Diumenge V de
Quaresma, 22 de març de 2015
Jr 31, 31-34/Sl
50/He 5, 7-9/Jn 12, 20-33
Voldríem veure Jesús... és el que bé podria resumir tot aquest
temps de Quaresma que hem viscut. Potser, com molts en temps de Jesús, en
aquests dies de reconciliació, de conversió, de tornar a la Font, hem estat
seguint Jesús de lluny estant. Vam començar de fer-ho el Diumenge I de Quaresma quan acompanyàvem Jesús al desert on era
alimentat pels àngels i dèiem que aquest aliment era la Paraula de Déu llegida,
pregada i meditada que amararà tota la vida de Jesús i el seu ministeri a la
terra. El Diumenge II de Quaresma ens
barrejàvem dissimuladament amb Pere, Jaume i Joan i pujàvem a la muntanya per
contemplar un Jesús transfigurat. Allà, amb els ulls encara fent-nos
pampallugues de tanta llum, baixàvem de la muntanya amb el retruny d’una veu
que ens anava repetint al fons del cor: Aquest
és el meu Fill, el meu estimat, escolteu-lo. El Diumenge III de Quaresma, en canvi, ens sorprenia aquest Jesús
aïrat contra els qui feien del Temple de Déu un mercat i descobríem, potser un
xic angoixats, que en el nostre interior sovint també havíem pecat contra Déu
mateix fent d’una relació que estava cridada a l’amor i a l’aliança, una
relació basada en el pur mercantilisme. Finalment, el Diumenge passat, el IV, era Santa Teresa de Jesús qui, amb aquella
frase de Si no conocemos que recibimos,
no despertamos a amar... que ens recordava, juntament amb l’Evangeli (amagats
darrera del poruc Nicodem que venia a veure Jesús de nit per por dels jueus),
el molt que rebíem de Jesús i encara més: saber que Jesús no havia vingut al
món per condemnar-lo, sinó per salvar-lo.
Faig memòria de tot això perquè totes aquestes lectures que la
litúrgia ens ha proposat per al nostre camí Quaresmal volen, de fet, portar-nos
a aquest desig profund expressat senzillament per aquests grecs pietosos que
s’apropen a Felip i li demanen: Volem
veure Jesús. Sí, el volem veure, perquè tot fent camí amb Ell en aquest
temps de Quaresma hem descobert aquest incomprensible i enorme amor de Déu per
nosaltres. Potser, de fet, encara només intuïm aquest amor, no entenem ni la
llargària, ni l’amplària ni la profunditat d’aquest amor de Déu per nosaltres. Però
ens ha atret. El mateix evangelista dramatitza el darrers dies de Jesús en
aquest text que avui hem escoltat. Els grecs que demanen per Jesús són les
primícies d’un poble no jueu, de la gentilitat, com nosaltres, que s’apropa a
Déu amb sinceritat però encara a les palpentes i serà ara, quan Jesús veu
aquests primers fruits inesperats, que entén que ha arribat l’hora de donar la
seva vida. En les paraules de Jesús: Què
he de dir? Pare, salveu-me d’aquesta hora? No, és per arribar en aquesta hora
que jo he vingut. Pare, glorifiqueu el vostre nom. La mort de Jesús està ben
simbolitzada per aquest gra de blat que cau a la terra i que si no mor no pot
donar fruit. En la seva mort esclatarà per
a nosaltres la Vida.
Volem veure Jesús... ara el volem veure de prop, tant de prop que
Ell i jo ja no ens pugem separar mai, que els nostres camins vagin sempre junts...
fins i tot si aquests camins no són fàcils i comporten també el patiment. De
fet, avui ens apropem més a Jesús per fer el darrer tram de camí amb Ell en la
Setmana Santa: el camí de la Creu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada