dissabte, 25 de març del 2023

Vaig a despertar-lo (Diumenge 5 Quaresma)

Quan obriré els vostres sepulcres i us en faré sortir, sabreu que jo soc el Senyor”. Així parlava Iahvè per boca del profeta Ezequiel al poble d’Israel, exiliat a Babilònia: reclòs, sense llar, sense pàtria, sense temple, sense líders, sense futur, sense ànims. Per aquestes raons el profeta comunica els anuncis divins de rescat i de companyia. També anuncia gestos revitalitzadors: “Us infondré el meu esperit i recobrareu la vida”. No son poques les vegades que aquests anuncis divins s'esdevenen en la nostra pròpia vida: quan Déu ens ha fet sortir del pou, del llot, del sepulcre, de l’enfonsament –o diguem-ho com vulguem–, que ens feia perdre l'ànim de tot plegat. No son poques les vegades que l’esperit diví ens fa recuperar l’alè interior, i de retruc, l’exterior. El salmista expressava aquesta necessitat quan proclamava la crua realitat: “Des de l’abisme us crido, Senyor, escolteu el meu clam”.

Sant Pau també parlava d’esperit diví i de vida quan escrivia als cristians que vivien a Roma: “l’Esperit de Déu habita en vosaltres”, i també els deia: “L’Esperit és la vostra vida”. L’apòstol ho afirmava respecte a la resurrecció de Jesucrist i la resurrecció dels qui creuen en ell a fi de participar del seu mateix Esperit. Amb aquestes paraules, sant Pau obre unes portes immenses i infinites al nostre destí creient, que va més enllà de la mirada immediata per fer-nos albirar un futur en Déu.

L’evangeli de sant Joan, amb l’episodi de la resurrecció de Llàtzer, continuava el discurs de les altres lectures anunciant la vida i la resurrecció. En primer lloc, Jesús emmarca l’esdeveniment i ens dona la clau de lectura de tot l’episodi: “Llàtzer, el nostre amic, s’ha adormit; vaig a despertar-lo”. Nosaltres també ens adormim existencialment i cal que Jesucrist ens desperti, perquè ell mateix proclama: “Jo soc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran”. De fet, la resurrecció de Llàtzer anuncia la nostra: si amb ell s’esdevé per intervenció directa de Jesús, amb nosaltres s’esdevindrà per intervenció del seu Esperit que habita en nosaltres des del bateig. Per aquesta raó és fonamental el tenir fe, creure, perquè activa dins nostre l’Esperit diví, que ens desvetlla i ens aporta la confiança necessària per viure amb fe i coratge, amb paciència i sentit.

Diumenge vinent iniciarem la Setmana Santa commemorant l’entrada solemne de Jesús a Jerusalem: contemplarem la seva passió, la seva mort, el seu enterrament en un sepulcre, i finalment la seva resurrecció perquè estava impregnadísim d’Esperit diví. Acompanyem-lo!

dissabte, 18 de març del 2023

Il·luminats per Jesucrist (Diumenge 4 Quaresma)

“Allò que l’home veu no és allò que val”. La frase podria passar com un refrany popular, però són paraules que Iahvè adreça a Samuel perquè faci la correcta elecció del futur rei d’Israel. La frase no deixa de ser desconcertant, perquè quan escollim algú per qualsevol tipus de responsabilitat sempre ho fem a partir del què veiem d’ell. Però l’argument de Iahvè era ben clar: “l’home veu només l’aspecte exterior, però Déu veu el fons del cor”. Sabem que l’escollit serà David, el més petit de tots, i el relat sembla que es contradigui quan el descriu així: “Tenia el cabell roig i els ulls bonics; tot ell feia goig de veure”. Però no hi ha contradicció, sinó la declaració que la presència externa i el fons del cor coincideixen amb David.

Sant Pau, escrivint als efesis, utilitza el llenguatge de la foscor i de la llum per parlar de la fe: “Germans, en altre temps vosaltres éreu foscor, però ara que esteu en el Senyor, sou llum”. L’apòstol està parlant d’una foscor interior que ha estat transformada en llum gràcies a "estar en el Senyor". Aquesta llum interior és la nostra fe en Jesucrist, que no només transforma la nostra sensibilitat i la nostra mentalitat: també transforma el nostre tarannà; per això l’apòstol també afirma: “Viviu com els qui sou de la llum”.

L’evangeli de sant Joan, en l’episodi de la guarició del cec de naixement, també utilitzava un doble llenguatge que expressava un doble nivell: la ceguesa física i la ceguesa espiritual. El cec de naixement és guarit físicament per Jesús, i a continuació, obre els ulls de la fe per creure que ell és el Fill de l’home i ho expressa amb molta claredat quan afirma en primer lloc: “només em consta una cosa: jo, que era cec, ara hi veig”. Aquesta és la resposta contundent que dona als qui l’interroguen i volen diluir la seva guarició. Però l’home guarit, després de ser interpel·lat per Jesús, li confessa amb claredat: “Hi crec, Senyor”. Aquell cec de naixement rep una doble il·luminació: exterior que guareix la ceguesa, i interior que el converteix en creient en Jesús. Per això la primitiva tradició cristiana anomenava al baptisme “la il·luminació”. Per això Jesús critica als contemporanis que l’envolten, que malgrat veure’l amb els ulls físics, i tenint-ho tot a favor: tradició, sensibilitat, religiositat, romanen tancats a creure en ell. La història sembla que es repeteix en la nostra societat catalana, quan també tenint-ho tot a favor per creure en Jesús, fins i tot havent estat batejats, preferim tancar els ulls físics i espirituals per no veure’l. Però Jesucrist seguirà repetint des del cel el que digué a la terra: “Soc la llum del món”.