SER PONTS D'UNIÓ

Diumenge XXVI, 30 de setembre de 2012

Nm 11, 25-29/Sl 18/Jm 5, 1-6/Mc 9, 38-43.45.47-48

  

The Golden Gate al capvespre

Si ara us demanés si sabeu què és la “Societat Santa” (en arameu la Hebra’ Qedosha’ חברא קדשא ) potser em direu que ni heu sentit parlar mai que hi hagués quelcom semblant a una “Societat Santa”. Tot i que el nom sona estrany us asseguro que no té res a veure amb cap novel·la del tipus El Codi Da Vinci de Dan Brown. De fet és una institució jueva que vetlla per guardar tots els costums rituals jueus que tenen a veure amb la sepultura.

Una de les moltes coses que fan (i la que deu fer més angúnia) és la de recollir qualsevol resta humana quan es dóna el cas d’un atemptat perquè, segons els costum jueu, cal fer tots els possibles per a què el cos del difunt estigui íntegre a l’hora de la sepultura i així l’ànima pugui tornar a Déu que la va crear i el cos esperar el dia de la resurrecció.

Si un té en ment això pot imaginar-se mínimament l’impacte que les paraules de Jesús van poder fer en les oïdes dels seus deixebles quan va dir-los: Val més que entris a la vida sense mà... Val més que entris a la vida sense peu... Val més que entris al Regne de Déu amb un sol ull... que no complert a l’infern, perquè  per als deixembles era claríssim que a la vida, al Regne, s’ha d’entrar sencer!!!!

La pregunta és de quin pecat està parlant Jesús quan diu paraules tant dures? Certament, el nostre text té un context més ampli que ara tampoc no ens toca de desenvolupar, però sembla clar que el pecat immediat al qual està fent referència Jesús és el de ser escàndol (pedra d’ensopec, literalment) dels petits. En la versió litúrgica que acabem d’escoltar: aquell que allunya de mi un d’aquests petits que tenen fe.

Penso que res no podria provocar un discurs de Jesús tan dur com el que acabem d’escoltar si no fos perquè darrera de les paraules de Jesús hi ha suggerida una imatge que Jesús (que Déu mateix!!!!) té de l’home i dona que ha creat i que vol salvar.

De la mateixa manera que ens pot semblar exagerat allò que més amunt dèiem de la “Societat Santa” jueva (quan cerquen el més petit tros de cos humà en un atemptat sagnant), però que obeeix a un respecte profund pel cos del difunt (no és només un “cos mort” és una “persona que ha mort”, i com a tal té una dignitat); Jesús sembla dir-nos el mateix quan el veiem preocupat per la possibilitat que cadascun de nosaltres siguem pedra d’escàndol per a germans i germanes més febles (sigui de consciència, sigui de forces, sigui d’edat...). Ai de nosaltres, doncs, si aprofitant-nos de la feblesa d’altri esdevenim un anti-testimoni del Pare del Cel que diem seguir!!!

Aquest profund respecte de Jesús pel feble, pel petit, és també mostra del profund respecte de Déu Pare per l’ésser humà en general. I penso que d’això mateix es fa ressò la pregària col·lecta amb la que avui hem començat aquesta Eucaristia: Oh Déu, mai no manifesteu tant la vostra omnipotència com quan perdoneu i us compadiu...  no deixa de ser sorprenent que aquest Déu que reconeixem omnipotent no ho és perquè faci ús de la força bruta, perquè faci i desfaci les coses que ha creat arbitràriament (cosa que molt sovint és el que pensem i desitgem que faci), sinó perquè s’abaixa i s’humilia perdonant i compadint-se, donant-nos espai per a la nostra llibertat d’acció, posant-se a la nostra alçada per a elevar-nos amb Ell a una vida nova, una vida que cerca també, tot imitant Jesús, de ser una vida per als altres, que cerca el bé comú i el desenvolupament i el progrés de tothom.

Que en aquesta Eucaristia, doncs, sapiguem acollir aquesta invitació a ser per als altres pont que uneix i no pedra d’ensopec que allunya i divideix.