diumenge, 31 de març del 2013

EL GEST DEFINITIU


Dijous Sant, 28 de març de 2013
Missa de la Cena del Senyor
Ex 12, 1-8.11-14/Sl 115/1 Co 11, 23-26/Jn 13, 1-15

Dilluns passat, coincidint casualment amb l’inici de la Pasqua jueva, em van convidar a celebrar això mateix, una Pasqua jueva; bé que no seguint tot el ritual, sinó fent-ne una versió abreujada, el just per fer un tast de com els jueus porten generacions fent aquesta celebració i també per fer un tast del fons jueu de la nostra celebració eucarística.

Com sigui, quelcom que trobo bonic de la celebració pasqual jueva és que generació rere generació diferents savis rabins han anat creant un ritual ric amb gestos i matisos que el fa molt pedagògic i entenedor en el que bàsicament vol transmetre: alegria per l’alliberament rebut i sentit d’identitat com a poble estimat de Déu. Doncs bé, en un moment donat del ritual el cap de taula que dirigeix la celebració demana que s’obri la porta del carrer per a què passi aquell que tingui gana, aquell que sigui pobre o que no tingui ningú amb qui celebrar la Pasqua per a què passi i hi participi festivament.

Aquest gest dramatitza (fa reals i actuals) unes paraules que hem escoltat en la primera lectura. Diuen així: Si una família fos massa petita (per menjar-se un anyell o un cabrit sencer) que el prengui junt amb la família del veí més pròxim, fins a completar el nombre de persones. Què vol dir això? Doncs que la Pasqua és, primer de tot, un àpat molt concret, un memorial d’un fet concret: l’alliberament de l’opressió d’Egipte. Tant és així que l’àpat, en el seu ritual, conserva els signes d’aquesta opressió, no els amaga: Aquella mateixa nit (i no una altra) han de menjar-ne la carn, rostida a la brasa (ni bullida, ni fregida, ni cuita), amb pans sense llevat i herbes amargues. I, en segon lloc, és un àpat celebratiu. I la celebració mai no és quelcom tancat en sí mateix, és quelcom obert, comunitari. Obert al veí, obert a la família propera, fins a completar el nombre de persones. És per això que el que aquí apunta només com una qüestió pràctica (menjar-se tot l’anyell, que no en quedi res, si és possible, l’endemà) els profetes ben aviat ho transformaran en una qüestió social que es fa extensiva al pobre, a la vídua, a l’orfe, al qui no té res, fins al dia d’avui que, com deia, ha quedat ritualitzat en aquest gest d’obrir la porta del carrer (encara que no entri ningú) per marcar aquesta obertura a l’altre, a l’estranger, al qui està de pas...

Ara bé, el que avui celebrem té una barreja de continuïtat (amb la Pasqua jueva) i de novetat que Pau i l’Evangelista Joan miren de transmetre’ns d’una forma original. Pau ho fa amb molt de respecte. Com a bon jueu valora la tradició, la tradició que no és fer sempre les mateixes coses fins al cansament, ni perquè sí; sinó la tradició que vol dir transmissió. La transmissió d’uns gestos i unes paraules, els de Jesús, que parlen novament d’un àpat que és celebració d’un alliberament: alliberament del pecat i de la mort, és a dir, d’allò que de veritat ens esclavitza, ens anul·la i ens sotmet. Un àpat que recorda una mort, la de Jesús (amb el pa partit i el vi vessat), però que apunta a una esperança ferma i concreta, perquè és, ara ja, aliment i alegria en el camí diari. Així, doncs (dirà l’Apòstol), cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze anuncieu la mort del Senyor fins que torni. Un àpat que ens converteix en heralds, en anunciadors joiosos, d’aquest alliberament i d’aquesta esperança que atén la seva plenitud a la fi dels temps.

L’Evangelista Joan ens ho explica, en canvi, posant de relleu un gest particular de Jesús, un gest estrany, inesperat; però, són paraules de l’Evangelista, un gest molt conscient de Jesús: Jesús, conscient que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses, conscient que venia de Déu i a Déu tornava, s’aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola... I es posà a rentar els peus dels seus deixebles.

I quan Jesús fa aquest gest, senzill i rutinari, Jesús es fa petit, pren el paper del servent que, de part de l’amo de la casa, de Déu mateix, ens dóna la benvinguda com a seus convidats, ens renta de la pols del camí i ens refà del cansament de la jornada. Quan Jesús fa aquest gest ens transforma d’esclaus en amics, ens amics íntims: Si no et rento (diu a un Pere reticent) tu no ets dels meus. Quan Jesús fa aquest gest, Jesús pren el lloc del Pare del Fill Pròdig en Lluc. Jesús, ens transforma en fills i filles, en germans i germanes. Ja no hi ha ningú millor ni més gran que un altre. Perquè ser servidors vol dir estar atents a les necessitats dels altres, vol dir no creure’s d’estar per damunt de l’altre. És adoptar la postura d’aquell que no mira ningú de dalt a baix, sinó de baix estant. Gest d’humilitat i d’entrega. Quan Jesús fa aquest gest, una nova variant del gest de Maria de Betània, qui sis dies abans el va ungir amb perfum, Jesús mateix esdevé flascó trencat, perfum vessat del tot. Quan Jesús fa aquest gest, Jesús esdevé, més que mai, Mestre i Senyor: Us he rentat els peus, també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres. Jesús ens ensenya a acollir, a perdonar, a carregar amb les limitacions dels altres, a deixar-se consumir pels altres. Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo ho he fet. En fi, un gest que transforma aquest altar en una taula. Una taula parada que convida i crida, perquè encara no està completa, els pobres, els passants, els indiferents, els malalts, els solitaris, a tots els qui tenen fam i set de vida...

Ara reproduirem aquest gest de Jesús, que Ell ens ajudi a fer-lo ben nostre, gravant-lo ben dins del nostre cor, per repetir-lo cada cop que sigui necessari tot anunciant que Ell és viu i convida tothom a menjar amb Ell, a viure per sempre més amb Ell.

dimarts, 26 de març del 2013

LA DARRERA TEMPTACIÓ




Nikos Kazantzakis és un escriptor grec que va viure entre l’any 1883 i el 1957. Entre els seus llibre  en té un titulat “La darrera temptació de Crist” de la qual fins s’hi va fer una pel·lícula dirigida per M. Scorsese, que tenia el mateix nom. La intuïció d’aquesta novel·la coincideix amb el que ens diu l’Evangeli de sant Lluc. En els primers capítols de l’Evangeli de Lluc ens exposa les temptacions a la que el diable posa a Jesús a l’ inici del seu ministeri, al final d’aquest relat diu el text evangèlic:”Un cop el diable havia esgotat totes les temptacions s’allunyà de Jesús ESPERANT AL MOMENT OPORTÚ”. Ara en el Calvari, a la creu, és el moment oportú: la gran temptació.  La gran lluita entre Jesús i el diable, entre l’ésser i el no-res, entre Déu i la fosca.

I no sols n’hi ha una de temptació, ni el diable ho fa a cara descoberta sinó que són els homes i les circumstàncies que posen  a Jesús contra les cordes.  Una gran incògnita a la creu serà: el sermó de la Muntanya és una simple utopia o es farà realitat en la muntanya del calvari? Jesús havia dit: “Però vosaltres que escolteu us dic: estimeu els vostres enemics...pregueu pels qui us ofenen...no judiqueu i no sereu judicats” (Llc.6). En la creu Jesús diu:”Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan”.  Jesús prega pels seus botxins i no els judica “no saben el que fan”. La utopia del sermó de la Muntanya es fa carn al Calvari, esdevé real.

 Més endavant en el text de la passió es repeteix per tres vegades:”si ets el Messies, salva’t a tu mateix”. En l’Evangeli de Mateu es diu, a més, “Baixa de la creu i llavors creurem”.  És un ressò del Temptador: “Si ets el Fill de Déu tira’t i el Senyor enviarà els seus àngels... Ara és el moment, no de saltar del pinacle del temple, com li havia dit el diable a l’ inici del seu ministeri, sinó de la creu. Si hagués baixat de la creu se li hagués donat no sols “tota autoritat i glòria” ,com li havia promès el diable, sinó fins la fe de tants que llavors i ara dubtem i no comprenem.

I fins m’atreveixo  a dir que Jesús mateix no compren al Pare. En la creu Jesús supera el dubte, la temptació, que s’ havia fet visible a Getsemani  on es veu clar que la voluntat de Déu i la de Jesús no coincideixen, que una cosa és la que vol Jesús, el Fill de Déu encarnat, i una altre el Pare: “Ple d’angoixa Jesús pregava...que no es faci la meva voluntat sinó la teva”.  En la creu Jesús s’endinsa en la fosca, però posa tota la confiança en el Pare. El Calvari  és la plenitud de Getsemani. A la creu  Jesús exclama amb un gran crit:”Pare confio el meu esperit a les teves mans”. És el salt de la fe, el de la confiança. Diu la carta al Hebreus que Jesús obrí el camí de la fe i el dugué a terme. Podem dir que va obrir el camí de la  fe perquè ell mateix el dugué a terme.

És aquesta fe de Jesús, aquesta confiança total amb el Pare la que venç la darrera i gran temptació de Jesús, de la humanitat, la nostra. La darrera i més gran temptació de Jesús (que és la nostra) és optar entre la fe i la desesperació. Entre Déu i el no-res. La fe de Jesús ens justifica i fonamenta la nostra fe. Ell ha passat al davant i ens invita a seguir-lo pel camí de la confiança. Ho llegim en la Primera carta de Pere: “Crist patí per nosaltres i us deixa un exemple perquè seguíssiu les seves petjades...injuriat, no responia insultant, maltractat no responia amb amenaces; sinó que es confiava a Aquell que judica justament” (1P 2,22-23). El Sermó de la Muntanya s’acompleix en la fe, en la confiança de Jesús.

Diu l’Evangeli que llavors s’esquinça el vel que tancava el santuari, a partir d’ara no hi ha res que impedeixi l’accés al santuari. No hi ha res que ens separi del Pare. Crist és l’accés, el camí. Crist com una gerra de perfum preuadíssim s’ha trencat i la seva olor sagrada omple la terra. 

JESÚS APRENGUÉ A DONAR-SE DEL TOT


Dilluns Sant, 25 de març de 2013
Is 42, 1-7/Sl 26/Jn 12, 1-11

Hi ha un text de la carta al Hebreus que té ressons de Setmana Santa i diu així: Ell, Jesús, durant la seva vida mortal s’adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i llàgrimes. Déu l’escoltà per la seva submissió. Així, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir i, arribat a la plenitud, s’ha convertit en font de salvació eterna per a tots els qui l’obeeixen (Heb 5, 7-9).

No es tracta ara de comentar aquests versets, només vull subratllar un tros, el següent: Així, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir. Per a l’autor de la carta als Hebreus el Fill de Déu és tan real, tan humà, que també va haver d’aprendre. En aquest cas què era això d’obeir i no per la via fàcil, sinó a través dels sofriments. JESÚS HA HAGUT D’APRENDRE A OBEIR.

M’ha vingut al cap aquest text, aquesta intuïció de l’autor d’Hebreus, quan llegia les lectures d’avui. I m’ha semblat trobar en l’Evangeli de Joan que acabem d’escoltar una altra intuïció: JESÚS TAMBÉ HA HAGUT D’APRENDRE A DONAR-SE I A DONAR-SE DEL TOT.

Joan ens posa en escena, una escena molt concreta: ens trobem a sis dies de la Pasqua. I Jesús visita els seus amics de Betània: Marta, Maria i Llàtzer. Diu el text que allà li oferiren un sopar. És enmig d’aquest sopar que es produeix una escena insòlita: Maria prengué una lliura de perfum preuadíssim de nard autèntic, ungí els peus de Jesús i els hi eixugà amb els cabells, i la casa –segueix dient– s’omplí de l’olor d’aquell perfum. L’amiga, la deixeble de Jesús, es fa serventa i es posa als peus de Jesús per ungir-los. Jesús, en la seva discussió amb Judes, que veu les coses d’un cantó més pràctic (vendre el perfum i quedar-se els diners amb l’excusa de donar-ho als pobres), intueix un signe de la seva sepultura.

Curiosament, però, abans de Pasqua, enmig d’un altre sopar, el que anomenem de la Institució de l’Eucaristia; on, justament, l’Evangelista Joan no hi fa referència explícita a aquesta (no es troben les paraules de la institució ni la famosa escena del pa i el vi que Jesús presenta als deixebles com al seu Cos i la seva Sang), Jesús també fa un acte insòlit, un acte que recorda el que Ell mateix va rebre de Maria de Betània: Jesús s’ajup, es treu el mantell, se cenyeix una tovallola i fa quelcom que només feien els servents, rentar els peus dels convidats a taula. JESÚS APRÈN A DONAR-SE FENT-SE SERVENT DELS ALTRES.

Si en aquests dies sants fem l’exercici de llegir l’Evangeli de Joan sencer, veurem que Jesús és Aquell que diu i fa allò que ha escoltat i vist fer al Pare. La lectura del profeta Isaïes que hem escoltat ja ens presenta un Déu que DÓNA, un Déu que PROVEEIX... Aquí teniu el meu servent... He posat en ell el meu Esperit perquè porti el dret a les nacions... Però sembla com si l’Evangelista tingués la intuïció que Jesús, enmig dels seus amics, ha après la lliçó de DONAR-SE de la seva amiga Maria de Betània. Per això, en la intimitat d’un sopar, Ell farà el signe més gran: Ell rentarà els peus dels Dotze. Ell serà el petit, Ell serà l’humil, Ell serà el servent, Ell serà el perfum que, un cop vessat, escamparà la fragància de la resurrecció, de la vida veritable arreu. Apresa la lliçó ara ens pot dir amb tota autoritat, com ho digué aquella nit en el Cenacle als Dotze: Us he donat exemple, perquè, tal i com jo us ho he fet, ho feu també vosaltres.

dissabte, 23 de març del 2013

A toc de trompeta o a cau d’orella? (Diumenge de Rams 2013)

Als humans ens encanta anunciar les coses a toc de trompeta, mostrant que la parafernàlia i l’exhibició, encara que siguin elegantíssimes, ens són quelcom inherent. Els creients no hi estem exempts. Les darreres setmanes la vanitat religiosa dels catòlics s’ha enlairat als núvols al constatar que hem absorbit continuadament l’atenció mediàtica amb un interès al que no estem habituats.

Aquesta manera de fer contrasta amb el tarannà diví que, com assenyala el profeta Isaïes, explica que Déu li parla a cau d’orella, és a dir, se li revela en la discreció, en el dolç pessigolleig d’uns mots pronunciats fregant l'oïda. Aquesta relació tan personal, íntima i vibrant amb Déu esdevé la força que empeny el profeta a suportar les agressions i les injúries, però no des del voluntarisme, o l’obediència submisa, o el fanatisme, sinó des de la vivència interior de saber-se embolcallat d’una proximitat divina que misteriosament dóna sentit a tot. Això el posiciona amb confiança davant l’existència, i li aporta un coratge i una determinació impensables.
Aquesta experiència explicada per Isaïes és equiparable a les vivències de Jesús entrant solemnement a Jerusalem, acompanyat veladament pel ressò de la veu del Pare parlant-li a cau d’orella. Jesús manifesta una humanitat a voltes trencadissa i una confiança incondicional en Déu en els esdeveniments de la seva passió i mort: quan es reuneix al Cenacle, quan prega a Getsemaní, quan és interrogat a la casa del gran sacerdot, quan és sentenciat a mort en el pretori, quan és vexat públicament camí del Calvari... Fins i tot quan és crucificat -seguint l’evangeli de Lluc- és capaç de dir: “Pare confio el meu alè a les vostres mans”.

Jesús no es manifesta com un heroi espectacular que ens deixa bocabadats, sinó com un creient de cap a peus, acostumat a escoltar la veu de Déu que li parla a frec d’orella. És aquí on rau la seva grandesa, és aquí on hi ha el secret de la seva integritat, és aquí on trobem l’exemple a seguir, és d’aquí on traurem les forces quan ens flaquegin els genolls. A tots ens encanta la celebració del diumenge de Rams, tot ens afegim a l’entrada solemne, messiànica, triomfal de Jesús a Jerusalem, però a Getsemaní, quan venen mal dades, toquem el dos o reaccionem amb violència, tal i com feren els seus deixebles més íntims.

Avui és Diumenge de Rams, comencem la Setmana Santa brandant palmes i encara cofois de contemplar imatges d’un trobament eclesial històric, però no oblidem que la diada d’avui també s’anomena Diumenge de la passió del Senyor.  Ens mantindrem en el nostre lloc quan les lloances esdevinguin crítiques? quan els reconeixements es converteixin en acusacions? quan els aplaudiments esdevinguin retrets? quan les expectatives es tornin desencant?

EL SENYOR ÉS EL MEU PASTOR...


Dilluns V de Quaresma, 18 de març de 2013
Dn 13, 1-9.15-17.19-30.33-62/Sl 22/Jn 8, 12-10

El Senyor és el meu pastor, no em manca res,
em fa descansar en prats deliciosos;
em mena al repòs vora l’aigua,
i allí em retorna.

Perquè Vós sabeu procurar al meu cor tot el que necessito, el que és bo, el que em convé (que no sempre coincideix amb el que desitjo superficialment, portat potser per un primer impuls irreflexiu), el que de veritat pot saciar el meu desig més pregon, la meva profunda set d’infinit.

Em guia pels camins segurs
per l’amor del seu nom.

Sí, em costa de reconèixer-ho, però només els vostres camins són segurs i hi puc confiar perquè Vós mateix us hi jugueu la paraula, us hi jugueu el prestigi, hi poseu per penyora el vostre Sant Nom.

Ni quan passo per barrancs tenebrosos
no tinc por de res,
perquè us tinc vora meu...

I sé, mal que em pesi, mal que no ho vulgui acceptar dins d’una societat on prima la bellesa, els diners, el que es té, la vida protegida enmig de falsos coixins... que hi hauran barrancs tenebrosos per on hauré de passar: limitacions, vellesa, malaltia, atur... però estic cert que no fallareu, que la vostra Presència no em serà presa, sinó que encara serà més segura i fonda, ni que no en sigui prou conscient, fins i tot quan en dubti...

... la vostra vara de pastor
m’asserena i em conforta.

Perquè Vós, i no un altre, sereu el meu Pare, el meu germà, el meu amic, el meu defensor, el meu protector, la meva pau i la meva joia.

Davant meu pareu taula vós mateix,

Pareu davant meu, aquest vespre i cada dia, la Taula de la vostra Paraula i la Taula de l’Eucaristia, veniu pobre i humil, ben present, per fer-vos proper, per convertir-vos en aliment i donar-me les forces que necessito, el pa que necessito, per a cada dia i em doneu germans.

i els enemics ho veuen... i tremolen, perquè no poden fer res per impedir-ho. En  aquest món on encara hi ha massa guerres i persecucions la vostra victòria és palesa, la vostra vida una font que no para de brollar.

... m’heu ungit el cap amb perfums,
ompliu a vessar la meva copa.

Perquè m’heu segellat amb el vostre Esperit Sant des del Baptisme i m’heu donat la millor feina que un pugui tenir: ser sacerdot, profeta i rei per a proclamar la vostra bonesa, la vostra fidelitat, el vostre amor a qui ho vulgui escoltar.

Oh sí! La vostra bondat i el vostre amor
m’acompanyen tota la vida,
i viuré anys i més anys
a la casa del Senyor.

Perquè el que Vós prometeu, Senyor, no és flor d’un dia, sinó comunió profunda, companyia fidel, per a tota la vida, ja aquí i quan esclati amb força el vostre Regne.

diumenge, 17 de març del 2013

TAMPOC JO NO ET CONDEMNO...


Diumenge V de Quaresma, 17 de març de 2013
Is 43, 16-21/Sl 125/Fl 3, 8-14/Jn 8, 1-11

Hem pregat al començament de la nostra celebració: Us demanem, Senyor, la gràcia de progressar contínuament en aquella caritat, per la qual el vostre Fill va estimar tant el món, que es va entregar a la mort.

Em crida l’atenció aquesta idea de progrés que no ens és gens estranya. Aquesta idea de progrés fa temps que hi és en el nucli de la nostra societat des de fa ben bé un parell de segles. Progrés en el sentit de millora en l’adquisició de drets i llibertats, en millores pel que fa a la salut, a l’educació, al lloc de la dona en la societat, en el que s’ha donat a dir l’estat del benestar. Tot això són avenços que sovint ha costat molt d’aconseguir-los, tot i que ara alguns d’ells sembla que  reculen i s’estan esvaint (com ara un treball digne, una vivenda digna...).

Però avui descobrim que també la idea de progrés es troba al bell mig de la nostra fe, de la vida cristiana. Ho hem escoltat en sant Pau: El meu desig és conèixer Crist i experimentar el poder de la seva resurrecció, compartir la seva passió i configurar-me a la seva mort, per poder arribar finalment a ressuscitar d’entre els morts. I descobrim que aquesta idea de progrés en la vida cristiana té a veure, segons diu sant Pau, en un anar-se semblant més a Jesús, en anar configurant la nostra vida a la seva, com ho féu sant Pau, com ho féu sant Francesc: estimant, perdonant, actuant, pregant com Jesús estimava, perdonava, actuava, pregava... La vida cristiana no contempla mai una aturada, pot contemplar, això sí, una reculada, un o més ensopecs en el camí (el que anomenem pecats), però la vida cristiana és una vida sempre en tensió cap endavant, cap a una fita que és Crist mateix, arribar-lo a conèixer, que és arribar-lo a estimar de debò.

Però la nostra pregària del principi també ens proposa un progrés ben concret: progressar contínuament en la caritat, no una caritat qualsevol, diguem-ne, d’almoina; sinó una caritat que té per model la donació que féu Crist, qui donà la seva vida per nosaltres. Aquella caritat que veiem avui concretada en l’Evangeli. Jesús no es deixa manipular per aquells que presenten la dona sorpresa en el moment, diuen, de cometre adulteri. Un es demana on és l’home que també havia d’estar amb ella en el mateix moment per a poder cometre l’adulteri plegats i, per tant, tan culpable i tan mereixedor de ser lapidat com ella. Jesús assenyala la realitat: tots som pecadors, tots, d’una manera o una altra, blancs possibles de l’escarni, de la maledicència dels altres. Davant Déu, a més, ningú no pot amagar el seu egoisme, qui és i què fa realment. Jesús, però, és Aquell que, donada la sentència (Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres), és capaç d’adreçar-se a la dona i dir-li: Ningú no t’ha condemnat? Tampoc jo no et condemno. Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més. Un detall que se’ns escapa sovint: Jesús no condemna la dona, però tampoc no ha condemnat els acusadors immisericordiosos que volien lapidar-la, els deixa anar amb l’esperança que reflexionin i es converteixin. Perquè Déu, certament, no vol la mort del pecador, sinó que es converteixi i que visqui, que visqui amb Déu i que sàpiga aprendre de Déu mateix aquest perdó que vol abraçar tothom, que vol donar a tothom una nova oportunitat.

Això és Quaresma: recordar que el nostre Déu ens ofereix sempre l’oportunitat de tornar a Ell, de progressar en els seus camins, perquè ens estima com ningú mai no ho farà.

INDIVIDUS O PERSONES...


Dimarts, 12 de març de 2013
Ez 47, 1-9.12/Sl 45/Jn 5, 1-3.5-16

Ahir vaig anar al dentista. Res d’especial d’una visita com totes les altres. Sols que em va sorprendre l’animada conversa entre la noia que fa de recepcionista i una de les pacients. Parlaven de les revistes aquelles que s’anomenen del cor i dels programes de TV del tipus cotilleos. La conversa s’animà perquè totes dues van arribar a l’acord en un punt: que les revistes i els programes de cotilleos ja no eren el que havien estat fa uns anys. Deien que abans sí que eren cotilleos: perquè obrien les revistes o veien la TV i s’assabentaven que fulanet s’havia casat amb la princesa tal o que fulaneta, actriu, s’havia quedat embarassada de no sé quin artista. Totes dues se sentien consternades i fins i tot fartes de revistes i programes que semblaven dedicar-se més aviat a destapar escàndols i adulteris que no ha parlar dels cotilleos de tota la vida.

Fins i tot avui jo estava d’acord amb elles pel que fa a les notícies als nostres diaris. Perquè avui per avui sembla que les notícies que fan furor són si la Camacho ha canviat la seva escorta de mossos per policies nacionals o les travesses per a veure si el proper papa serà blanc, negre, del nord o del sud. I un també té la sensació que s’està caient en una banalització de tot plegat. A mi, personalment, m’importa saber més aviat què passa que no ens en sortim d’aquesta crisi, què passa que els joves no troben feina, què passa que les famílies no s’aguanten i es trenquen.

Pensant en tot això arribava a llegir l’evangeli d’avui i em sorprenia un Jesús que va, com diuen en castellà al grano davant les situacions. Un Jesús que veu el paralític i li pregunta (tot i que ens pot sonar a broma): Et vols posar bo? I sorprèn que el paralític,  com un podia esperar, no li digui ras i curt: I tant! Sinó que li faci tot un seguit d’explicacions. En aquesta pregunta i en aquesta resposta sovint m’hi veig jo mateix donant voltes a tot tipus d’excuses, potser fins i tot justificant-les, quan el que cal és un clar: SÍ, HO VULL. Contagiats potser nosaltres mateixos de tanta banalitat, intentem anar fent el viu-viu, intentant sobreviure com podem, mentre Jesús ens crida pel nom, ens desperta dels nostres somnis i ens fa la pregunta del milió de dòlars: Et vols posar bo? SÍ o NO? Perquè sap que està en joc una vida viscuda de veritat i no un succedani.

Aquesta tarda ha començat oficialment el conclave a Roma. Avui, demà, esperem que ben aviat, també Jesús (així ho creiem els cristians), d’una altra manera, cridarà per nom a una persona com nosaltres, amb virtuts i limitacions, per a què porti la responsabilitat pastoral de l’Església universal. A través d’aquesta crida personal que Déu fa a cadascú de nosaltres, respectant i acollint el que som, Déu fa créixer i construeix el seu poble. Mentre la societat està formada d’individus, on sol imperar el “yo-mi-me-para mí-conmigo” que deia una jefa meva, on sembla que s’ensenyi a viure per a un mateix al marge del diferent o de l’improductiu; l’Església està formada per persones, on impera (o hauria d’anar imperant cada cop més) el “nosaltres” com ens recordava fra Jacint en el sermó del passat diumenge, on impera acollir la diversitat i la diferència, la realitat i la limitació. Que el Senyor ens doni un sant Pastor i que nosaltres en aquesta Quaresma sapiguem posar-nos en les mans d’aquest Jesús que ens vol guarir.

divendres, 15 de març del 2013

El silenci peculiar del Xabbat (Cròniques jerosolimitanes 30)

És agradabilíssim assaborir un Xabbat en la zona jueva de Jerusalem. La calma és completa i el silenci que es percep és molt singular.
 
No és el silenci que hi ha dalt d’una muntanya, majestuós i enervant.
No és el silenci de la pregària, concentrat i íntim.
No és el silenci d’un cementiri, agredolç i nostàlgic.
No és el silenci del mar, immens i melangiós.
No és el silenci del desert, aclaparador i desafiant.
No és el silenci de la nit, tranquil i relaxant.

El silenci del Xabbat és un silenci ambiental, natural, global; és un silenci declaradament religiós, místic, que ho impregna tot d’una suavitat perceptible pels sentits. Et sents rodejat d’un benestar càlid, dolç, amable. La veu i els gestos abaixen instintivament i respectuosament el to i la força. L’harmonia de l’univers sembla palpable, accessible, evident en aquesta jornada. És un dia destinat a badar.

dijous, 14 de març del 2013

DEL JO AL NOSALTRES


Quan tenia 14 anys solia haver amb el meu pare, a més de les discussions típiques de l’edat, unes converses força animades sobre Déu, el món i la mort. En una d’aquestes converses li vaig comunicar el que ell ja intuïa feia temps: jo volia ser frare, volia ser sacerdot. Certament no li agradà gens aquest meu desig i, als pocs dies, em regalà un llibre, lògicament, per dissuadir-me. Es tractava d’un llibre titulat “Així parlava Zaratrustra”. Era d’un pensador del segle XIX (1844-1900): F. Nietzsche. Al meu pare li agradava més Schopenhauer, però em regalà aquest llibre de Nietzsche perquè era molt més clar i contundent. Aquest llibre m’ha acompanyat sempre, encara el tinc a la meva cel·la.

A les primeres pàgines del llibre ja s’anuncia el seu gran pressupòsit del qual se segueix tota la resta: “Déu ha mort” i, tot seguit, la primera afirmació és totalment lògica amb aquest principi: “L’home és quelcom que ha de ser superat; jo us anuncio el Superhome... tots els éssers fins ara han portat a terme quelcom superior a ells mateixos”. Déu ha mort, l’home també.

Havent mort Déu en el cor dels homes, ser home és insuportable, s’ha de cercar un substitut. S’ha de superar. El mateix autor té un llibre que titula: “Humà, massa humà”.

La recerca d’aquest superhome sense Déu ha estat el gran anhel i motor del nostre temps. I no sols de filòsofs i pensadors i de les ideologies que han mogut el món, sinó de la gent normal i de cada dia. Qui ocupa el lloc que té Déu? Com omplo el que Déu omplia?

Això es podria dir de quasi tota la història de la Humanitat. El que és propi del nostre temps és aquest viure, com vivim ara, partint d’entrada com si fos evident i indiscutible la inexistència de Déu, la seva no intervenció en el món, la seva irrealitat i la irrellevància d’aquesta preocupació. Això fa insuportable el desig d’eternitat i el neguit de topar-se amb els propis límits, sobretot el dolor i la mort. Són impressionants, en aquest sentit, les darreres paraules d’Hugo Chávez: “No quiero morir, no me dejéis morir”.

Aquesta no acceptació dels límits de l’ésser humà, de l’ésser humà tal i com és, ha portat a la recerca d’aquest no-home, d’aquest superhome que ha omplert de dolor el segle XX. Ara, quan ja no es parla d’ideologies, també continua aquesta recerca del ser home més enllà dels propis límits, en el dopatge cercant trencar tots els rècords, en la imatge perfecta del propi cos, en l’eterna joventut i en l’acumulació irracional de béns que engendra pobresa, atur i injustícia. Per què necessita algú per viure 33 milions d’euros? És el desig d’anar més enllà del que és humà engendrant dolor i misèria. Fer morir Déu és una constant en la vida dels homes i dones de tots els temps, però és ara que ho hem dit i explicitat.

En la paràbola de Jesús llegim: “El fill més jove digué al pare: “Pare, dóna’m la part d’herència que em toca”.” El que el fill petit demana és la mort del pare. No es pot cobrar una herència sense la mort del testador. El fill petit volia la mort del pare i del que el Pare significava: la mort de Déu. De fet és el que també estava esperant el fill gran per poder gaudir no sols d’un cabrit per menjar amb els seus amics, sinó per apropiar-se de tot sense el pare i sense el germà que ara tornava a fer nosa. Malgrat tot, el que uneix els germans és el pare.
El Pare, Déu, no és un obstacle per als fills, per a l’ésser humà, sinó tot el contrari: és la seva possibilitat de ser, i de ser homes i no superhomes. És la condició de possibilitat de ser germans. El que fa digne l’home és Déu. En Déu se sacia la nostra fam de ser, de viure, d’anar més enllà de tot desig. Ho diu el Pare al fill gran, com una constatació, com una promesa, com un oferiment: “Fill, tu sempre estàs amb mi i tot el que tinc és teu” és el que repetirà sant Pau en la seva primera carta als de Corint: “Tot és vostre: Pau, Apol·ló,  Quefes, el món, la vida, la mort, el present, el futur. Tot és vostre, però vosaltres sou de Crist i Crist de Déu”. Però tot això no és meu simplement, sinó nostre; per això continua dient el Pare al fill gran: “Però hem d’alegrar-nos i fer festa, perquè AQUEST GERMÀ TEU que ja donàvem per mort ha tornat viu, ja donàvem per perdut i l’hem retrobat”. El Pare no diu simplement “el meu fill”, sinó “el teu germà” i, amb ell, el convida a seure a taula. Aquest és el gran desafiament on l’home se supera i va més enllà d’ell mateix, no per ser un superhome sinó per divinitzar-se, per ser segons la imatge de Déu. Déu s’ha fet un de nosaltres en “Aquell home que acull els pecadors i menja amb ells”.
Afirmar: “Déu no ha mort, Déu viu!” vol dir, primer, que l’home és el que ha de ser, ja que és Déu qui l’ha fet així, no ha de cercar ser un superhome per ser feliç. Segon, vol dir que Déu s’erigeix en garant d’aquesta felicitat i n’és la font i l’origen, no estem abocats necessàriament al no-res ni a l’absurd. I, tercer, vol dir que el gran desafiament no és esdevenir superhome, sinó esdevenir germà. Passar del jo al nosaltres. I això només ho pot fer Déu en i amb nosaltres.
  

FRUSTRAT O FRACASSAT?


Un escriptor de Girona diu que entre nosaltres és millor, més acceptat, ser un frustrat que ser un fracassat. I ell fa una crida a canviar aquesta visió.

No és el mateix ser un fracassat que un frustrat. Un fracassat és algú que ha intentat fer alguna cosa i no ho ha aconseguit. Ho ha intentat, molt o poc, però ho ha intentat. En canvi, un frustrat és algú que, d’entrada, no ho ha intentat. Volia, però no s’ha mogut, per la causa que sigui, pròpia o de fora, amb raó o sense, però no ho ha intentat.

Entre nosaltres, segons aquest escriptor, algú que fracassa és escarnit; en canvi, algú que no ho intenta, per la raó que sigui, i se sent frustrat, és compadit.

No es tracta de jutjar ningú, ni de veure si té raó o no, el que cal és no tenir por al fracàs i fer com diu aquest escriptor: “Liderar la pròpia vida”. Val més fracassar, però haver-ho intentat, que no intentar-ho i ser un frustrat.

Jesús a l’Evangeli ens esperona a la conversió, al canvi, a moure’ns, a intentar-ho, a no quedar-nos en especulacions de qui és més culpable o no: “Us penseu que aquells sobre els qui va caure la torre de Siloè eren més culpables que tots els altres habitants de Jerusalem? Us asseguro que no. Però si no us convertiu, tots acabareu igual”.

La conversió no és un simple producte del voluntarisme. Cal cavar la terra, femar-la, regar-la, treballar-la, com diu l’Evangeli d’avui. La conversió és un fruit, no un simple producte mecànicament produït.

En aquest sentit, Pau ens proposa una alternativa ben clara: o quedar-se en elucubracions i “murmuracions” o “aprendre la lliçó de la història” d’Israel. La història d’Israel és la nostra història, la meva. Diu Pau: “Tot això va ser escrit per advertir-nos a nosaltres”.

Escoltar la Paraula, fer-se pròpia la història d’Israel, és cavar la terra, femar-la, regar-la. Aquesta Paraula té el poder de salvar-nos si, com Moisès, en apropar-nos a ella ens descalcem, ja que és terra sagrada. Aquesta Paraula té el poder de salvar-nos si la deixem que es dirigeixi a mi i em cridi pel meu nom, com a Moisès. Si, com Moisès, ens deixem atreure pel foc encès de la Paraula, que ens interroga, que ens fascina. En definitiva: llegir la Paraula amb el convenciment que Moisès sóc jo, tu, cadascú de nosaltres.

Llavors sentirem com Déu, que coneix els sofriments i escolta el clam que els opressors arrenquen als fills del seu poble (i avui són molts els clams que a Ell arriben!!!), ressonarà amb força aquest clam en les nostres oïdes, en els nostres cors.
I així el Senyor ens podrà enviar, com a Moisès, a alliberar, a consolar, a obrir camins d’esperança. Assumint que Moisès és un fracassat que va intentar alliberar el seu poble sol i va haver de fugir per por al Faraó, i que sols ho podrà fer eficaçment amb l’ajut de Déu.

Moisès, però, no va frustrar la crida de Déu, no va ser un frustrat, no va negar l’anhel més profund del seu cor. Certament que nosaltres podem frustrar l’anhel de Déu, la crida que Ell ens adreça que, en definitiva, és el nostre anhel més pregon. Aquest serà el gran fracàs. Però, si acollim la seva crida, podem fer fracassar el que nosaltres pensem que són els plans de Déu. És bastant possible que passi això, perquè les nostres mires no són les seves; però, si no frustrem la vocació que Déu ens adreça, qualsevol fracàs serà camí d’esperança, perquè serà participació en la creu de Crist. Participar en la creu de Crist és participar del seu triomf, triomf que engoleix tot fracàs en el seguiment de la seva crida.

Perquè Déu no ens crida a liderar la pròpia vida, sinó que és Ell, el Crist, el motor, el guia de la nostra vida. Ell obre el camí.

Ell que és el qui era, el qui és, el qui serà sempre amb nosaltres. Cal descalçar-se, cal escoltar, deixar-se convertir, deixar-se fascinar.

  

dimarts, 12 de març del 2013

La casa del fill petit

La setmana passada vaig saber d'una conversa que em va sorprendre. Una noia jove, que havia fet la catequesi al convent, demanava com a regal d'aniversari alguna cosa per portar penjada al coll. Quan li van oferir de regalar-li una creu, va saltar d'una manera contundent: "Una creu, no, que està a l'església! I els de l'església són dolents, que van fer la Inquisició!" La noia deia que contra Jesús no tenia res, que fins i tot hi creia, però que de l'Església no en volia saber res.

Fins ara havia pensat sempre que la gent s'allunyava de l'església perquè pensaven que el concepte de Déu era una cosa antiquada, o perquè optaven pel materialisme i creure només en el que és evident per als sentits. El comentari d'aquesta noia em va fer veure una cosa que potser no m'esperava: que la gent s'allunya de l'Església perquè ens veuen dolents.

El més sorprenent de tot és que, potser, si haguéssim preguntat al Papa Benet sobre aquest mateix tema, en part hauria donat la raó a aquesta noia. Ell deia: "El pitjor enemic de l'Església són els seus propis pecats". Durant tots aquests anys del seu pontificat, davant dels pecats de l'Església, sempre ha donat exemple de transparència, humilitat, penediment, esperit de conversió. Per dir-ho d'alguna manera, jugant amb la paràbola del Fill Pròdig que hem llegit avui, ha estat un Papa "fill petit", que s'ha posat al davant d'una Església que sempre està fent el camí de retorn a casa. Com el fill petit quan torna a casa, va començar de Papa presentant-se com un "humil treballador", i cap a aquest sentiment ens ha volgut guiar amb tot el seu exemple.
Ara bé, potser el Papa Benet li hauria dit també a aquesta noia que no havia acabat d'entendre Jesús. L'entenien millor els fariseus, que el criticaven per seure a taula amb els publicans i els altres pecadors. Ella voldria un Jesús separat de l'Església, que es relacionés només amb els "bons" (entre els quals sembla que ella, com el fill gran de la paràbola, s'inclou). Però Jesús segueix obstinat en seure amb els pecadors, nosaltres. Els qui tenim l'experiència d'haver-nos sentit lluny de Déu i d'haver-nos-hi reconciliat tantes vegades, no podem deixar de sentir-nos profundament identificats amb la potent imatge d'aquest fill que acaba envejant els porcs per les garrofes que mengen. Sabem què significa una vida sense Déu, i per això ens hi acostem amb humilitat, amb penediment, amb desig de canvi.
A l'Eucaristia, el Pare ens rep a casa seva altra vegada i organitza una festa per a nosaltres. Rebuts per la seva abraçada en el Baptisme, calçats, vestits i adonats amb el seu anell per la Penitència, entrem en aquesta festa en la qual el germà gran, Jesús, ja no ens mira amb desconfiança, sinó que s'ofereix ell mateix com a banquet. Descobrim així que l'Església és la casa del fill petit, i, per tant, el lloc de tots nosaltres, els qui sabem com som i enyorem tan sovint l'amor del Pare que havíem abandonat.
(Homilia en el IV diumenge de Quaresma C, 10 de març de 2013)

diumenge, 10 de març del 2013

AMBAIXADORS DE LA RECONCILIACIÓ


Diumenge IV de Quaresma, 
10 de març de 2013
Js 5, 9a.10-12/Sl 33/2 Co 5, 17-21/Lc 15, 1-3.11-32
  
No sé si encara fan un anunci per TV, penso que era d’una marca de cafè, que estimulava la compra del seu producte assegurant que a un podia torcar-li un sou vitalici, per a tota la vida.

En els temps que corren això de tenir un sou vitalici no és una mala cosa, així que imagino que encara deuen fer aquest tipus d’anuncis prometent, com sempre, diners sense cap esforç (tot i que hi ha l’esforç d'escurar-se la butxaca!!!).

M’han vingut aquests pensaments aquest matí mentre llegia, especialment, la segona lectura d’avui, la de Pau als Corintis. I he pensat que aquí tenim un càrrec vitalici, més encara, tota una carrera a fer en la nostra vida: càrrec d’ambaixadors, ni més ni menys!

Ja sabeu quina és la tasca d’un ambaixador, la de representar el seu govern en un país estranger i esdevenir protectors dels interessos dels seus ciutadans quan aquests interessos poden ser posats en qüestió o poden perillar. Quan un ambaixador pren possessió del seu càrrec ha de presentar les seves credencials davant de l’autoritat competent del país on va a fer d’ambaixador.

L’Evangeli, penso, avui ens dóna una imatge clara d’Aquell a qui nosaltres representem davant el món, la seva manera de fer, el seu Esperit, que esdevenen les nostres credencials davant la gent que tenim al nostre voltant, els nostres veïns, els nostres companys de feina, els nostres companys d’escola. És un tros de l’Evangeli tan bonic i tan profund que no en parlaré massa per no espatllar-lo amb les meves paraules. Més aviat us recomano que, tornats a casa, agafeu un exemplar del Nou Testament, aneu a l’Evangeli de Lluc (el tercer dels quatre) i llegiu poc a poc tot el capítol 15. Veureu quina mena de Déu tenim, començant per presentar-se com a Pare i com Aquell que com el pare de la paràbola, surt cada dia al camí per a veure si veu tornar el seu fill extraviat i, quan aquest torna, abans que aquest li digui res, es llança als seus braços i el besa, demostrant així que en Déu el primer que trobem no és una tibada d’orelles, sinó una abraçada plena de comprensió que ens convida a recomençar de bell nou amb Ell. Aquest és el nostre Déu, el Déu de qui parla Jesús. I penso que a Jesús ens el podem creure, que té prou autoritat, com per mostrar-nos qui és i com és veritablement Déu.

D’Aquest Déu, diu Pau, som ambaixadors i agents de reconciliació. En aquest temps de Quaresma som convidats, primer de tot, a tornar com el fill pròdig de la paràbola, reconeixent que ens hem allunyat molt de la seva voluntat o veure que podem ser com el fill gran que, amb la seva actitud, demostra que mai no s’ha sentit fill del seu pare, sinó un robot que feia el que tocava, de la qual cosa també cal convertir-se. Tornats a Déu, abraçats i perdonats, podrem recollir les nostres credencials i començar a viure com a fills autèntics d’aquest Pare, portant també, arreu i sempre, una paraula i un gest de reconciliació, de perdó, de comunió, de solidaritat.

dissabte, 9 de març del 2013

EL MISTERI DE LA NOSTRA VIDA...

Divendres III de Quaresma, 8 de març de 2013
Os 14, 2-10/Sl 80/Mc 12, 28b-34

Avui ha vingut a les meves mans aquesta frase de Sant Gregori el Gran, papa que morí l’any 604: Cadascú ha de manifestar als altres, de la manera que pugui, el misteri de la nostra vida.

Em demanava, primer de tot, si som capaços de contemplar la nostra vida com a “misteri”. No parlo en el sentit d’una “vida misteriosa”, perquè això més aviat ens portaria o seria quasi sinònim de què portem una “doble vida” o una vida amagada, sinó contemplar la nostra vida com a quelcom que, en si mateixa, és misteri, quelcom profund i ric, difícil d’expressar amb poques ratlles, de vegades més fàcil d’intuir en l’altre que en mi mateix i, potser per això precisament, quelcom que, per la seva profunditat i la seva particularitat, no pot ser mai compresa sense posar-se en la pell de l’altre, acollint tot el que ha viscut, el que ha patit, els seus encerts i limitacions, per a no caure en fàcils judicis sobre el proïsme.

Com la frase venia sola, sense donar el context des d’on era dita, he fet càbales sobre a quin misteri s’estava referint sant Gregori i he pensat que s’estava referint a la nostra vida cristiana i, per tant, a allò mateix que la fonamenta. Ara bé, quin és aquest misteri?

A la llum de les lectures d’avui diria que el misteri és Déu mateix, un Déu que ens sorprèn perquè no és el Déu que nosaltres probablement ens construiríem. En el profeta Osees, al menys, ens sorprèn un Déu que crida al penediment, que crida a tornar a Ell al poble que ha pecat, al poble que li ha donat l’esquena. Lluny de ser un Déu venjatiu, apareix com un Déu que fins i tot facilita a aquells que l’han traït les paraules que han de fer moure les seves entranyes per perdonar-los del tot: Presenta com una ofrena el teu penediment, torna al Senyor i digues-li: “Perdoneu-nos les culpes, i accepteu el bon desig...”. Un Déu capaç d’acollir fins i tot el bon desig per poc que sigui capaç d’expressar una veritable intenció de tornar a Ell. Un Déu que es presenta amb aquestes credencials: Jo seré el seu metge... els estimaré ni que no s’ho mereixin... ja no sóc rigorós... jo els responc i els guio... Aquest és el nostre Déu!!!

Quan a Jesús, ho hem vist a l’Evangeli, li demanen quin és el primer manament (amb aquesta mania que tenim tots els humans de voler-ho reduir tot a la mínima expressió per tal de fer el mínim esforç i tenir les coses clares), respon breument i concisament: ESCOLTA I ESTIMA. Escolta, perquè no podem saber quina és la voluntat de Déu si no ens parem a escoltar-la, i estima. I estima no sols Déu, sinó també l’home i la dona que la vida va fent creuar en el nostre camí. Estimant desinteressadament, estimant com Déu ens ha estimat primer, com Jesús ho demostrà a l’Arbre de la Creu, complirem la màxima de Sant Gregori el Gran, estarem manifestant als altres, a la nostra manera, amb el nostre tarannà que és únic i irrepetible, el misteri de la nostra vida, el Déu que fonamenta i unifica la nostra vida, que la omple de sentit i d’esperança i, aleshores, sense adonar-nos, haurem esdevingut agents d’una nova evangelització basada en l’exemple i no la imposició.

diumenge, 3 de març del 2013

LA PARÀBOLA DE LA FIGUERA


Diumenge III de Quaresma, 3 de març de 2013
Ex 3, 1-8a.13-15/Sl 102/1 Co 10, 1-6.10-12/Lc 13, 1-9

Si no us convertiu, tots acabareu igual. Aquestes paraules de Jesús que avui acabem d’escoltar sonen a amenaça. I, en certa manera, ho són. Però, com tota paraula de Jesús ens hem de demanar perquè és dita, què cerca, especialment si aquesta paraula, com la d’avui, pot sonar provocadora o ens escandalitza.

Arriben a oïdes de Jesús dos casos ben sonats, d’aquells que ara ja no ocuparien les primeres pàgines dels nostres diaris perquè estan més ocupats per altres coses més escandaloses que ara no vénen al cas. Un és el cas d’aquests galileus la sang dels quals Pilat barreja amb la sang dels mateixos sacrificis que anaven a presentar (tot un sacrilegi i una provocació de part del governador romà per dir que no estava per bromes a l’hora de donar càstigs exemplars); l’altre, el cas dels divuit homes de Jerusalem morts quan cau damunt d’ells la torre de Siloè. En temps de Jesús aquestes coses (com la mateixa malaltia, especialment si era la lepra) tenien només un punt de vista en la societat: “Alguna de ben grossa deuen haver fet aquests que Déu els hagi castigats així”.

Aquest pensament avui ens sembla ridícul... però de veritat estem lliures de fer judicis gratuïts? Fa cosa de 10 anys, o potser ja més, aparegué la notícia d’una malaltia nova: la SIDA. I ben aviat es va difondre quins eren els col·lectius que tenien més rics per contraure aquesta malaltia: drogoaddictes i homosexuals. Amb la mateixa rapidesa van aparèixer veus que deien que era una plaga, un càstig enviat per Déu per condemnar els abusos i la vida llicenciosa d’aquests col·lectius... I quan un nen o una nena eren declarats seropositius no van faltar pares que es negaven a portar els seus fills a l’escola per por al contagi. Quan temps fa d’això? Ja veieu que no parlem de fa dos segles, sinó d’escassos 10 o 15 anys com a molt estirar.

És en aquest cas la paraula de Jesús apareix provocativa i escandalosa per dir-nos que de pecadors ho som tots que, com diu amb saviesa la meva mare: “qui no té un all, té un ceba”. Jesús diu als seus contemporanis: no jutgeu, perquè no es pot assenyalar gratuïtament i alegrement a l’altre, tots estem en perill que la nostra vida no tingui sentit, que la nostra vida es perdi, que la nostra vida sigui buida.

Però Jesús no els deixa i no ens vol deixar tampoc a nosaltres decaiguts, angoixats, ni acomplexats, sense remei. Jesús continua el relat explicant-los (explicant-nos) una paràbola. Certament una paràbola inquietant, la de la figuera que no dóna fruit, perquè en l’imaginari popular (ja arrelat en els profetes) la figuera és símbol del poble d’Israel. La figuera NO ESTÀ DONANT FRUIT. Està ocupant un tros de terra que podria aprofitar-se per alguna cosa millor. I l’amo de la vinya està pensant en fer net. Però el servent té una proposta a fer: Senyor, deixeu-la encara aquest any. Cavaré la terra i la femaré, a veure si fa fruit d’ara endavant... Jesús és aquest servent que ha vingut enmig del seu poble per fer aquesta feina: anunciar qui és Déu, com és Déu, què demana Déu... donar una nova oportunitat al poble per a què es converteixi i canviï la seva relació amb l’amo de la vinya, que és el Pare de cel.

També nosaltres, en aquest temps de Quaresma, som convidats per Jesús a donar fruit, a no ser improductius pel que fa a tot allò que diem que som i que ens costa tant de posar en pràctica. Així es revela la paciència i l’amor de Déu envers nosaltres, que no vol que ens perdem, sinó que vol que donem fruit i gaudim de plena comunió amb Ell.