ESTIMA...

Divendres III de Quaresma, 13 de març de 2015

Os 14, 2-10/Sl 80/Mc 12, 28b-34

Hi ha frases de la nostra bíblia que haurien d’estar escrites en lletres d’or als marcs de les portes d’entrada de les nostres cases i gravades a foc a les taules de carn del nostre cor com ara les que avui acabem d’escoltar del profeta Osees: Sí –diu el Senyor–, jo seré el metge de les seves apostasies, els estimaré, ni que no s’ho mereixin! És just per això, per paraules com aquestes, que el profeta pot exclamar de Déu: En vós troben qui els estima aquells que no tenen pare. Perquè no hi ha un Pare més pare que el nostre Déu. Les paraules estan ben buscades, perquè davant de l’apostasia del poble rebel, que és el que experimenta el profeta una i una altra vegada quan els parla per ordre de Déu, Aquest no diu que actuarà com a jutge, sinó com a metge; i que seguirà estimant el seu poble, malgrat que aquest s’entesti en anar en direcció oposada.

Un bon pròleg, aquesta primera lectura, per entendre la pregunta que el mestre de la Llei fa a Jesús en demanar quin és el primer manament a l’Evangeli d’avui: Quin és el primer de tots els manaments de la Llei? La pregunta no era fàcil de respondre davant d’un sistema cultual i religiós comprès de 613 manaments ben concrets. Entre tant manament, quin ha de ser el primordial, quin aquell que no puc deixar d’acomplir sense tenir la sensació d’haver decebut Déu en la seva santa voluntat o d’haver-me apartat del nucli de la fe? La resposta de Jesús ens porta a la professió de fe jueva en boga encara avui: El primer és aquest: “Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces”. I afegeix: El segon és: “Estima els altres com a tu mateix”.

Escolta Israel, escoltem-ho bé tots els estimats del Senyor, els propers i els allunyats, perquè el Senyor és únic, no hi ha un altre com Ell, no hi ha ningú que ens estimi desinteressadament, sense que certament ho meresquem, COM ELL HO FA. Amarem-nos de la certesa d’aquest amor, fem la prova de pensar-hi de tant en tant, de considerar-lo, de fixar-nos-hi, perquè aleshores entendrem que aquest amor no té preu. Res que fem podrà pagar-lo i de fet no cal, perquè l’hem rebut de franc. Aquest amor només es pot pagar amb un amor que, dins de les nostres humanes limitacions, cerqui estimar com ho ha fet Ell. Per això cal fer-ho amb tot el cor, amb tota l’ànima (això ho afegeix Jesús), amb tot el pensament, amb totes les forces... Tot el nostre ésser lliurat a estimar qui ens estima. I perquè aquest amor no quedi en mer sentimentalisme, en un amor a Déu de telenovel·la, la prueba del algodón d’aquest amor: Estima els altres com a tu mateix. El que jo voldria, el que jo cercaria, la compassió i la paciència que jo desitjaria per a mi... abocats cap en fora: cap al meu proïsme, per acabar descobrint que estimar l’altre, sortir del meu encapsulament, ÉS FER REAL L’AMOR A DÉU. Perquè qui estima Déu estima el que Déu estima!

Déu vulgui que Ell ens trobi tant propers al Regne com ho estava aquest bon mestre de la Llei qui entenia que aquests dos manaments són millor que tots els sacrificis i totes les ofrenes cremades a l’altar... que tots els nostres esforços per aparentar o fer-nos veure... sí, també en el camp de la fe.