dimarts, 31 de març del 2015

Fer Present l’Absent (Dijous Sant 2015. Sant Martí de Montnegre)

Fa pocs mesos desapareixia del recinte parroquial l’escultura de sant Francesc que lluïa en el Racó de la Pau. Escoltant el seu dring els germans lladres pensarien que seria de material noble, digne de treure’n algun dineró, però fidel a les arrels, l’escultura del sant era un motllo senzill amb un bany electrolític.
 
Però d’aquesta absència en farem presència. Enguany, evocarem la figura de sant Francesc com a fil conductor del tríduum pasqual que avui iniciem. De fet, el sentit de la celebració del Dijous Sant és aquest: fer Present l’Absent, i fer-ho a través de signes, gestos i paraules del mateix Jesús. A això li diem memorial, que és molt més que fer memòria, és actualitzar vivament aquell acte i fer un tast anticipat de la seva plenitud.
 
Aquest sentit de memorial el trobem en el poble jueu celebrant el Sopar de Pasqua demà a la nit. Commemorarà l’alliberament d’Egipte un any més, fidel al que deia el llibre de l’Èxode: «Tingueu aquest dia com un memorial, i celebreu-lo amb un pelegrinatge en honor del Senyor. Que totes les generacions el celebrin com una institució perpètua».
 
Sant Pau, coneixedor de les tradicions orals sobre el darrer sopar de Jesús, recordava als cristians de Corint les paraules de Jesús mentre els oferia el pa i el vi: «Feu això per celebrar el meu memorial». Pau ho diu quatre vegades per subratllar que aquest gest de Jesús feia Present l’Absent: es recordava aquell moment especial, el revivien amb intensitat, i pregustaven el seu retorn gloriós: «Cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze, anuncieu la mort del Senyor fins que torni».
 
L’evangeli de Joan, sorprenentment, substitueix els gestos del pa i del vi amb l’escena del rentament de peus. Jesús, rentant els peus als deixebles, els demana que això sigui un distintiu del seu seguiment: «Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet». El Jesús històric, el galileu de Natzaret, no és físicament entre nosaltres. Però deixà el pa i el vi de l’eucaristia i el rentament de peus com a signes eloqüentíssims de la seva presència que la tradició cristiana convertí en sagraments.
 
Sant Francesc encara heretà la tradició sagramental del rentament de peus. Precisament quan deixà de ser un sagrament per l’església catòlica, el sant d’Assís menciona aquest gest com un distintiu dels seus frares: «Que ningú s’anomeni prior, ans universalment tots s’anomenin frares menors. I que l’un renti els peus a l’altre». El gest li serveix per expressar l’actitud que han de tenir els frares responsables d’altres frares: «Els qui han estat constituïts sobre els altres que s’alegrin d’aquesta prelacia igual que si fossin destinats a la feina de rentar els peus dels germans».
 
La devoció de sant Francesc per l’eucaristia li desvetllà fragments com aquest: «Res no veig corporalment del mateix altíssim Fill de Déu, sinó el seu santíssim cos i la seva santíssima sang. I aquests santíssims misteris sobre totes les coses vull honorar, venerar i col·locar en llocs preciosos». La seva devoció arribava a consideracions ben pràctiques: «Cal tenir preciosos els calzes, els corporals, els ornaments de l’altar i tot el que pertany al sacrifici». Fins i tot ens indica què haurem de fer en la cloenda de la celebració quan traslladarem la reserva eucarística al monument: «Quan el sacerdot el consagra damunt l’altar i el porta en alguna banda, tota la gent agenollada doni lloances, glòria i honor al Senyor Déu vivent i veritable».

diumenge, 29 de març del 2015

La mort: d’eterna a temporal (Diumenge de Rams 2015. Sant Martí de Montnegre)

Tots tenim encara vivíssima la tragèdia del vol Barcelona-Düsseldorf. Fou un succés inesperat, desgraciat, sobtat, impactant per la violència d’aquesta mena d’accidents, colpidor per tantes morts i tan properes. Aquests cops fortuïts són una clatellada a les seguretats de tota mena que els humans ens procurem, posen en evidència la nostra contingència, i ens recorden la incertesa del moment de la nostra mort.
 
Aquests difunts ¾tots els difunts¾ mereixen un silenci respectuós però gosem mencionar-los perquè haver compartit l’impacte de la seva mort ens ajuda a compartir l’impacte de la mort de Jesús que avui commemorem.
 
Però la mort de Jesús fou ben diferent. No va ser imprevista, ni sobrevinguda, ni cap accident. Fou planificada per les autoritats civils, religioses i militars; la consideraren una mesura necessària per mantenir l’ordre en el sistema tan forçat que havien construït. Jesús l’assumí amb lucidesa, però no com una auto-immolació fanàtica en nom de Déu, sinó com una fidelitat íntegra i humil a Déu que suscità infidelitats humanes, traïcions, odis viscerals i condemnes. És inacabable la llista de creients de totes les religions, que a l’estil de Jesús, han lliurat i lliuren la vida per ser humils i fidels a Déu davant les prepotències polítiques i religioses que els escapcen la vida.
 
Els evangelis ens mostren repetides vegades que Jesús preveu la seva mort i ho anuncia als deixebles. El relat de la passió que acabem d’escoltar evidenciava que ell és plenament conscient de la seva proximitat. Ho manifesta en la unció a Betània: «Aquesta dona s’ha anticipat a ungir el meu cos per al dia que seré amortallat»; ho expressa en el darrer sopar: «No beuré més d’aquest fruit de la vinya fins al dia que en beuré de novell en el Regne de Déu»; adverteix als deixebles de la seva imminència: «Tots tindreu un desengany, perquè l’Escriptura diu: “Mataré el pastor i les ovelles es dispersaran”»; ho pateix a Getsemaní: «Abbà, Pare, allunyeu de mi aquest calze, Però que no es faci el que jo vull, sinó el que vós voleu».
 
La mort de Jesús va ser ignominiosa, i el seu enterrament trist i ràpid. Però en tots aquests esdeveniments tan penosos hi havia gat amagat. Hi havia la mà misteriosa de Déu que va donar un cop sec damunt la taula dels humans, trencant el nostre ordre i implantant el seu. Però sobretot la mort de Jesús esberlava el domini de la mort, convertint-la en quelcom temporal gràcies a la seva resurrecció. Sant Lleó el Gran ho expressà magistralment en el segle V: “Crist, tot morint, va sotmetre’s a la llei de l’infern, però amb la seva resurrecció la va derogar i així va atallar la perpetuïtat de la mort; d’eterna la convertí en temporal”.
 
La mort de Jesús que avui commemorem amb tanta cerimònia ens convida a esguardar la nostra mort amb fe i amb esperança, i això ens aportarà serenitat i sentit a la nostra existència.

dissabte, 28 de març del 2015

“Oi que no vindrà a la festa?” (Dissabte 5 Quaresma)


“Oi que no vindrà a la festa?” D’aquesta manera vibrant i deixant la resposta en suspens acabava l’evangeli d’avui. Nosaltres sabem la resposta, i l’evangelista Joan també la sabia quan escrivia l’evangeli.
“Oi que no vindrà a la festa?” és un interrogant retòric, expectant, que ens introdueix de ple en l’escenari d’uns dies sants, emocionants, colpidors.
Malgrat sapiguem la resposta, malgrat sapiguem fil per randa què passarà, segur que enguany descobrirem algun detall que fins aleshores no ens hi havíem fixat i que ens ajudarà a aprofundir el misteri de la passió, mort i resurrecció de Jesucrist.
Per això responem amb èmfasi als qui conversaven en el recinte del temple: “I tant que vindrà a la festa! Demà mateix ho veureu!”

divendres, 27 de març del 2015

LES BONES OBRES DE JESÚS

Divendres V de Quaresma, 27 de març de 2015
Jr 20, 10-13/Sl 17/Jn 10, 31-42

No et volem apedregar per cap obra bona, sinó per les teves blasfèmies, perquè tu, que ets un home, et fas Déu. Li he estat donant voltes al text tot el dia pensant què podria dir-vos aquest vespre, perquè de tan clara que és la intenció de l’Evangelista (anar-nos apropant a la figura de Jesús, anar-nos revelant el seu misteri) semblaria que hi ha poc a dir o molt a repetir si pensem en texts semblants que hem anat escoltant durant la setmana. Però fa poc em mirava novament el text i aquest cop m’ha semblat que em podria servir per a fer-me un petit examen de consciència.

Començo posant-me del cantó dels “dolents” i descobreixo que sóc com ells. Tenen Jesús davant. El coneixen de fa temps, especialment en les seves anades i tornades Galilea-Judea-Galilea, i encara més especialment perquè per Jerusalem acostuma a aparèixer en festes senyalades. El darrer miracle que han contemplat ha estat la guarició d’un cec de naixement. El problema: la “mania” de Jesús de fer miracles els dissabtes. En aquest cas féu fang en dissabte i això està prohibit, perquè això és fer un treball. Dic que em poso del costat dels “dolents”, perquè estic segur que em passaria el mateix: el Jesús que tinc davant i m’interroga el veig com un home com jo, potser fins i tot amb una aparença que no me’l fa especial per a res i ara resulta que fa miracles tot trencant el descans del dissabte. Com em puc creure que és Déu, el Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob el que tinc davant? Aquest home que necessita menjar com jo, Déu? Que necessita pregar com jo? Que pateix fred i calor? Sí, jo també dubto. Sovint també em costa de veure aquest Jesús que proclama aquesta igualtat, aquest ser un amb el Pare, com algú normal, més aviat m’és un estrany que mai no podré entendre del tot.

Arribat en aquest punt Jesús també se m’adreça i em diu: Si el que jo faig no és obra del meu Pare, no em creguis, però si ho és, i a mi no em vols creure, creu el que diuen les obres; així t’adonaràs que el Pare està en mi i jo en el Pare. I l’obra que estava en discussió en aquell moment era la guarició d’un cec de naixement. Amb aquella guarició es trencava una maledicció de soca-rel: pensar que la malaltia d’aquell home podia ser fruit del seu pecat o del pecat heretat del seus pares i que ara ell expiava demanant almoina tota la vida cec al carrer. I destruint la maledicció es donava la llum a aquell home fent realitat les paraules de Jesús: No van pecar ni ell ni els seus pares; és perquè es manifestin en ell les obres de Déu. Déu està per damunt de tot el que nosaltres podem concebre o entendre, però es manifesta en les seves obres.


No pensem, però, que aquestes obres que testimonien sobre Déu han cessat. Ahir escoltava les notícies per TV sobre l’accident aeri que aquests dies és notícia de primera plana. Em va emocionar saber com la gent dels pobles veïns a l’accident s’han mobilitzat i famílies han posat les seves cases a disposició per si algun familiar de les víctimes vol quedar-s’hi més dies; els restaurants també han posat menús gratuïts per als familiars de les víctimes que ho necessitin. Tothom està disposat a aportar el que calgui perquè les famílies que allà han anat es puguin trobar acollides. Fins i tot avui he sentit a un d’aquests familiars dient que no sentia ràbia pel que havia fet el copilot de l’avió, sinó que sentia pena per la família d’aquest jove de 28 anys, per com han de pair tot això ara que resten sense fill. Aquestes obres són les que revelen el pas de Déu. Revelen que Jesús és viu enmig nostre... Com no creure en Ell?

Intransigència (Divendres 5 Quaresma)

Tornaren a agafar pedres per apedregar Jesús”, deia l’evangeli d’avui. Ahir escoltàvem quelcom semblant. És massa fàcil caure en simplismes dient què dolents eren uns i què bo era Jesús. Darrera l’agressivitat dels oients de Jesús hi ha un motiu que senyala el mateix evangeli: l’acusació de blasfem, i segons la Torà el blasfem ha de morir apedregat.
 
Aquest tractament de la blasfèmia per part de la tradició jueva el podem qualificar d’intransigent, però resulta que també apareix en els evangelis: Mateu diu que la blasfèmia contra l’Esperit Sant no serà perdonada ni en aquesta vida ni en l’altra; és a dir el blasfem serà un condemnat etern. Si féssim un repàs històric del tractament que la tradició cristiana ha donat a la blasfèmia i a l’heretgia n’hi ha per córrer. El mateix podem dir de l’Islam.
 
El pecat capital de les grans religions és la intransigència (o diguem també prepotència), ja sigui en gran format condemnant i castigant, ja sigui en petit format en les relacions de religiositat quotidiana. Però quan brandem la intransigència, sempre contundent i segura de formes, fem una immensa trampa plena de covardia: només ens atrevim a exercir-la amb el més feble, amb el més desprotegit.

dijous, 26 de març del 2015

Jo sóc abans d’Abraham (Dijous 5 Quaresma)

Jo sóc des d’abans que nasqués Abraham”, deia Jesús en l’evangeli de Joan. Aquesta frase reivindica quelcom que supera la vellura dels personatges i que és la preexistència de Jesús.

Els tractats més antics de la tradició jueva expliquen que abans de la creació del món Déu projectà en el seu pensament deu coses: Jerusalem, la llum dels justos, la gehenna, les aigües del diluvi, les dues taules dels manaments, el dissabte, el temple, l’arca de l’aliança, la llum del món venidor i els esperits dels patriarques (i per tant, l’esperit d’Abraham).

Manifestar que Jesús precedeix Abraham era la millor manera per expressar en un context hebreu que Jesús precedeix l’obra de la creació i fins i tot el projecte creador diví on ja apareix Abraham.

La reacció fou immediata: intentar apedregar-lo per situar-se tan amunt i tan abans. Però per la tradició cristiana Jesús no només és el Sofrent, el Crucificat i el Ressuscitat. Ell és principalment el Preexistent fill de Déu, i aquesta condició qualifica la seva humanitat, converteix la seva mort en redemptora, i solemnitza la seva resurrecció.

dimecres, 25 de març del 2015

Serventa (Festa de l’Anunciació 2015)

El Fiat de Maria de la versió litúrgica que hem escoltat deia “Sóc l’esclava del Senyor...”. Però en la darrera edició de la Bíblia Catalana Interconfessional, Maria ha deixat de ser “esclava del Senyor” per esdevenir “serventa del Senyor”.
 
Explicarem la raó d’aquest canvi amb exemples. Per què el Càntic de Simeó no diu: “Ara Senyor, deixeu  que el vostre esclau se’n vagi en pau”? o el Càntic de Zacaries: “A la casa de David el seu esclau”? o el Càntic de Maria: “Déu ha mirat la humilitat de la seva esclava”?
 
¿Per què aquests textos diuen “servent o serventa” i el Fiat de Maria diu “esclava” si darrere hi ha sempre la mateixa paraula grega? La raó és el doble significat “d’esclau i servent” de la paraula grega; i segons el context, se li dóna un sentit o altre. En el cas de Maria i els altres que hem mencionat el context és clar: els qui són a prop de Déu no són esclaus, sinó servents.
 
El Fiat de Maria no és el d’una dona, i per tant esclava i submisa, sinó el d’una dona creient, responsable i lliure. La seva resposta és de compromís religiós, de servei generós i incondicional a Déu. Per això mereix més apropiadament que li diguem serventa i no esclava.

dimarts, 24 de març del 2015

QUI ETS TU?

Detall de l'Església de San Pedro el Viejo (OSCA)
Dimecres V de Quaresma, 24 de març de 2015
Nm 21, 4-9/Sl 101/Jn 8, 21-30


En català en diem simplement, crec, Diàleg de sords... en castellà sona potser més emfàtic dir Diálogo de besugos... perquè el problema no és que hi hagi sordesa entre les parts (doncs representa que s’estan parlant), sinó que no hi hagi cap possibilitat d’entesa, que sigui el diàleg entre dues persones a dos nivells diferents, més encara: que sigui el diàleg que es dóna entre dues persones de dos móns diferents.

Doncs bé, podríem dir que un exemple de diálogo de besugos és el diàleg que trobem avui a l’Evangeli. Jesús està pronunciant els seus darrers discursos, que no són fàcils d’entendre justament perquè Jesús està obrint el seu cor i revelant qui és de veritat i què ha vingut a fer. Però els seus interlocutors estan en un altre món, justament el que diu el mateix Jesús: Vosaltres sou d’aquí baix, jo sóc d’allà dalt; vosaltres sou d’aquest món, jo no sóc d’aquest món. És per això que quan Jesús diu Jo me’n vaig... i allà on jo vaig, vosaltres no podeu venir, referint-se a la seva mort; ells entenen: Per què diu que nosaltres no podem anar on ell va? Que s’ha proposat de matar-se? Per això també, quan els parla del Pare, tampoc no entenen que Jesús s’estava referint a Ell.

Però, per sort, l’Evangeli no para de mostrar-nos, per activa i per passiva, que aquest diàleg de sords no té perquè ser etern, però que cal detectar-lo, perquè de no posar-hi remei és un diàleg que no té sortida, que ens encapsula, que ens fa pensar que tenim la raó per seguir fent el que fem o vivint com vivim; o que ja tenim totes les respostes que necessitem i per això mateix ja tenim suficient per anar tirant sense complicacions... i aleshores no entenem Jesús ni el que ens vol dir.

Qui ets tu? És la pregunta que surt espontània als fariseus que no entenen. Però és també la pregunta que la litúrgia quaresmal i l’Evangeli d’avui en concret volen fer suscitar en tots nosaltres des del fons del nostre cor: Qui ets tu? Quaresma ens demana ser valents: allunyar, ni que sigui temporalment, tot allò que normalment ens aclapara i ens distreu per posar la nostra mirada en aquest Jesús de qui ens parlen els Evangelis i la nostra oïda en les seves paraules. Només fent-ho així podrem escoltar amb nitidesa com avui: Quan haureu enlairat el Fill de l’home, coneixereu que jo sóc i que no faig res pel meu compte, sinó que dic allò que el Pare m’ha ensenyat. Necessitem fer-ho per no quedar-nos amb una figura de Jesús esquifida o llunyana, o amb un Jesús moralitzant o, com a màxim, un bon home. En les seves paraules batega aquest JO SÓC que devia fer mal a les oïdes dels més puristes del seu temps, perquè l’únic JO SÓC és aquell “JO SÓC EL QUE SÓC” tronant des de la bardissa ardent que no es consumia i que va escoltar Moisès. Necessitem fer-ho per conèixer també el Pare, donat que l’únic que l’ha vist, l’únic que el coneix, l’únic que ens el revela, perquè diu allò que el mateix Pare li ha ensenyat, és Jesús.

Ens apropem als dies més Sants de la nostra litúrgia. Preparem-nos per a veure, sentir i tastar amb profunditat aquest JO SÓC que ens revelarà Jesús, justament, quan sigui enlairat.


Guaricions (Dimarts 5 Quaresma)

“Tothom qui havia estat picat, si mirava la serp de coure, salvava la vida”. Aquesta és la conclusió feliç de l’episodi del llibre dels Nombres que hem escoltat. Malgrat els farmacèutics s’identifiquin immediatament i de forma positiva amb aquest estendard, la tradició jueva qüestiona el sentit d’aquesta guarició i en fa una lectura exclusivament espiritual. La Mixnà, per exemple, explica que al mateix temps que el poble enlairava la mirada a l’estendard, també enlairava els seus pensaments al cel, aconseguint la guarició.

L’evangeli de Joan, en consonància amb la tradició jueva, posa en boca de Jesús una al·lusió espiritual d’aquest episodi. Ho escoltàvem en l’evangeli de diumenge: “Quan el fill de l’home serà enlairat atraurà tothom cap a ell”. També l’evangeli d’avui deia “Quan el fill de l’home serà enlairat sabreu que jo sóc”. Jesús crucificat (enlairat) és l’estendard dels cristians, guaridor dels qui s’apleguen al seu voltant i el contemplen amb fe.

La tradició dels pares del desert fa una lectura pròpia de l’episodi de la serp d’aram amb aquest relat: “Deia l’abat Pastor sobre l’abat Nisterós que tal com la serp de bronze, que feu Moisès per a guariment del poble (Nm 21,9), així era l’ancià, que tenia tota virtut i callant guaria tothom”.

dilluns, 23 de març del 2015

Mediacions salvadores (Dilluns Quaresma 5)

Els episodis de la casta Susanna i de la dona adúltera ens acompanyen cada dilluns de la setmana cinquena de Quaresma. La mediació de Daniel salva Susanna i la de Jesús salva la dona adúltera.
 
En un pla més discret avui ens apareix la commemoració de sant Josep Oriol, el doctor pa i aigua. Oriol Diví, monjo de Montserrat, deia que Sant Josep Oriol és un sant quaresmal. - A diferència de sant Francesc que és un sant pasqual- afegia somrient.

Avui estarà oberta tot el dia la capella de sant Josep Oriol, on fou la seva casa natal, al carrer Mare de Déu del Pilar, molt pròxima al santuari de l’Ajuda. Hi celebrarà l’eucaristia a les 12 del migdia fra Josep Herrera un petit doctor pa i aigua del segle XX i XXI, que també té cura religiosa de malalts i atén els pobres en els mateixos barris del sant. Un i altre salvaven i salven persones materialment i espiritualment amb la seva mediació, com Daniel amb Susanna i Jesús amb l’adúltera.

diumenge, 22 de març del 2015

La recompensa serà immensa (Diumenge 5 Quaresma)

Si hi ha una escena de la vida de Jesús on els creients ens identifiquem més fàcilment amb ell és a l’hort de les Oliveres. Jesús angoixat i sentint-se sol, afeixugat per un pes moral immens, pregant el Pare que el deslliuri d’aquell patiment, demanant companyia als deixebles més pròxims que, insensibles, s’adormen.

Tot un panorama interior que els evangelis de Mateu, Marc i Lluc descriuen amb dramatisme al voltant del recinte anomenat Getsemaní, que vol dir “molí de l’oli”, situat al capdavall de la muntanya de les Oliveres, tocant el torrent de Cedró, davant l’entrada del temple de Jerusalem.

Els evangelis de Mateu, Marc i Lluc, malgrat els detalls propis de cadascun, coincideixen en explicar el sofriment interior de Jesús abans de la passió de forma escenogràfica: en un hort, amb tres deixebles que l’acompanyen a pregar, amb confidències i clams que ens permeten participar de l’escena amb els sofriments propis o aliens.

La segona lectura i l’evangeli d’avui també ens expliquen el mateix episodi però sense escenografia, amb la intensitat que irradia el llarg discurs de comiat que Jesús fa en l’evangeli de Joan dient: “En aquests moments em sento torbat. ¿Què he de dir? ¿Pare salveu-me d’aquesta hora? No, és per arribar en aquesta hora que jo he vingut”. Fixem-nos que aquestes frases són molt semblants al que diu Jesús a Getsemaní en els tres evangelis sinòptics: “Pare, allunyeu de mi aquest calze, però que no es faci la meva voluntat sinó la vostra”.

La Carta als Hebreus explica aquest moment cabdal de la vida de Jesús dient: “Jesús s’adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i llàgrimes. Déu l’escolta per la seva submissió. Així, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir”.

Malgrat la paraula “submissió” i “obeir” molestin les nostres hipersensibles orelles modernes, el contingut d’aquesta citació de la Carta els Hebreus no permet rèplica i explica el sentit de la mort de Jesús a la creu. La fidelitat de Jesús a Déu (o diguem-li obediència a Déu, o compromís amb Déu, o reverència a Déu, o submissió a Déu, no ens barallem per la paraula), li provocà anar contracorrent (patir) fins al darrer instant de la seva vida.

Les fidelitats, a Déu i a tot, comporten sofriments, però la recompensa serà immensa.

VOLDRÍEM VEURE JESÚS...

Diumenge V de Quaresma, 22 de març de 2015
Jr 31, 31-34/Sl 50/He 5, 7-9/Jn 12, 20-33


Voldríem veure Jesús... és el que bé podria resumir tot aquest temps de Quaresma que hem viscut. Potser, com molts en temps de Jesús, en aquests dies de reconciliació, de conversió, de tornar a la Font, hem estat seguint Jesús de lluny estant. Vam començar de fer-ho el Diumenge I de Quaresma quan acompanyàvem Jesús al desert on era alimentat pels àngels i dèiem que aquest aliment era la Paraula de Déu llegida, pregada i meditada que amararà tota la vida de Jesús i el seu ministeri a la terra. El Diumenge II de Quaresma ens barrejàvem dissimuladament amb Pere, Jaume i Joan i pujàvem a la muntanya per contemplar un Jesús transfigurat. Allà, amb els ulls encara fent-nos pampallugues de tanta llum, baixàvem de la muntanya amb el retruny d’una veu que ens anava repetint al fons del cor: Aquest és el meu Fill, el meu estimat, escolteu-lo. El Diumenge III de Quaresma, en canvi, ens sorprenia aquest Jesús aïrat contra els qui feien del Temple de Déu un mercat i descobríem, potser un xic angoixats, que en el nostre interior sovint també havíem pecat contra Déu mateix fent d’una relació que estava cridada a l’amor i a l’aliança, una relació basada en el pur mercantilisme. Finalment, el Diumenge passat, el IV, era Santa Teresa de Jesús qui, amb aquella frase de Si no conocemos que recibimos, no despertamos a amar... que ens recordava, juntament amb l’Evangeli (amagats darrera del poruc Nicodem que venia a veure Jesús de nit per por dels jueus), el molt que rebíem de Jesús i encara més: saber que Jesús no havia vingut al món per condemnar-lo, sinó per salvar-lo.

Faig memòria de tot això perquè totes aquestes lectures que la litúrgia ens ha proposat per al nostre camí Quaresmal volen, de fet, portar-nos a aquest desig profund expressat senzillament per aquests grecs pietosos que s’apropen a Felip i li demanen: Volem veure Jesús. Sí, el volem veure, perquè tot fent camí amb Ell en aquest temps de Quaresma hem descobert aquest incomprensible i enorme amor de Déu per nosaltres. Potser, de fet, encara només intuïm aquest amor, no entenem ni la llargària, ni l’amplària ni la profunditat d’aquest amor de Déu per nosaltres. Però ens ha atret. El mateix evangelista dramatitza el darrers dies de Jesús en aquest text que avui hem escoltat. Els grecs que demanen per Jesús són les primícies d’un poble no jueu, de la gentilitat, com nosaltres, que s’apropa a Déu amb sinceritat però encara a les palpentes i serà ara, quan Jesús veu aquests primers fruits inesperats, que entén que ha arribat l’hora de donar la seva vida. En les paraules de Jesús: Què he de dir? Pare, salveu-me d’aquesta hora? No, és per arribar en aquesta hora que jo he vingut. Pare, glorifiqueu el vostre nom. La mort de Jesús està ben simbolitzada per aquest gra de blat que cau a la terra i que si no mor no pot donar fruit. En la seva mort esclatarà per  a nosaltres la Vida.


Volem veure Jesús... ara el volem veure de prop, tant de prop que Ell i jo ja no ens pugem separar mai, que els nostres camins vagin sempre junts... fins i tot si aquests camins no són fàcils i comporten també el patiment. De fet, avui ens apropem més a Jesús per fer el darrer tram de camí amb Ell en la Setmana Santa: el camí de la Creu.  

dissabte, 21 de març del 2015

UNA FOTOGRAFIA DE L'ÀNIMA

Divendres IV de Quaresma, 
20 de març de 2015
Sv 2, 1a.12-22/Sl 33/Jn 7, 1-2.10.14.25-30

No és fàcil de fer una fotografia de l’ànima. Solen poder-la fer els poetes en un esforç d’entendre el que els envolta, el que els apassiona o els turmenta. Solen poder-la fer els profetes i els sants quan es deixen portar per la voluntat de Déu feta paraula que crida al canvi i a mirar més enllà de les aparences. Podem donar gràcies a Déu que, enmig de la nostra Quaresma i just avui que ens apleguem per al nostre recés com a Comunitat Cristiana, tinguem un text com el de la primera lectura que pren una de les fotos més nítides, de més qualitat, d’allò que mou sovint l’ànima humana. És la foto d’aquells diàlegs interns (dialogismoi) que sovint tots tenim en el nostre interior i que ningú altre no sent més que nosaltres en la intimitat de casa nostra. Són aquells diàlegs interns a què un dia féu referència Jesús mateix quan, tot instruint els deixebles, els deia que eren aquests pensaments, aquests diàlegs, els que ens feien impurs. La primera lectura d’avui posa en evidència el mecanisme de la foscor, del prejudici, de l’exclusió que tots fem davant l’estrany, del diferent, del qui no entenem i, sobretot, d’aquest just que amb la seva vida i forma de fer posa de relleu allò que grinyola en el meu interior. És per això que el just Jesús, que el just Pau, que el just Òscar Romero, que els justos anònims morts per ser diferents en qualsevol camp d’extermini, pogrom o massacre antiga o moderna fan nosa. Perquè revelen allò que en mi hi ha de més feble i que em fa por que l’altre tan sols endevini. Però com diu l’autor del llibre de la Saviesa: Però van errats, la dolenteria els encega. Demanem al Senyor que en aquest temps de Quaresma puguem fer una bona foto de la nostra ànima. No per desesperar-nos, no per caure en el victimisme, ans per poder començar amb el Crist de Pasqua una nova vida on Ell sigui el Nord a seguir, encara que fer-ho dia a dia exigeixi un esforç de fidelitat de part nostra.


Quan vindrà el Messies, ningú no sabrà d’on és; d’aquest, en canvi, sí que ho sabem... diuen els crítics del just Jesús. Quaresma també és el moment de redescobrir la nostra fe en Jesús. El coneixem? Els convilatans de Natzaret creien conèixer molt bé Jesús i la seva família, però es quedaren sense veure cap més miracle, perquè el prejudici bloqueja la capacitat de sorpresa. Si ja conec Jesús, més ben dit, si crec que ja el conec prou, mai no em sorprendrà de nou. En canvi, Quaresma és el temps idoni per tornar-se a enamorar de Jesús: com vivia, com parlava del Pare, com era capaç de cercar sempre el bé de l’altre per damunt de costums que amb la pàtina de religiositat deshumanitzaven i com aquell estil de vida coherent el porta a la mort essent innocent. Volien agafar-lo, però ningú no va gosar, perquè encara no havia arribat la seva hora... no era encara el moment oportú, no era encara el temps marcat per Déu perquè això és donés... avui però és el temps de gràcia, és el temps del canvi, la primavera pot tornar a florir en els nostres cors... si deixem que Ell faci els retocs que calguin a la fotografia de la nostra ànima.

dimecres, 18 de març del 2015

"JO NO M'OBLIDARIA MAI DE TU"

Dimecres IV de Quaresma, 18 de març de 2015
Is 49, 8-15/Sl 144/Jn 5, 17-30


Creus que una mare s’oblidarà del nen que té al pit, i no s’apiadarà del fill de les seves entranyes? Però, ni que alguna se n’oblidés, jo no m’oblidaria mai de tu. A Déu sempre el tenim identificat amb el rol de “pare”, perquè de forma general la Bíblia el representa amb aquest rol, que era el rol que tenia més pes dins les cultures i els temps en què la Bíblia fou escrita. Amb tot, no deixa de ser sorprenent que el mateix Déu aparegui dins d’aquelles cultures patriarcals amb un amor que surt d’unes “entranyes de mare” quan hom parla de l’amor que “sent” o que “té” vers el seu poble o vers els febles i més desprotegits.

La situació de què parla el profeta Isaïes és la situació del poble que està experimentant la seva desfeta nacional: ja no hi ha temple, han estat deportats a Babilònia, viuen en una terra estranya, pagana, envoltats d’uns costums i una llengua estranys, els governants i reis de torn no han estat a l’alçada de les circumstàncies i el país ha caigut en la desfeta. Enmig de l’exili una veu s’alça i és la veu de Déu que crida a la tornada: Sortiu a la llum! El món proper ha canviat, els fonaments en què hom confiava han trontollat: però Déu no s’ha oblidat del seu poble! Déu es revela amb “entranyes de mare”, d’una mare que per defensar els seus serà capaç de remoure cel i terra perquè és l’únic que té el poder de cridar-los de la fosca a la llum, del nou esclavatge a la llibertat, de la pena i la tristor, a la joia i l’alegria.


El meu Pare no ha deixat mai de treballar, i jo també treballo. És la frase lapidària de Jesús a aquells que l’acusen de fer miracles en dissabte. Però és també una frase que té una transcendència inusitada: JESÚS I EL PARE TREBALLEN JUNTS... Amb quina finalitat? Per alliberar els esclaus, per guarir els malalts, per consolar els afligits. Jesús es posa en la mateixa línia “materna” de Déu que no deixa de cridar a la llum tots els qui es troben forçats a amagar-se, tots els qui desesperen de trobar una sortida, tots els qui se senten desesperats per mil i una circumstàncies, tots els afligits i preocupats per les adversitats que cada dia surten al nostre pas. Per això mateix l’Evangeli que avui hem escoltat esdevé un gran cant al treball conjunt del Pare i del Fill, és un treball fet tant en conjunt que els qui ho senten de boca de Jesús no tenen cap dubte: Jesús i el Pare són un de sol... i això els escandalitza i els desautoritza. Ens trobem davant d’un dels discursos que segurament posaran la rúbrica a la condemna a mort de Jesús, però és, curiosament, un cant sobre la vida, la vida plena, la vida veritable, la vida a desdir, la vida que sols ens pot donar Déu i que Ell vol donar-nos a mans plenes. Per aquesta vida el Pare i el Fill treballen plegats, per aquesta vida Jesús donarà la seva pròpia vida i ens en farà participar a tots els qui creiem. Per aquesta vida el Pare i el Fill ens criden a tu i a mi a col·laborar també en aquesta tasca fent realitat la nostra consagració baptismal esdevenir sacerdots, profetes i reis allà on som: intercedint en l’oració, proclamant la bondat de Déu, defensant la dignitat de tothom, especialment del febles i més desprotegits. Que en fer-ho, Déu vulgui donar-nos també unes “entranyes de mare” com les seves.

dilluns, 16 de març del 2015

SOM INNOCENTS?

Fa unes setmanes va sortir per les xarxes socials una filmació curta. Es veia un xicot que, després de controlar el temps perquè la gravació quedés ben feta, es dirigia a una noia que estava a la vorera i li etzibava una cossa. La noia va caure a terra. Ell mateix va penjar la filmació a la xarxa. Aviat va ser detectat com a delictiu i es va començar la recerca d’aquell noi. En la recerca hi participà no sols la policia sinó gent privada que a través de la xarxa intentaven identificar aquell “gamberro”.

Abans que se’l pogués localitzar, hi va haver una confusió. Un xicot de Tortosa, Rubén Mascarell, per la seva semblança física va ser confós amb l’agressor. Un dels cercadors li va preguntar si era ell, i abans que contestés es va omplir el seu ordinador d’insults i amenaces de gent que ni coneixia, ni sabia qui eren. No era ell, però havia de demostrar que no ho era. Estem en un moment que, en lloc de la presumpció d’innocència, on que s’ha de demostrar la culpabilitat, hi ha la presumpció de culpabilitat, on el que s’ha de demostrar és la innocència. Hi ha una sospita general sobre tot i sobre tothom. Podríem dir que el que està sota sospita és l’home, tot home: “Si no ha fet això, alguna altra cosa ha fet. Què amaga?”. D’entrada, tothom és sospitós.

Podríem dir que tenim més compassió i comprensió per als animals que per a les persones. I segons com ho mirem podem dir que potser amb raó. Que un animal faci animalades és el que li toca. Però a l’home no li toca i, a més, quan les fa, les fa amb més crueltat. L’animal ho fa pel seu propi instint, però l’home podria no fer-ho, podria fer una altra cosa. Fixeu-vos, doncs, que la raó per la qual recriminem tant l’home és per la seva grandesa. O, més ben dit, perquè perverteix la seva grandesa. L’home podria no fer-ho, podria fer una altra cosa. El recriminem perquè és responsable, és lliure de fer o no fer, d’aquí la nostra indignació... i podríem dir la nostra admiració davant la grandesa (no exercida algunes vegades) de l’home. És el que diu l’Evangeli de Joan “Quan la llum ha vingut al món els homes han preferit més la foscor a la llum”. Aquí hi ha el gran enigma nostre, que podem o no anar a la llum o a les tenebres. Podem elegir, certament, la llum, però... també les tenebres.

Déu està meravellat d’aquest poder, de la llibertat, que Ell li ha donat i que el fa mirall de la seva divinitat. Per això, malgrat que utilitza malament els seus dons, l’home és preciós als seus ulls. Déu l’estima entranyablement. Com diu sant Joan: “Déu ha estimat tant el món que li ha enviat el seu Fill, no perquè el condemni, sinó per salvar-lo gràcies a ell”. O com diu sant Pau: “Déu, ric en misericòrdia, ens estima tant, que ens ha donat la vida juntament amb el Crist”.

El papa Francesc subratlla sovint que Déu no condemna ningú. I aquest evangeli precisament vol subratllar això. Encara més: Jesús, malgrat la nostra tendència tan marcada actualment, ens demana de no jutjar sinó de curar. El món necessita més metges i menys jutges. I això no vol dir que tot valgui, ni és una crida a la irresponsabilitat, sinó tot el contrari, és una crida molt seriosa a la responsabilitat, i una exigència a prendre seriosament la nostra llibertat, la nostra conversió. Perquè no és Déu qui ens llança a les tenebres, som nosaltres, que quan ve la llum preferim les tenebres. Som nosaltres que quan Ell truca a la nostra porta no l’obrim. Som nosaltres els qui fent-nos les víctimes jutgem els altres i ens endinsem en les tenebres per por a la llum. Per això la litúrgia ens demana de girar el cor cap a Déu i demanar-li: “El vostre Fill ha vingut com a Llum del món, il·lumineu els nostres cors amb la resplendor de la vostra gràcia, perquè puguem pensar sempre el que és digne de Vós i us puguem estimar amb tot el cor”. Per això Jesús serà alçat damunt la terra, amb la seva creu, per poder atreure’ns i optar per la llum de la misericòrdia de Déu, Ell que n’és tan ric.

   


diumenge, 15 de març del 2015

"SI NO CONOCEMOS QUE RECIBIMOS, NO DESPERTAMOS A AMAR"

Diumenge IV de Quaresma, 15 de març de 2015
2 Cr 36, 14-16.19-23/Sl 136/Ef 2, 4-10/Jn 3, 14-21

Diu Santa Teresa de Jesús: Si no conocemos que recibimos, no despertamos a amar. El que vol dir amb el seu castellà tant viu i particular la santa d’Àvila és quelcom vital: si no coneixem que rebem, és a dir, si no reconeixem que som deutors d’un enorme regal; encara més, diria jo, si ni tan sols coneixem allò que rebem... mai no estimarem, mai no es desvetllarà en nosaltres l’amor a Déu. Si no conocemos que recibimos, no despertamos a amar.

Ja passava en temps de Jesús. No hi faltaven fariseus i mestres de la Llei que demanaven a Jesús, per creure i creure’l, un senyal prodigiós. Els altres evangelis miren, es podria dir, d’endolcir la resposta, però l’evangeli de Marc, el primer dels evangelis escrits, és molt categòric: Perquè demana un senyal, la gent d’aquesta generació? En veritat us dic que no els serà donat cap senyal. Perquè un Déu que està sotmès als meus capricis ni és Déu ni és res.

Seguia passant en temps de Pau: Els jueus demanen prodigis, i els grecs demanen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus, i per als pagans, una insensatesa. Però és poder i saviesa de Déu per a tots els qui són cridats, tant jueus com pagans. (1 Co 1, 22-24). Perquè un Déu que puc entendre és un Déu que m’he fet a la meva mesura humana. Aquest Déu no m’interessa, perquè és tant humà com jo.

Ens segueix passant avui: No hi creuré fins que entengui perquè hi ha tant de mal al món... o no hi creuré perquè no puc creure en un Déu que permet que hi hagi injustícies i dolor... però si ens encallem aquí mai no arribarem a creure en res... perquè sempre hi ha haurà coses que no podrem entendre... ens cal acceptar amb humilitat que no ho sabrem mai tot, que mai no ho podrem entendre tot. Si no conocemos que recibimos, no despertamos a amar.


Què ens diu la Bíblia, que ens diu l’Evangeli d’avui, que rebem? Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell. AMOR. PERDÓ. VIDA. Nicodem es presenta de nit, per por dels jueus, per entrevistar-se amb Jesús. Ell, el mestre de la Llei, cerca instrucció. I troba una instrucció que no esperava: cerca manaments, cerca normes concretes que li donin una mica de llum en el camí, doncs ja albira que Jesús és un rabí diferent amb una autoritat especial... i troba el que Déu ha volgut donar i de fet ha donat al seu poble des de sempre: AMOR. PERDÓ. VIDA. A més troba en Jesús que aquest amor no ha estat donat únicament al poble d’Israel, al poble de l’Aliança, sinó que aquest amor, en el seu estimar, pateix d’incontinència: és un amor obert a TOT EL MÓN (a jueus i a grecs, als creients de tota la vida i als qui encara cerquen, als propers i als allunyats per diferents motius que sols el mateix Déu sap i comprèn). I aquesta és la nostra salvació, perquè només ens atraurà l’Amor, només ens pot pacificar, ens pot omplir de sentit, ens pot fer sentir a casa, Algú que ens estimi sense prejudicis, sense interessos, amb una increïble fidelitat. Quan ens descobrim estimats així, no podem fer altra cosa que estimar-lo com bonament podem, però amb el desig de fer-ho amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot l’enteniment, amb totes les forces. I estimar el proïsme amb aquest mateix amor. Que així sigui!

dissabte, 14 de març del 2015

ESTIMA...

Divendres III de Quaresma, 13 de març de 2015
Os 14, 2-10/Sl 80/Mc 12, 28b-34


Hi ha frases de la nostra bíblia que haurien d’estar escrites en lletres d’or als marcs de les portes d’entrada de les nostres cases i gravades a foc a les taules de carn del nostre cor com ara les que avui acabem d’escoltar del profeta Osees: –diu el Senyor–, jo seré el metge de les seves apostasies, els estimaré, ni que no s’ho mereixin! És just per això, per paraules com aquestes, que el profeta pot exclamar de Déu: En vós troben qui els estima aquells que no tenen pare. Perquè no hi ha un Pare més pare que el nostre Déu. Les paraules estan ben buscades, perquè davant de l’apostasia del poble rebel, que és el que experimenta el profeta una i una altra vegada quan els parla per ordre de Déu, Aquest no diu que actuarà com a jutge, sinó com a metge; i que seguirà estimant el seu poble, malgrat que aquest s’entesti en anar en direcció oposada.

Un bon pròleg, aquesta primera lectura, per entendre la pregunta que el mestre de la Llei fa a Jesús en demanar quin és el primer manament a l’Evangeli d’avui: Quin és el primer de tots els manaments de la Llei? La pregunta no era fàcil de respondre davant d’un sistema cultual i religiós comprès de 613 manaments ben concrets. Entre tant manament, quin ha de ser el primordial, quin aquell que no puc deixar d’acomplir sense tenir la sensació d’haver decebut Déu en la seva santa voluntat o d’haver-me apartat del nucli de la fe? La resposta de Jesús ens porta a la professió de fe jueva en boga encara avui: El primer és aquest: “Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces”. I afegeix: El segon és: “Estima els altres com a tu mateix”.

Escolta Israel, escoltem-ho bé tots els estimats del Senyor, els propers i els allunyats, perquè el Senyor és únic, no hi ha un altre com Ell, no hi ha ningú que ens estimi desinteressadament, sense que certament ho meresquem, COM ELL HO FA. Amarem-nos de la certesa d’aquest amor, fem la prova de pensar-hi de tant en tant, de considerar-lo, de fixar-nos-hi, perquè aleshores entendrem que aquest amor no té preu. Res que fem podrà pagar-lo i de fet no cal, perquè l’hem rebut de franc. Aquest amor només es pot pagar amb un amor que, dins de les nostres humanes limitacions, cerqui estimar com ho ha fet Ell. Per això cal fer-ho amb tot el cor, amb tota l’ànima (això ho afegeix Jesús), amb tot el pensament, amb totes les forces... Tot el nostre ésser lliurat a estimar qui ens estima. I perquè aquest amor no quedi en mer sentimentalisme, en un amor a Déu de telenovel·la, la prueba del algodón d’aquest amor: Estima els altres com a tu mateix. El que jo voldria, el que jo cercaria, la compassió i la paciència que jo desitjaria per a mi... abocats cap en fora: cap al meu proïsme, per acabar descobrint que estimar l’altre, sortir del meu encapsulament, ÉS FER REAL L’AMOR A DÉU. Perquè qui estima Déu estima el que Déu estima!


Déu vulgui que Ell ens trobi tant propers al Regne com ho estava aquest bon mestre de la Llei qui entenia que aquests dos manaments són millor que tots els sacrificis i totes les ofrenes cremades a l’altar... que tots els nostres esforços per aparentar o fer-nos veure... sí, també en el camp de la fe.

dimarts, 10 de març del 2015

PREGAR DRET ENMIG DEL FOC

Dimarts III de Quaresma, 10 de març de 2015
Dn 3, 25.34-43/Sl 24/Mt 18, 21-35

En aquells dies, Azaries, dret enmig del foc, es posà a pregar dient... quan hom troba per primer cop aquestes paraules en el llibre de Daniel i segueix llegint com avui, escoltant la primera part de l'anomenat Cant d'Azaries, com més endavant passa amb el Cant dels tres joves, pensa que l'autor del llibre de Daniel tenia molta imaginació: ¿com és possible que tres homes llençats a la fornal de foc estiguin cantant com si res no els passés? Però a mida que hom va acumulant experiències, pròpies o d'altres, descobreix que no és gens estrany per a un cristià o una cristiana que volen ser coherents amb la seva fe de trobar-se que més d'un cop han de pregar enmig del foc de la prova. És bo que el llibre de Daniel avui ens recordi que, malgrat el que pugui semblar, és possible pregar enmig del foc de la prova i que, tant per al cristià del s. XXI com per al del s.I, la pregària segueix essent la força per anar endavant, sabent que allà, enmig d'aquell foc, hi és també l'Àngel del Senyor que s'hi passeja amb nosaltres i no ens abandona.


Però, malgrat que tots podem posar noms i cognoms a les proves de tota casta que podem passar (una malaltia greu inesperada, dificultats en trobar feina o haver-la perduda recentment, la pèrdua d'una persona estimada...) la pregunta que Pere fa a Jesús en l'Evangeli d'avui ens posa davant d'una realitat que sovint se'ns passa com a font de proves i dificultats de tota mena: les relacions interpersonals. Tots hem fet experiència de la dificultat que pot significar haver d'estimar o de conviure amb algú (parella, company de feina, company d'institut, cap de departament, veí...) que té un caràcter difícil o bé que directament ens fa la vida impossible. És per això que la pregunta de Pere ens la fem nostra sense problemes: Senyor, ¿quantes vegades hauré de perdonar al meu germà el mal que m'haurà fet? ¿Set vegades? Perquè, com Pere, sabem que la nostra paciència té un límit i que ens agrada poc que ens prenguin el pèl. Però Jesús no diu que fem quelcom impossible (tot i que costi), sinó que en el perdó, en la misericòrdia, en la caritat ben entesa, el model no sóc mai jo, sinó Déu mateix i el que Ell ha fet primer amb mi perquè jo pugui fer com Ell al proïsme: ¿No t'havies de compadir del teu col·lega, com jo m'havia compadit de tu? Emmirallats en Jesús i en el seu perdó, demanem-li en aquesta Eucaristia que ens perdoni i que sortim d'aquí sabent perdonant també els qui ens hagin pogut ofendre. 

CAL APRENDRE A SABER DIR NO




Us imagineu que el cap de la vostra empresa us digués que podeu gastar fins a 75.000 euros sense cap necessitat de justificar quan ni en què? Qui no aprofitaria l’ocasió? Qui de nosaltres diria que això no sembla massa lògic? Qui de nosaltres no ho faria sense fer massa preguntes? No sé pas la resposta de tots i cadascú de nosaltres, però si ens atenem al que ha passat en un banc prou conegut, veuríem que quasi tots han aprofitat l’ocasió. Que quasi ningú s’ha resistit a aquesta oportunitat. I dic “quasi” perquè sí que hi ha hagut algú que s’ha resistit i no sols no ha volgut utilitzar la famosa targeta negra, sinó que va dir al seu cap que això era una mala manera de fer les coses. Eren 22 els consellers del banc. Només un va oposar-se a aquesta pràctica delictiva, només un no ho va voler. N’hi va haver un que va ser capaç de no deixar-se portar per la majoria i anar contra els seus propis interessos, i va preferir ser íntegre que ric. Per tant es pot fer.

Cal recordar-nos que la frase “Tothom feia el mateix” o “Si no ho faig jo, se n’aprofitarà un altre” o “No podia fer res més o perdria el treball”, no justifiquen res. Estic cridat a no deixar-me portar per la majoria. Estic cridat a no fer el que fa tothom, sinó a fer el bé. Sóc jo qui ha d’optar pel bé encara que se n’aprofiti qui sigui. Sóc cridat al bé, no a passar-m’ho bé. No puc dir que no podia fer res més. Puc perdre el treball si aquest va contra la meva consciència, puc fins perdre la vida si del que es tracta és l’opció pel bé.

Moisès proclama els deu manaments. Les deu paraules que són els punts de referència que marquen el camí del Poble de Déu perquè esdevingui un poble just, un poble sant, que no es deixi portar per la manera de fer dels injustos i els violents.  Les deu paraules volen ser el fonament d’una ciutat lliure i justa. Volen expressar el desig de Déu per a fer feliç l’home, com diu el text del Deuteronomi, o, com diu el salm 18, volen donar aquesta llei en què l’ànima descansa, que dóna seny, omple el cor de goig, il·lumina els ulls. Els manaments són dolços com la mel perquè volen el nostre bé, són el camí de la vida. I això perquè han estat donats per Aquell que  va alliberar Israel de l’esclavatge: “Jo sóc el Senyor que t’he fet sortir de la terra d’Egipte, d’un lloc d’esclavatge”. I és que els manaments ens fan lliures en la mesura que ens fan oblidar de nosaltres mateixos. Nosaltres som els grans esclavitzadors de nosaltres mateixos.

Aquesta llei ha estat complerta, omplerta de nou sentit i portada així a la plenitud per Jesús. I això d’una manera desconcertant i inesperada, com diu sant Pau: “Els jueus demanen miracles, els grecs volen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus, i per als altres un absurd”. El poble de Déu, la humanitat, sabia on estava el bé, però Jesús sol el va complir i el va portar a la plenitud en la seva total donació.

Per això els cristians diem que els deu manaments es resumeixen en dos: estimaràs al Senyor el teu Déu amb tot el cor i als altres com a tu mateix. De fet és un de sol: el nostre manament és seguir Jesús. O millor encara deixar-lo entrar en nosaltres. I quan ell entra en la nostra vida, quan li deixem entrar en el santuari del nostre cor, farà com va fer en el temple de Jerusalem: bolcarà allò que teníem tan segur, farà fugir tantes ambigüitats, tantes seguretats. Ell farà en nosaltres un terrabastall que ho capgirarà tot.

Només sabem que l’hem deixat entrar realment en el nostre santuari, en el nostre cor, en la nostra vida, no quan en parlem, o quan fem propòsits, sinó QUAN “ tornem la targeta”. No quan hi penses, ni quan et fas el propòsit. Sols quan entregues la targeta vol dir que li has obert la porta. Quan dius NO. Quan  som capaços de dir no al que es troba normal, al que fa tothom. Només sabrem que Ell és en nosaltres quan siguem capaços d’optar pel bé i no pels nostres interessos, quan els altres em preocupin, quan sàpiga perdre el temps i els diners pels altres. Quan m’importi més la paraula de Jesús que el que puguin malparlar de mi. Per això cal que Ell “ompli de goig el meu cor”. Aquesta és la meva força.

  




diumenge, 8 de març del 2015

ENTRAR EN EL TEMPLE I TROBAR UN MERCAT

Diumenge III de Quaresma, 8 de març de 2015
Ex 20, 1-17/Sl 18/1 Co 1, 22-25/Jn 2, 13-25

M’ha arribat una frase d’un teòleg quebequès que es diu Jean Lafrance qui, parlant sobre la pregària, es demana: Quan has sorprès el teu cor en oració? No és una pregunta banal. Tant els qui hem consagrat la nostra vida a la pregària com aquells que miren de robar una estona a les feines de cada dia per mirar de tenir una trobada amb el seu Senyor, sabem que sovint no és fàcil pregar. A vegades l’experiència que fem de la pregària és com la que ens pot suggerir l’Evangeli d’avui: entrem en el temple i ens trobem amb un mercat. Primer, perquè bé que volem pregar, oh i tant!, però la nostra ment no resta fixa en la pregària, més aviat comença a donar-hi voltes i a distreure’s, com quan un arriba a un poble en dia de mercat a l’aire lliure: ara miro aquí, ara m’aturo allà, ara cerco quelcom que no trobo, ara em trobo amb el veí i peto la xerrada... igual ens passa en la pregària: seiem, cerquem la postura més còmode... i comencem a pensar en el tràfec de la feina, amb el que volia acabar i no he pogut, en allò que he oblidat d’apuntar a l’agenda i és ara, sí, just ara, que em ve a la memòria i haig d’aixecar-me a corre-cuita per apuntar-ho no sigui que m’ho oblidi... En segon lloc, perquè sovint també la nostra pregària peca de monòleg: jo, jo i només jo: el que JO haig de fer, el que JO necessito, el que M’aniria bé que Déu EM concedís... i també, sense adonar-nos, la nostra relació amb Déu és un negoci, un afer de mercat: si tu em dónes això, jo faré allò... i si la resposta no arriba com jo vull... és que Déu no funciona!

Alerta! Ho hem escoltat potser com de passada a la primera lectura: No tinguis altres déus fora de mi. Ras i curt: aquesta frase no té gens a veure amb la representació o no amb imatges del nostre Déu (de fet, Déu és esperit, Aquell que podem representar és només Jesús, qui va prendre la nostra carn i es féu un home com nosaltres, llevat del pecat), la frase té a veure amb el meu cor, amb el meu pensament, amb les meves forces... Qui o què fa niu en el meu cor? Qui és el qui ocupa el meu pensament? Vers qui es gasten les meves forces? Perquè si el meu cor no està en Déu, si el meu pensament vola amunt i avall sense trobar un moment de repòs, d’interioritat, d’ecoltar-ME i d’escoltar-LO i les meves forces es gasten en envejar el que mai no podré tenir, en desitjar el que m’és del tot impossible d’assolir, en comprar com sigui allò que té data de caducitat... de què em servirà? Hauré gastat la vida... hauré adorat un ídol que m’haurà esclavitzat sense adonar-me’n.

Quaresma és deixar que Jesús entri en el seu temple. El propi Jesús ens dóna una clau de lectura que el mateix sant Pau va entendre força bé: si Jesús, dient allò de Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies... es referia al santuari del seu cos; nosaltres també hem esdevingut per la inhabitació de l’Esperit de Jesús dins nostre en nous santuaris, temples de l’Esperit Sant, dirà sant Pau... Quaresma és, com dèiem, deixar que Jesús entri en el seu temple, entri dins el teu cor i el meu cor i faci neteja. Que pugui bandejar els ídols que encara hi romanen ocupant un lloc que només li escau al Sant dels Sants i al Senyor dels Senyors. Que pugui bandejar tota distracció, tota cosa que faci nosa, perquè puguem entrar en aquest diàleg íntim que el propi Déu vol mantenir amb nosaltres no un dia ni dos, sinó tota la vida.


L’accés a l’Eucaristia i al sagrament de la Reconciliació són, en Quaresma, les portes d’accés a aquesta trobada. Deixem-nos trobar per Ell, obrim de bat a bat els nostres cors perquè Ell pugui fer-hi estada sense entrebancs.  

divendres, 6 de març del 2015

SIGUEU BONS... NO MATEU... NI ROBEU...

Divendres II de Quaresma, 6 de març de 2015
Gn 37, 3-4.12-13a.17b-28/Sl 104/Mt 21, 33-43.45-46

Passen els segles i, a vegades, la història es repeteix: Mireu, ve el somiador. Matem-lo, tirem-lo a qualsevol cisterna i direm que un animal ferotge l’ha devorat... són les paraules dels germans de Josep, gelosos de l’amor que el seu pare Jacob semblava donar-li en exclusivitat, com si fos el seu fill únic i no en tingués cap més. I cansats també dels somnis premonitoris del jovenet. Aquest és l’hereu: matem-lo i ens quedarem l’heretat... són les paraules dels vinyaters en veure venir l’hereu de la vinya enviat a recollir els fruits esperats. Es repeteixen les paraules de mort, d’odi i d’enveja vers l’innocent.

Passen els segles i, a vegades, la història es repeteix: la història de Josep i la de l’hereu de la vinya són històries quasi paral·leles en les quals l’odi i la malfiança acaben d’una forma diferent de la planejada pels botxins. En el cas de Josep ens ho recorda el salmista avui: Li fermaren els peus amb anelles, i passà la vida encadenat, fins que es complí la seva predicció i l’oracle del Senyor l’acredità. Josep fou acreditat per Déu mateix esdevenint l’agent de salvació per al seu pare i germans quan els salvà de la mort per la fam i, traslladats a Egipte, esdevingueren un poble nombrós. En el cas de l’hereu de la vinya, símbol velat de Jesús, és també Déu, el Pare, qui ressuscitant-lo l’acreditarà com el seu Fill estimat, com el Salvador del món. No sempre històries que comencen malament acaben malament quan Déu hi és pel mig.

Passen els segles i, a vegades, la història es repeteix... però no té perquè ser així, si es dóna oïdes al missatge que Jesús ens fa arribar. Els grans sacerdots i els fariseus estan malalts de sordesa: Quan els grans sacerdots i els fariseus sentiren aquella paràbola, comprengueren que Jesús es referia a ells i volien agafar-lo, però no es van atrevir per por del poble, que el tenia per profeta. Acaben d’escoltar el resultat de la seva acció, si decideixen portar-la a terme... i és justament el que faran, saben que Jesús parla d’ells, han sentit la sentència: Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el farà fructificar... Però s’han tornat sords i mataran el qui els porta la vida.

Passen els segles i, a vegades, la història es repeteix, també avui. Aquesta paràbola de Jesús ens arriba avui per a nosaltres. M’ha fet recordat un professor que teníem a la Facultat de Teologia i que sempre ens acomiadava així: Sigueu bons, no mateu ni robeu. Només el darrer dia de classe completà la frase: Sigueu bons amb tothom, no mateu mai una il·lusió ni robeu una idea. Perquè hi ha moltes maneres de pensar-nos que som els amos de la vinya. O pitjor, que sabem que no ho som, d’amos, però desitgem malaltissament de ser-ho i, per això mateix, capaços, per enveja, per gelosia, com els germans de Josep, com el vinyaters homicides, de carregar-nos-ho tot: persones i coses. Quaresma pot ser el temps de mirar si sóc un lladre de les idees, dels plans, de la fama, de la bona reputació merescuda d’altri...; si sóc un assassí de les il·lusions, dels desitjos de vida, de progrés, de creixement d’un altre. Si sóc algú que, en virtut de la meva fe, construeixo ponts o els dinamito, perquè no són ponts construïts per mi, perquè no són els meus somnis, ni els meus plans.


Passen els segles i, a vegades, la història es repeteix... però Jesús ha vingut a canviar el final de la història, a donar-li sentit, a la història de la humanitat en general, i a la teva i a la meva en particular. La pregunta és: ens farem els sords? 

dilluns, 2 de març del 2015

SIGUEU COMPASSIUS COM HO ÉS EL VOSTRE PARE...

Dilluns II de Quaresma, 2 de març de 2015
Dn 9, 4b-10/Sl 78/Lc 6, 36-38

Si divendres passat l’Evangeli ens recordava que havíem de ser més justos del que ho són els mestres de la Llei i els fariseus (Mt, 5, 20-26), l’Evangelista Lluc avui ens fa donar un pas més cap el fons del nostre cor: Sigueu compassius com ho és el vostre Pare... Darrera aquesta paraula “compassius” que dóna la nostra traducció, i que en el nostre llenguatge actual es presta un xic a confusió (potser és millor traduir-la per “misericordiosos”), hi ha una paraula que expressa l’amor maternal d’una mare envers el fill i que, aplicat a Déu, voldria indicar l’amor intens, des del fons de les seves entranyes, un amor protector, personal i ple de tendresa que Ell adreça a tothom.

Com s’ha produït aquest canvi d’intensitat? Imagino que una possibilitat podria ser que el “ser més justos que...” de Mateu hagués estat entès, dins la comunitat de Lluc, com un entrar en competència amb el germà, convertint-se mica en mica en un gens saludable i del tot antievangèlic “jo sóc millor que tu” o “jo sí que sóc creient i tu no”..., produint aleshores divisió i malestar, baralles i rancúnies. Lluc, l’Evangelista que parla com ningú de l’amor i la tendresa de Déu Pare, sembla posar-nos el llistó molt alt, però sols ens vol recordar en qui hem de posar la mirada, a qui ens hem de semblar veritablement perquè el nostre nom de cristians no sigui només un títol sense fonament. ¿Com podem arribar a ser compassius a l’estil del nostre Pare? Lluc sembla donar-nos la recepta dient-nos allò que fa Déu amb nosaltres: No judiqueu, i Déu no us judicarà (que és el que Déu fa amb nosaltres, doncs el judici de veritat no és avui sinó, com ens diuen les Sagrades pàgines, a la fi dels temps, donant-nos temps a la conversió). No condemneu, i Déu no us condemnarà (que és el que Déu fa amb nosaltres, permetent que comencem de bell nou un dia i un altre). Absoleu, i Déu us absoldrà (que és el que Déu fa amb nosaltres, com diu el salmista, no castigant els nostres pecats com mereixeríem sinó perdonant-nos un cop i un altre). Doneu, i Déu us donarà (que és el que Déu fa amb nosaltres per pura gràcia un dia rere l’altre).

Entrar en aquesta dinàmica no és fàcil, ni és cosa d’un dia per l’altre, per això l’Església parla de penitència o mortificació (com recordàvem a la pregària del començament de la missa) que no volen dir masoquisme, sinó que volen dir convertir-se (o sia, donar un gir de 180º a les nostres vides, girar-nos definitivament vers Crist i seguir-lo en allò que ens ha ensenyat amb la seva pròpia vida) i anar morint cada dia una mica més als nostres egoismes i infantilismes per arribar a la plena alçada de Crist, a ser els homes i dones que Déu vol que siguem: compassius, misericordiosos, alegres, coratjosos, decidits, justos, comprensius, responsables..., en fi, plenament humans i humanitzats. Aquestes paraules de Lluc tenen el seu ressò franciscà, per exemple, en com interpreta sant Francesc l’amor a l’enemic dient que si, per la raó que sigui, no el podem estimar, almenys no li fem cap mal sinó que el tractem amb bondat. És a dir, que el nostre amor no sigui només de paraula, sinó quelcom concret, palpable, que esdevingui un interrogant per l’altre que ens va en contra.


En Quaresma el dejuni de les coses que ens distreuen d’allò que és essencial ens fa posar-nos davant Déu i demanar-li llum, la seva llum, una llum intensa, però que no encega, una llum que vol il·luminar el més petit racó del nostre cor, per fer-lo cada cop més semblant al Seu cor. Un cor, encara més, tota una existència transfigurada com la que recordàvem aquest passat Diumenge en el relat de la Transfiguració. Demanem-li sempre aquesta LLUM.