Fa pocs mesos desapareixia del recinte parroquial l’escultura
de sant Francesc que lluïa en el Racó de la Pau. Escoltant el seu dring els
germans lladres pensarien que seria de material noble, digne de treure’n algun
dineró, però fidel a les arrels, l’escultura del sant era un motllo senzill amb un bany
electrolític.
Però d’aquesta absència en farem presència. Enguany, evocarem
la figura de sant Francesc com a fil conductor del tríduum pasqual que avui
iniciem. De fet, el sentit de la celebració del Dijous Sant és aquest: fer Present
l’Absent, i fer-ho a través de signes, gestos i paraules del mateix Jesús.
A això li diem memorial, que és molt més que fer memòria, és actualitzar
vivament aquell acte i fer un tast anticipat de la seva plenitud.
Aquest sentit de memorial el trobem en el poble jueu celebrant
el Sopar de Pasqua demà a la nit. Commemorarà l’alliberament d’Egipte un any
més, fidel al que deia el llibre de l’Èxode: «Tingueu aquest dia com un memorial, i celebreu-lo amb un
pelegrinatge en honor del Senyor. Que totes les generacions el celebrin com una
institució perpètua».
Sant
Pau, coneixedor de les tradicions orals sobre el darrer sopar de Jesús, recordava
als cristians de Corint les paraules de Jesús mentre els oferia el pa i el vi: «Feu
això per celebrar el meu memorial». Pau ho diu quatre vegades per
subratllar que aquest gest de Jesús feia Present l’Absent: es recordava aquell
moment especial, el revivien amb intensitat, i pregustaven el seu retorn
gloriós: «Cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze, anuncieu la
mort del Senyor fins que torni».
L’evangeli de Joan, sorprenentment,
substitueix els gestos del pa i del vi amb l’escena del rentament de peus.
Jesús, rentant els peus als deixebles, els demana que això sigui un distintiu
del seu seguiment: «Us
he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet». El Jesús històric, el galileu de Natzaret, no és físicament
entre nosaltres. Però deixà el pa i el vi de l’eucaristia i el rentament de
peus com a signes eloqüentíssims de la seva presència que la tradició cristiana
convertí en sagraments.
Sant Francesc encara heretà la tradició sagramental del
rentament de peus. Precisament quan deixà de ser un sagrament per l’església
catòlica, el sant d’Assís menciona aquest gest com un distintiu dels seus
frares: «Que ningú
s’anomeni prior, ans universalment tots s’anomenin frares menors. I que l’un
renti els peus a l’altre». El gest li serveix per expressar l’actitud que han de tenir els frares
responsables d’altres frares: «Els qui han estat constituïts sobre els
altres que s’alegrin d’aquesta prelacia igual que si fossin destinats a la
feina de rentar els peus dels germans».
La
devoció de sant Francesc per l’eucaristia li desvetllà fragments com aquest: «Res
no veig corporalment del mateix altíssim Fill de Déu, sinó el seu santíssim cos
i la seva santíssima sang. I aquests santíssims misteris sobre totes les coses
vull honorar, venerar i col·locar en llocs preciosos». La seva
devoció arribava a consideracions ben pràctiques: «Cal tenir preciosos els
calzes, els corporals, els ornaments de l’altar i tot el que pertany al sacrifici». Fins i
tot ens indica què haurem de fer en la cloenda de la celebració quan traslladarem
la reserva eucarística al monument: «Quan el sacerdot el consagra damunt
l’altar i el porta en alguna banda, tota la gent agenollada doni lloances,
glòria i honor al Senyor Déu vivent i veritable».