Als humans ens
encanta anunciar les coses a toc de trompeta, mostrant que la parafernàlia i l’exhibició,
encara que siguin elegantíssimes, ens són quelcom inherent. Els creients no hi estem
exempts. Les darreres setmanes la vanitat religiosa dels catòlics s’ha enlairat
als núvols al constatar que hem absorbit continuadament l’atenció mediàtica amb
un interès al que no estem habituats.
Aquesta manera
de fer contrasta amb el tarannà diví que, com assenyala el profeta Isaïes, explica
que Déu li parla a cau d’orella, és a dir, se li revela en la discreció, en el
dolç pessigolleig d’uns mots pronunciats fregant l'oïda. Aquesta relació tan
personal, íntima i vibrant amb Déu esdevé la força que empeny el profeta a
suportar les agressions i les injúries, però no des del voluntarisme, o l’obediència
submisa, o el fanatisme, sinó des de la vivència interior de saber-se
embolcallat d’una proximitat divina que misteriosament dóna sentit a tot. Això
el posiciona amb confiança davant l’existència, i li aporta un coratge i una
determinació impensables.
Aquesta
experiència explicada per Isaïes és equiparable a les vivències de Jesús
entrant solemnement a Jerusalem, acompanyat veladament pel ressò de la veu del
Pare parlant-li a cau d’orella. Jesús manifesta una humanitat a voltes trencadissa
i una confiança incondicional en Déu en els esdeveniments de la seva passió i
mort: quan es reuneix al Cenacle, quan prega a Getsemaní, quan és interrogat a
la casa del gran sacerdot, quan és sentenciat a mort en el pretori, quan és
vexat públicament camí del Calvari... Fins i tot quan és crucificat -seguint l’evangeli
de Lluc- és capaç de dir: “Pare confio
el meu alè a les vostres mans”.
Jesús no es manifesta com un heroi espectacular que ens deixa bocabadats, sinó com un creient de cap a peus, acostumat a escoltar la veu de Déu que li parla a frec d’orella. És aquí on rau la seva grandesa, és aquí on hi ha el secret de la seva integritat, és aquí on trobem l’exemple a seguir, és d’aquí on traurem les forces quan ens flaquegin els genolls. A tots ens encanta la celebració del diumenge de Rams, tot ens afegim a l’entrada solemne, messiànica, triomfal de Jesús a Jerusalem, però a Getsemaní, quan venen mal dades, toquem el dos o reaccionem amb violència, tal i com feren els seus deixebles més íntims.
Avui és Diumenge de Rams, comencem la Setmana Santa brandant palmes i encara cofois de contemplar imatges d’un trobament eclesial històric, però no oblidem que la diada d’avui també s’anomena Diumenge de la passió del Senyor. Ens mantindrem en el nostre lloc quan les lloances esdevinguin crítiques? quan els reconeixements es converteixin en acusacions? quan els aplaudiments esdevinguin retrets? quan les expectatives es tornin desencant?
Jesús no es manifesta com un heroi espectacular que ens deixa bocabadats, sinó com un creient de cap a peus, acostumat a escoltar la veu de Déu que li parla a frec d’orella. És aquí on rau la seva grandesa, és aquí on hi ha el secret de la seva integritat, és aquí on trobem l’exemple a seguir, és d’aquí on traurem les forces quan ens flaquegin els genolls. A tots ens encanta la celebració del diumenge de Rams, tot ens afegim a l’entrada solemne, messiànica, triomfal de Jesús a Jerusalem, però a Getsemaní, quan venen mal dades, toquem el dos o reaccionem amb violència, tal i com feren els seus deixebles més íntims.
Avui és Diumenge de Rams, comencem la Setmana Santa brandant palmes i encara cofois de contemplar imatges d’un trobament eclesial històric, però no oblidem que la diada d’avui també s’anomena Diumenge de la passió del Senyor. Ens mantindrem en el nostre lloc quan les lloances esdevinguin crítiques? quan els reconeixements es converteixin en acusacions? quan els aplaudiments esdevinguin retrets? quan les expectatives es tornin desencant?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada