Os
14, 2-10/Sl 80/Mc 12, 28b-34
Avui
ha vingut a les meves mans aquesta frase de Sant Gregori el Gran, papa que morí
l’any 604: Cadascú ha de manifestar als
altres, de la manera que pugui, el misteri de la nostra vida.
Em
demanava, primer de tot, si som capaços de contemplar la nostra vida com a
“misteri”. No parlo en el sentit d’una “vida misteriosa”, perquè això més aviat
ens portaria o seria quasi sinònim de què portem una “doble vida” o una vida
amagada, sinó contemplar la nostra vida com a quelcom que, en si mateixa, és
misteri, quelcom profund i ric, difícil d’expressar amb poques ratlles, de
vegades més fàcil d’intuir en l’altre que en mi mateix i, potser per això
precisament, quelcom que, per la seva profunditat i la seva particularitat, no
pot ser mai compresa sense posar-se en la pell de l’altre, acollint tot el que
ha viscut, el que ha patit, els seus encerts i limitacions, per a no caure en
fàcils judicis sobre el proïsme.
Com
la frase venia sola, sense donar el context des d’on era dita, he fet càbales
sobre a quin misteri s’estava referint sant Gregori i he pensat que s’estava
referint a la nostra vida cristiana i, per tant, a allò mateix que la fonamenta.
Ara bé, quin és aquest misteri?
A la
llum de les lectures d’avui diria que el misteri és Déu mateix, un Déu que ens
sorprèn perquè no és el Déu que nosaltres probablement ens construiríem. En el
profeta Osees, al menys, ens sorprèn un Déu que crida al penediment, que crida
a tornar a Ell al poble que ha pecat, al poble que li ha donat l’esquena. Lluny
de ser un Déu venjatiu, apareix com un Déu que fins i tot facilita a aquells
que l’han traït les paraules que han de fer moure les seves entranyes per
perdonar-los del tot: Presenta com una
ofrena el teu penediment, torna al Senyor i digues-li: “Perdoneu-nos les
culpes, i accepteu el bon desig...”. Un Déu capaç d’acollir fins i tot el bon desig per poc que sigui capaç
d’expressar una veritable intenció de tornar a Ell. Un Déu que es presenta amb
aquestes credencials: Jo seré el seu
metge... els estimaré ni que no s’ho mereixin... ja no sóc rigorós... jo els
responc i els guio... Aquest és el nostre Déu!!!
Quan
a Jesús, ho hem vist a l’Evangeli, li demanen quin és el primer manament (amb
aquesta mania que tenim tots els humans de voler-ho reduir tot a la mínima
expressió per tal de fer el mínim esforç i tenir les coses clares), respon
breument i concisament: ESCOLTA I ESTIMA. Escolta,
perquè no podem saber quina és la voluntat de Déu si no ens parem a escoltar-la,
i estima. I estima no sols Déu, sinó
també l’home i la dona que la vida va fent creuar en el nostre camí. Estimant
desinteressadament, estimant com Déu ens ha estimat primer, com Jesús ho
demostrà a l’Arbre de la Creu, complirem la màxima de Sant Gregori el Gran,
estarem manifestant als altres, a la nostra manera, amb el nostre tarannà que
és únic i irrepetible, el misteri de la nostra vida, el Déu que fonamenta i
unifica la nostra vida, que la omple de sentit i d’esperança i, aleshores,
sense adonar-nos, haurem esdevingut agents d’una nova evangelització basada en
l’exemple i no la imposició.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada