La paràbola dels pelegrins

Penjo aquest discurset que vaig fer a la presentació del llibre "Els pelegrins de sant Francesc" al santuari de l'Ajuda diumenge 3 d'octubre. Us el comparteixo en primer lloc perquè el llibre, dels germans Ignasi i Samuel Segura, de Sant Boi, s'ho val. Però també perquè em va servir de motiu per donar paraules a alguns pensaments que em van ballant pel cap. El llibre narra, d'una manera mol àgil i propera, el pelegrinatge que els dos autors, de 17 i 20 anys, van fer a peu d'Assís a Roma amb només 20 € a la butxaca.

El fet que estiguem presentant Els pelegrins de sant Francesc en aquesta església de la Mare de Déu de l’Ajuda respon a una d’aquests fets que hi ha a l’inici del llibre, en les quals hi podem veure, des de la fe, alguna cosa més que casualitats. Efectivament, fra Pierluigi va anar a Fàtima el curs passat en ocasió de la visita del Papa, i allà va conèixer alguns amics de l’Ignasi i en Samuel. Per això quan ells van pensar que els faria il·lusió presentar el seu relat en una casa franciscana, van venir a parar a nosaltres. I entre totes les cases franciscanes disponibles, ens va semblar que aquesta de l’Ajuda podia ser la més adient.

Llegint el llibre de l’Ignasi i en Samuel he tingut la sensació d’estar davant d’un relat diferent. Jo diria que és una paràbola. Fixeu-vos-hi. Què és una paràbola? Són aquells que relats que ens explica Jesús en els quals no hi ha un simple ensenyament moral, sinó que se’ns convida a veure-hi la nostra vida amb Déu. Se’ns convida a veure en aquella història què vol dir viure amb Déu. La paràbola ens diu què vol dir fiar-se d’Ell, qui és, com és. Quan llegim el llibre de l’Ignasi i en Samuel ens trobem amb una història que és una invitació a viure d’una determinada manera, a deixar que Déu ocupi un lloc concret en la pròpia vida.

El relat dels pelegrins de sant Francesc es podria assemblar a la història bíblica de l’Èxode. No perquè s’hagi esdevingut en un desert, ja ho hem vist a les fotografies, però sí per les experiències que hi apareixen d’inseguretat, gana, set, cansament, temptacions de tornar enrere... i també per aquesta presència de Déu que ells van cercant amb les laudes i altres pregàries que van fent en diferents indrets, i que es manifesta sovint, com al Sinaí, fent brollar inesperadament fonts d’aigua de la roca.

Aquestes fonts d’aigua són, en primer lloc, materials, a través de tota aquesta gent que es van trobant, que els acullen, que es preocupen per ells. En aquest sentit, el relat dels nostres pelegrins és també una paràbola de l’Església, una Església que es viu des de la pobresa d’un amor senzill, des d’aquest acolliment que diferents persones en diferents llocs es van donant. Cada vegada, els dos pelegrins s’adrecen primerament a l’església del lloc, i sempre acaben trobant acolliment, fins i tot aquella vegada que en Samuel, seguint la paraula de l’evangeli, està a punt de sortir del despatx del capellà espolsant-se la pols de les sandàlies. En aquest sentit, Ignasi i Samuel, voldria fer una observació sobre les fotografies que ens heu passat. Haureu de fer un altre muntatge per als qui ja hem llegit el llibre, ja que tindríem ganes de veure també els rostres de totes aquestes persones que van passant per la vostra història: la Maria Angela, el pare Alessandro... Voldríem veure, per exemple, aquella dona que us acull una de les primeres nits i des d’aleshores us truca cada dia interessant-se per si heu trobat allotjament.

A més, Déu va fent brollar fonts d’aigua espirituals. És bonic que moltes vegades els misteris del rosari que van resant mentre caminen coincideixen amb el que estan vivint concretament i n’il·luminen el sentit, donant noves forces per tirar endavant. Igualment passa amb la lectura dels salms. I cada dia troben un lloc on celebrar l’eucaristia. D’aquesta manera, mai no falta aquesta aigua espiritual que permet vèncer la temptació d’abandonar i omple de llum interior aquesta aventura.

Ara bé, no estaríem aquí parlant d’aquesta experiència si no hi haguessin escrit el llibre. I és que aquí la gràcia no és tan sols el que s’ha viscut, sinó la manera com s’ha explicat. Els pelegrins de sant Francesc és un d’aquells llibres que ens podem empassar d’una sola tirada. El comences i no tens ganes de deixar-lo. L’Ignasi i en Samuel ens ofereixen un relat que és ric en detalls, però a la vegada àgil i que es fa llegir amb facilitat.

Per a nosaltres franciscans, Els pelegrins de sant Francesc ens posa davant dels ulls unes figures molt estimades de la nostra tradició. En aquest sentit, i dintre d’aquestes coincidències que no són pures coincidències, m’ha fet pensar que la meva lectura d’aquest llibre hagi coincidit amb la beatificació de fra Leopoldo d’Alpandeire, almoiner del convent de caputxins de Granada. La figura del frare almoiner, avui malauradament perduda, ha estat durant segles la d’aquell home-paràbola que passava de poble en poble amb l’actitud d’un captaire, cercant acolliment i ajuda en pobresa i simplicitat i posant-se a mercè de totes les dificultats dels camins amb absoluta confiança en la Providència de Déu. Potser quan nosaltres frares pensem en la nostra manera de viure i ens interroguem sobre la manera de portar-ho a terme a vegades oblidem aquesta dimensió: més important que el que fem és el que signifiquem, aquesta dimensió de paràbola que la nostra vida té per al món.

A vegades, a l’evangeli, veiem que Jesús explica les paràboles. També l’Ignasi i en Samuel, que han pregat i reflexionat sobre el que han viscut, ho fan, sobretot al principi i al final del llibre. I aleshores els surt la vena poètica i fins i tot teològica. Si voleu saber, per exemple, què és la gràcia de Déu, abans de llegir grans teòlegs llegiu el capítol L’anhel d’un temps de gràcia dels nostres pelegrins. En fragments com aquest ens ofereixen alguns textos en què val la pena d’aturar-se i assaborir-los. Són paràgrafs que es presten a ser meditats i contemplats, capaços d’obrir el cor del qui els llegeix a la pregària, petites joies que mereixen ser llegides i rellegides amb deteniment.

Entre aquestes, deixeu-me’n triar una per acabar aquesta presentació. Faré allò que amb cap altre llibre s’hauria de fer: llegir-vos el final, quan l’Ignasi i en Samuel, parlant ja no del seu camí d’Assís a Roma, sinó del pelegrinatge de la vida, diuen que en moments de gana i paisatges deserts, continuarem endavant, confiant que al capvespre descobrirem la benaurança. Al capdavall, mai no haurem d’oblidar - mai - que al final de tot, en algun racó rere les muntanyes i les valls, una ciutat eterna ens estaria esperant.

Felicitats, Ignasi i Samuel, i gràcies pel vostre testimoni.