Missa
de la Cena del Senyor
Ex
12, 1-8.11-14/Sl 115/1 Co 11, 23-26/Jn 13, 1-15
Dilluns
passat, coincidint casualment amb l’inici de la Pasqua jueva, em van convidar a
celebrar això mateix, una Pasqua jueva; bé que no seguint tot el ritual, sinó
fent-ne una versió abreujada, el just per fer un tast de com els jueus porten
generacions fent aquesta celebració i també per fer un tast del fons jueu de la
nostra celebració eucarística.
Com
sigui, quelcom que trobo bonic de la celebració pasqual jueva és que generació
rere generació diferents savis rabins han anat creant un ritual ric amb gestos
i matisos que el fa molt pedagògic i entenedor en el que bàsicament vol
transmetre: alegria per l’alliberament rebut i sentit d’identitat com a poble
estimat de Déu. Doncs bé, en un moment donat del ritual el cap de taula que
dirigeix la celebració demana que s’obri la porta del carrer per a què passi
aquell que tingui gana, aquell que sigui pobre o que no tingui ningú amb qui
celebrar la Pasqua per a què passi i hi participi festivament.
Aquest
gest dramatitza (fa reals i actuals)
unes paraules que hem escoltat en la primera lectura. Diuen així: Si una família fos massa petita (per menjar-se
un anyell o un cabrit sencer) que el
prengui junt amb la família del veí més pròxim, fins a completar el nombre de
persones. Què vol dir això? Doncs que la Pasqua és, primer de tot, un àpat
molt concret, un memorial d’un fet
concret: l’alliberament de l’opressió d’Egipte. Tant és així que l’àpat, en el
seu ritual, conserva els signes d’aquesta opressió, no els amaga: Aquella mateixa nit (i no una altra) han de menjar-ne la carn, rostida a la brasa
(ni bullida, ni fregida, ni cuita), amb
pans sense llevat i herbes amargues. I, en segon lloc, és un àpat
celebratiu. I la celebració mai no és quelcom tancat en sí mateix, és quelcom
obert, comunitari. Obert al veí, obert a la família propera, fins
a completar el nombre de persones. És per això que el que aquí apunta
només com una qüestió pràctica (menjar-se tot l’anyell, que no en quedi res, si
és possible, l’endemà) els profetes ben aviat ho transformaran en una qüestió
social que es fa extensiva al pobre, a la vídua, a l’orfe, al qui no té res,
fins al dia d’avui que, com deia, ha quedat ritualitzat
en aquest gest d’obrir la porta del carrer (encara que no entri ningú) per marcar
aquesta obertura a l’altre, a
l’estranger, al qui està de pas...
Ara
bé, el que avui celebrem té una barreja de continuïtat (amb la Pasqua jueva) i
de novetat que Pau i l’Evangelista Joan miren de transmetre’ns d’una forma
original. Pau ho fa amb molt de respecte. Com a bon jueu valora la tradició, la
tradició que no és fer sempre les
mateixes coses fins al cansament, ni perquè sí; sinó la tradició que vol dir transmissió.
La transmissió d’uns gestos i unes paraules, els de Jesús, que parlen novament
d’un àpat que és celebració d’un alliberament: alliberament del pecat i de la mort, és a dir, d’allò que de veritat
ens esclavitza, ens anul·la i ens sotmet. Un àpat que recorda una mort, la
de Jesús (amb el pa partit i el vi vessat), però que apunta a una esperança
ferma i concreta, perquè és, ara ja, aliment i alegria en el camí diari. Així, doncs (dirà l’Apòstol), cada
vegada que mengeu aquest pa i
beveu aquest calze anuncieu la mort del
Senyor fins que torni. Un
àpat que ens converteix en heralds, en anunciadors joiosos, d’aquest
alliberament i d’aquesta esperança que atén la seva plenitud a la fi dels temps.
L’Evangelista
Joan ens ho explica, en canvi, posant de relleu un gest particular de Jesús, un
gest estrany, inesperat; però, són paraules de l’Evangelista, un gest molt conscient de Jesús: Jesús, conscient
que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses, conscient que venia de Déu i a Déu tornava, s’aixecà de taula, es
tragué el mantell i se cenyí una tovallola... I es posà a rentar els peus dels seus deixebles.
I quan
Jesús fa aquest gest, senzill i rutinari, Jesús
es fa petit, pren el paper del servent que, de part de l’amo de la casa, de
Déu mateix, ens dóna la benvinguda com a seus convidats, ens renta de la pols
del camí i ens refà del cansament de la jornada. Quan Jesús fa aquest gest ens
transforma d’esclaus en amics, ens amics íntims: Si no et rento (diu a un Pere reticent) tu no ets dels meus. Quan Jesús fa aquest gest, Jesús pren el lloc del Pare del Fill Pròdig
en Lluc. Jesús, ens transforma en fills i filles, en germans i germanes. Ja
no hi ha ningú millor ni més gran que un altre. Perquè ser servidors vol dir
estar atents a les necessitats dels altres, vol dir no creure’s d’estar per
damunt de l’altre. És adoptar la postura d’aquell que no mira ningú de dalt a
baix, sinó de baix estant. Gest d’humilitat i d’entrega. Quan Jesús fa aquest
gest, una nova variant del gest de Maria de Betània, qui sis dies abans el va
ungir amb perfum, Jesús mateix esdevé
flascó trencat, perfum vessat del tot. Quan Jesús fa aquest gest, Jesús esdevé, més que mai, Mestre i Senyor:
Us he rentat els peus, també vosaltres us
ho heu de fer els uns als altres. Jesús ens ensenya a acollir, a perdonar, a
carregar amb les limitacions dels altres, a deixar-se consumir pels altres. Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu
tal com jo ho he fet. En fi, un gest que transforma aquest altar en una
taula. Una taula parada que convida i crida, perquè encara no està completa, els
pobres, els passants, els indiferents, els malalts, els solitaris, a tots els
qui tenen fam i set de vida...
Ara
reproduirem aquest gest de Jesús, que Ell ens ajudi a fer-lo ben nostre,
gravant-lo ben dins del nostre cor, per repetir-lo cada cop que sigui necessari
tot anunciant que Ell és viu i convida tothom a menjar amb Ell, a viure per
sempre més amb Ell.