diumenge, 26 de desembre del 2010

Protecció divina (Sagrada Família 2010)

Un àngel del Senyor s’aparegué en somni a Josep”. Podríem dir, en llenguatge popular, que es tracta de l’àngel de la guarda de sant Josep. Són dos cops que apareix aquesta frase en l’evangeli, i que converteixen aquest misteriós àngel en l’autèntic protagonista del relat. És ell qui avisa a Josep que fugin a Egipte. És ell qui anuncia la mort d’Herodes i li diu de tornar a Israel. Més veladament, l’evangeli diu que Josep, en una revelació enmig d’un somni, decidí anar a Galilea un cop arribats a Israel.

Els somnis, les revelacions, l’àngel que parla, són un escenari religiós molt expressiu i entenedor. El missatge és clar i doble. Per una banda, Déu protegeix solícitament la Sagrada Família. Per altra banda, Josep sap estar atent, alhora, a les circunstàncies que l’envolten, i a la veu de Déu que li parla.
Nosaltres també –com sant Josep- procurem protegir les nostres famílies dels impactes provocats per la quotidianitat o els imprevistos. Es tracta d’assolir el màxim de seguretat i de preveure possibles infortunis, mitigant tant com puguem els seus efectes. Per això ens fem assegurances mèdiques, assegurances de vida, assegurances de la llar, assegurances a tot risc del vehicle, assegurances d’accidents, assegurances de viatges, etc...
No obstant, veiem com quelcom anecdòtic o secundari el procurar-nos algun tipus de protecció divina. Els àngels de la guarda actualment els tenim a l’atur, avorrits que ningú els demani suport i ajut. El que ens passa o ens pugui passar estem convençuts que és fruit de les circumstàncies i de l’atzar, on Déu no té art ni part, llevat de quan quelcom greu ens sacceja: aleshores sí que denunciem la seva passivitat. Però tots els masses piquen. L’altre extrem d’excloure a Déu de la nostra realitat seria caure en un dirigisme diví, on tot està prescrit i marcat, on els humans esdevenim unes simples titelles.
Sant Josep representa un posicionament intermig digne de tot elogi i digne de ser imitat. Cal mirar de front la quotidianitat que ens envolta, per difícil que sigui, i respondre amb les nostres capacitats. Cal també mirar al cel, per estar atents a les sempre misterioses i subtils intervencions divines. Les nostres circunstàncies personals, de parella, i familiars, per molt que les cuidem materialment, sempre necessitaran d’una cura que prové del cel. Acostumem-nos a tenir-la present, a demanar-la, i potser constatarem que això que un àngel parli en somnis és molt més que una imatge literària.

dissabte, 25 de desembre del 2010

Matí de Nadal a la presó Model (Nadal 2010)

Entrem i ajustem la porta de fusta que hi ha al carrer Entença. Com és habitual, a l‘esquerra, dos mossos vigilen l’accés darrera una pantalla metàl·lica, que només els deixa visible les espatlles i el cap. Els diem bon Nadal. Atravessem el pati que ens porta, en línia recta, al reixat principal. A la seva dreta hi ha la sala on els familiars, parents, o amics dels interns, esperen el seu torn per accedir a visitar-los.
Escoltem el nostre nom d’algú que està en aquella part del pati. Girem el cap. És un jove de 25 anys que havia residit -quan en tenia 18- en els espais d’acollida que hi ha al convent. Feia un parell d’anys que no sabiem res d’ell. Ens abracem calorosament. Ens diu que ahir va passar a saludar-nos i no ens va trobar. Viu fent de pagès entre el Bages i el Berguedà. Fa bona cara i està eixerit. Ha baixat a Barcelona per acompanyar una família que el va ajudar i ara tenen un fill a la presó. Els feia vergonya entrar a la Model i ell s’ha prestat a fer-lis companyia. Quin detall! Quina il·lusió veure com aquest xicot tira endavant! La nostra conversa no pot durar gaire, car a les 10 comencen les misses. Ens acomiadem efusivament i ens diu que dilluns ens vindrà a visitar.
Seguim el nostre camí i passem pel primer reixat, pel segon, i pel tercer, saludant i desitjant bon Nadal als funcionaris que avui els toca treballar. Arribem a la capella quan són a punt de començar. Tres guitarres, una pandereta i un cantor animaran les dues misses. Acompanyem al capellà del centre concelebrant amb ell. Això ens permet fixar-nos més en els petits detalls: al nostre costat un intern té els ulls plorosos tota la celebració, les nadales van escalfant progressivament un ambient avui més entristit, les pregàries espontànies expressen més que mai les ganes d’estar a prop dels seus, al moment de la pau tots tenen ganes de ser abraçats pels capellans.
Li diem a un intern que té mala cara. Ens explica que fa dies que no pren la metadona. Vol tenir el cap clar per pensar, sense boires que l'enterboleixin. Diu que aquests dies de Nadal li agrada reflexionar. Un altre intern ens diu que segurament coneixerem algú que sigui pobre. Ens dóna una tarja telefònica de 5 euros perquè algú pugui trucar a casa seva. Un altre intern ens explica que ahir a la nit va veure per la televisió la missa del gall presidida pel papa al Vaticà. Ens confessa que li queien les llàgrimes al veure-ho i no se n’amagava, malgrat les burles dels seus companys de cel·la. Un altre intern, un dels que van ser confirmats la setmana passada, després de missa, en un racó, ajuda a un company que no deu saber escriure català o castella. Li escriu una instància que serveix per demanar al centre qualsevol cosa. Un altre intern que ha aconseguit sortir d’una galeria on hi ha interns més conflictius, ens demana per confessar-se. Vol canviar.
Abraçades càlides, pregàries sentides, reflexió, llàgrimes d’emoció i d’enyorança, ajut als altres, ganes de canviar. Això és Nadal en un centre penitenciari. En essència, molt semblant al nostre. Qui sap si, més genuïnament dolorós que el nostre.

diumenge, 19 de desembre del 2010

Senyals prodigiosos (Advent 4)

Demana al Senyor un senyal prodigiós”. Així de fàcil Déu li posa les coses al rei Acaz. Déu s’ofereix a obrar el prodigi que el rei li demani, sigui quin sigui, tan avall o tan amunt com al rei li plagui. Aquest oferiment diví tan extraordinari és, sorprenentment, rebutjat pel Acaz: “No en vull demanar cap, no vull temptar el Senyor”. Quins falsos escrúpols! o quina prevenció! o quina curtedat la del rei! de rebutjar una proposició divina de tals dimensions!

És aleshores quan el profeta Isaïes entra en acció, exercint de mediador entre Déu i la casa reial de Judà. En primer lloc critica la mediocritat i poca lucidesa del rei: “¿No en teniu prou de fer-vos pesats als homes que fins us feu pesats al meu Déu?”. En segon lloc anuncia que encara que el rei rebutgi un signe diví, aquest vindrà: “La noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel”.

Semblantment passa a l’evangeli. El prodigi diví obrat amb l’embaràs de Maria és rebutjat per Josep en un primer moment. Vol desfer l’acord matrimonial en secret, i deixar Maria a l’intempèrie. En aquest cas, el mediador és un àngel, que fa recapacitar a Josep, el qual, finalment, “la prengué a casa com a esposa”. Els designis divins, malgrat els estira i arronsa, acaben finalment concretant-se en la realitat dels humans.

També podem establir paral·lels amb la nostra realitat. Déu continua proposant i oferint signes de la seva presència, potser no tan prodigiosos com li oferia a Acaz, però tanmateix signes. El nostre moment històric, com sempre passa, està massa preocupat per esperar signes portentosos del cel. Tenim crisi econòmica, ens volen pujar l’edat de jubilació, els controladors fan vaga i no ens deixen viatjar, ens pujaran la llum i la tarja de metro al començar l’any, i el Barça lluirà propaganda a la samarreta. Enmig de tantes contrarietats qui està per esperar miracles divins! A més, en els nostres temps, els qui fem signes prodigiosos som els humans gràcies a la ciència i a la tècnica. No ens calen intervencions divines. La ciència i la tècnica són els nostres déus actuals i només a ells hem de donar culte.

I nosaltres continuarem encaparrats com el rei Acaz, o sabrem reaccionar com sant Josep, però sigui quina sigui la nostra reacció, Déu continuarà pacientment i amorosament desplegant els seus designis, ja sigui de forma directa, ja sigui amb l’ajut dels qui, sabent-ho o no, li fan de mediadors. Els propòsits divins, malgrat els estira i arronsa humans, acaben finalment concretant-se en la nostra realitat, perquè Déu és l’únic Senyor de la història.

diumenge, 12 de desembre del 2010

Sou vós o n’hem d’esperar un altre? (Advent 2)

"Sou vós o n’hem d’esperar un altre?," es pregunta Joan Baptista sobre Jesús. El seu empresonament li és motiu de desconcert i necessita algun tipus de confirmació. El seu coratge d’anunciar públicament una renovació social i religiosa, i la seva esperança de ser escoltat se li han girat en contra. Ara està empresonat. Sort d’alguns deixebles fidels que li fan de portaveus, però les autoritats del moment l’han engarjolat.

No és fàcil mantenir la personalitat quan l’opinió pública se’t gira en contra. Antigament perquè l’autoritat política i religiosa dominava l’opinió pública sense problemes. Avui dia perquè els poders polítics i econòmics la controlen i la manipulen fàcilment amb els mitjans de comunicació.

Joan Baptista expressa, amb la seva pregunta desconcertada, el sentiment de molts creients de casa nostra. A diferència d’ell no estem empresonats: vivim en un país democràtic, plural, respectuós i garant de les llibertats personals i col·lectives, però sí que ens sentim molt condicionats i amb poc espai públic per manifestar la nostra religiositat. Tanta pressió subtil en contra provoca defalliments i abandonament de la fe, justificats amb els arguments que ens subministra tan habitualment la mateixa opinió pública: som antiquats, anacrònics, immobilistes, piramidals, clericals, poderosos, immorals, etc, etc... Sembla que cada abandonament de la fe esdevingui un alliberament personal, un triomf de la societat, i a més un bé col·lectiu.

El temps del profeta Isaïes, en concret de l’anomenat segon Isaïes, són també èpoques de desconcert. El profeta, conscient del defalliment en la fe, exhorta a la cohesió: “Enrobustiu les mans que es deixen caure, afermeu els genolls que no s’aguanten. Digueu als cors alarmats: sigueu valents, no tingueu por!

Sant Jaume també escriu, en temps del Nou Testament, a una comunitat desoncertada. Per això els diu: “Voleu un exemple de paciència en els mals tractres? Preneu el que us donen els profetes”.

Advent és temps d’esperança, i també de perseverança. La perseverança no és més que l’esperança convertida en resistència activa i convençuda. La perseverança s’alimenta de la vivència de fe, i malgrat els defalliments i desconcerts, ens manté ferms. Jesús és la nostra esperança. Jesús és el fonament de la nostra perseverança.

dimecres, 8 de desembre del 2010

Esclava o serventa? (Immaculada Concepció 2010)

Sóc la serventa del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules”. Segurament ens haurà cridat l’atenció el petit canvi que hem fet: en lloc de dir “Sóc l’esclava del Senyor”, com hem escoltat a l’evangeli, hem dit: “Sóc la serventa del Senyor”. Abans de fer valoracions, subratllem que la darrera edició de la Bíblia Catalana Interconfessional introdueix aquest canvi intencionadament. Suposem que hi ha dos motius, un de pastoral o pedagògic, i un altre de teològic.

La paraula grega original que s’amaga sota les paraules catalanes “esclava” i “serventa” té ambdós possibles sentits. Per tant, les dues traduccions són formalment correctes. No obstant, rera aquest mot grec batega una paraula hebrea que, també pot traduïr-se per esclau i per servent, però en el context bíblic, i quan es refereix a relacions amb Déu, sempre té la impostació de servent: els levites i sacerdots que treballen al temple no són esclaus, són servents; ocupar-se del culte al temple no és esclavatge, és servei; els coneguts càntics del “Servent de Jahvè” del profeta Isaïes no se’ns ha acudit mai d’anomenar-los càntics de “l’Esclau de Jahvè”. La lògica teològica és evident. Tots els qui estan a prop de Déu no són esclaus, sinó servents. Doncs amb Maria igual.

A més d’aquest argument de fidelitat al pensament bíblic, el motiu més definitiu del canvi és el pastoral o pedagògic. Avui dia ens fa mal a les orelles la frase “Sóc l’esclava del Senyor”. Però més que mal a les orelles, fa mal a la nostra sensibilitat. Cal posar-hi molta devoció perquè aquest “esclava” no ens afecti, i sobretot, veient la imatge de les benintencionades religioses netejant l’altar de la Sagrada Família.

La imatge de la dona submisa a tot, fins i tot a Déu, sortosament ha desaparegut. Aquest canvi social ha implicat, decennis després, un canvi en aquesta traducció, que converteix a Maria en una dona responsable, madura i lliure. La seva resposta no és de submissió, sinó de compromís religiós i de servei generós i incondicional a Déu. Algú podria dir que d’esclava a serventa no hi ha pas tanta diferència. Li podriem respondre que no és mateix estar obligat que estar a disposició.

La festa d’avui proclama que Maria no és esclava del pecat. Aquesta nova edició de la bíblia catalana ens diu que Maria no és esclava del Senyor. Ja és serventa! Anem avançant!

diumenge, 28 de novembre del 2010

El nostre vestit és Jesucrist (Advent 1)

Portar roba de marca evidencia el nostre estatus econòmic i social. Segons quin sigui el nom d’aquella marca, el nostre estatus serà més alt o més baix. Malgrat posem la qualitat del producte com a excusa per comprar-lo, en el fons hi ha una bona dosi de voler presumir.

Sant Pau escriu als cristians de Roma del segle primer dient-los “que el vostre vestit sigui Jesucrist”. Es tracta d’una invitació a que Jesús esdevingui el nom de marca per qui optem, aquell que ens identifica, i amb qui ens sentim més còmodes i protegits. No obstant, la nostra opció per Jesucrist com a vestit no ens ha de portar a presumir-ne, però tampoc a dissimular-ne la marca. Tot això és extern, superficial, i mancat de personalitat.

Vestir-se de Jesucrist és revestir-se tant interioment com exterioment. Es tracta d’un habillament integral i equilibrat. No pot haver-hi exterioritat cristiana sense una interioritat viscuda i profunda. No pot haver-hi interioritat cristiana sense irradiació del que es mou ànima endins.

El temps d’Advent que avui inciem ens esperona a revisar el vestit de Jesucrist que portem posats. Es tracta de revisar sense presses si el tenim rebregat i descuidat, si fa goig cara enfora però fa pena cara endins, si el portem desmotivats o amb desgana. “Estigueu a punt”, “Prou de dormir”, “Vetlleu”, “Siguem conscients dels moments que vivim”, són exhortacions d’aquest primer diumenge d’Advent que hem de viure com un estímul a portar amb la màxima dignitat i coherència possible el vestit de Jesucrist, el Senyor.

Els dos trons (Crist Rei 2010)

Els textos del Nou Testament ens recreen la reialesa de Jesucrist en dos trons: un de celestial i un de terrenal. El tron celestial el situen a la dreta del Pare, i ens emmarca a un Jesús diví, glorificat i exalçat al costat de Déu. Aquest tron no el veiem amb els ulls físics, però ens és fàcil imaginar-lo amb els ulls de la fe: es tracta d’una escena celestial nítida i expressiva.

L’altre tron de Jesús és a la terra. Els quatre evangelis, de diferent forma, coincideixen a descriure la creu com un tron terrenal, que ens emmarca a un Jesús humà, sofrent i menystingut. La roca del Calvari, el Gòlgota, esdevé el seu palau reial, i la creu el tron que proclama la seva reialesa. Aquest segon tron ens costa més d’entendre i d’assumir perquè trenca els nostres esquemes humans de reialesa; sols el “veurem” i l’entendrem –novament- amb els ulls de la fe.

Des de la racionalitat i la lògica humana és absurd i inassumible acceptar el missatge evangèlic que la creu esdevé un tron reial. Aquesta dificultat queda recollida pel mateix evangeli amb els dos malfactors que són crucificats amb ell. Més que fer valoracions moralitzants i simplistes dient que un és el bon lladre i l’altre el mal lladre, els dos personatges expressen dues maneres de reaccionar davant de Jesús: el qui no veu res, i el qui sí hi veu. El primer lladre, un supervivent, mira a Jesús amb ulls pràctics: aprofita l’avinentesa i la proximitat amb Jesús per poder salvar la pell. El segon lladre mira a Jesús amb els ulls de la fe i veu la seva grandesa. Per això li diu: “Senyor, recordeu-vos de mi quan sigueu al vostre regne”.

Aquestes dues maneres de veure a Jesús a la creu -la utilitarista i la creient- ens fa pensar en les dues actituds fonamentals que hi ha hagut en la vinguda del papa Benet a Barcelona el passat set de novembre. La seva presència no ha estat pas discreta: anunci constant de la seva vinguda, papamòbil pels carrers de la ciutat, recepció de les autoritats, celebració massiva a la Sagrada Família, intens desplegament mediàtic. Però malgrat tanta vistositat les reaccions han estat fonamentalment les mateixes: els qui no han sabut (o no han volgut) veure més enllà d’aquesta vistositat, quedant-se amb el tòpic o amb el refús. Altres, han mirat aquesta vinguda amb els ulls de la fe, i malgrat les diferents sensibilitats, han sabut acollir.

En aquest cas també és fàcil de moralitzar, i acusar-se mútuament de bons i de dolents, cadascú des dels seus paràmetres. Des de l’àmbit creient no podem caure en aquest simplisme i voler apropiar-nos d’aquesta visita. El papa no va venir exclussivament pels catòlics catalans, va venir a visitar a tots els catalans. Jesús no va venir només pel qui anomenem bon lladre, va venir pels dos, és a dir, per tots.

La creu de Jesús és el tron des d’on Jesús regna: des del sofriment, la incomprensió i el rebuig. No vulguem, els qui ens diem seguidors de Jesús, convertir la nostra opció de fe en un tron celestial que ens permeti incloure o excloure a qui vulguem. Ara no toca ni tampoc ens pertoca. Ara toca assumir el mateix paper terrenal que Jesús. Ell, des del seu tron celestial, ben merescut, vetllarà per tots els qui són dalt del calvari adreçant-li diferents discursos, uns de més pietosos i altres menys o gens. Però tots som al seu costat, que és el que compta per ell.

dijous, 25 de novembre del 2010

Paraules i mirades (Antologia de textos espirituals de Jordi Llimona)

(Aportació llegida en la presentació del llibre, als caputxins de Sarrià, el 25-novembre-2010)
El coordinador d’aquesta presentació ens enviava un emmarcament temàtic per cada una de nostres aportacions. La d’un servidor deia així: Què hi havia en el fons de l’ànima de Jordi Llimona? Un enamorat de Crist, de la paraula, de la creació, del ser humà? Un poeta? Un teòleg? Coneixent al coordinador, les mateixes preguntes esdevenen respostes: Què hi havia en el fons de l’ànima de Jordi Llimona? Es tracta de treure els interrogants: un enamorat de Crist, de la paraula, de la creació, del ser humà. Un poeta. Un teòleg. En la mateixa línia, un servidor indicava, en una anterior aportació, que la clau de lectura de Jordi Llimona era la seva dimensió de creient, concretada en la seva opció de vida religiosa caputxina. També apareix breument ressenyat en la Introducció del llibre que estem presentant i que esperem que compreu.

Per això ens permetem aplaudir la bona pensada del coordinador de l’obra, que és el mateix que ha coordinat la presentació, i que és el mateix que fa de presentador. Una antologia de textos espirituals de Jordi Llimona és anar a les arrels del personatge. Un personatge polièdric, certament, que ha estat un referent per a polítics, artistes, escriptors, periodistes…; però el Llimona més genuï era el Llimona creient, el que concelebrava en aquesta església cada dia en la missa conventual; el que presidia la celebració de la missa dominical de dos quarts de dotze; el qui seia en el cor d’aquí darrera al matí per resar Laudes, al migdia per resar Sexta, i la nit per resar Vespres. El qui tenia amagat sota un coixí de la sala capitular on fem les completes el seu llibret, on havia afegit unes lectures diferents, perquè les que hi ha en el breviari no li agradaven.

Elaborar, editar, i presentar una antologia de textos espirituals de Jordi Llimona és molt més que recordar, evocar, o enyorar el personatge de forma entranyable. Cert que el llibre és entranyable perquè retrata a l’autor, però el més fonamental és que l’espiritualitat és un àmbit que no caduca, que roman viu i actual amb el pas del temps. Ho tenim captivadorament expressat en la vida dels sants, que malgrat el pas dels segles, la seva espiritualitat es manté viva. En canvi, les opinions que Jordi Llimona formulava sobre temes socials, eclesials, morals i polítics, que el van fer tan famós de portes enfora, ell mateix les anà matisant, i fins i tot canviant, els darrers anys de la seva vida.
Aproximar-nos als textos espirituals de Jordi Llimona ens permetrà, en primer lloc, veure la seva evolució religiosa amb el pas de les dècades. El llibre manté els textos ordenats cronològicament amb la intenció d’ajudar al lector a captar aquesta evolució. Però sobretot, aquests textos espirituals ens han d’ajudar a actualitzar la seva manera de veure i de viure la fe, i de retruc, de veure i de viure el món com a creients.

Opinions de Jordi Llimona sobre la societat, sobre Catalunya, i sobre l’Església, avui dia ja no serveixen. Ell mateix era conscient que les coses evolucionaven, i els darrers anys de la seva vida, amarats de maduresa i de lucidesa, es dedicà a opinar menys, a fer més silenci, a contemplar com fa un nen que no entén tantes coses que l’envolten. Però, repetim, el que sí ens serveix del nostre personatge, són els seus textos espirituals, que són uns autèntics rampells d’autenticitat que apareixen discretament dosificats en els seus llibres i que hem procurat de seleccionar en aquest llibre.

Per cloure la nostra aportació, obrim provocadorament un debat. En Jordi Llimona hagués anat a concelebrar a la Sagrada Familia amb el papa el dia 7 de novembre? Deixant de costat els impediments físics que podria tenir si estigués viu amb els seus 86 anys ¿hi hagués anat si hagués pogut? Quan va venir el papa Joan Pau II a Barcelona creiem que no va anar a la concelebració, però ara, tenint en compte com està d’empobrida la nostra església catalana, ¿s’hagués quedat a casa? Molts dirieu que no hi hagués anat, però jo opino que sí. O més ben dit, el “meu Jordi Llimona”, un home reflexiu i atent a la realitat, que m’ha ensenyat a mirar no sols l’Església sinó també la societat amb ulls crítics, sí que hi aniria. Al menys, jo voldria que hagués anat, perquè allí també calia que hi fos aquell dia.

El discurs de Jordi Llimona era un discurs fronterer i crític, però fet des de dins, o diguem-ho clar, fet per un home d’església. La nostra església catalana, avui dia apallissada per moltes bandes, segueix necessitant discursos fronterers, però clarament eclesials, perquè sinó acabarem engolits per una opinió pública subtilment destructora.

Jordi Llimona ens deixa un repte: com seguir essent fronterers o autèntics en el nostre avui. No es tracta de copiar-li discursos, sinó d’actualitzar la seva espiritualitat. Aquest llibre ens ajudarà a que cadascú dóni la seva resposta. No és un llibre de receptes espirituals ni de fórmules màgiques, és un llibre de tauleta de nit, per abans d'anar a dormir.

diumenge, 14 de novembre del 2010

Ocasió de donar testimoni (Diumenge 33)

Sant Francesc d’Assís dèia en els seus consells espirituals –anomenats Admonicions- que per conèixer la paciència i la humilitat d’un frare, aquesta no es podia detectar quan les coses li anéssin de meravella; sinó quan les coses li anéssin malament, i tot se li girés en contra. La paciència i humilitat que mostrés en els moments difícils és la que té, i no pas altra.

Es tracta d’un diagnòstic espiritual i existencial digne d’un sant, apte no sols per frares, sinó per a tothom, i especialment en aquests moments de crisi econòmica. Fa quatre dies tot marxava bé, hi havia molta feina i escassa preocupació per l’avenir. Era fàcil ser virtuós. Però la truita s’ha girat, l’atur ha augmentat considerablement, els subsidis s’acaben, moltes feines trontollen, i la sortida del túnel no sembla imminent. La paciència i humilitat que mostrem en aquests moments serà la que tenim, i no més. La capacitat d’encaixar les dificultats presents ens deixarà retratats.

Aquest moment “serà una ocasió de donar testimoni”, com dèia l’evangeli, també immers en uns temps convulsius: desconcert social, amenaces de guerres i de revoltes internacionals. Però per si fos poc, la primitiva comunitat cristiana patia un plus de dificultats: desorientació religiosa, persecucions, empresonaments, judicis, traïcions familiars, acusacións públiques de ser cristià. “Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida” sentencia també l’evangeli. En una època benestant i tranquil·la, aquesta frase sona exagerada o masoquista, però quan hi ha problemes, com ara, prèn tot el seu sentit i vibració.

Aquesta és la intenció de les lectures del final d’any litúrgic, que la setmana vinent clourem amb la festa de Crist Rei: una exhortació a perseverar en la fe, passi el que passi, peti qui peti. La visita que el papa Benet ens feìa a Barcelona la setmana passada ens ha d’encoratjar a valorar el present com una ocasió per donar testimoni. No és moment de dramatismes, i menys encara de victimismes: aquest discurs no és cristià. És ocasió de donar testimoni desplegant les nostres capacitats. Es tracta de saber respondre al present amb paciència, amb humilitat, i amb creativitat; que no és el mateix que dir resignació, servilisme i fugides endavant. I això val tant per la realitat eclesial com per la realitat econòmica que estem vivint.
La nostra condició de persones creients ens ha de donar la lucidesa i la serenor necessàries per saber encarar el present amb dignitat, esperant que, com dèia el profeta Malaquies, “per a vosaltres, que venereu el meu nom, sortirà el sol de la felicitat. I els seus raigs seran saludables”.

diumenge, 7 de novembre del 2010

"Jesús els respongué" (Diumenge 32)

Els saduceus neguen que els homes hagin de ressuscitar”. És un aclariment que fa l’evangeli de Lluc per introduïr un debat amb Jesús sobre el tema de la resurrecció. No podem dir, fent paral·lelismes, que els saduceus eren com els laicistes d’avui dia, perquè els saduceus coneixien i seguien la llei de Moisès, i els laicistes ni creuen ni volen que els altres creguin. Potser no tan escrupulosament com altres, però podriem qualificar als saduceus de religiosos. Tan sols que estarien tan ben instal·lats com a classe benestant al voltant del tetrarca Herodes i dels conqueridors romans, que no els caldria esperar un bon cel si ja el gaudien a la terra.

Jesús els respongué”, continua l’evangeli. Els saduceus el qüestionen amb una pregunta que té una part de ridícula i una part de burleta. Malgrat tot, Jesús els respon. No té cap prevenció d'entrar a la gola del llop. Jesús aborda el tema i dóna els seus arguments. No discuteix, no menysprea, no polemitza, no ataca. Diu la seva amb convicció, sense miraments ni prevencions. L’evangeli es clou dient que ja no s’atrevien a preguntar-li res més.

No tots els creients, encara que estiguem formats teològicament, tenim la personalitat de Jesús per deixar-nos interpel·lar amb actituds tendencioses o discursos vanals, i sortir-ne airosos. Som molts els cristians que manifestem les dificultats que tenim per argumentar la nostra condició de creients: topem amb un mur infranquejable de tòpics. Aleshores, cansats o per comoditat, evitem aquests debats per considerar-los estèrils i optem per la resignació i restar callats.

Però avui sí que hem respost. Sense estridències, però amb presència. Sense treure pit, però amb molta dignitat. La celebració que avui ha presidit el papa Benet a la Sagrada Família ha estat un moment religiosament sublim i socialment històric. Avui tot ho teniem a favor: la bellesa de la nau, les veus dels cantors, la solemnitat de la litúrgia, la connivència de les autoritats municipals, nacionals i estatals, fins i tot les manifestacions en contra quedaven bé. L’homilia del papa ha estat matisada i correcte, sense atacar res ni ningú com diuen alguns mitjans.

L’arquebisbe Lluís ha subratllat a tort i a dret que espera que aquesta visita tingui molt fruits espirituals i pastorals. Aquest és també el desig de tots els catòlics barcelonins i catalans. L’ambient que hem vist i hem viscut a la Sagrada Família, tant a dins i a fora, era de joia. Aquest matí ens hem sentit orgullosos de ser catòlics. Quina vivència tan poc usual!

No podem desaprofitar l’ocasió per continuar, a partir de demà, com si res no hagués passat. El que Gaudí va ser capaç de dissenyar, i nosaltres de consagrar al culte amb la presència sempre interpel·ladora del papa, és una gran resposta a la nostra societat. Animem-nos i encoratgem-nos mútuament, en els nostres petits àmbits i en la nostra qüotidianitat, a seguir responent.

dilluns, 1 de novembre del 2010

Lletania dels sants catalans (Tots Sants 2010)

Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües”. Es tracta, segons l’Apocalipsi, d’una multitud incomptable de màrtirs victoriosos plantats davant del tron de Déu i de Jesús glorificat.

L’autor de l’Apocalipsi, enmig del seu llenguatge simbòlic i de les seves imatges celestials, posa de manifest la seva universalitat amb aquesta descripció de la multitud celestial. És un cant de reconeixement a la diversitat de nacions, races, pobles i llengües que creuen en Jesús. Per ell, aquests sants que gaudeixen de la glòria divina no han perdut de cap manera la seva identitat terrenal, sinó al contrari, esdevenen un cant polifònic a la presència de Déu que arriba a tots els indrets geogràfics i a tots els humans.

Per això avui, festa de Tots Sants, ens permeten centrar-nos en els sants d’una nació concreta, d’un poble concret i d’una llengua concreta: els sants catalans. En fem referència perquè ells són més nostres i més propers per la senzilla raó que van trepitjar la mateixa geografia que nosaltres, perquè van parlar i pregar amb la mateixa llengua que nosaltres, perquè tenien la mateixa mentalitat que nosaltres.

Aquest reivindicació dels sants de la nostra terra la podrem gaudir a cor què vols en la celebració del proper diumenge a la Sagrada Família quan, en la lletania dels sants, s’invocaran els sants catalans. Opinem que serà un moment religiosament molt emotiu quan, en la cadència repetitiva de la seva invocació, vagin sortint, un a un, els seus noms: des dels primers màrtirs de Tarragona: Fructuós, Auguri i Eulogi, que van morir a mitjans del segle III, fins al caputxí Josep Tous, beatificat recentment.

Aquests homes i dones envigoreixen les arrels cristianes de la nostra terra, sempre en constant barreja d’identitats i cultures. Des de la comunió dels sants, ells ens esperonen a continuar essent terra d’acollida, d’integració, de pluralitats, però sense perdre de vista el riquíssim patrimoni de la nostra tradició religiosa cristiana.
Més enllà dels anuncis que en la celebració de la Sagrada Família el català tindrà una presència significativa junt amb el castellà i el llatí; més enllà de la presència de senyeres..., insistim en que la lletania dels sants catalans serà el punt àlgid que expressarà la nostra identitat religiosa.

Evocant avui els sants de la nostra terra no estem fent proclames nacionalistes, ni campanya electoral subliminal. Que els organitzadors de la visita del sant pare a Barcelona subratllin la nostra llengua, cultura i tradició religiosa, és un motiu, al menys aquests dies, de reivindicar-la en veu alta. La setmana vinent ja tornarem al silenci i discreció habituals. Avui és un dia adequadíssim per recordar les paraules del bisbe Torras y Bages: “Catalunya serà cristiana o no serà”. Que la intercessió dels nostres sants ens ajudi a que així sigui!

Què és ser cristià?

Hivern de 1228. A la seva capella d’Eisenach, Turíngia, els frares franciscans s’han reunit per pregar en la freda matinada. Una dona jove, vestida pobrament, s’acosta decidida cap a l’altar. Només quan li senten la veu, els bons frares reconeixen Isabel, l’esposa del difunt sobirà Lluís. Expulsada del palau, ha hagut de dormir en un estable, perquè cap de les persones a qui ella tant havia ajudat té el coratge d’obrir-li les portes de casa seva i desafiar la injustícia dels seus cunyats i actuals regents. Ara, amb els braços oberts, es dirigeix als frares: Germans, canteu amb mi!
Què ha passat? La desgràcia li ha fet perdre el seny potser? Aparentment, Isabel ho ha perdut tot. No sols havia gaudit, i molt, de la seva vida com a esposa i mare, sinó que, des de la seva posició social, havia pogut fer molt de bé a les persones més necessitades del país i s’havia lliurat de cor a una vida de pietat cristiana fervorosa. Ara tot això sembla haver passat: no té res per oferir ni tan sols als seus propis fills, i molt menys als pobres, és tractada amb covarda mesquinesa pels qui li haurien d’haver demostrat agraïment i fins potser és temptada de pensar que Déu l’ha abandonada. I, malgrat tot, Isabel canta.
Potser aquella nit Isabel arribà precisament així al descobriment de la darrera profunditat del ser cristià. Perquè ser cristià, en darrer terme, no és fer el màxim d’obres de caritat en el mínim temps possible, ni tenir sentiments de fervor religiós constantment a flor de pell, ni complir impecablement amb les pròpies obligacions. Ser cristià significa ser de Déu, pertànyer-li sense condicions, abandonar-se a les seves mans disposat a tot. Sant Francesc ja adverteix que fins i tot el bé que fem, si ens l'apropiem, ens separa de Déu.
Santa Isabel, rere els passos del pobrissó, ens mostra com la pobresa, fins aquella que ens sobrevé sense el nostre consentiment, pot esdevenir, des de la fe, l’àmbit on es fa possible l’únic autèntic i joiós repòs de l’ànima humana, el trobament amb Aquell per al qual hem estat creats.

diumenge, 31 d’octubre del 2010

Zaqueus i el papa Benet (Diumenge 31)

S’enfilà en un arbre al lloc on Jesús havia de passar”. Això és el que va fer Zaqueu per veure Jesús atesa la seva poca envergadura, la qual li dificultava fer-se un forat entremig dels qui eren a primera fila. Crida l’atenció que un cap de cobradors d’impostos, considerat aleshores com a pagà o semipagà, vulgués apropar-se a Jesús. Crida l’atenció que aquest home ric –com subratlla l’evangeli-, fes aquest gest tan poc distingit d'enfilar-se dalt d’un arbre per poder veure’l millor i amb certa perspectiva.

Proposem a Zaqueu com a model d’amfitrió del papa Benet el proper cap de setmana a Barcelona. Amb això no estem dient que tots pugem dalt els arbres per on haurà de passar el papamòbil. Primer, perquè la guàrdia urbana ens multaria per incívics. Segon, perquè els arbres barcelonins són massa alts per pujar-hi. Tercer, perquè ja no tenim edat per fer aquestes coses.

Volem dir que no tots els que vulguin seran a prop del papa Benet aquell dia. Hi haurà molts Zaqueus que tindran impediments per acostar-se-li: uns perquè la seva edat o malaltia els impedirà participar, malgrat aquest hagués estat el seu desig; altres perquè hauran de tenir cura de les seves cases i convents on hi ha coses que no es poden desatendre; altres que malgrat acudeixin a la Sagrada Família, o a l’aeroport, o als carrers per on passarà, s’hauran d’acontentat amb una llambregada o veure-ho per una pantalla; altres que, malgrat estiguin dins la Sagrada Familia participant directament de la cerimònia, els tocarà estar darrera una columna, o a la darrera filera, i no veuran res; altres que s’ho miraran a distància malgrat la seva condició d’autoritat civil els faciliti la proximitat; altres que els agradaria anar-hi, però el seu estatus de persona distingida, mediàtica, plural, o crítica, farà que s’ho mirin d'amagat a través de la pantalla del televisor.

En definitiva, aquell dia hi haurà més Zaqueus que privilegiats que estiguin a prop de Benet XVI. Però aquesta visita està dedicada especialment als nombrosíssims que ens sentim una mica Zaqueus. La consagració del temple esdevé una excusa immillorable per, en nom de Jesús, dir-nos als creients i als no creients: “Baixa de pressa que avui m’he de quedar a casa teva”. La raó d’aquesta autoinvitació de Jesús apareix ben manifesta al final de l’evangeli: “Aquest home també és un fill d’Abraham”.

Tant de bo que, commoguts pel missatge sempre integrador i mai excloent de Jesús, els barcelonins i catalans baixem dels nostres arbres, i sapiguem donar fruits de conversió i de millorament de la nostra vida: “Zaqueu baixà de seguida i el rebé tot content”.

dissabte, 30 d’octubre del 2010

Estofat de castanyes (Des del Montnegre 20)

Inspirats pel bé de Déu de fruits de tardor que la muntanya ens ofereix, decidim combinar-los i cuinar-los en forma d’estofat, convençuts que la seva mixtura ha de sortir bona per la senzilla raó que aparèixen en la mateixa estació. Les castanyes seran l’ingredient principal, les cireres d’arbós li donaran un toc de dolçor, el poliol proveirà la flaire i oferirà un punt mentolat. Si entenguéssim de bolets podriem fer-ne un sofregit i ens sortiria un estofat que cantarien els àngels. Però som prudents malgrat el devassal de bolets que ens envolta fent-nos dentetes.

Tornem de fer un passeig proveïts de castanyes seleccionades, de cireres madures i d’unes branques de poliol. Arribant a la rectoria coincidim amb tres boletaires. Porten els cistells plens. Amb una certa picardia, aprofitem l’educada salutació muntanyenca per elogiar la bona caça de bolets que han fet. La conversa segueix amb un seguit de simpàtiques casualitats. Aprofitem l’avinentesa per mostrar-los el fruits que portem per convertir-los en un estofat, lamentant en veu alta la nostra nul·la experiència boletaire i que ens permetria arrodonir el nostre guisat. Un d’ells, el més expert, ens diu que a l’esplanada de la rectoria n’hi haurà algun de comestible. Anem a comprovar-ho. Troba dos xampinyons de bosc de quasi mig pam d'alçada. Tot arreglat!

Acomiadats dels boletaires amb agraïment, ens posem mans a l’obra, complaguts del providencial encontre que ens ha proveït del que ens mancava. Posem al foc una cassola de terrisa, un receptacle tradicional i digníssim per cuinar un suculent estofat. Netejats els bolets amb molta cura els sofregim amb una mica d’oli d’oliva, un pessic de sal i un all. Ho remenem amb una cullera de fusta per arrodonir el procés natural de tot plegat, llevat del foc, que és de butà. Pelem les castanyes mentre el sofregit va desprenent una flaire apetitosa que delecta el nostre olfacte i ens desvetlla els sucs gàstrics.

Els bolets són quasi al seu punt. Afegim les castanyes perquè agafin el gust del sofregit i es daurin abans de tirar-hi l’aigua. Poc després, hi agreguem les cireres d’arbós que es desfan lentament, compactant-ho tot amb un atraient color marronós. Satisfets de com va tot plegat, pregustem mentalment un guisat tardoral tan harmoniós al qual ja només queda fer el més fàcil. Aboquem l’aigua i, quan bull, hi posem uns minuts les branques de poliol, deixant que l’estofat faci xup-xup a foc lent.

Uns quinze minuts després comencem a provar l’estat de la cocció. El primer tast és dedicat al caldo. Té un lleu gust aspre que ens sorprèn. ¿Serà que hem posat massa poliol, o l’haurem deixat massa estona fent que el seu gust ho envaeixi tot? Només se’ns acut tirar un altre pessic de sal per neutralitzar l’aspror mentre el caldo acaba d'absorbir-se. El segon tast, algun minut després, és per comprovar l’estat de les castanyes. Estan suficientment estovades però també tenen aquest gust aspre. Què estrany!

Ens servim un plat que fa goig de contemplar: les castanyes al punt, la salsa amb les cireres d’arbós i els trossets de bolets. Beneïm la taula i comencem a menjar. L’aspror és encara més palesa, tant, que malgrat fem el cor fort i seguim menjant, no podem resistir aquest gust tan intensament displicent. Intuïm que les causants hauran estat les diminutes boletes que compacten les cireres d’arbós. Renunciem, després de tanta expectació, a seguir menjant. Ens hem d'acontentar amb l’olor que el sofregit de bolets ha deixat a la cuina, i que encara roman.

dimarts, 26 d’octubre del 2010

Fuirosos (Des del Montnegre 19)

Sortim del recinte de la rectoria i baixem per la pista fins a la rambla. Ens desviem pel camí que baixa per la dreta, assenyalat amb el rètol “GR-83. Canigó”. El primer tram de camí éstà pleníssim de bolets, car som en una zona d’obaga coberta per grosses alzines i per sureres. Just després de la primera cruïlla el camí es converteix en un sender estretíssim per on passa una persona. Així serà fins que arribem a la vall de Fuirosos.

El corriol baixa pronunciadament, sempre encarat al nord. Arribem a l’encreuament on hi ha la rajoleria i seguim davallant enmig del bosc espès, fregant arbres, arbustos i branques. Creuem diverses vegades, fent drecera, el camí que baixa zigzagejant muntanya avall. Veiem alguns bolets immensos que tenen un pam d’alçada i un pam de diàmetre en la seva copa! La nostra imaginació reviu escenes infantils de contes i dibuixos animats on els follets del bosc viuen animadament dins d’ells. Amb aquests tamanys ara sí que ho veiem possible! Quan ens acostem a la fondalada el nostre sender aprofita per resseguir el traç natural d’alguns rials, obligant-nos a caminar inclinats a causa de la vegetació que forma un túnel natural .

En mitja hora hem arribat a la vall. El caminoi fineix just davant de can Riera de Fuirosos. Girem a l’esquerra, en direcció oest, seguint la pista que ens portarà al Forn del vidre. Allí arribem quinze minuts després, mentre escoltàvem amb claredat la remor de la riera, que flueix paral·lela al camí, però a una certa distància i a un nivell inferior. Volem apropar-nos-hi i aprofitem el camí que hi ha just davant del Forn del vidre, obert enmig d’esbarzers, que ens porta al rierol. Quin espectacle! Sembla que estiguem en un paratge pirinenc!

Portem la clau de l’església de Fuirosos, dedicada primer a sant Cebrià, i després a sant Roc. Ens costa arribar a l’entrada, car les mates de ginestera estan altíssimes. Obrim girant la gran clau una volta, i empenyem la porta que frega inevitablement amb la sorra acumulada al terra. Donem un cop d’ull a la teulada, que es manté bé. Anem al peu del campanar i fem sonar la campana trenta-tres vegades. Un parell d’ocells ajocats sota la teulada han sortit espantats al sentir el primer batec. Hem resat un parenostre i un avemaria, per recordar a les parets que són un lloc de culte. A fora, el cementiri està intacte, malgrat estigui ple de mates i matolls. Tornem a sant Martí per la pista, que puja més suau que el camí per on hem baixat. Arribem a la rectoria una hora i quart després.

diumenge, 24 d’octubre del 2010

Desqualificacions (Diumenge 30)

El fariseu i el publicà de la paràbola evangèlica són dos personatges intencionadament reinventats per Jesús. Els cobradors d’impostos tendien a ser gent amb pocs escrúpuls i s’enriquien notòriament fent aquesta labor, però a la paràbola apareix com un exemple d’humilitat i penediment. Els fariseus eren uns referents socials per la seva fidelitat a la llei de Moisès i la seva religiositat, però a la paràbola apareix com un prepotent i un cregut.

Nosaltres, lectors posteriors de la paràbola, tendim a classificar als fariseus com a dolents i als cobradors d’impostos com a bons, quan la realitat sociològica no era pas així. Jesús capgira els convencionalismes socials del seu temps amb una intenció ben definida: “Jesús digué aquesta paràbola a uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res a tots els altres”. No sabem qui eren aquests “uns”, però intuïm que la paràbola els deixaria perplexos, i potser també molestos.

La paràbola situa els dos personatges en un entorn religiós: “Dos homes pujaren al temple a pregar”, És allí on es manifesta la jactància d’un i la modèstia de l’altre. Avui dia, en el nostre entorn religiós, també hi ha qui es refia de ser just i té per no res a tots els altres. Els trobarem en els nous moviments laicals plens d’empenta evangelitzadora, en els ordes religiosos que ostentem segles de tradició, en els grups crítics i reivindicatius amb la jerarquia, en les autoritats eclesiàstiques que lideren les comunitats. El problema no és ser teocon, religiós o religiosa, progre, rector o bisbe; el problema està en refiar-se de la pròpia autenticitat, i en menystenir els altres amb arrogància.

És bo i és necessari el debat entre les diferents maneres de veure i de viure el cristianisme. Fins i tot és sana la crítica, però no és bona l’arrogància i mirar els altres amb desdeny. Quin trist paper fem els cristians si entre nosaltres ens desqualifiquem tot el que podem! Desqualificant els altres ens desqualifiquem a nosaltres mateixos. Això és el que Jesús critica dels seus contemporanis en la paràbola del fariseu i el publicà.

Més enllà de l’entorn religiós, la crítica de Jesús també val per la pre-campanya de les properes eleccions al parlament català. El discurs dels partits s’assembla al discurs del fariseu: és tracta d’autoenlairar-se proclamant que no són dolents com els altres, acompanyant-se de convençudes desqualificacions. També ho veiem subtilment en les notícies esportives d’avui: els periòdics catalans diuen que el Madrid va marcar tants gols perquè el Santander els hi va regalar el partit. Els diaris espanyols diuen que el Barça va guanyar perquè es va expulsar a un jugador del Saragossa.

El menyspreu i el desdeny no és l’arma del qui té raó, sinó l’arma del prepotent, que amaga les seves pors i complexos sota un discurs altiu i agressiu. La discreció i la humilitat poden semblar comportaments de covard, però manifesten la qualitat humana del qui les exerceix.

dissabte, 23 d’octubre del 2010

Espectacular! (Des del Montnegre 18)

Espectacular! Aquest és el qualificatiu més adient per definir com està el Montnegre la primera quinzena d’octubre. Malgrat es vegin alguns arbres caiguts per les nevades del passat hivern i principis de primavera, i que tantes destrosses van fer, la recuperació de la muntanya ha estat vivíssima: sota el pont de can Riera baixa l’aigua a cor què vols; la font de sant Martí raja alegre i el seu entorn no ha acusat el més mínim la xafogor estival; l’herba de l’esplanada de la rectoria no s’ha assecat; els camins llueixen una verdor intensa i refulgent.

Contemplant la ufanor de la serralada podem afirmar que la dita “any de neu, any de Déu”, s’ha acomplert al peu de la lletra.

Ara que la natura se’ns mostra alegre i fèrtil, obsequiant-nos regaladament els seus fruits amb més prodigalitat, l’economia humana passa per temps de sequera i aridesa: estem submergits en plena crisi econòmica. Quina paradoxa! Sembla que haguem esdevingut antagònics: quan un està bé, l’altra està malament!

Antigament, els cicles de la natura determinaven els cicles econòmics, però el progrés humà va aconseguir alliberar-se d’aquests condicionaments tan imprevisibles. No obstant, també són condicionaments imprevisibles els que provoquen les crisis econòmiques actuals...

divendres, 22 d’octubre del 2010

Vespres i laudes (Des del Montnegre 8)

(El lector s'adonarà que la numeració de "Des del Montnegre" tira enrera. És cert. Recuperem un escrit anterior que faltava per pulir).
Pugem els graons que pugen a la placeta –empedrada- davant l’església de sant Martí. Ens asseiem a les grades, encarades al Montseny, per resar les vespres. Són quasi les nou de la nit. Encara hi ha claror. El sol ha desaparegut darrera el Pla de la calma, regalant-nos una estela de colors vermells càlids, dolços, serens i amorosits.

Desgranem els salms, llegim la lectura i el responsori, recitem el magníficat i el parenostre, gaudim del silenci, acompanyats pel sol que davalla delicadament al mateix ritme que la nostra pregària vespertina, que contempla el finir del dia i agraeix la jornada viscuda.

Al matí següent fem els laudes asseguts en el graó del pedrís que cobreix l’entrada de la rectoria. Encarats cap el coll de can Benet, en direcció al mar, el sol acaba de sortir davant nostre. Els seus raigs es filtren entremig de les branques del gran avet de l’esplanada. L’esclat solar desvetlla el que encara estava deixondint-se, i omple de vibració allí on penetren els seus raigs decidits.

Simultàniament, la pregària litúrgica del matí ens desvetlla amb suavitat, omple de vibració el nostre interior, ahir i avui bellament gratificat per la sintonia tan harmònica amb l’horari solar.

Fruits de tardor (Des del Montnegre 17)

Sortim de la rectoria a mitja tarda. Passem pel costat de l’hostal i prenem la pista que va en direcció a Santa Maria. A la dreta, un bosquet de castanyers joves mostra, ufanós, les branques plenes de clofolles que, en algun indret, han caigut a terra. Algunes han estat aixafades per les rodes dels vehicles; altres, malgrat el respecte que fan les seves closques espinoses, estan obertes, i mostren les castanyes que han estat tan gelosament protegides.

Girem a l’esquerra pel trencall que va a can Natura. Passades les cases, entremig de les alzines, els cirerers d’arbóç destaquen per les seves boles vermelloses. Les més madures han anat caient al terra, formant petites clapes rogenques que contrasten amb el terreny, rocós i negrenc, que hi ha en aquesta vessant.

Continuem girant a l’esquerra quan trobem un trencall, i enfilem el camí que voreja la muntanya per sota can Auladell. Està pleníssim de bolets, tants, que nosaltres, inexperts com som en aquests afers, els distinguim amb una claredat insòlita. El camí desprèn, a dreta i esquerra, una flaire que reconeixem: la del poliol florit. Les seves mates, amb la tija primíssima i delicada, i les seves flors de color lila clar, floreixen en molts marges del camí.

La muntanya ens ofereix un bé de Déu de fruits tardorals, els darrers, poc abans d’endinsar-se en el dens silenci de l’hivern. El merescut repós comença a palpar-se per la calma solemne que irradia el bosc en aquesta època de l’any.

diumenge, 17 d’octubre del 2010

Vida social i vida religiosa: amigues o enemigues? (Diumenge 29)

Els Alps suïssos han estat l’escenari de la perforació del túnel més llarg del món. Enmig de l’esdeveniment, rodejat de discursos de les autoritats, de banderes i dades de tota mena, el que més ens ha cridat l’atenció ha estat la presència d’un prevere catòlic i un pastor protestant per beneir el túnel. Per rematar la sospresa, resulta que aquest pas subterrani de 57 quilòmetres s’anomenarà “san Gotardo”, per evocar el sant protector dels passos muntanyencs.

Si aquest detall de la benedicció i del nom religiós hagués estat en la vessant italiana del túnel haguéssim dit que ja se sap, els italians són així, que fan aquestes coses perquè acullen l’Estat del Vaticà dins les seves fronteres. Si això hagués passat en les nostres terres haguéssim dit que el nacionalcatolicisme seguia viu.

Però no, han estat els suissos, un poble seriós, puntual, respectat, i tant laic com ho som nosaltres. Què els haurà passat? Estan perdent l’essència d’un estat modern, laic i aconfessional? No serà més aviat que saben viure la laicitat com “Déu mana”? o per no dir-ho en llenguatge religiós: “com ho manen els cànons de la laicitat”? és a dir, acollint la diversitat i la pluralitat, on la religiósitat també hi té el seu espai natural?

Ens podem imaginar a casa nostra, per exemple, que el final de la perforació de la línia 9 de metro barcelonina es celebrés amb una benedicció d’un sacerdot catòlic, un pastor protestant, un pope ortodox, i un imam musulmà, atesa la vocació pluricultural i plurireligiosa de la quan ens vantem? Ens podem imaginar que s’anomenés “santa Eulàlia” a la nova línia, en honor a la patrona secundària de la ciutat?

Opinem que és difícilíssim separar la vida social de la vida religiosa. Les barreges són inevitables. Un exemple el tenim en la primera lectura, on Moisès, dalt d’un turó, prega insistenment perquè Josuè i els soldats d’Israel vencin els amalequites. Quan la seva pregària defalleix, defalleixen les forces dels guerrers d’Israel, però la perseverança de Moisès, i l’ajut d’Aaron i Hur, propicien la victòria final sobre l’enemic.

Amb aquestes barreges ¿podem doncs, envair militarment països per destruir l’eix del mal? Podem, també, per motius religiosos, immolar-nos amb una bomba i matar uns quants enemics? O al revés ¿hem de silenciar la capacitat transformadora de la realitat que té la pregària, o els valors morals que irradien les religions, o el sentit de transcendència de l’existència humana?

Als ulls humans tot és justificable, i si a sobre utilitzem el nom de Déu en va, i manipulem la religió, encara quedarem com uns senyors. Sant Pau indica a Timoteu com la Paraula de Déu ajuda a ser honestos de forma integral i integradora: “Tota l’Escriptura és inspirada per Déu i és útil per a ensenyar, convèncer, corregir i educar en el bé, perquè l’home de Déu sigui madur, sempre a punt per a tota obra bona”.

La lectura atenta de la Paraula de Déu, la seva meditació, memorització i pregària amb ella, ens ajuda a discernir els textos antics (de vegades difícils d’interpretar), i ens ajuda a trobar l’equilibri, sempre trencadís, entre la nostra vida social i la nostra vida de fe.

dimecres, 13 d’octubre del 2010

La paràbola dels pelegrins

Penjo aquest discurset que vaig fer a la presentació del llibre "Els pelegrins de sant Francesc" al santuari de l'Ajuda diumenge 3 d'octubre. Us el comparteixo en primer lloc perquè el llibre, dels germans Ignasi i Samuel Segura, de Sant Boi, s'ho val. Però també perquè em va servir de motiu per donar paraules a alguns pensaments que em van ballant pel cap. El llibre narra, d'una manera mol àgil i propera, el pelegrinatge que els dos autors, de 17 i 20 anys, van fer a peu d'Assís a Roma amb només 20 € a la butxaca.


El fet que estiguem presentant Els pelegrins de sant Francesc en aquesta església de la Mare de Déu de l’Ajuda respon a una d’aquests fets que hi ha a l’inici del llibre, en les quals hi podem veure, des de la fe, alguna cosa més que casualitats. Efectivament, fra Pierluigi va anar a Fàtima el curs passat en ocasió de la visita del Papa, i allà va conèixer alguns amics de l’Ignasi i en Samuel. Per això quan ells van pensar que els faria il·lusió presentar el seu relat en una casa franciscana, van venir a parar a nosaltres. I entre totes les cases franciscanes disponibles, ens va semblar que aquesta de l’Ajuda podia ser la més adient.


Llegint el llibre de l’Ignasi i en Samuel he tingut la sensació d’estar davant d’un relat diferent. Jo diria que és una paràbola. Fixeu-vos-hi. Què és una paràbola? Són aquells que relats que ens explica Jesús en els quals no hi ha un simple ensenyament moral, sinó que se’ns convida a veure-hi la nostra vida amb Déu. Se’ns convida a veure en aquella història què vol dir viure amb Déu. La paràbola ens diu què vol dir fiar-se d’Ell, qui és, com és. Quan llegim el llibre de l’Ignasi i en Samuel ens trobem amb una història que és una invitació a viure d’una determinada manera, a deixar que Déu ocupi un lloc concret en la pròpia vida.

El relat dels pelegrins de sant Francesc es podria assemblar a la història bíblica de l’Èxode. No perquè s’hagi esdevingut en un desert, ja ho hem vist a les fotografies, però sí per les experiències que hi apareixen d’inseguretat, gana, set, cansament, temptacions de tornar enrere... i també per aquesta presència de Déu que ells van cercant amb les laudes i altres pregàries que van fent en diferents indrets, i que es manifesta sovint, com al Sinaí, fent brollar inesperadament fonts d’aigua de la roca.

Aquestes fonts d’aigua són, en primer lloc, materials, a través de tota aquesta gent que es van trobant, que els acullen, que es preocupen per ells. En aquest sentit, el relat dels nostres pelegrins és també una paràbola de l’Església, una Església que es viu des de la pobresa d’un amor senzill, des d’aquest acolliment que diferents persones en diferents llocs es van donant. Cada vegada, els dos pelegrins s’adrecen primerament a l’església del lloc, i sempre acaben trobant acolliment, fins i tot aquella vegada que en Samuel, seguint la paraula de l’evangeli, està a punt de sortir del despatx del capellà espolsant-se la pols de les sandàlies. En aquest sentit, Ignasi i Samuel, voldria fer una observació sobre les fotografies que ens heu passat. Haureu de fer un altre muntatge per als qui ja hem llegit el llibre, ja que tindríem ganes de veure també els rostres de totes aquestes persones que van passant per la vostra història: la Maria Angela, el pare Alessandro... Voldríem veure, per exemple, aquella dona que us acull una de les primeres nits i des d’aleshores us truca cada dia interessant-se per si heu trobat allotjament.

A més, Déu va fent brollar fonts d’aigua espirituals. És bonic que moltes vegades els misteris del rosari que van resant mentre caminen coincideixen amb el que estan vivint concretament i n’il·luminen el sentit, donant noves forces per tirar endavant. Igualment passa amb la lectura dels salms. I cada dia troben un lloc on celebrar l’eucaristia. D’aquesta manera, mai no falta aquesta aigua espiritual que permet vèncer la temptació d’abandonar i omple de llum interior aquesta aventura.

Ara bé, no estaríem aquí parlant d’aquesta experiència si no hi haguessin escrit el llibre. I és que aquí la gràcia no és tan sols el que s’ha viscut, sinó la manera com s’ha explicat. Els pelegrins de sant Francesc és un d’aquells llibres que ens podem empassar d’una sola tirada. El comences i no tens ganes de deixar-lo. L’Ignasi i en Samuel ens ofereixen un relat que és ric en detalls, però a la vegada àgil i que es fa llegir amb facilitat.

Per a nosaltres franciscans, Els pelegrins de sant Francesc ens posa davant dels ulls unes figures molt estimades de la nostra tradició. En aquest sentit, i dintre d’aquestes coincidències que no són pures coincidències, m’ha fet pensar que la meva lectura d’aquest llibre hagi coincidit amb la beatificació de fra Leopoldo d’Alpandeire, almoiner del convent de caputxins de Granada. La figura del frare almoiner, avui malauradament perduda, ha estat durant segles la d’aquell home-paràbola que passava de poble en poble amb l’actitud d’un captaire, cercant acolliment i ajuda en pobresa i simplicitat i posant-se a mercè de totes les dificultats dels camins amb absoluta confiança en la Providència de Déu. Potser quan nosaltres frares pensem en la nostra manera de viure i ens interroguem sobre la manera de portar-ho a terme a vegades oblidem aquesta dimensió: més important que el que fem és el que signifiquem, aquesta dimensió de paràbola que la nostra vida té per al món.

A vegades, a l’evangeli, veiem que Jesús explica les paràboles. També l’Ignasi i en Samuel, que han pregat i reflexionat sobre el que han viscut, ho fan, sobretot al principi i al final del llibre. I aleshores els surt la vena poètica i fins i tot teològica. Si voleu saber, per exemple, què és la gràcia de Déu, abans de llegir grans teòlegs llegiu el capítol L’anhel d’un temps de gràcia dels nostres pelegrins. En fragments com aquest ens ofereixen alguns textos en què val la pena d’aturar-se i assaborir-los. Són paràgrafs que es presten a ser meditats i contemplats, capaços d’obrir el cor del qui els llegeix a la pregària, petites joies que mereixen ser llegides i rellegides amb deteniment.

Entre aquestes, deixeu-me’n triar una per acabar aquesta presentació. Faré allò que amb cap altre llibre s’hauria de fer: llegir-vos el final, quan l’Ignasi i en Samuel, parlant ja no del seu camí d’Assís a Roma, sinó del pelegrinatge de la vida, diuen que en moments de gana i paisatges deserts, continuarem endavant, confiant que al capvespre descobrirem la benaurança. Al capdavall, mai no haurem d’oblidar - mai - que al final de tot, en algun racó rere les muntanyes i les valls, una ciutat eterna ens estaria esperant.

Felicitats, Ignasi i Samuel, i gràcies pel vostre testimoni.

diumenge, 10 d’octubre del 2010

Rigorismes que empresonen (Diumenge 28)

Les presons no poden encadenar la Paraula de Déu”. És una frase triomfant de sant Pau, escrita des de la presó, a Roma, abans de ser martiritzat. No es tracta d’una frase retòrica o buida de contingut, sinó una realitat viscuda en la pròpia pell. Els intents de neutralitzar o de silenciar l’apòstol eren superats per múltiples estratègies humanes i, sobretot, per la mateixa Paraula de Déu actuant sobre els humans. Per això Pau proclama solemnement que les presons no poden encadenar-la.

Aprofitem l’impacte d’aquesta frase paulina per actualitzar-la així: “Els rigorismes no poden encadenar la Paraula de Déu”. Al dir rigorismes ens referim tant als d’esquerres com els de dretes.

El primer, el d’esquerres, el detectarem en discursos intel·lectualment elevats que, utilitzant la ciència, l’objectivitat, la neutralitat i la raonabilitat com a bandera, arraconen tot el que no entra en aquests esquemes, com és el cas de la Paraula de Déu. Pels qui fan aquest discurs, aquestes realitats són absolutament menystingudes, i són qualificades de mites o de metàfores, que és una manera elegant de dir que són irreals. Es tracta de disertacions formalment correctes però subtilment excloents, que porten una forta carga de dogmatisme i de desdeny religiós. S’autoerigeixen en la paraula humana en majúscules, inapelable i inqüestionable. Escoltarem aquests arguments en aules universitàries, en fòrums selectes, en pensadors mediàtics, i sobretot en els mitjans de comunicació que els fan d’altaveu i que els proclamen com a model de pensador avançat i obert.

El rigorisme de dretes s’espressa dins de l’àmbit religiós, i en el nostre entorn eclesial apareix en aquells que són més papistes que el papa, com diu l’expressió. A més, gosen posar dins del mateix calaix el primat de l’església catòlica, el primat del papa, el primat d’Espanya, el primat del castellà i el primat de la religió en la societat. Són els postulats indiscutibles d’una milícia cristiana contestatària i combativa, pels quals la Paraula de Déu esdevé una ordre a complir, un reglament a executar sense cap discussió, o un missatge digne de submissió.

Aquests rigorismes d’esquerres i de dretes semblen els fiscals i els advocats defensors de la Paraula de Déu, uns per carregar-se-la, els altres per salvaguardar-la a capa i espasa. No obstant, ambdós tenen el mateix denominador comú: la intransigència, l’exclussivisme i els menyspreu pels altres.

Entremig hi ha molts creients, cristians d'espardenya, que sense fer soroll, no pretenen empresonar la Paraula de Déu, sinó donar-li ales: són els monjos i monges de vida contemplativa que la converteixen en lectura orant quotidiana; són les parròquies i comunitats cristianes que la proclamen en la litúrgia i la treballen en cercles d’estudi; són els teòlegs i exegetes que l’estudien, l’aprofundeixen i ens la fan més intel·ligible; són els catequistes que l'apropen i l'expliquen pedagògicament a les diferents edats.

Un rigorista mai participarà honestament en aquests àmbits, simplement perquè no necessita que li ensenyin res. Ell ho té tot tan clar!

diumenge, 3 d’octubre del 2010

Credo laicista i credo creient (Diumenge 27)

Per què deixeu que vegi aquestes calamitats i contempli tantes penes?” Aquestes paraules del profeta Habacuc són assumides habitualment per moltes persones per justificar la seva desafecció creient, juntament amb la mà massa llarga d’alguns clergues, les riqueses del Vaticà, els costosos viatges del papa, les conclusions de científics com Hawkins, etc.... Aquests motius i altres esdevenen una mena de “credo no creient” que permet professar, amb satisfacció i rotunditat, que la millor opció de l’ésser humà és la de no creure.

No obstant, les queixes que fa Habacuc estan fetes en segona persona. Per ell, Déu és un “tu” amb qui dialogar o discutir, no pas un “ell” impersonal, llunyà o inexistent. Malgrat els silencis divins, els interrogants existencials, o els escàndols humans, el profeta roman fidel al seu credo i conclou, convençut, que “el just viurà perquè ha cregut”.

És tracta, en definitiva, de proclamar dos credos, el laicista i el creient. El primer es pot professar públicament i en veu alta. El segon sols es pot professar dins les esglésies. Per això esdeveniments com la visita del sant pare a Barcelona provoca incomoditats als qui professen el credo laicista i que dominen l’opinió pública. Però aquesta vegada, atesa la proximitat, s’ha d’anar en compte amb les canonades mediàtiques contra el papa, perquè poden provocar danys colaterals a l’edifici de la Sagrada Família; o als candidats de les properes eleccions catalanes que es fotografiaran al seu costat; o fins i tot al president de l’Estat espanyol que gosarà anar a saludar-lo (Els mitjans de comunicació ho anunciàven, curiosament, dos dies abans de la vaga general de dimecres).

Fixem-nos si és important la visita del papa a Barcelona que algun diari, que destaca per l’omissió de notícies religioses mancades de polèmica, entrevista al cardenal arquebisbe de Barcelona dedicant-li dues pàgines! Però més enllà del seguiment mediàtic de la visita, que no deixa de ser anecdòtic i superficial, el que més ens pot afectar són les reaccions intraeclesials.

Els catòlics “de veritat” penjaran banderes de tota mena als balcons, ompliran els carrers amb banderoles, pancartes i consignes estil “Viva el papa y viva España”, faran declaracions enfervorides i triomfants de devoció al papa i d'unitat eclesial. Els catòlics “crítics” es miraran de reüll l’esdeveniment i, fent-se el desmenjat, es desmarcaran taxatívament d’aquest xou populista.

Bona part de catòlics catalans ens quedarem entremig. Estarem contents que l’església potser més emblemàtica del segle XX, construida per un català i a Barcelona, hagi rebut una gran empenta constructora i sigui consagrada pel mateix papa, un fet excepcional. També estarem descontents de les apropiacions indegudes que tindrà la diada, o que a tots els catòlics ens posin dins del mateix sac dels qui, aquell dia, faran més soroll.

Doneu-nos més fe”, demanen els apòstols a Jesús. Ell respon que valorin i facin treballar la que tenen, però sense pretensions ni reivindicacions. La visita del papa ens pot ajudar a això, a augmentar la nostra fe, però sense vanitats ni triomfalismes, assumint l’actitud humil del servent, sense pretendre reconeixents ni privilegis, i menys encara, poder. Això és el que sant Francesc d’Assís –la festa del qual celebrarem demà-, assumí i visqué amb lucidesa.

diumenge, 26 de setembre del 2010

Qui sigui frare que prengui candela (Diumenge 26)

Ahir ens visitava un bon amic, immigrat a Catalunya fa ja deu anys. Malgrat tenir permis de residència i de treball, no té feina i ja se li ha acabat el subsidi d’atur. Els anys van passant i la seva estabilització encara està lluny. Ens expressava la seva situació amb una imatge: veu que ho té tot davant dels ulls però que no hi té accés. I això, dèia, és molt frustrant. La seva explicació ens va fer pensar immediatament en el pobre Llàtzer de la paràbola evangèlica que hem escoltat: malgrat que visqués al costat del portal del ric només li arribàven les molles que sobraven.

Allò que la paràbola evangèlica subratlla amb tanta claredat -la penúria d’un i la insensibilitat de l’altre- ja no esdevé tan clar quan parlem de l’amic immigrat i dels qui viuen en penúria a casa nostra. Les justificacions i els arguments brollen amb convicció: ningú els ha obligats a venir, que tornin al seu país si estan malament, primer són els de casa que els de fora, no podem deixar entrar a tothom, etc...

La paràbola evangèlica estableix un destí al ric i al pobre després de la mort: Llàtzer al cel al sí d’Abraham i el ric al lloc dels turments. La paràbola, però, no ens diu els motius de tal destinació. Tan sols diu que Llàtzer, després d’una vida de sofriment, ara rep consol, i el ric, després d’una vida de gaudi, ara li toca sofrir. Però tampoc ens diu el perquè.

Les raons ens les explica la mateixa paràbola amb les peticions que el ric li fa a Abraham. Són peticions que demostren que, malgrat estar enmig de turments, segueix creient-se aquell ric que tot ho pot, que tot ho domina, que dóna ordres a tothom i que tothom les ha d’obeïr. Llàtzer segueix essent per ell un pobre desgraciat que li ha de fer de xicot dels encàrrecs, primer alleugerint el seu sofriment, i segon baixant a la terra a avisar els seus germans.

Les respostes d’Abraham són sempre tallants i evidencien que les coses, ara, són diferents. Ell ja no mana, ni té poder, ni té subdits a qui donar ordres. Fins i tot les respectuosíssimes peticions a Abraham no serveixen. El pecat del ric no és ser ric, sinó la seva prepotència, el seu orgull, la seva vanitat, la convicció que la seva superioritat és merescuda, que els seus criteris són sempre els millors i que sempre acabarà sortint-se amb la seva. Ni enmig dels turments és capaç de reaccionar.

Com diem en català: “qui sigui frare, que prengui candela”.

divendres, 24 de setembre del 2010

Imaginem... (Mare de Déu de la Mercè 2010)

Deixem volar, per un moment, la nostra imaginació religiosa, sovint reprimida i acomplexada per diversos condicionants... Imaginem que la visita del papa a Barcelona -el proper 7 de novembre- per consagrar el temple de la Sagrada Família, suscités una empenta religiosa i que, sota la protecció de la Sagrada Família (Josep, Maria i el nen) i amb el temple expiatori com a emblema, es creés un orde religiós dedicat a reconciliar parelles separades. I a més, imaginem-nos que fes una labor tan admirable que s’irradiés per tot el món i que, per rematar-ho, aquest orde religiós durés segles i segles.

Les nostres reaccions a aquest somni religiós poden anar des de l’aprovació entusiasta -passant per la indiferència i el recel- fins a la desqualificació. Quelcom semblant passaria l’any 1218 a Barcelona, quan un grup de ciutadans, devots de la mare de Déu i sensibles a la necessitat social del moment, crearen l’orde de la Mercè per redimir els captius dels sarraïns. El 10 d’agost d’aquell mateix any signaven la seva constitució a l’altar major de la catedral romànica de Barcelona. Les reaccions dels barcelonins suposem que també anirien de l’aprovació entusiasta -passant per la indiferència i el recel- fins a la desqualificació.

Aviat farà vuit segles d’aquests esdeveniments. L’orde de la Mercè i la seva tasca redemptora de captius, actualitzada en la presència en l’àmbit penitenciari, continua viva arreu del món gràcies a la bella inspiració de sant Pere Nolasc, possiblement barceloní d’origen. Es tracta d’un somni fet realitat a principis del segle XIII i que encara continua viu!

La nostra realitat barcelonina no és ni millor ni pitjor que aquella, i és també, apte per somniar, per deixar-se portar per l’impuls de la fe, que més que apagat està neutralitzat i reprimit. Si el deixem volar lliure i estem atents a les necessitat socials del moment, també serem capaços de crear nous projectes amarats de religiositat, que responguin a les necessitats físiques i espirituals del nostre moment històric.


Fent una metàfora de l’evangeli de les noces de Canà, es tracta de constatar que el vi millor estava guardat per ara, pel nostre avui. Si el vi anterior era bo, el que ara se’ns ofereix és encara millor, gràcies a la intervenció decidida de Jesús i a la intercessió delicada de Maria, que continuen actius i fent miracles des de la discreció i el silenci.

diumenge, 19 de setembre del 2010

“O caixa o faixa” (Diumenge 25)

No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses”, és una sentència que l’evangelista Lluc posa en boca de Jesús. Les sentències acostumen a ser dites breus que contenen un missatge moral, com és el nostre cas. De forma tallant, s’exclou taxativament servir –alhora- a Déu i el diner. Si Jesús hagués estat català hauria afegit: “o caixa o faixa”.

I per què no podem ajuntar-ho? No podríem servir el diner per, posteriorment, servir millor Déu amb els guanys obtinguts? Si es fa correctament és una combinació possible i positiva. Ho trobem en l’antic Pròxim Orient, on els temples egipcis i mesopotàmics eren un motor de l’economia. A Europa ho veiem amb la introducció de la vida monàstica, on l’activitat econòmica es desplega a redós dels monestirs. Actualment, escoles selectes de direcció d’empreses d’inspiració cristiana també fan aquesta funció.

No és fàcil navegar entre dues aigües, sobretot quan l’especulació és un corrent que ens empeny a tots en la mateixa direcció, o encara més, esdevé una obligació social. Condicionats per uns principis econòmics intocables, basats en optimitzar beneficis i en el mercat obert, tots estem convençudíssims que tenir patrimoni i diners i no especular amb ells és ser un estúpid. El dilema està servit, per exemple, en les economies dels bisbats, dels ordes religiosos o d’institucions religioses, que acumulen un patrimoni o quantitats significatives de diners col·lectius. Què fer amb aquests béns o aquests diners? Especular amb ells perquè donin el màxim de rèdits i poder “servir Déu” en millors condicions...? Posar-ho tot dins un mitjó és anacrònic, però especular sense criteri és esdevenir servidor del diner i allunyar-se de Déu.

Hem de reconèixer que la nostra societat capitalista -on tot sembla vàlid i on tot resta ambigu- aigualeix definitívament la sentència de Jesús. Però els sospirs per una societat marxista que neutralitzi les riqueses hem vist que, a la llarga, també implica la neutralització de servir a Déu.

Si acudim a un altre referent, sant Francesc d’Assís, encara pitjor: ens tirem pedres al propi teulat. Mil anys després de la sentència de Jesús, Francesc diu als seus frares que no toquin i no acceptin diners, i que s’allunyin d’ells com si fos el mateix diable. També diu de no tenir propietats. Idealismes d’un sant? Certament, però idealismes fonamentats en la lucidesa i la saviesa de l’evangeli.

Reconeixem que els nostres raonaments a favor de la sentència de Jesús són –intencionadament- poc convincents, però preferim instal·lar-nos en aquesta pobresa d’arguments. Malgrat siguem titllats de poc pràctics i anacrònics, seguirem mirant amb recel el diner i les possessions, perquè molt subtilment neutralitzen la llibertat que et dóna l’opció decidída per Déu.

diumenge, 29 d’agost del 2010

Els tres consells (Rondalles beduïnes 5)

Hi havia una vegada un jove beduí, pobre i casat de poc. Decidí marxar a un lloc llunyà a cercar treball i tornar al seu campament amb alguna cosa per a ell i per la seva nova família. Trobà un home ric que tenia molts camells i treballà per ell durant tres anys. A la fi dels tres anys rebé, com a compensació, tres camells, un per cada any treballat. Aleshores, decidí marxar i tornar amb la seva família, però abans de fer-ho demanà a aquell home tres consells. L’home acceptà donar-li els tres consells, però li demanà com a compensació un camell per cada consell. El jove beduí acceptà.

El primer consell fou aquest: “No passis el primer per un torrent quan hi baixi aigua”. Escoltat el consell, el jove beduí lliurà un camell a l’home i li demanà el segon consell. El segon consell fou aquest: “Quan el sol comença a pondre’s, atura’t per passar la nit”. Després d’escoltar-lo li donà el segon camell i li demanà el tercer consell. El tercer consell va ser: “Dorm enrabiat, però no matis”. Escoltat el tercer consell, donà a l’home el tercer camell i el beduí marxà amb les mans buides, tal com havia arribat tres anys abans.

Fent el camí de retorn al seu poblat trobà un home molt ric, que també viatjava, muntat sobre un bellíssim cavall. Van fer, plegats, un tros de camí, fins al capvespre. El jove beduí, recordant el consell que li havia costat un camell, digué al ric: “Aturem-nos aquí per passar la nit, que el sol s’està ponent”. Però el ric li respongué: “Encara hi ha molta llum i podem continuar encara una mica més de camí. Anem més endavant!”. Però el jove beduí decidí de passar la nit en aquell indret, seguint el consell de l’home per qui havia treballat tres anys, mentre que el ric continuà cavalcant.

El nostre protagonista recollí branques seques per fer foc, menjà alguna cosa i s’adormí. El matí següent, a primera hora, el jove beduí reprengué el camí i, passada una hora, trobà el cos de l’home ric a terra, mort d’una mossegada de serp, i el seu cavall que rondava entorn seu. “Es deu haver aturat quan ja era fosc -pensà el beduí- i no ha pogut triar bé el lloc on passar la nit i no haurà vist que allí hi havia una serp”. El jove beduí, content d’haver seguit el consell que li havia costat un camell, prengué amb ell el cavall i l'or d’aquell home i continuà el seu camí. Aquell consell havia valgut el preu d’un camell!

El jove beduí trobà un altre home ric, que viatjava en la mateixa direcció amb un gran ramat de camells. Els dos es saludaren i continuaren el camí plegats. Arribats a un torrent que hi baixava aigua, el jove beduí deixà passar primer aquell home que, fou endut pel corrent, s’ofegà i morí, deixant rera seu els camells. El jove beduí prengué els camells de l’home mort, i trobat un gual segur, continuà el camí amb el cavall, l’or i els camells. També el segon consell havia valgut més que el preu d’un camell.

Passats uns dies, el jove beduí arribà al seu campament i veié que en la seva tenda, junt a la seva dona, hi havia algú altre ajagut. Encol·lerit, volgué córrer a la tenda per matar a la seva dona i a qui jeia amb ella, però es recordà del tercer consell i, valorant els dos consells anteriors com un tresor preciós, decidí de passar la nit enfurismat, però sense matar.

En efecte, el jove beduí anà a passar la nit a la maga’d (la tenda pels hostes que hi ha en tot campament beduí), però no reeixí a aclucar l’ull, furibund per l’escena que havia presenciat de lluny. A l’alba, segons el costum de l'hospitalitat beduïna, un infant vingué a la tenda a portar l’esmorzar a l’hoste desconegut. El jove beduí demanà al nen: “Qui ets? De qui ets fill?”. Ell respongué: “Sóc fill de tal. El meu pare no l’he conegut, perquè fa tres anys que va marxar cercant treball i fer fortuna, però encara no ha tornat”.

El jove beduí descobrí que aquell noi era el seu fill i constatà amb emoció: “També el tercer consell és més valuós que el preu d’un camell. Si no l’hagués seguit, hagués mort el meu propi fill i la meva dona”.

dissabte, 21 d’agost del 2010

L’espòs apropiat (Rondalles beduïnes 4)

Hi havia una vegada un beduí que tenia una filla molt bella. Arribà el dia en que decidí que era el moment de trobar-li un espòs adient. A l’hora de fer la tria, posà una prova als pretendents: la seva preciosa filla es casaria amb qui reeixís a romandre en una tenda tancada, amb el foc encès, i suportant llargament el fum.

Vingueren tres homes. El primer entrà en la tenda plena de fum i sortí al cap de poca estona. El segon home romangué més temps. El tercer resistí molt més que els altres dos, i sortí de la tenda quan les llàgrimes li queien abundantment dels ulls, irritats a causa del fum.
Amb quin dels tres homes, aquell pare, casaria la seva preciosa filla?
Amb el primer, perquè no es pot i no s’ha de forçar a ningú a fer quelcom carregós contra la seva voluntat, perquè altrament, qui ha estat obligat a fer això, pot reclamar el dret a una reparació. La llibertat és un bé suprem, i és considerat un home veritable qui no es deixa coaccionar a fer quelcom que no vulgui.