diumenge, 20 de maig del 2012

DIA DEL MALALT A ARENYS DE MAR


Diumenge VII de Pasqua, 20 de maig de 2012
Ascensió del Senyor
Ac 1, 1-11/Sl 46/Ef 1, 17-23/Mc 16, 15-20


Obriu una finestra a l’esperança!
 
Aquesta idea voldria que us acompanyés en el dia d’avui i, si pogués ser, no només aquesta setmana sinó, al menys, fins al proper any en què, volent Déu, ens retrobem per celebrar aquesta Eucaristia en el Dia del Malalt.

El novembre farà ja 3 anys que em van operar de la vesícula. Com podeu suposar la primera cosa que em preocupava, abans de l’operació, era que tot anés bé. La segona, també ho podeu suposar, era que em toqués un bon company d’habitació. La tercera, potser, ja us costaria més d’endevinar, perquè és més personal: que l’habitació tingués una finestra amb vistes. Pensava que si el postoperatori s’allargava massa almenys pogués passar-me hores davant d’una bona finestra on entrés la llum del sol i on pogués distreure’m veient passar la vida de l’exterior.

Avui, i espero que us hagi arribat per a tots, el recordatori de la Diada té com a dibuix una icona copte, és a dir, feta per un cristià egipci.

Què és una icona? Una icona és una finestra oberta a una altra realitat. Oberta al món de Déu, a aquella realitat que hi és, que potser intuïm, però que no és visible. Necessitem, per a veure-la, mirar amb els ulls del cor.

No sé si teniu una bona finestra en les vostres cases, però voldria que cada cop que mireu aquest recordatori i mireu la icona en ell reproduït penseu que teniu una finestra oberta a aquest món de Déu.

L’artista, si us hi fixeu, ha fet encabir en una sola imatge diferents passatges bíblics que ràpidament voldria compartir amb vosaltres, per a què pugueu gaudir de les vistes que aquesta finestra ens dóna.

Veureu que, tot i en mig de la tempesta, llueix l’arc de sant Martí. L’artista ens vol recordar aquell passatge del Gènesi que ens parla de la fi del Diluvi i la promesa que Déu fa a Noè i als seus dient-los que mai no tornarà a destruir la terra. Déu no és un Déu que vulgui ni la destrucció, ni el dolor, ni la mort. Obriu de bat a bat el vostre cor quan mireu per aquesta finestra i vegeu aquest arc de sant Martí. Recordeu, aleshores, que Déu us estima i també us promet a cadascú de vosaltres que hi hauran temps millors.

L’artista, en aquesta imatge, ens recorda també l’episodi de Pere qui, volent imitar Jesús, intenta ell també caminar sobre les aigües acabant vençut per la por. El gest de Jesús traient Pere de les aigües braves ens remet a una altra escena dins de les icones de tradició ortodoxa: la de Jesús que baixa als inferns i treu per la mà Adam i Eva juntament amb d’altres. Quan traieu el nas per aquesta finestra recordeu aquest Jesús que en aquests dies de Pasqua el recordem viu, ressuscitat, disposat a allargar-nos la mà sigui quina sigui la nostra situació, per molt fons que hàgim arribat a tocar.

Finalment, per a no cansar-vos més, mireu de nou per aquesta finestra. Tot és fosc, les aigües pugen i baixen, la maror és forta, fins i tot la barca del fons sembla que s’enfonsa. Però en mig d’aquesta foscor Jesús apareix com un far de llum que res ni ningú no pot aturar. Jesús camina sobre les aigües. Quan us sentiu angoixats, incompresos, sense forces per raó dels anys o de la malaltia: mireu per aquesta finestra, mireu Jesús, agafeu-vos a Ell, perquè agafats a Ell és del tot impossible enfonsar-nos!

Avui hem començat aquesta celebració amb aquesta bonica pregària que vol recollir el sentit de la festa d’avui, la festa de l’Ascensió: Déu totpoderós, concediu-nos el do d’una alegria santa i el goig d’una fervent acció de gràcies, perquè l’Ascensió de Crist, el vostre Fill, és també la nostra elevació, i a la glòria on ha arribat el Cap també el cos (que som tots nosaltres) té l’esperança d’arribar-hi.

QUE AIXÍ SIGUI: OBRIU, SENSE POR, UNA FINESTRA A L’ESPERANÇA!

JO, AMIC DE DÉU?


Sant Ignasi de Làconi
Divendres V de Pasqua, 11 de maig de 2012
Ac 15, 22-31/Sl 56/Jn 15, 12-17


Qui s’atreviria a titllar-se d’amic de Déu? Qui podria ventar-se d’un títol com aquest, d’aquesta confiança, sense estar segur que li és concedit? No sonaria massa pretensiós?

Amb tot, curiosament, trobem un text a l’AT (concretament al llibre dels Nombres 12, 6-8), on parlant Déu mateix diu de Moisès: “Escolteu les meves paraules: Quan hi ha entre vosaltres un profeta, jo, el Senyor, em mostro a ell en una visió o bé li parlo en somnis.  7 Però amb Moisès, el meu servent, no és així: ell és l'home de confiança de tota la meva casa.  8 A ell li parlo cara a cara, en visió oberta i no en enigmes: ell contempla la figura del Senyor.”.

Així, doncs, ja ve d’antic que Déu vulgui parlar a l’home de tu a tu. Cala fixar-se, però, amb el matís. Moisès apareix com l’home de confiança de tota la meva casa com deixant clar que l’amo és Déu i Moisès és algú important, com el majordom o l’administrador d’aquesta casa, que seria l’àmbit de Déu, les seves coses.

Ara bé, Jesús a l’Evangeli d’avui diu als seus deixebles i a nosaltres: “Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics, perquè us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare.”.

El matís (i els matisos són importantíssims) ha canviat qualitativament: Jesús trenca esquemes, no vol establir amb nosaltres una relació d’amo-servent (per molt bé que l’amo pugui tractar al seu servent), sinó que cerca l’amistat, la comunió, el tu a tu, no parlar amb una autoritat esclafant, sinó amb una paraula que permet el diàleg, l’amor i el respecte.

Déu sempre ha volgut aquest parlar cara a cara, sense segones intencions, amb franquesa. I Jesús, fent-nos saber tot allò que ha sentit del Pare ens dóna paraules que són vida i que tenen regust de confidència i intimitat, de vida compartida.

D’aquesta vida compartida, d’aquesta amistat, d’aquesta vida que empeltada en Crist dóna i escampa fruit de vida, fem avui memòria en la persona d’un sant caputxí especialment venerat pels nostres germans sards, de fet és el patró de la seva Província: Sant Ignasi de Làconi.

Aquest home que als 20 anys entrà de frare i que va arribar a viure fins als 80 dedicant els seus darrers 40 anys fent d’almoiner pels carrers de Càller. L’home que sorprenia no sols pels seus miracles, sinó per la seva humilitat, per la seva caritat vers tothom i pels consells que sabia donar a tot aquell que a ell s’encomanava. Fins al punt que un pastor protestant de l’època, Giuseppe Fues, escrivia a un amic seu el 1773: “Nosaltres veiem tots els dies mendicant tot voltant per la ciutat un sant vivent, el qual és un frare laic dels caputxins que s’ha guanyat amb força miracles la veneració dels seus compatriotes”.

Esdevenir “sants vivents”, només és possible si ens creiem de veritat que Déu vol ser el nostre amic fins a fer-nos participants de la seva vida i la seva santedat. Que en aquesta Eucaristia el Senyor ens ajudi, mica en mica, a contagiar-nos dels mateixos sentiments que Jesús va tenir en donar la seva vida pels seus amics, per nosaltres.

dimecres, 9 de maig del 2012

FESTA DE LA MARE DE DÉU DEL ROSER DE POMPEIA


Dimarts V de Pasqua, 8 de maig de 2012
Ac 1, 12-14/Magnificat/Lc 1, 26-38
  
Diuen que una imatge val més que mil paraules. Jo ho vaig creure fermament fins que va sortir un llibre d’un professor meu de la UB, Jesús Tusón, que es deia Una imatge no val més que mil paraules on defensava la tesi de la importància del llenguatge, de la comunicació.

Avui jo m’atreviria a dir que un gest val més que mil paraules. Perquè els gestos parlen amb molta eloqüència, per petits que siguin.

Hi ha, és clar, gestos negatius. Gestos evidents i durs com ara girar-se d’esquena a algú que et parla o negar-li la salutació, gestos que indiquen un trencament o que humilien; d’altres poden ser més subtils però igual de feridors, com un silenci o una mirada de retret...

Hi ha, però, gestos positius, que creen comunió, complicitat, tendresa... com ara una mare acaronant el seu infantó, fer l’ullet, somriure  o el gest de beneir.

M’han comentat que en un moment d’aquesta celebració farem justament aquest gest, el gest de beneir unes roses i ahir, quan pensava què podria compartir amb vosaltres en aquest dia tan especial de la Mare de Déu de Pompeia, em va venir la idea de connectar això que farem, la benedicció de les roses, amb l’Evangeli que hem sentit proclamar avui, el de l’Anunciació.

Em sembla un encert que avui beneïm aquestes roses. No només perquè recorden l’advocació del Roser que avui celebrem, sinó pel que aquestes flors, en si mateixes, representen: la bellesa, la diversitat i el perfum. La diversitat, perquè hi ha roses de tota mena de colors i mides, fins i tot varietats que juguen amb diferents intensitats de colors. La bellesa, perquè en el món hi ha roses de formes ben dispars, de pocs pètals i senzills, com de pètals ben atapeïts i envellutats i el perfum que pot anar de la gamma més suau fins al perfum més embriagador.

Avui, quan us emporteu aquesta rosa beneïda a casa voldria que cadascuna d’aquestes característiques de la rosa (diversitat, bellesa i perfum) us recordessin l’Evangeli d’avui, us recordessin la fe que Maria encarna per mitjà de les seves reaccions en rebre la visita de l’àngel.

Maria és la dona que es torbà en sentir les paraules de Gabriel. Maria encarna una fe que estima la diversitat, una fe que s’obre a tothom, sense distincions, una fe que sorprèn perquè és la fe adreçada primer de tot als més petits, als que compten poc a la societat però que per a Déu són valuosos. Una fe vàlida per a rics i per a pobres, per joves i per a ancians, per a nacionals i per a estrangers.

Maria és la dona que pregunta. I em sembla que, fent això, Maria encarna una fe d’una gran bellesa. Quina? La bellesa de la nostra fe i allò que la distingeix clarament d’una secta és que en ella hi cap el dubte, el qüestionament, el demanar per les coses que no entenem; perquè en la qüestió, en el dubte hi cap la maduresa, el creixement i l’aprofundiment en la fe.

Maria és la dona que respon. Maria encarna una fe pràctica. Un text de Romans (8, 28-30) ho suggereix: (Déu mateix ens) destinà a ser imatges vives del seu Fill... Maria respon a la seva missió, gens senzilla, amb un “sí” i la seva resposta ens compromet, perquè la nostra fe no pot quedar-se en un mer ideal o en un pensament abstracte, ha d’encarnar-se per poder esdevenir aquestes imatges vives de Jesús, per esdevenir el perfum de Crist que vol arribar a tothom.

Vulgui Déu que aquest matí la mateixa benedicció de les roses ens recordi que necessitem estar empeltats en Crist per a poder encarnar també nosaltres, allà on vivim, allà on ens movem, allà on som la diversitat, la bellesa i el perfum de la nostra fe arreu.

diumenge, 6 de maig del 2012

DÉU: CONSTRUCTOR DE LLARS


Divendres IV de Pasqua, 4 de maig de 2012
Beat Ceferí Giménez “El Pelé”, Terciari Franciscà
Ac 13, 26-33/Sl 2/Jn 14, 1-6

Que els vostres cors s’asserenin. Confieu en Déu, confieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots: si no n’hi hagués, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos estada?

Què ho fa que una casa esdevingui una llar?

Hom pot pensar, primer de tot, en què la casa estigui ben orientada, permetent així que tingui les hores de sol justes que no la facin un forn a l’estiu o una nevera a l’hivern, a més de procurar el profit màxim de la llum natural.

Després, segurament, hom pensarà amb la qualitat i distribució de les estances. Que les habitacions siguin proporcionades a les nostres necessitats. Si som quatre de família potser serà difícil d’acomodar-nos en un petit estudi que no passi dels 30 m2.

Naturalment potser després pensarem amb els mobles. Això va a gustos, clar. Potser volem anar a les coses pràctiques i volem només mobles funcionals, no massa vistosos. Altres, potser, ho voldrem tot més decoratiu amb acabats concrets, ara de fusta, ara vés-a-saber... Perquè el mobiliari d’alguna manera dóna un aire personal a la nostra vivenda.

Finalment (si no ho hem fet ja al principi), pensarem també amb la decoració. És el que es revela més personal de tot, perquè el color de les habitacions, els quadres o altres detalls també ajuden i molt a donar a la casa aquest aire de “llar”.

Però, no ens enganyem, tot això que acabem de veure ajuda. Però, el que realment fa de la casa una llar són els qui l’habiten. Perquè ja podem tenir la casa més ben orientada, més ben moblada, més exclusiva de totes... que si no la cuidem, no hi fem un manteniment, no ens la fem veritablement CASA NOSTRA allò esdevindrà un femer en quatre dies. Tot s’anirà cobrint de pols, les coses s’aniran fent malbé o embrutant i de casa en tindrà ben poc.

Per això m’agrada descobrir en el text de l’Evangeli d’avui Algú (Jesús mateix) com l’encarregat de fer del cel una llar. Cal filar prim. Jesús no diu com és el cel, ni on s’hi troba. Jesús diu que va a la casa del Pare on hi ha lloc per a tots i que hi va a preparar-nos estada. I que això hauria d’asserenar els nostres cors: el cel és el lloc habitat per Déu, habitat per Jesús.

Sigui com sigui el cel (i al NT hi trobareu suggerents metàfores que en parlen d’aquest lloc: unes noces, una festa...), sabem per boca de Jesús que és la casa del Pare i la seva casa. És la casa d’Algú que ens estima, que té cura de nosaltres, que no ens deixa en l’oblit. Que allà, a casa seva, hi trobarem una llar curosament preparada per a nosaltres, perquè és un lloc de comunió, de relació. Perquè Jesús vol que siguem allà on Ell és.

L’Eucaristia que és pregària d’acció de gràcies i comunió amb Jesús Ressuscitat esdevé per a nosaltres penyora d’aquesta promesa. Ens recorda, com l’Evangeli d’avui, que Jesús és el camí que porta a la comunió amb el Pare, la veritat que centra la nostra vida en Déu i la vida que alimenta i dóna sentit al nostre dia a dia. I també aquí el convit és per a tots.

UN DÉU REVOLUCIONARI?


Dilluns IV de Pasqua, 30 d’abril de 2012
Ac 11, 1-18/Sl 41/Jn 10, 1-10

No tinguis per impur el que Déu ha fet pur podria ser un bon lema per al Primer de Maig que a nivell internacional i en record dels treballadors i treballadores de tot el món demà se celebra.

Crec que podria ser un bon lema perquè si hem prestat atenció a la primera lectura, o teniu oportunitat de llegir-la més pausadament a casa vostra, podrem veure que hi ha tota una revolució operada per Déu mateix en aquesta frase.

Quina és aquesta revolució? És una revolució fonda, com només pot ser venint de part de Déu, l’únic capaç de promoure una revolució convincent, de llarga durada i sense víctimes.

Una revolució convincent perquè ja coneixem Pere per altres relats bíblics. Pere no és un home que es deixi convèncer fàcilment (m’agrada pensar que potser el nom “Quefes”, “pedra”, era una forma col·loquial del moment de dir-li “tossut” al bon Simó). Pere és un home de conviccions profundes. Necessitarà d’una intervenció directa divina, a través d’una visió, per a fer-lo baixar del burro de les seves conviccions jueves més pregones i així poder entrar a casa d’un pagà sense problemes (cosa impensable per a un jueu profundament religiós). I Déu ho aconsegueix, no sols canviant la manera de pensar de Pere, sinó també convertint-lo en l’home capaç de convèncer també els seus correligionaris que, amb els mateixos prejudicis, ja el cridaven a l’ordre.

Una revolució de llarga durada perquè des d’aquell moment i més endavant impulsada per l’evangelització de persones com Bernabé, Pau de Tars i d’altres, s’entendrà perfectament que Déu no és només el Déu dels jueus, sinó també el Déu dels pagans, és a dir, de tothom. Que no és un Déu que es deixa trobar, pregar i servir només per uns pocs escollits, sinó que, ben al contrari, és també el Déu de pobres i rics, d’homes i dones, d’esclaus i de lliberts, sense distinció. I mireu si és de llarga durada aquesta revolució que avui ja no ens podem imaginar de pensar que Déu es quedi tancat a l’adoració d’una elit determinada. Creiem (i ho proclamem cada diumenge en el Credo) que només hi ha un Déu, que estima i té cura de tota la humanitat.

I una revolució sense víctimes, perquè Déu no vol deixar ningú en els marges del seu amor desinteressat. En aquesta revolució hi ha inclosa la diversitat, la diferència, els grans i els petits, els joves i els grans, els sans i els malalts, els nacionals i els estrangers... cadascú amb el seu tarannà, amb el seu nivell de maduresa, d’enteniment... Un Déu, deixeu-m’ho dir així, que aposta per la policromia i s’allunya de la monotonia.

Jo sóc la porta ens diu avui Jesús, aquesta porta segueix oberta a tothom, que nosaltres no siguem trobats fent nosa per a què d’altres passin i trobin el repòs que tots cerquem.