perquè portem segles de tradició a les espatlles, però el benestar i el tarannà de la nostra societat insisteixen tant en la vida temporal que ens dilueix la vida futura. Aleshores, la fe en la resurrecció de Jesucrist i en la nostra resurrecció queden desdibuixades i ens passa allò de l’àliga: que tant li van dir que era una gallina que deixà de volar. Sant Pau insisteix que no valen entremitjos en temes de fe, sinó que hem aplicar la dita: “caixa o faixa”.

És el mateix que expressa de manera encara més provocadora el profeta Jeremies quan diu: “Maleït l’home que es refia de l’ajut humà”. El profeta no menysprea la confiança humana, sinó lamenta que confiem més en els humans que en Déu. Jeremies explica que les seguretats només provenen de Déu: ell esdevé l’únic pal de paller que no trontolla ni es trenca. Però per experimentar això no hi valen mitges tintes, cal optar pel tot o res, pel “caixa o faixa”.

A l’evangeli, Jesús també utilitza els contrastos i la provocació quan diu “Feliços” als seus deixebles i als benestants els amenaça amb “ais”. Les amenaces als benestants no són a causa del seu mal comportament, sinó perquè els seus múltiples tresors terrenals els fan perdre de vista els infinits tresors celestials. Els deixebles, en canvi, són anomenats feliços, no per consolar-los en les seves dificultats, sinó perquè han fet “caixa o faixa” optant per Jesucrist. En aquest sentit, nosaltres som creients d’aquesta mena o dels qui fan la viu-viu?

Ai de mi, soc un home de llavis impurs (Diumenge 5)

“Ai de mi, soc un home de llavis impurs”. Ho expressava el profeta Isaïes mentre pregava en el temple de Jerusalem. En un escenari litúrgic i utilitzant un vocabulari litúrgic, Isaïes descriu una experiència de la divinitat que li fa constatar la seva insignificança i la seva indignitat. La proximitat de Déu expressada per brases roents que el purifiquen, li obren el cor, la ment i l’esperit; i el fan disponible. Per això respon a la demanda divina dient: “Aquí em teniu, envieu-m’hi”.

Quelcom semblant li passa a Pere però en un escenari diferent: en la quotidianitat laboral. El futur apòstol fa confiança a la paraula de Jesús, que contravé la lògica de pescar de nit per fer-ho de dia, i que produeix efectes multiplicadors. Captant la grandesa divina que hi ha rere la figura de Jesús, es llença als seus peus dient-li: “Allunyeu-vos de mi, que soc un pecador”. Pere, com Isaïes, se sent petit i pecador davant la grandesa i bonesa de Jesús. També esdevé el moment de la disponibilitat sense filtres, de respondre al reclam de Jesús d’esdevenir pescador d’homes.

Sant Pau s’afegeix a Isaïes i a Pere en la mateixa experiència. Quan explica les aparicions del Ressuscitat als deixebles afegeix que: “finalment, el darrer de tots, com un avortó, se m’aparegué fins i tot a mi”. Sentint-se indigne de ser comptat entre els qui experimentaren Jesús ressuscitat, la seva receptivitat el convertí també en apòstol, predicant l’evangeli per tota la Mediterrània.

De vegades, els creients ens preguntem com podem saber que l’experiència que tenim de Déu és autèntica. La resposta ens la donava el fil conductor de les tres lectures: la presència divina ha de desvetllar en nosaltres un sentiment de petitesa, d’indignitat i d’humilitat. Aquesta és la prova del cotó de la veritable experiència de Déu. I els resultats sempre seran de pau interior i de disponibilitat total, com la que manifestaven Isaïes, Pere i Pau.