TÉMPORES D'ACCIÓ DE GRÀCIES I DE PETICIÓ

SERMÓ

Divendres, 5 d’octubre de 2012

Dt 8, 7-18/1 Cr 29/2 Co 5, 17-21/Mt 7, 7-11

1 Cròniques 29, 10

 `~l'(A[-d[;w> ~l'ÞA[me Wnybiêa' laeär"f.yI ‘yhel{a/ ‘hw"hy> hT'Ûa; %Wr’B'

 

Sou beneït, Senyor, Déu del nostre pare Israel, des de sempre i per sempre!

Amb aquestes paraules de benedicció comença David una pregària d’acció de gràcies pels dons que espontàniament el poble ha ofert per a la futura construcció del que seria el Primer Temple, aquell que portaria a terme Salomó amb tota magnificència.

Aquestes paraules em sembla que donen un marc a la nostra celebració d’avui que sona una xic atípica, el fet de dedicar un dia (antigament en la litúrgia romana n’eren tres dies diferents: dimecres, divendres i dissabte) a donar gràcies pels dons rebuts i a demanar al Senyor la seva benedicció pel curs que comença.

David beneeix el Senyor des de sempre i per sempre abastant així tot l’espai temporal possible, de fet l’original hebreu permet la traducció “des de l’eternitat fins a l’eternitat”, de manera que David beneeix Déu per tot el que ha fet, fa i farà. I penso que les lectures d’avui ens conviden justament a aturar-nos en el camí que estem fent com aquells que, pensant en assolir el cim d’una alta muntanya, miren el camí recorregut, prenen forces i reprenen el camí vers la fita encara llunyana. Ens proposen de mirar el passat, mirar el present i mirar vers el futur.

Tot mirant enrere el llibre del Deuteronomi que hem escoltat posa l’èmfasi en recordar el Senyor que ha fet possible l’alliberament del seu poble de l’esclavatge d’Egipte i que ara promet de portar-lo i fer-lo entrar en un país fèrtil tant bo o millor que aquell del qui havien fugit. Avui nosaltres, com el nou poble d’Israel, som convidats també a mirar enrere en les nostres vides, sospesar el curs que ha passat i veure quines són les meravelles que el Senyor ha fet amb nosaltres: per exemple, les persones que hem conegut i que potser han estat un model o un incentiu per seguir el Senyor i cercar-lo amb tot el cor; les proves o fins i tot els sofriments que, posats en les mans de Déu, s’han convertit no en un càstig sinó en una oportunitat de conversió o de creixement personal, perquè hem esdevingut més forts, més madurs; o allò que hem fet malament ja sigui en perjudici de nosaltres mateixos o dels altres i que avui tenim oportunitat de posar davant del Senyor tot demanant-li perdó. EN TOT AIXÒ DESCOBRIM QUE DÉU HA ESTAT EL NOSTRE FIDEL COMPANY DE CAMÍ.

Tot mirant el present les paraules de Pau són un incentiu: Germans, aquells qui estan en Crist són una creació nova; tot el que era antic ha passat, ha començat un món nou. I el cor s’omple d’esperança i d’agraïment. No pot ser d’una altra manera en veure que cada matí, en el començament d’un nou dia, s’obre la possibilitat de la novetat. El sol en la seva sortida, el nostre mar proper i que cada dia canvia de color, esdevenen signe palès que la promesa de Déu és real, que cada dia Déu ens dóna una nova oportunitat de comunió amb Ell i amb el proïsme, de reconstruir sobre el perdó i de construir sobre la novetat. Avui som novament convidats a donar gràcies per aquest present, nou cada dia, que ens permet recarregar piles, fent possible sempre la reconciliació, sempre l’acolliment, sempre el perdó i l’amor. EN TOT AIXÒ DESCOBRIM AQUEST DÉU QUE EN JESÚS FA NOVES TOTES LES COSES SEMPRE.

Tot mirant el futur un no pot menys que recordar que estem en camí: El Senyor, el teu Déu, et portarà en un país fèrtil... En certa mesura encara estem tots en camí, encara tots estem travessant el desert, esperant ser introduïts en el lloc on serem certament a casa. Això no ho podem oblidar i, com bé recordava l’altre dia fra Magí en el seu sermó, els primers cristians eren coneguts com la gent del Camí, i com a tals penso que és bo que recordem aquesta nostra itinerància, el nostre estar de pas, no per a desentendre’ns de la realitat que ens envolta (això seria egoisme), sinó per aprendre a saber desfer-nos d’allò que és secundari i que sovint esdevé un llast per aconseguir la nostra fita: conèixer Déu, estimar-lo i donar-lo a conèixer. EN TOT AIXÒ DESCOBRIM QUE ENS CAL DONAR GRÀCIES PER SABER-NOS HEREUS D’UNA PÀTRIA ON NO HI HAURÀ MÉS LLÀGRIMES, ON NO HI HAURÀ MÉS INJUSTÍCIA, ON NO HI HAURÀ MÉS DOLOR.

Avui, doncs, fem una parada en el camí i contemplem agraïdament que en el passat, el present i el futur ÉS DÉU MATEIX, AMB LA SEVA FORÇA, AMB LA SEVA PROVIDÈNCIA AMOROSA I AMB LA SEVA COMPANYIA qui s’ha fet present cada dia en les nostres vides. Presència que mai no ens ha estat negada, que sempre ens ha estat proposada i promesa. Que la nostra celebració avui, on recordem la mort i la resurrecció de Jesús, Aquell qui ha fet, fa i farà que la seva Presència sigui real en el nostre camí ara i sempre, sigui una veritable ACCIÓ DE GRÀCIES.