dimarts, 26 d’agost del 2014

AIXÒ ÉS EL QUE HAVÍEU DE COMPLIR...

Dimarts, 26 d’agost de 2014
Santa Teresa de Jesús Jornet i Ibars
2 Te 2, 13a.14-17/Sl 95/Mt 23, 23-26

Ara entendràs, bona filla meva, per què l’ànima que ha escollit l’amor diví no pot restar egoistament en el Cor de Jesús, sinó que se sent abrusada també per la caritat vers els germans, que amb freqüència fa que l’ànima es fongui d’amor.

Però, com pot passar això? Filla, no és difícil d’entendre-ho, ja que l’ànima, al no viure ja de la seva pròpia vida i viure de Jesús, que viu en ella, deu sentir, voler i viure dels mateixos sentiments, desigs i vida que Ell viu en ella. I tu saps... de quins sentiments i de quins desigs, vers Déu i vers la humanitat, estava i està animat el Cor d’aquest diví Mestre.

Aquest fragment d’una carta de sant Pius de Pietrelcina a les germanes Campanile (31 de maig de 1918) penso que pot ajudar-nos a veure el que hi ha darrera de les invectives contra els fariseus i els mestres de la Llei, que tant ahir com avui, potser avui de forma més especial, sentim de llavis del Senyor Jesús.

És terriblement fàcil acomodar-nos en mil i una seguretats. Estem pastats de tal manera que cercar i aferrar-nos a allò que ens dóna la sensació de “lliçó apresa”, de “camí assolit”, de “feina feta”, i si pot ser amb poc esforç, és connatural a nosaltres. És la nostra tendència natural. Per això una “fe de manual”, que em digui quants cops haig de resar al dia, quantes vegades haig de dejunar, quantes vegades haig de fer almoina o haig de perdonar el meu proïsme és el que cerquem. Per això: Deixa’m resar cinc cops al dia i no em demanis que t’hagi d’aguantar els teus canvis d’humor; deixa’m dejunar tots els divendres, però no em demanis que accepti que haig d’estimar aquell que em fa la guitza... Els fariseus i els mestres de la Llei del nostre Evangeli d’avui també eren experts en comptar, apamar i limitar què havien de donar com a delme de tot el que tenien... convençuts com estaven (i la Llei, presa literalment els emparava) que feien el correcte. Però Jesús els sorprèn, com també a nosaltres. Ens demana d’obrir el camp de la nostra visió, no permetre que l’arbre ens espatlli la contemplació de tot el paisatge, i veure les coses des d’una altra perspectiva: la de Déu. Ai de vosaltres, que pagueu a Déu el delme fins i tot de la menta, del fonoll i del comí, però no us preocupeu de les exigències més importants de la Llei, com són la justícia, la misericòrdia i la lleialtat. Això és el que havíeu de complir, sense deixar allò altre.


I tot perquè, per a Jesús, la Llei no és la revelació d’un mer manual d’urbanitat o de conducta, és reveladora de la voluntat de Déu, del que el Pare vol veure viure en el si del seu poble: justícia, misericòrdia i lleialtat. Això, tant les germanes Campanile, per mitjà dels consells del Pare Pius, com santa Teresa de Jesús Jornet que avui celebrem, ho varen descobrir amb escreix. Fou a través de llur relació amb el Crist, a través de l’amor de Jesús, que descobriren quins eren i són els seus sentiments; quina era i és la seva voluntat; quina mena d’amor i sol·licitud era i és la que porta Jesús a estimar-nos bojament i a ensenyar-nos l’amor del Pare. Un amor que no es tanca en si mateix, un amor que sempre s’aboca vers fora, vers l’altre, vers el germà, especialment quan més pobre i més necessitat és aquest. Que puguem acomplir això sense deixar allò altre.

dilluns, 25 d’agost del 2014

ENMIG DE LES COSES INESTABLES



Suposo que més d’una vegada us heu cabussat dins d’una piscina i heu nedat dintre de l’aigua. Quan hom es cabussa a la piscina tot l’enrenou que hi ha a l’entorn de crits, de rialles... desapareix! Es fa un gran silenci, un silenci quasi absolut. I, amb el silenci, un aïllament quasi total. No sents ningú i l’aigua et fa com d’una muralla que t’aïlla. És com una bombolla de silenci i solitud.

Aquesta és la metàfora que fa servir Joaquín Pérez Azaústre en una novel·la que titula “Los nadadores” per descriure com se sent i es viu la persona avui. Ell diu que és una sensació d’aïllament i solitud, com aquests nedadors que es cabussen dins l’aigua. S’han trencat els lligams sòlids amb els altres, que han passat a ser efímers i trencadissos. I això bàsicament perquè, com ell diu: “vivim en un temps en què res no és creïble. Sempre sospitem que ens enganyen” i, lògicament, això fa que no reaccionem davant de res ni ningú, i els altres tampoc amb nosaltres. I és cert que vivim immergits en la desconfiança, tant si el que ens diuen ens ho diu la TV, com els polítics, com les xarxes socials... sigui qui sigui! I on no hi ha confiança, no hi ha relació; i on la relació no és sòlida, hi ha solitud, aïllament. Com quan estem cabussats dins l’aigua, aïllats i en silenci.

La pregària amb què hem començat l’Eucaristia demanava: “Oh Déu... enmig de les coses inestables d’aquest món feu que els nostres cors es mantinguin ferms allí on es troba l’alegria veritable”. Però, és possible trobar aquest lloc? Si el que ens submergeix en l’aïllament és la desconfiança, el que ens en farà sortir ha de ser la confiança. I aquesta confiança sòlida només pot venir de Déu. Però, quan hom s’obre a Déu el problema s’augmenta a l’infinit, perquè ja no es tracta, com diu el novel·lista, d’estar submergit en el silenci i l’aïllament d’una piscina, ni tant sols d’un mar, sinó que es tracta de submergir-te en l’Infinit. Com diu Pau als romans: “Quina profunditat i riquesa en la saviesa i en el coneixement de Déu! Que en són d’incomprensibles els seus judicis i d’impenetrables els seus camins! Qui pot conèixer el pensament de Déu?”. Per tant, el Misteri encara es fa més gran, infinit. Les coses d’aquest món són inestables, per això no ens en fiem, però les de Déu són infinites, inabastables, incomprensibles. Quedem superats!

És el rostre de Jesús, és la persona de Jesús, on l’àncora de la nostra confiança pot mantenir-se ferma. Per això és tant important respondre a la seva pregunta: “I vosaltres, qui dieu que sóc jo?”. En Ell qui està enmig de les coses inestables d’aquest món i es manté ferm i així pot ser allí on es troba l’alegria veritable. I també essent el Messies, el Fill del Déu vivent, la Paraula per la qual van ser fetes totes les coses i que ha penetrat més enllà dels cels. En Ell qui, com diu Pau, habita la plenitud de la Divinitat. Ell és el camí d’accés, la porta oberta al Misteri de Déu. Jesús és la roca enmig de les coses inestables d’aquest món i és el Déu amb nosaltres. La fe en Ell ens fa present el Pare. La fe en Ell ens fa obrir camins de confiança cap els altres.

“Vivim en un temps en que res és creïble, sempre sospitem que ens enganyen” deia aquest escriptor. Hem de poder trencar aquesta trama. Hem de poder accedir a la realitat  i això només ho podrem fer si ens confiem. I només tindrem confiança si tenim raons que la recolzen. I aquesta raó és el que passa en nosaltres quan fem l’aposta per Jesús, el que passa quan vivim com si Jesús realment tingués raó, quan vivim com si realment fos ressuscitat, viu amb nosaltres, i ens fiem de la seva paraula. Aquesta és la raó que avala la nostra confiança. Quan ara i aquí “immediatament” deixem que el Senyor ressuscitat sigui el nostre Senyor.
  
    



dijous, 21 d’agost del 2014

ELS MISSIONERS


En ocasió de la mort del missioner Miguel Pajares, religiós de sant Joan de Déu, s’han fet molts articles, tant sobre la malaltia, l’èbola, com també sobre la personalitat d’aquest missioner i dels missioners en general. En aquest darrer sentit, en un diari d’ampla difusió entre nosaltres, un periodista titulava el seu article sobre els missioners d’aquesta manera: “Déu, l’excusa d’homes bons”. Malgrat dir que els missioners no són mai els primers a abandonar el vaixell, ni ara, amb l’èbola, tampoc no ho faran, i que els missioners es juguen la vida i molts la perden, com Miguel Pajares, l’articulista, en un dels subratllats de l’escrit, diu que, per als missioners, “la fe els empeny a l’Africa i els sosté als mals moments, però no dirigeix els seus actes”. Així, per a aquest periodista, Déu és una simple excusa i, per tant, no el motor real de la decisió de ser missioners. La fe no dirigeix els seus actes. Però aquesta afirmació gratuïta contradiu el que tant aquest missioner com tots els altres diuen. És la fe, i la fe en Jesús de Natzaret, el perquè de la seva opció, i és l’oració el fonament on es recolzen, i és la pertinença a un orde religiós (i a l’Església) el que ha possibilitat i sostingut la seva dedicació als més pobres. “El bon pastor és el que dona la vida per les seves ovelles. I aquest és l’amor que vaig aprendre de Jesús de Natzaret”, diu un missioner.
Ha passat més inadvertida la mort d’una altra missionera, sor Chantal. En un comunicat de les monges Missioneres de la Immaculada, a les quals ella pertanyia, es notifica la seva mort, com el missioner M. Pajares, per estar a prop i servint els malalts. Aquesta monja era africana nascuda al Congo. Després de sortir del seu país va servir de formes diverses, fins que el 2006 va arribar a Libèria i col·laborava en el mateix hospital dels germans de Sant Joan de Déu. I allí, com el missioner, va contreure la malaltia.
Chantal és un gran exemple de com serveixen els missioners a l’Àfrica (a tot arreu): no simplement donant peix, sinó ensenyant a pescar. Abans de ser monja, sor Chantal va rebre els estudis de les monges Missioneres de la Immaculada, com altres noies africanes. I, atreta per la forma de vida d’aquestes monges, va demanar l’ingrés a la congregació. Va rebre la formació i també va aprendre infermeria, i es va preparar en tot el que cal per fer bé les coses. Però, sobretot, va acollir el perquè de la seva opció: la vocació, la crida de Déu, que no era una excusa, sinó la raó real de la seva opció; i també va aprendre a pregar, que és l’autèntica base. Va formar part d’una fraternitat, la seva congregació (i l’Església) que la formà, però sobretot li donà germanes concretes amb qui viure l’ideal evangèlic.
Certament que, com diu el periodista, i també el papa Francesc, no van fent proselitisme, però sí que anuncien i proposen amb la vida i la paraula l’autèntica raó i el soteniment de tota la seva vida: Jesús ressuscitat i vivent. Com diu el papa Francesc: “Els cristians tenen el deure d’anunciar l’Evangeli, no com qui imposa una nova obligació, sinó com qui comparteix una alegria, assenyala un bell horitzó, ofereix un banquet desitjable. L’Església no creix pel proselitisme sinó per atracció”.
És l’atracció que exerceix Crist, atracció que s’ha de transparentar a través dels creients, de l’Església, i que concreta, fa visible, per què val la pena de donar la vida com ho fan tants missioners, tants creients que s’ho juguen tot a una carta. I no sols és una teoria sinó l’experiència d’una relació personal amb Jesús, que no és una excusa sinó la raó. I la pregària és on es concreta aquesta relació. I la comunitat de creients és el lloc on la trobo i on creix.

Pius XII, quan declarà dogma l’asumpció de Maria, va dir: “Així tal com la gloriosa resurrecció de Crist fou part essencial i trofeu suprem de la victòria absoluta sobre la mort, també aquesta lluita comuna de la Verge i el seu Fill acabaria amb la glorificació del cos virginal, tal com diu el mateix apòstol: ‘Quan això que es consumeix es revestirà d’allò que ja no es consumeix, quan aquesta existència mortal es revestirà d’aquella que és immortal, es complirà allò que diu l’Escriptura: la victoria ha engolit la mort’”.Maria n’és la realització i la prefiguració. Nosaltres estem cridats a compartir aquesta mateixa glòria, que ja ara fem present en la misericòrdia, ja que a través de la pregària li hem obert les portes i en la vida fraterna dels creients atreu cap a Crist aquells que s’hi apropen. Aquesta és la raó de la vida dels missioners, aquesta és la seva força, i ha de ser la nostra.                                                 

dimecres, 13 d’agost del 2014

UN DÉU PARADOXAL

Dimarts, 12 d’agost de 2014
Ez 2, 8-3, 4/Sl 118/Mt 18, 1-5.10.12-14


Una de les coses que personalment m’atrauen més de la Bíblia és la forma en què els relats, alguns d’ells molt antics i que formen part d’aquesta Paraula de Déu que els cristians hem de mirar d’anar coneixent, d’anar llegint, d’anar meditant tot fent-la nostra, miren d’explicar-nos com és Déu.

Aquest vespre la Litúrgia ens proposa dues lectures que sorprenen pel seu caràcter paradoxal. En la primera, dins la vocació que rep el profeta Ezequiel, trobem aquest episodi estrany de la paraula que és donada al profeta per ser devorada. És un gran contrast que sigui aquest rotlle escrit per dins i per fora amb complantes, amenaces i gemecs ofert al profeta per a ser devorat allò que el faci dir: Jo me’l vaig menjar i el vaig trobar dolç com la mel... quan un esperaria tot el contrari. I més quan, en el nostre dia a dia, sovint experimentem la Paraula de Déu fent tot just el contrari: la llegim, preguem amb ella... però, quan la prenem seriosament, sovint ens regira l’estómac, la trobem amarga o dura de pair, perquè trobem que ens parla clar, que no ens amaga els defectes i això, diguem-ho ras i curt, no ens agrada gens ni mica. Crec que l’autor bíblic, que era creient, tot explicant-nos el cas d’Ezequiel devia estar compartint amb nosaltres la seva pròpia experiència profundament espiritual. Com en el cas d’Ezequiel, qui haurà de predicar paraules dures per un poble que ha abandonat el seu Déu, la Paraula és mel perquè tot i ser dura és una paraula adreçada a la nostra guarició. Mala comparació és com aquell xarop horrible que potser ens donaven de petits, però que era la nostra salvació, la nostra salut. Per al creient, a voltes la Paraula de Déu pot ser dura d’encaixar, però ens hi va la vida menjar-la, devorar-la, fer-la nostra... sols així esdevindrà mel per a nosaltres també.

L’Evangeli encara ho complica més. Perquè Jesús, amb les seves paràboles i comparacions, sovint també ens mostra un Pare que és tot paradoxa. Qui és el més important en el Regne del cel? Demanen els deixebles. A Mateu no sembla que sigui una pregunta semblant a: Sóc jo, Senyor, el qui seuré a la teva dreta? Sinó com si els deixebles volguessin saber de veritat quina mena de jerarquització hi haurà en aquest Regne que tothom espera, quins valors hi regiran. I la resposta de Jesús sorprèn, perquè tothom esperaria un: Serà Moisès, el meu gran legislador a qui heu d’obeir... Seran Samuel i Elies, els grans profetes de l’antigor que us van dir què m’agradava... però no, Jesús diu: Us ho dic amb tota veritat: Si no us torneu com els nens, no entrareu al Regne del cel. La preocupació del Pare no sembla ser allò d’anar despatxant cartes ministerials després d’aprovades les oposicions corresponents, sinó que tu i que jo canviem del tot el nostre cor, siguem com els nens, no en la malícia (que en tenen i molta), sinó en aquest dependre completament de l’amor del Pare, esperar-ho tot d’Ell i només d’Ell. Perquè el més important en el Regne del Cel som tu i jo... que som, en tant que som tu i jo, únics i insubstituïbles, estimats personalment per Déu, el Pare, fins el punt de donar-nos el Seu Fill estimat Jesús. El Pare, a més, no mira els grans d’aquest món, sinó els petits; per això Jesús encara reblarà: Sobretot no menyspreeu cap d’aquests petits, perquè acollir-ne un sol d’ells, és acollir Déu mateix.


Apropem-nos confiadament en aquesta Eucaristia a aquest Déu que trenca esquemes tot estimant-nos entranyablement. I avui, que Jesús també se’ns dóna del tot a través del Seu Cos i la Seva Sang, mengem-lo perquè la seva dolçor canviï radicalment el nostre cor i el faci més com el Seu.

diumenge, 10 d’agost del 2014

HI HAGUÉ UN HOME, POTSER COM TU I COM JO...

Diumenge XIX, 10 d’agost de 2014
1 Re 19, 9a.11-13a/Sl 84/Rm 9, 1-5/Mt 14, 22-33

Hi hagué un home, potser com tu i com jo, zelós de Déu fins a l’extrem.

Hi hagué un home, potser com tu i com jo, capaç de fer qualsevol cosa pel seu Déu, fins al punt de convertir-se en jutge implacable dels altres i, probablement, amb tota la raó.

Hi hagué un home, potser com tu i com jo, amb una confiança tan forta en sí mateix que fou capaç d’enfrontar-se, ell tot sol, a quatre-cents altres homes que reclamaven, com ell, la professió de profeta, de comunicadors únics de la paraula de Déu.

Hi hagué un home, potser com tu i com jo, que arrauxat per les seves profundes conviccions, sortí vencedor dels seus enemics i tothom va haver de reconèixer que ell tenia raó, que ell era el veritable profeta.

Hi hagué un home, potser com tu i com jo, que malgrat tot el seu poder, totes les seves conviccions, tota la seva fermesa... tingué por.

Hi hagué un home, potser com tu i com jo, que quan tingué por, fugí i s’amagà de tothom, perquè temia per la seva vida i havia descobert que estava sol en la seva lluita...

Però davant de la por i del dubte, davant de la seva fragilitat, és cert que va buscar un lloc on amagar-se de la gent... però ho féu cercant Déu en la solitud d’una cova amagada en la muntanya de l’Horeb, la Santa Muntanya on Déu un cop va parlar a Moisès i al seu poble.

Hi hagué un home, potser com tu i com jo, que davant el dubte i la por, encara buscava Déu i que aquest li parlés.

Hi hagué un home, potser com tu i com jo. Aquest home es deia Elies.

Aquest home que havia estat temut per reis i servents, ara tenia por, ara havia tastat la solitud, el sentir-se sol i desemparat, perseguit a mort per les autoritats del país. Davant d’aquesta experiència esborronadora, Elies cerca Déu al desert, cerca que Déu li parli, cerca, com tu i com jo, que Déu es faci present a les nostres vides i de la manera que més ens agradaria: amb llamps i trons, demostrant el seu poder i esborrant de la faç de la terra tots els nostres enemics, tots els nostres problemes, tot allò que ens limita, que ens fa dubtar, que ens enterboleix l’ànim, que no ens deixa caminar amb pas segur...  Llavors vingué una ventada, tan forta que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques davant el Senyor, però el Senyor no hi era. Tot seguit vingué un terratrèmol, però el Senyor tampoc no hi era. Després vingué foc, i el Senyor tampoc no hi era en el foc.

Decebuts? Segurament tu i jo hem pensat tantes vegades en un Déu que hauria de castigar els nostres enemics o corregir els qui nosaltres creiem tan equivocats d’una forma clara i evident, que servís d’escarment per a tothom. I Déu no hi és, Déu no ho fa, on és Déu? És real o és un fantasma? Finalment vingué el so d’un aire suau. Així que Elies el sentí, es cobrí la cara amb el mantell, sortí fora i es quedà a l’entrada de la cova. És aquí on Déu hi era!


Demanem-li al Senyor en aquesta Eucaristia que vulgui parlar-nos com ho féu amb Elies, no amb la violència dels elements, sinó en la intimitat d’una conversa entre amics. Demanem-li al Senyor la finor d’oïda del profeta, que no es va deixar entabanar per les sorolloses manifestacions de poder i violència manifestades en les forces desencadenades de la natura... sinó que va saber entendre que Déu no parla a través del soroll, sinó a través del silenci... només així, podrem entendre i fer nostres les paraules de Jesús escoltades avui enmig de la tempesta: No tingueu por, que sóc jo!

dimecres, 6 d’agost del 2014

EL LLIBRE DE LA VIDA

Dimecres, 6 d’agost de 2014
La Transfiguració de Nostre Senyor Jesucrist
2 Pe 1, 16-19/Sl 96/Mt 17, 1-9


Des que vaig assistir a la xerrada que es va fer sobre Santa Àngela de Foligno, Terciària Franciscana, al Monestir de Pedralbes amb motiu de les Jornades d’Estudis Franciscans del juny passat, que m’he dedicat a llegir tant el Llibre de la Vida com les Instruccions segons l’edició preparada per Teodoro H. Martín a Ediciones Sígueme (Salamanca). És justament a les Instruccions que la nostra santa parla sovint de comparar tot el que vivim o de revisar tot el que fem, pensem i preguem segons el que ella anomena EL LLIBRE DE LA VIDA. El curiós del cas és que per a Àngela de Foligno EL LLIBRE DE LA VIDA no és el relat de les seves visions i experiències místiques, com podria fer-nos-ho pensar el fet que ella tingui un Llibre de la Vida com a recull de tot això, sinó que per a la nostra santa aquest LLIBRE DE LA VIDA és JESUCRIST, DÉU-HOME, una persona viva, el que Ell va viure, com Ell va viure, què va dir, què va ensenyar... ras i curt: TOT L’EVANGELI.

Avui celebrem la festa de la Transfiguració del Senyor i la iconografia més clàssica se’n fa ressò de les imatges que ens proposa l’Evangeli que avui hem sentit proclamar: Jesús a la muntanya del Tabor amb Pere, Jaume i Joan i la inefable experiència del núvol amb la presència de Moisès i Elies parlant amb Jesús. En aquesta iconografia Moisès i Elies (els quals per a la majoria dels Pares de l’Església són símbol de l’Antic Testament compendiat amb la Llei i els Profetes que aquests dos personatges representen) estan parlant amb Jesús, però en la imatge pictòrica, que és estàtica, aquest parlar esdevé a la vegada un assenyalar Jesús, un fer-se ressò d’aquestes paraules que l’Evangeli d’avui posa en boca de Déu Pare: Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; ESCOLTEU-LO!

És contemplant avui aquesta icona que les paraules EL LLIBRE DE LA VIDA, que santa Àngela de Foligno refereix a Jesús, esdevenen una intuïció del que avui celebrem. Amb Moisès i Elies, simbolitzant tot l’Antic Testament, girats vers Jesús, ens parlen d’Ell no sols com Aquell en qui tota l’Escriptura té el seu acompliment, sinó que transforma Jesús mateix, la seva vida, paraules i gestos, en un llibre per a ser llegit i meditat més que per a ser simplement contemplat... Un llibre per fer-lo nostre, per menjar-lo i transformar-lo en realitat fonamental de la nostra vida diària, capaç de transformar-nos i de transformar el nostre voltant.

Hi ha també una forma de pujar-hi a aquest Tabor per deixar-se transfigurar per Jesús mateix. Per assolir aquesta fita la nostra santa estableix una mena de mètode o d’itinerari quan diu el següent: Quant més preguis, més seràs il·luminat; quant més siguis il·luminat, més profundament i noblement veuràs el bé suprem i les coses summament bones. Quant més profundament i excel·lentment vegis, més les estimaràs i, quant més les estimis, més et delectaran. Quant més et delectin, millor les comprendràs i et faràs capaç de comprendre-les. Després vindràs a la plena llum, doncs comprendràs que no pots comprendre.


Avui també pugem a la Muntanya Santa per trobar-nos amb Jesús i ho fem amb la pregària de l’Església, amb la nostra Eucaristia. Que sapiguem entrar-hi i deixar-nos transfigurar en la Seva Llum ara i sempre.

HERODES TENIA POR



Flavi Josep fou un escriptor jueu que nasqué cap a l’any 38 i va morir vers l’any 100. El seu nom, no romanitzat, era Josep ben Matties. Va participar activament a la guerra de l’any 70, a Jerusalem, però posteriorment es passà als romans. Després va escriure sobre la vida i la guerra dels  jueus per tal de presentar amb simpatia el món jueu als romans.
En els seus escrits parla de Jesús i també de Joan Baptista. En un dels seus textos explica la raó per la qual Herodes féu empresonar Joan: “Herodes va tenir por que aquella força de persuasió de Joan incités el poble a la rebel·lió i, per això, el va fer agafar i el va posar a la presó”.
Segons Flavi Josep la por d’Herodes és, doncs, que Joan “incités el poble a la rebel·lió”. Avui, l’Evangeli de Mateu que ens presenta la litúrgia comença amb la notificació a Jesús de la mort de Joan. Diu l’Evangeli que quan la hi van comunicar: “Jesús se n’anà amb una barca a un lloc despoblat”. Per què Jesús marxa a un lloc despoblat, desert?
Podria ser per dues raons. Primera, que fos com en el cas de Llàtzer que narra l’Evangeli de Joan: que Jesús l’estimava i, quan s’apropa a la seva tomba, Jesús es commou, se li neguen el ulls i plora. Segurament que també es commogué per la mort de Joan, algú qui per a Jesús era un punt de referència i que, segons sant Lluc, a més era parent seu. I la segona raó és que tant la mort de Joan com la resurrecció de Llàtzer foren una causa que precipità la condemna a mort de Jesús. La litúrgia diu que Joan Baptista precedí Jesús en el naixement i en la mort. La commoció de Jesús és, doncs, la commoció de Getsemaní.
Herodes va empresonar Joan perquè tenia por que incités el poble a la rebel·lió. I tot, a més, s’ajunta per donar la raó a Herodes i condemnar també Jesús per la mateixa raó. Jesús va a un lloc desert, però no hi va sol; com sempre, va amb els deixebles. I quan arriba a aquell lloc es torba amb una multitud que el cerca. Diem sovint que és Judes qui traí Jesús, i és veritat; però en el fons, el que de veritat traí Jesús va ser la seva pròpia compassió que el va posar en el punt de mira dels poderosos. L’Evangeli diu que Jesús se’n compadí d’aquella multitud, els va guarir i els va donar el pa.
Serà, doncs, aquesta compassió la que el durà a la mort. I en aquesta compassió de Jesús es transparenta la compassió i l’amor de Déu per nosaltres. Com diu Pau a la carta als Romans: “Qui serà capaç d’allunyar-nos de l’amor de Crist, que tant ens estima? Ni el contratemps, ni la por, ni els perills, ni la mort sagnant... res de l’univers creat serà capaç d’allunyar-nos de Déu que en Jesucrist en ha demostrat com ens estima”.
Jesús ha vingut, i amb això te raó Herodes, a revoltar el poble. Ell que, com Maria, diria que Déu “Derroca els poderosos del soli i exalça el humils, omple de béns els pobres i els rics se’n tornen sense res”. Ell que proclama benaurats els pobres i amenaça els rics, Ell que proclama la subversió de tots els valors allunyant-se de tota violència i de tot poder.
I això és una crida a mi, a tu, certament i personalment a convertir-me, però no a mi sol, sinó a nosaltres com a comunitat cristiana, com a Església. Però no podem fer res sense Ell. Així apliquem les paraules d’Isaïes a Jesús quan el profeta diu: “Per què malgasteu els vostres guanys en menjars que no satisfan...Veniu a mi i us saciareu de Vida”.

dimarts, 5 d’agost del 2014

DONEU-LOS DE MENJAR VOSALTRES MATEIXOS

Diumenge XVIII, 3 d’agost de 2014
Is 55, 1-3/Sl 144/Rm 8, 35.37-39/Mt 14, 13-21

Avui he rebut un correu electrònic d’una bona amiga qui, treballant per una agència de viatges, ha tingut oportunitat de conèixer creients d’arreu del món. En el seu correu em reenviava un altre que ella havia rebut d’un frare franciscà amic seu que es troba a la Custòdia de Terra Santa, a Jerusalem. Voldria compartir amb vosaltres aquest correu, perquè explica de primera mà, allò que potser no podem saber enmig de tantes notícies que ens arriben d’un conflicte ple d’interessos i amb imatges manipulades per tots cantons. Crec que pot ser millor que un sermó. Estalvio els noms i les coses que són de tipus personal.

De nuevo nos encontramos en otra situación de no paz. No sé si habrá que catalogarla como guerra, pero todo parece que sí. Así que, en mis casi 44 años de presencia en Tierra Santa ésta sería ya la octava, a las que hay que añadir las dos intifadas. ¡Absurdo! Lo que más me preocupa es la situación en la región. El otro día volaron una iglesia nuestra en Siria y todos conocemos las noticias de Iraq, en donde los musulmanes radicales están logrando que no quede un cristiano. ¡Y nuestras sociedades y gobiernos no hacen nada por impedirlo!

¿Cómo estamos viviendo esta situación? Aunque se hable tanto de Gaza y de los misiles, con todas la muertes, en Jerusalén todo está tranquilo pero hay una consecuencia muy importante: No hay peregrinos.  Ello significa que muchos no tienen trabajo; y, a veces, los franciscanos, en su soledad, nos volvemos a sentir "guardianes de monumentos" por muy importantes que sean. Es necesario también reanudar las peregrinaciones y que vuelvan a resonar por las calles de Jerusalén las palabras del Salmista: "¡Qué alegría cuando me dijeron…!". Hay que hacer algo concreto y poner en práctica las palabras de Jesús a sus discípulos: "dadles vosotros de comer" (Lc 9,13). En los 18 primeros días del mes había encontrado a más de 1.000 peregrinos dándoles conferencias. Ahora, no hay nadie. Es el mejor momento para peregrinar, pues no hay esas aglomeraciones casi imposibles.

¿Qué podemos hacer nosotros y vosotros? En primer lugar orar por la paz: "¡Desead la paz a Jerusalén!". Tenemos que orar para que el Señor haga caer todos los muros que separan los pueblos, especialmente los de la intolerancia y del egoísmo, y para que la concordia y el amor puedan reinar en Tierra Santa. Tenemos que ser – a imitación de San Francisco, "hombre de paz y artífice de la reconciliación" – instrumentos de paz. No con grandes discursos, sino con hechos concretos que ayuden en lo posible a aliviar las necesidades de tantos hombres y mujeres. Tendiendo los puentes de la reconciliación y del amor.

Todos debemos anunciar sin temor "el Evangelio de la paz" (Ef 6,15), porque estamos convencidos que Jesús ha venido a unir, no a separar: "Él es nuestra paz, el que de dos pueblos hizo uno, derribando el muro que los separaba, la enemistad…para crear en sí mismo, de los dos, un solo Hombre Nuevo, haciendo la paz…" (Ef 2,14-15). Teniendo presentes a Cristo, nunca caeremos en la tentación de que la paz es una realidad que nunca se podrá alcanzar.

La paz es posible; buscarla es un deber de todos. Aunque a veces, como a Abraham, nos toque esperar "contra toda esperanza" (Rom 4,18). Esto es lo que sucede hoy en Tierra Santa. Cristo, en el Sermón de la Montaña, ha proclamado bienaventurados a "los que trabajan por la paz" (Mt 5,9). ¿Cómo? Repitiendo con San Francisco: "Que donde hay odio, ponga yo amor; que donde hay ofensa, ponga yo perdón...; que donde hay tinieblas, ponga yo luz; que donde hay tristeza, ponga yo alegría".


M’ha arribat aquest correu justament quan em tocaven d’una forma especial les paraules de Jesús, aquest imperatiu que ens diu: Doneu-los de menjar vosaltres mateixos. I em semblava que aquest frare oferia tota una manera de donar de menjar als seus germans israelians, palestins i creients pelegrins de tot el món que allí hi arriben. Un menjar que no queda reduït al pa, sinó que mira tota la persona humana: cos, ànima i esperit (si em permeteu fer servir la divisió clàssica). Ell parla de pregària per la pau, de fer actes concrets de diàleg, d’acolliment... Penso que ens convida, a tots els cristians, a saber donar sempre aquest pa als qui tenim a prop. No és qüestió només de pregar tancats en la nostra cambra (això podria aïllar-nos de la realitat), ni de repartir entrepans només (això ens podria convertir en una ONG de les tantes n’hi ha)... el pa que assacia i alimenta és JESÚS, només els cristians podem oferir-lo, només els cristians podem donar AQUEST PA DE VIDA. Que el Senyor ens faci sempre bons administradors d’AQUEST PA!

dissabte, 2 d’agost del 2014

MARE DE DÉU DELS ÀNGELS DE LA PORCIÚNCULA

Dissabte, 2 d’agost de 2014
Ga 4, 3-7/Lc 1, 46-48a.48b-49a.51-53-54-55/Lc 1, 26-33

Quan un va per primer cop a La Verna, el lloc on sant Francesc va rebre els estigmes dos anys abans de la seva mort, queda impressionat al menys per tres coses: pel lloc mateix, aquesta muntanya impressionant i les seves increïbles vistes a la vall; pel lloc mateix de l’estigmatització, ara una capella on cada dia s’hi fa una processó i pregària especials i per les famoses ceràmiques d’Andrea della Robbia que decoren diferents capelles del santuari.

N’hi ha una ceràmica, concretament una Anunciació, que jo tenia moltes ganes de veure, perquè el P. Miquel, al cel sigui, ens la recomanava molt. Es troba a l’Església Major, en una capella lateral, la cappella Niccolini. I realment és molt bonica. La Mare de Déu es troba a l’esquerra de la imatge, amb un posat mig de pregària, mig d’escolta, mig d’espera... a l’altra costat, enfront de la Mare de Déu, l’àngel Gabriel es troba fent genuflexió, tot mirant Maria, també com si estigués esperant quelcom. Damunt l’àngel, Déu Pare, envoltat d’un cor angelical, també hi és present, amb les mans juntes, com pregant, com esperant... i també hi és un colom que queda com estàtic enfront de la Mare de Déu, símbol de l’Esperit Sant. El P. Miquel tenia molta raó quan la descrivia: sembla una foto presa en el moment més àlgid de la història de la humanitat: l’anunci a Maria que seria mare del Salvador del món. Què esperen, però, els protagonistes de la ceràmica?

M’hi ha fet pensar la lectura de l’Evangeli d’avui, que també és el relat de l’Anunciació. Però us heu adonat d’una cosa? Heu escoltat bé l’Evangeli? Si ara fes la pregunta: hi és tot el relat de l’Anunciació? Què diríeu? Si dieu que no hi és tot, que manca alguna cosa... què hi manca del relat de l’Anunciació que hem proclamat? Exactament: falta una de les coses més importants: EL “SÍ” DE MARIA A L’ÀNGEL, que és l’acceptació dels plans de Déu per a Ella, el seu Fill i la humanitat sencera.

Mirem per un moment quin és el missatge de l’àngel segons Lluc: No tinguis por, Maria; Déu t’ha concedit el seu favor. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare, serà rei del poble d’Israel per sempre, i el seu regnat no tindrà fi. Aquest missatge és d’una contundència que bé podríem comparar-lo a les paraules de Jesús a Marta de Betània que escoltàvem dimarts passat, perquè podria acabar perfectament amb les mateixes paraules: Ho creus això? És cert que aquestes paraules avui no hi són al text, però aquest missatge de Gabriel espera una resposta: la teva, la meva. Ens podem imaginar que ara som nosaltres els protagonistes de la ceràmica de della Robbia, que la Trinitat i Gabriel mateixos esperen amb anhel la nostra resposta: Ho creus això? Ho creiem que Jesús és tot això, el Fill de l’Altíssim, el Rei d’Israel per sempre, el Messies esperat, el Salvador del món, que hi ha un projecte de Déu per a la meva vida, fins que pot incloure la vida d’altres? Acceptem aquest missatge de l’àngel que ens arriba avui?

Jesús espera el nostre “Sí”. I aquest “sí” pot canviar tot un munt de coses. Perquè és un “sí” que ens obra al misteri, que ens obra a la llibertat. Pau ho recorda als seus fidels de Galàcia: Quan el temps arribà a la seva plenitud, Déu envià al món el seu Fill, nascut d’una dona, nascut sota la Llei, per rescatar als qui vivien sota la Llei, perquè obtinguessin ja la condició de fills. No és demà o passat demà que Déu ens vol FILLS i AMICS, ens vol FILLS i AMICS ara i aquí.


Demanem al Senyor que en aquesta Eucaristia ressonin les paraules de l’àngel a Maria en els nostres cors i, com ella, no tinguem por per dir-li SÍ, un “sí” per sempre.