diumenge, 28 d’octubre del 2012

SENYOR, QUE HI VEGI!


Diumenge XXX, 28 d’octubre de 2012
Jr 31, 7-9/Sl 125/He 5, 1-6/Mc 10, 46-52

Ahir els preguntava als nens de la catequesi d’Arenys de Munt qui són els protagonistes de l’Evangeli d’avui. Una pregunta que pot ser bona de fer-nos cada vegada que escoltem l’Evangeli a missa o el llegim.

Si avui us demanés fer el mateix exercici, què diríeu? En el relat d’avui, tal vegada pot ser una mica confós, perquè sembla que hi ha força protagonistes: Jesús (si el volem posar el primer), el cec Bar-Timeu, els deixebles i la “molta gent” que hi havia pel camí, tot sortint de Jericó. Però, ja hi són tots? Em sembla que no podem oblidar un de molt important, i mireu que, tot i ser important, és un protagonista que sovint deixem fora de la història: tu i jo, tots nosaltres.

I penso que aquest protagonista és del tot important si de veritat ens creiem que la Paraula de Déu proclamada a la missa és Paraula de Déu per a nosaltres.

És per a nosaltres que Jesús surt de Jericó per fer-se trobadís amb nosaltres avui. És per a nosaltres que passa prop del nostre camí i nosaltres som avui també asseguts aquí vora el camí de la vida de cada dia sentint la seva veu. Falta saber, però, si estarem disposats a reconèixer la nostra feblesa, les nostres limitacions, la nostra curta visió o la plena ceguesa en tot allò que Jesús ens demana de fer i de viure. O potser no és cert que ens demana estimar Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces i bé que ens costa? Que ens demana d’estimar el proïsme, fins i tot l’enemic, i bé que ens costa? Asseguts al camí, sentint la remor de la seva veu... ¿serem capaços de cridar-lo malgrat les veus contràries que ens diuen que ho deixem córrer, que no el necessitem, que ja tenim prou amb les engrunes d’almoina que els altres ens vulguin donar? Però, per poc que hi pensem... ¿no cridarem més fort si intuïm que Jesús no és Aquell que ens dóna engrunes com tothom, sinó el Pa de Vida?

Encara, però, cal fer un pas. Si cada cop que escoltem la Seva Paraula, el protagonista sóc jo... no puc marxar d’aquí avui sense creure que jo sóc aquest cec, tantes vegades assegut vora el camí, pidolant. Em cal ser humil, com Bar-Timeu, i no amagar la meva veritable necessitat a la pregunta que Jesús em fa avui: Què vols que et faci? Senyor, que hi vegi!

Aleshores es farà el miracle i serà doble: veuré amb els ulls de Déu el meu proïsme i la creació sencera; ja no seran enemics, ni em faran por... i ja no seré algú assegut, passiu, immòbil, pidolant... seré algú que seguirà Jesús camí enllà.

Coincidència (Cròniques barcelonines-3)



Camina amb un desmanegat moviment de genolls i arrossegant un carretó metàl·lic plegable. Hi porta lligada una bossa d’equipatge fosca amb una garrafa d’aigua mig buida al damunt. Ens mirem de reüll al creuar-nos. Som els únics transeünts – a les set del matí i encara fosc- del passeig per vianants de la Diagonal a prop de Pau Claris.

Uns cinc quarts després entrem a prendre un cafè en un establiment proper a la plaça Letamendi. Finint la consumició, veiem que hi entra el personatge del carretó amb la mateixa parsimònia maldestre. Quina agradosa coincidència! L'esguardem obertament: és alt, corpulent, no arriba als cinquanta anys. Porta una barba de dies i una simpàtica mata de cabell semi blanc que li dóna una fesomia gentil i li alleugereix les faccions gastades de viure al carrer.

Deixat l’equipatge en un racó, s’asseu en un tamboret alt davant la barra però encarat vers les taules, que observa com si estigués en un tron enlairat. Mentre deixem el plat i la tassa buits damunt el taulell ell, resseguint-nos amb la mirada, sostenint una tassa de cafè a la mà dreta com un trofeu, ens brinda un somriure de complicitat. També ens ha reconegut?

dissabte, 27 d’octubre del 2012

Bartimeus del segle XXI (Diumenge 30)

 
Els mitjans de comunicació són companys inseparables de la nostra quotidianitat. Sovint ens plantegen la realitat com un gran escenari on els més qualificats i brillants en pugen i baixen incessantment absorbint la nostra atenció. La immensa majoria restem a baix, d’espectadors, perplexes de comprovar que la nostra quotidianitat és avorrida, irrellevant, irrisòria.

Una percepció semblant seria la de Bartimeu, el captaire cec de l’evangeli, que passava la jornada al costat del camí, escoltant les veus i l’enrenou dels protagonistes: els quantiosos vianants que diàriament travessaven Jericó, ja fos pujant a Jerusalem, o creuant el riu Jordà, o remuntant la vall del Jordà, o descendint cap al Mar Mort. En aquella concorreguda cruïlla de camins -un magnífic escenari-, Bartimeu esdevenia un espectador passiu d’una realitat, de la qual, només podia arreplegar-ne algunes engrunes en forma d’almoina.

 Però de sobte, Bartimeu trenca el seu conformisme de cec captaire i aixeca la veu: “Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi!”. Ha escoltat que, per aquell camí que no veu però que coneix, hi passa Jesús de Nazaret. Bartimeu no demana almoina, demana compassió. No demana engrunes, demana de veure-hi. La seva gosadia, la resistència a callar i, sobretot, la seva fe, provoquen el miracle.

 Jesucrist continua, d’una altra manera, caminant pel nostre món, disposat a fer miracles si tenim la sensibilitat de reconèixer-lo, la gosadia de cridar-lo en veu alta (quina vergonya!), la insistència a cridar-lo malgrat ens facin callar i, sobretot,  tenint fe en ell: creure que pot transformar la realitat.

 Aquest Jesucrist és fàcilment accessible pels qui són com la “resta d’Israel” que evoca el profeta Jeremies: una gentada immensa, són els qui callen i observen, els qui escolten i reflexionen, els qui dormen i descansen a la nit, els qui no compten ni es veuen...; com Bartimeu, com tants de nosaltres, Bartimeus del segle XXI.

diumenge, 21 d’octubre del 2012

Aprofitant els racons (Cròniques barcelonines-2)

Caminem de nit per una voravia de la Diagonal, acostant-nos a Rambla Catalunya. Les vitrines dels establiments queden alterades per un vast espai interior decorat amb peces de marbre marró. Refinades botigues de moda i un banc es reparteixen aquest redós comercial que seria un aixopluc ideal si no fos per les solemnes relliscades que s'hi produeixen quan la superficie es mulla, convertint-se en una inesperada e involuntària pista de patinatge.
Per accedir a l'entitat bancària hi ha una passarel·la formada per quatre graons i una plataforma que, a sota, deixen un espai buit, mort, inutilitzable, on hi distingim un sac de dormir. Algú hi ha trobat un recer excel·lent on passar la nit, un racó discret, segur, silenciós i sense vent: un hotel de quatre estrelles per qui dorm al carrer. De dins el sac hi sobresurt el cap d’un home d’uns cinquanta anys, calb, amb mates de cabells blancs despentinats al voltant de les temples, una barba semi blanca i els ulls tancats.
Ens creuem amb dos vianants que parlen animadament. Tant de bo no l’hagin despertat. Haurà de d'abandonar l’amagatall de bon matí si no vol que els guardes de seguretat l’exhortin a fer-ho.

diumenge, 14 d’octubre del 2012

Enteniment i saviesa (Diumenge 28)

 


 
L’autor del llibre de la Saviesa és un afortunat quan afirma, com aquell que no diu res: “Vaig pregar Déu que em donés enteniment, i m’ho concedí, vaig cridar l’Esperit de Saviesa, i em vingué”. La naturalitat amb que ens explica l’obtenció d’aquests dons és irritant, gairebé insultant. A aquest personatge tan agraciat li podríem dir, amb certa recança, que totes li ponen.
 
No obstant, pel que segueix explicant, hi ha una sèrie d’opcions prèvies que afavoreixen i canalitzen l’adquisició d’aquests dons divins: “La prefereixo a ceptres i trons”, “comparada amb ella, tinc la riquesa per no-res”, i també diu: “l’aprecio més que la salut i la boniquesa”. L’autor del llibre de la Saviesa, més que parlar d’incompatibilitats, amb aquestes afirmacions vol qüestionar l’estil de vida promogut pels grecs a través del seu imperi, caracteritzat per un poder aclaparador, el luxe, la medicina i el culte al cos humà.

Però el més significatiu de l’imperi grec era la seva filosofia, que el llibre de la Saviesa relativitza a favor d’una saviesa fonamentada, no en la capacitat intel·lectual de l’home, sinó en l’obertura a l’Esperit diví. El poble d’Israel viuria acomplexat davant l’espectacularitat d’un tarannà tan complet i seductor com el grec: homes i dones intel·ligents, poderosos, rics, saludables i ben plantats. El model social israelita esdevindria una ridiculesa davant les propostes tan afalagadores del model social grec.

L’ambient social que descriu el llibre de la Saviesa no és gens llunyà del que vivim a Catalunya, on els cristians estem acomplexats de la nostra vivències de fe i de la nostra tradició i pràctica religiosa. Ens sentim desfasats i ridículs davant les propostes espectaculars i de tot tipus que ens fa la societat. La ciència, la tècnica, la medicina, la moda, el progrés, el Barça, i ara la independència ens donen les satisfaccions, el benestar i  les aspiracions vitals necessàries. La religiositat queda convertida en un discret i humil complement.

Qui farà cas, aleshores, a la proposta directe de Jesús: “Vés a vendre tot el que tens i dóna-ho als pobres, tindràs un tresor guardat en el cel. Després torna i vine amb mi”. Jesús fa un proposta de vida alternativa, aparentment folla, aparentment inviable, però definitivament més alliberada i feliç. Jesús proposa una escala de valors diferent, poc espectacular, gens mediàtica, però que cap crisi econòmica farà mai trontollar.
 

DEIXA'T MIRAR... PER DÉU!


Diumenge XXVIII, 14 d’octubre de 2012
Sv 7, 7-11/Sl 89/He 4, 12-13/Mc 10, 17-30

Vaig pregar Déu que em donés enteniment, i m’ho concedí, vaig cridar l’Esperit de saviesa, i em vingué. La prefereixo a ceptres i trons, i, comparada amb ella, tinc la riquesa per no-res.

Així hem començat la nostra Eucaristia d’avui, fent-nos ressò de l’experiència d’un creient de l’antigor que ha fet el tast de la saviesa i l’ha trobada millor que qualsevol de les riqueses, fins i tot apreciant-la més que la salut i la boniquesa.

Repassava aquesta lectura ahir i pensava si aquesta era la meva, la nostra experiència. Si veritablement jo estimava aquesta saviesa, aquest do de l’Esperit, aquesta comunió amb Déu que és l’experiència cristiana i si la valorava com feia aquest autor més que els grans déus dels nostres dies: les riqueses, la fama, el reconeixement, la salut o la bellesa.

Amb el cap cot, abaixat pel pes de la vergonya, m’adonava que no hi havia massa diferència entre l’home que ens presenta l’Evangeli d’avui i jo. Que massa sovint, sense negar experiències de plenitud i de comunió, que són una gràcia que rebem potser més sovint del que en som conscients, hi ha l’actitud ben humana, però perillosa, de l’autojustificació.

L’home de l’Evangeli d’avui fa una pregunta que no és una petició qualsevol: ¿Què haig de fer per posseir la vida eterna? No és una pregunta qualsevol perquè la pregunta per la vida eterna revela una intuïció fonda del seu cor: la intuïció d’una vida diferent de l’experimentada potser cada dia, una vida amb sentit, una vida plena. La mateixa intuïció que, si parem l’oïda, també sentirem com quelcom inscrit en el fons del nostre cor: un desig d’eternitat i de sentit en allò que fem, que vivim, que som.

Però la mateixa pregunta revela el problema de fons del nostre protagonista: pensar que la vida eterna és quelcom a posseir, a adquirir potser en un senzill mercadeig, a dominar, a controlar. Revela, en el fons, allò que viu i experimenta: no sols posseeix riqueses, està posseït per elles. Són el seu veritable impediment per entrar a la vida eterna, al Regne, a una vida de sentit, que mai no podrà comprar amb els seus diners, amb el seu talonari de xecs.

Jesús se’l mirà amb afecte. I la seva mirada ressona a les paraules que hem escoltat avui en la segona lectura: En tot el món creat no hi ha res que Déu no vegi clarament; tot és nu i descobert davant els ulls d’aquell a qui haurem de donar comptes. I em sembla bonic aquest detall posat per l’Evangelista: Jesús no mira l’home amb disgust, no mira l’home amb una actitud de condemna, sinó amb afecte. No pot ser d’altra manera la mirada d’un Déu que anhela des de la creació del món aquesta comunió plena de l’home i la dona amb Ell.

Però la mirada de Jesús, a més de ser una mirada amb afecte és una mirada penetrant que posa al descobert el problema. Tot és nu davant d’aquesta mirada, res no es pot amagar. La reacció de l’home no es fa esperar, tocat en allò que més li fa mal. Hem escoltat: Aquesta resposta de Jesús el contrarià i se n’anà tot trist, perquè era molt ric. Hi ha la possibilitat que, davant la resposta que demanem a  Jesús, la nostra resposta, en canvi, sigui un fugir d’estudi, un envoltar-nos en mil justificacions per a no deixar-nos tocar per aquest Jesús que ja els Pares de l’Església de l’antigor veien més com a Metge que com a Jutge. Hi ha aquesta possibilitat de dir no a Jesús, de dir no a Déu, perquè Ell ens vol lliures i no esclaus. L’amor no pot ser mai forçat, sinó donat i acollit.

Dijous encetàvem l’Any de la Fe que el Papa Benet XVI ha convocat com un any de reflexió sobre allò que creiem. També pot ser una bona oportunitat per reflexionar, ateses les lectures d’avui, en QUI creiem. Que aquesta Eucaristia que avui celebrem ens faci parar esment en Aquest Jesús que ens mira i, tot responent a les nostres inquietuds, als nostres desigs més pregons, ens proposa un camí nou, de sentit, tot seguint-lo a Ell.

dissabte, 13 d’octubre del 2012

Higiene urbana (Cròniques barcelonines-1)

Caminem per la ciutat direcció muntanya enfilant el carrer Enric Granados. El semàfor vermell del carrer València ens atura. Esguardem la font pública que hi ha a la nostra esquerra; al costat reposen dues voluminoses bosses propietat d’una dona baixeta i prima, lleugerament geperuda, vestida de fosc, que reconeixem de seguida. És una de les comptadíssimes dones que viuen al carrer. El seu habitat és aquesta zona de l’Eixample barceloní per on deambula fa una colla d’anys, resistint la duresa d’aquesta vida desestructurada i solitària.
S’està rentant un cabell negre com el carbó amb una pinta marró que agafa pel seu llarg mànec. Les clapes d’escuma que li resten al clatell desapareixen quan es pentina acompanyant-se amb el palmell de la mà. Prem el polsador de l’aixeta per remullar la pinta i repetir l’operació. El semàfor dels vianants es posa verd i hem d’avançar com tothom per no pecar d’indiscrets.
L’escena ens ha desvetllat la imatge d’un altre rodamón que convertia una font pública en una pica utilitzant una bossa de plàstic: introduïa les nanses dessobre el canó de l’aixeta i omplia la bossa que tenia un forat per on brollava l’aigua. Amb les dues mans es rentava la cara i s'ensabonava adequadament.

divendres, 12 d’octubre del 2012

EN EL PRINCIPI...


Diumenge XXVII, 7 d’octubre de 2012
Sant Martí del Montnegre
Gn 2, 18-24/Sl 127/He 2, 9-11/Mc 10, 2-16

Avui trobem Jesús a l’Evangeli novament, com en tantes altres ocasions, interrogat pels religiosos del seus temps, els seus compatriotes, que cerquen en les seves preguntes més que la resposta (que pretenen saber abans de rebre-la de llavis de Jesús) l’ocasió de fer caure Jesús en algun parany del qual en puguin treure profit.

La pregunta és capciosa. Demanen saber el que ja saben: Li preguntaren si el marit es pot divorciar de la seva dona. I quan Jesús els demana: Què us va ordenar Moisès? Responen sense problemes: Moisès permet de donar a l’esposa un document de divorci i separar-se. Ja saben la resposta!!! En aquesta situació un no pot deixar de pensar: Què més es pot dir, què volen saber realment?

Però Jesús respon referint-se als orígens, a allò que la seva pròpia Torah diu sobre la voluntat de Déu al principi: Déu creà l’home i la dona. Per això deixa el pare i la mare, per unir-se a la seva esposa, i ells dos formen una sola família. Per tant, ja no són dos, sinó una sola família. Allò que Déu ha unit, l’home no ho pot separar.

Avui, escoltant la primera lectura, els nostres horitzons s’amplien. Hem escoltat al principi: El Senyor-Déu digué: “No seria bo que l’home estigués sol”. I aquesta sola frase ja ens dóna el to de tota l’argumentació de Jesús davant els fariseus. La voluntat de Déu, una voluntat que podríem definir com a “tossuda” per ferma i plenament desitjada per Déu és que l’home (l’ésser humà en general) NO ESTIGUI SOL. I el relat del Gènesi ens pot fer veure la tendresa infinita de Déu per la preocupació que té de donar a la humanitat aquesta companyia, aquesta comunió. Ho fa, primer de tot, envoltant l’home de la seva creació: tota mena d’animals; per fer-nos descobrir, tot seguit, que la set de comunió de l’ésser humà és més fonda, necessita d’un tu que se li assembli per realitzar-se. És aleshores quan la dona apareix en escena i l’home reconeix en ella quelcom d’especial que no reconeix amb els altres éssers creats: Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn. Una igual: un tu en tot semblant a qui dirigir-se, amb qui compartir, amb qui comunicar-se; i a la vegada, algú diferent amb qui trobar el complement, amb qui poder contrastar experiències, de qui aprendre un altre punt de vista de les coses.

Jesús, amb la seva resposta, posa en evidència els seus interrogadors. Revela, primer de tot, que hi ha una permissivitat de Moisès qui va escriure aquesta prescripció perquè sou tan durs de cor. El cor de l’home sempre busca raons per justificar-ho tot a favor seu. Però en portar la qüestió als orígens revela també la igualtat de l’home i de la dona davant d’una llei on és el marit qui es pot divorciar de la seva dona, i on aquesta és només subjecte passiu d’aquest privilegi masculí. Fent això no és agosarat pensar que Jesús posa els fonaments per a deixar clar que el matrimoni no podrà ser mai un contracte comercial entre dues parts (com encara avui el document de casament és en el judaisme: dues parts, dues famílies, que es posen d’acord en allò que cadascuna aporta al matrimoni per a què, si les coses van mal dades, cadascú pugui recuperar el que és seu). Per a Jesús, per a Déu, el fonament és l’amor. No podem parlar de contracte comercial, sinó d’aliança, de dues persones que s’estimen i es donen sense reserves l’una a l’altre per a posar en comú un projecte de vida obert a la parella, als fills que puguin venir, a la resta de la família, al món que podem acollir a la nostra llar.

Aquesta setmana és una setmana tota plena d’esdeveniments. Avui comença el Sínode de bisbes a Roma per a tractar del tema de la Nova Evangelització, que no és altre cosa que cercar la manera de compartir la nostra fe, aquesta fe que també és fer-se conscients de l’amor de Déu que hem rebut i que volem compartir amb els altres. Dijous vinent, 11 d’octubre, es compliran 50 anys de la inauguració pel beat Joan XXIII del Concili Vaticà II, que fou l’esforç comú de tota l’Església per a posar al dia aquest tresor de la fe rebut al llarg dels segles. I també, el mateix dia, començarà l’Any de la Fe convocat per Benet XVI, un any per a reflexionar sobre què i a qui creiem.

En tot això, que el Senyor ens ajudi en aquesta Eucaristia a saber anar a Ell, qui és la veritable Font i Origen de la fe que professem; per a saber anar en tot al centre, a l’essencial, que és Jesús mateix, Aquell qui ha posat un rostre humà i proper al Pare, que segueix cridant-nos a la comunió amb Ell.

dimecres, 10 d’octubre del 2012

Gaudí i la naturalesa humana


Diuen que l’arquitecte Gaudí, en fixar l’alçada que havia d’arribar a tenir la Sagrada Família, va establir que fos lleugerament inferior a la de la muntanya de Montjuïc. La raó era que no volia que una obra humana tingués la pretensió de superar l’obra de Déu. Això és una mostra de la manera com Gaudí concebia l’art. En el museu de la Sagrada Família es pot veure com en moltes ocasions s’inspirava en formes de la naturalesa, tals com ruscs, arbres, flors o espigues, per als seus dissenys. Les escultures de la Sagrada Família, de fet, tenen bàsicament dues fonts d’inspiració: les formes naturals i la vida del Crist. En certa manera, podríem dir que és un cant al món humà en la seva plenitud: el que és, reflectit en les coses creades, i el que hauria de ser, que veiem realitzat en Jesús.
Crec que en això Gaudí recull de manera completa el que en el pensament catòlic és la naturalesa humana. Per al món modern, naturalesa és només la dada física, que es pot analitzar i calcular, amb la qual podem experimentar i mesurar el que hem fet. Però per al pensament catòlic, en la naturalesa humana hi ha inscrita una altra realitat, allò que hauríem de ser, sempre en tensió amb allò que encara som. En el fons del nostre cor hi ha amagat no sols l’anhel, sinó fins i tot el deure, de ser semblança de Déu, i això fa que en la naturalesa humana es doni sempre un cert grau de tensió. Només en Crist allò que hauríem de ser es plasma concret, real, definitiu, al nostre davant.
És des d’aquesta perspectiva que ens hauríem d’acostar a les lectures d’avui, que ens parlen de dues realitats avui difícils d’abordar: el gènere i el matrimoni. Sobre el gènere, la primera lectura (Gn 2, 18-24) ens presenta una radical igualtat entre l’home i la dona (os dels meus ossos i carn de la meva carn, diu Adam), al mateix temps que se’ns ensenya que és només és l’un en l’altre que troben autènticament ajuda i companyia. Sobre el matrimoni, prenent per base el mateix text del Gènesi, Jesús ens declara (amb un estil que diríem “clar i català”) que és per tota la vida i no s’ha de trencar (Mc 10, 2-12).
Una cosa i altra avui es fan difícils de predicar. D’una banda, pel que fa a les qüestions de gènere, en la nostra època reclamen la seva dignitat les persones que, per la raó que sigui, senten dificultat en sentir-se bé en el propi sexe o s’identifiquen amb el sexe contrari. Pel que fa al matrimoni, els casos de separació i de divorci s’han fet tan habituals que no hi podem pensar sense tenir al davant exemples ben concrets i de persones estimades. En un cas i en l’altre, són coses que no es donen sense sofriment, i que demanen, per tant, de ser tractades amb delicadesa i respecte, i que no podem carregar encara més amb els nostres judicis.
El que preocupa, però, és que de tot això se’n vulgui fer tot sovint ja una filosofia de vida. Penso que els cristians no ho podem acceptar. Bo i admetent les debilitats i fins els pecats propis i aliens, no podem rebaixar l’evangeli ni desdibuixar l’ideal que hi ha inscrit en la naturalesa de tota persona creada per Déu. Acollir la pròpia natura com una obra de Déu amb agraïment i respecte i conservar l’ideal de matrimoni per tota la vida com una cosa sempre vigent són reptes que es plantegen a la comunitat cristiana i que no podem defugir. La imatge autèntica de l’amor la tenim en Jesús a la creu: allà no hi ha marxa enrere, hi ha perdó sense límits i fidelitat al Pare i a nosaltres fins a l’últim alè.
Considerem Gaudí, possiblement, com un dels personatges més originals i creatius que ha donat aquest país. La gent ve de lluny per veure la seva obra com una cosa única i sorprenent. Però ell només volia imitar la naturalesa i no moure’s dels límits que Déu havia marcat. Potser d’aquí n’hem de treure una lliçó, i és que només quan ens situem davant de Déu, acollim el que Ell ha fet, ens emmirallem en allò que Ell vol de nosaltres, és quan descobrim allò que som autènticament, quan esdevenim plenament originals, quan es realitza en nosaltres allò que és eternament sorprenent i nou.
(Homilia en el diumenge XXVII durant l’any, 7 d’octubre de 2012)

divendres, 5 d’octubre del 2012

TÉMPORES D'ACCIÓ DE GRÀCIES I DE PETICIÓ


SERMÓ
Divendres, 5 d’octubre de 2012
Dt 8, 7-18/1 Cr 29/2 Co 5, 17-21/Mt 7, 7-11

1 Cròniques 29, 10
 `~l'(A[-d[;w> ~l'ÞA[me Wnybiêa' laeär"f.yI ‘yhel{a/ ‘hw"hy> hT'Ûa; %Wr’B'

 
Sou beneït, Senyor, Déu del nostre pare Israel, des de sempre i per sempre!

Amb aquestes paraules de benedicció comença David una pregària d’acció de gràcies pels dons que espontàniament el poble ha ofert per a la futura construcció del que seria el Primer Temple, aquell que portaria a terme Salomó amb tota magnificència.

Aquestes paraules em sembla que donen un marc a la nostra celebració d’avui que sona una xic atípica, el fet de dedicar un dia (antigament en la litúrgia romana n’eren tres dies diferents: dimecres, divendres i dissabte) a donar gràcies pels dons rebuts i a demanar al Senyor la seva benedicció pel curs que comença.

David beneeix el Senyor des de sempre i per sempre abastant així tot l’espai temporal possible, de fet l’original hebreu permet la traducció “des de l’eternitat fins a l’eternitat”, de manera que David beneeix Déu per tot el que ha fet, fa i farà. I penso que les lectures d’avui ens conviden justament a aturar-nos en el camí que estem fent com aquells que, pensant en assolir el cim d’una alta muntanya, miren el camí recorregut, prenen forces i reprenen el camí vers la fita encara llunyana. Ens proposen de mirar el passat, mirar el present i mirar vers el futur.

Tot mirant enrere el llibre del Deuteronomi que hem escoltat posa l’èmfasi en recordar el Senyor que ha fet possible l’alliberament del seu poble de l’esclavatge d’Egipte i que ara promet de portar-lo i fer-lo entrar en un país fèrtil tant bo o millor que aquell del qui havien fugit. Avui nosaltres, com el nou poble d’Israel, som convidats també a mirar enrere en les nostres vides, sospesar el curs que ha passat i veure quines són les meravelles que el Senyor ha fet amb nosaltres: per exemple, les persones que hem conegut i que potser han estat un model o un incentiu per seguir el Senyor i cercar-lo amb tot el cor; les proves o fins i tot els sofriments que, posats en les mans de Déu, s’han convertit no en un càstig sinó en una oportunitat de conversió o de creixement personal, perquè hem esdevingut més forts, més madurs; o allò que hem fet malament ja sigui en perjudici de nosaltres mateixos o dels altres i que avui tenim oportunitat de posar davant del Senyor tot demanant-li perdó. EN TOT AIXÒ DESCOBRIM QUE DÉU HA ESTAT EL NOSTRE FIDEL COMPANY DE CAMÍ.

Tot mirant el present les paraules de Pau són un incentiu: Germans, aquells qui estan en Crist són una creació nova; tot el que era antic ha passat, ha començat un món nou. I el cor s’omple d’esperança i d’agraïment. No pot ser d’una altra manera en veure que cada matí, en el començament d’un nou dia, s’obre la possibilitat de la novetat. El sol en la seva sortida, el nostre mar proper i que cada dia canvia de color, esdevenen signe palès que la promesa de Déu és real, que cada dia Déu ens dóna una nova oportunitat de comunió amb Ell i amb el proïsme, de reconstruir sobre el perdó i de construir sobre la novetat. Avui som novament convidats a donar gràcies per aquest present, nou cada dia, que ens permet recarregar piles, fent possible sempre la reconciliació, sempre l’acolliment, sempre el perdó i l’amor. EN TOT AIXÒ DESCOBRIM AQUEST DÉU QUE EN JESÚS FA NOVES TOTES LES COSES SEMPRE.

Tot mirant el futur un no pot menys que recordar que estem en camí: El Senyor, el teu Déu, et portarà en un país fèrtil... En certa mesura encara estem tots en camí, encara tots estem travessant el desert, esperant ser introduïts en el lloc on serem certament a casa. Això no ho podem oblidar i, com bé recordava l’altre dia fra Magí en el seu sermó, els primers cristians eren coneguts com la gent del Camí, i com a tals penso que és bo que recordem aquesta nostra itinerància, el nostre estar de pas, no per a desentendre’ns de la realitat que ens envolta (això seria egoisme), sinó per aprendre a saber desfer-nos d’allò que és secundari i que sovint esdevé un llast per aconseguir la nostra fita: conèixer Déu, estimar-lo i donar-lo a conèixer. EN TOT AIXÒ DESCOBRIM QUE ENS CAL DONAR GRÀCIES PER SABER-NOS HEREUS D’UNA PÀTRIA ON NO HI HAURÀ MÉS LLÀGRIMES, ON NO HI HAURÀ MÉS INJUSTÍCIA, ON NO HI HAURÀ MÉS DOLOR.

Avui, doncs, fem una parada en el camí i contemplem agraïdament que en el passat, el present i el futur ÉS DÉU MATEIX, AMB LA SEVA FORÇA, AMB LA SEVA PROVIDÈNCIA AMOROSA I AMB LA SEVA COMPANYIA qui s’ha fet present cada dia en les nostres vides. Presència que mai no ens ha estat negada, que sempre ens ha estat proposada i promesa. Que la nostra celebració avui, on recordem la mort i la resurrecció de Jesús, Aquell qui ha fet, fa i farà que la seva Presència sigui real en el nostre camí ara i sempre, sigui una veritable ACCIÓ DE GRÀCIES.

dijous, 4 d’octubre del 2012

SER PONTS D'UNIÓ


Diumenge XXVI, 30 de setembre de 2012
Nm 11, 25-29/Sl 18/Jm 5, 1-6/Mc 9, 38-43.45.47-48
  
The Golden Gate al capvespre
Si ara us demanés si sabeu què és la “Societat Santa” (en arameu la Hebra’ Qedosha’ חברא קדשא ) potser em direu que ni heu sentit parlar mai que hi hagués quelcom semblant a una “Societat Santa”. Tot i que el nom sona estrany us asseguro que no té res a veure amb cap novel·la del tipus El Codi Da Vinci de Dan Brown. De fet és una institució jueva que vetlla per guardar tots els costums rituals jueus que tenen a veure amb la sepultura.

Una de les moltes coses que fan (i la que deu fer més angúnia) és la de recollir qualsevol resta humana quan es dóna el cas d’un atemptat perquè, segons els costum jueu, cal fer tots els possibles per a què el cos del difunt estigui íntegre a l’hora de la sepultura i així l’ànima pugui tornar a Déu que la va crear i el cos esperar el dia de la resurrecció.

Si un té en ment això pot imaginar-se mínimament l’impacte que les paraules de Jesús van poder fer en les oïdes dels seus deixebles quan va dir-los: Val més que entris a la vida sense mà... Val més que entris a la vida sense peu... Val més que entris al Regne de Déu amb un sol ull... que no complert a l’infern, perquè  per als deixembles era claríssim que a la vida, al Regne, s’ha d’entrar sencer!!!!

La pregunta és de quin pecat està parlant Jesús quan diu paraules tant dures? Certament, el nostre text té un context més ampli que ara tampoc no ens toca de desenvolupar, però sembla clar que el pecat immediat al qual està fent referència Jesús és el de ser escàndol (pedra d’ensopec, literalment) dels petits. En la versió litúrgica que acabem d’escoltar: aquell que allunya de mi un d’aquests petits que tenen fe.

Penso que res no podria provocar un discurs de Jesús tan dur com el que acabem d’escoltar si no fos perquè darrera de les paraules de Jesús hi ha suggerida una imatge que Jesús (que Déu mateix!!!!) té de l’home i dona que ha creat i que vol salvar.

De la mateixa manera que ens pot semblar exagerat allò que més amunt dèiem de la “Societat Santa” jueva (quan cerquen el més petit tros de cos humà en un atemptat sagnant), però que obeeix a un respecte profund pel cos del difunt (no és només un “cos mort” és una “persona que ha mort”, i com a tal té una dignitat); Jesús sembla dir-nos el mateix quan el veiem preocupat per la possibilitat que cadascun de nosaltres siguem pedra d’escàndol per a germans i germanes més febles (sigui de consciència, sigui de forces, sigui d’edat...). Ai de nosaltres, doncs, si aprofitant-nos de la feblesa d’altri esdevenim un anti-testimoni del Pare del Cel que diem seguir!!!

Aquest profund respecte de Jesús pel feble, pel petit, és també mostra del profund respecte de Déu Pare per l’ésser humà en general. I penso que d’això mateix es fa ressò la pregària col·lecta amb la que avui hem començat aquesta Eucaristia: Oh Déu, mai no manifesteu tant la vostra omnipotència com quan perdoneu i us compadiu...  no deixa de ser sorprenent que aquest Déu que reconeixem omnipotent no ho és perquè faci ús de la força bruta, perquè faci i desfaci les coses que ha creat arbitràriament (cosa que molt sovint és el que pensem i desitgem que faci), sinó perquè s’abaixa i s’humilia perdonant i compadint-se, donant-nos espai per a la nostra llibertat d’acció, posant-se a la nostra alçada per a elevar-nos amb Ell a una vida nova, una vida que cerca també, tot imitant Jesús, de ser una vida per als altres, que cerca el bé comú i el desenvolupament i el progrés de tothom.

Que en aquesta Eucaristia, doncs, sapiguem acollir aquesta invitació a ser per als altres pont que uneix i no pedra d’ensopec que allunya i divideix.

Anhel de normalitat


Dijous de la setmana vinent, dia 11 d’octubre, es celebra el cinquantè aniversari de l’obertura del Concili Vaticà II. El Concili (com encara ara seguim anomenant-lo) va lligat a l’entranyable figura del Papa Joan XXIII i a un lema que, si no m’equivoco, ve d’ell: l’aggiornamento, que ve a voler dir posar al dia. Es percebia que la necessitat de tornar a situar l’Església en un món molt transformat i de donar-li un llenguatge que tornés a fer entenedora la fe de sempre. L’aggiornamento va ser, en bona part, el lema tant del Concili com dels vint o vint-i-cinc anys següents.
Es vol commemorar també aquest any el vintè aniversari de la publicació del Catecisme de l’Església Catòlica. Aquest va lligat a un altre Papa, Joan Pau II, i a un altre lema, la Nova Evangelització, amb el qual el Papa convocava a buscar nova empenta i nous mètodes per tornar a cridar a la fe les grans masses de gent que, sobretot a Europa Occidental, s’han allunyat del cristianisme. Aquesta crida va trobar sintonies en molts moviments que han tingut en els anys noranta i primers dos mil el seu gran esclat.
Cada lema té la seva virtut. Serveix per comunicar vida en un moment donat, indicar (amb traços gruixuts) una direcció, desvetllar nous entusiasmes. Tot lema té també, alhora, com totes les coses humanes, la seva data de caducitat, més enllà del qual esdevé pura repetició i inèrcia. I tot lema té, també els seus perills. En aquest cas, tant els aggiornamenti com les noves evangelitzacions tendeixen a crear una mena d’estat d’excepció en l’Església que ara ja, entre una cosa i l’altra, s’allarga per prop de cinquanta anys.
En aquestes circumstàncies, la memòria de santa Tereseta de l’Infant Jesús ens posa al davant una certa imatge de normalitat cristiana, de valoració de les coses quotidianes, del joc de les relacions en què es desenvolupa la nostra existència, fins de la monotonia i la rutina. Sense aquesta imatge, sense una idea del que ha de significar una vida cristiana normal, posar al dia la fe serà una fugida endavant i evangelitzar serà fer soroll sense contingut.
Santa Tereseta relaciona aquesta normalitat cristiana amb la idea d’infantesa. Casualment, l’evangeli d’avui (Lc 9, 46-48) també parla dels infants, però crec que des d’una perspectiva diferent. Avui Jesús convida els apòstols a tractar com a més importants els més petits, però en altres llocs els convidarà a fer-se petits ells mateixos. En el procés de canonització de santa Tereseta, la mare Agnès de Jesús, germana seva i priora del convent, va aportar una explicació inèdita de com ella interpretava aquest esperit d’infantesa. Comença dient que a les famílies naturals, els pares arriba un moment que indiquen als fills que ha arribat l’hora de guanyar-se la vida. Però espiritualment ella no es sent capaç de guanyar-se la vida (la vida eterna), i per això vol continuar sent petita a les mans del Pare. Aquesta dona, que morirà jove però ens deixarà el testimoni d’una caritat heroica en un convent que estava passant una crisi comunitària fortíssima, viu els seus actes d’amor prudent i coratjós donant-los la mateixa importància que tenen les gracietes que un nen fa per fer somriure el seu pare.
El greu problema dels estats d’excepció és que tendeixen a inflar el nostre ego. L’aggiornamento i la nova evangelització certament han generat sants en l’Església, però també persones que, des de perspectives molt diferents, han compartit el mateix menyspreu els uns pels altres i la mateixa pretensió de tenir la fórmula que ha de salvar el cristianisme a Occident. La normalitat del camí d’infantesa de santa Tereseta tendeix a desinflar-nos, a recordar-nos que, com diu l’Evangeli, som servents inútils i a actuar, no de manera mecànica o sense sentit crític (sobretot autocrític), però sempre amb l’únic desig de complaure el nostre Pare del Cel.
(Homilia en la memòria de santa Teresa de l’Infant Jesús, 1 d’octubre de 2012)