dijous, 23 de gener del 2020

Del recel a la complementació (Dijous 2; 6e dia pregària unitat dels cristians)


Els encontres i desencontres entre el rei Saül i David, les gelosies i persecucions entre ambdós personatges, expressen les vicissituds dels qui viuen, treballen, o col·laboren plegats. També expressen les vicissituds històriques, i no tant històriques, entre les esglésies cristianes, que de manera local, territorial, o continental, han defensat la seva parcel·la religiosa a les bones i a les males, i que han viscut la presència de l'església germana com una amenaça i no com un complement. 

Sortosament, sempre hi ha personatges com Jonatàs, que esdevenen ponts de reconeixement de l'altre, de reconciliació i d'unió.

dimarts, 21 de gener del 2020

La força del martiri (Sant Fructuós, Auguri i Eulogi)


Les religions no són violentes, però la violència també s'instal·la en les religions, talment com s'instal·la en el cor humà quan vol imposar el seu criteri als altres.

Però les religions també són víctimes de la violència, promoguda per les ideologies dominants i les mentalitats imperialistes. És el cas dels màrtirs tarragonins Fructuós, Auguri i Eulogi que avui recordem, cremats públicament a l'amfiteatre per ordre del governador romà.

De fet, la violència, ni que sigui verbal, sempre manifesta el desig de dominar. Per això la tradició cristiana venera els seus màrtirs: perquè professen una fe que desemmascara la maldat humana, perquè expressen la convicció del feble que no transigeix als embats del fort.

dilluns, 20 de gener del 2020

Consagrar a l'extermini (Dilluns 2; 3r dia pregària unitat dels cristians)


La primera lectura posa els pèls de punta quan Samuel critica Saül per la seva desobediència: no ha complert al peu de la lletra l'ordre divina de consagrar a l'extermini els amalequites. Saül es justifica dient que ha obeït: només ha reservat alguns animals per sacrificar. Samuel el sentencia: "Tu has descartat la paraula del Senyor, i ell et descarta com a rei d'Israel". 

Malauradament, aquesta contundència religiosa, la persecució i l'extermini en nom de Déu continua present avui dia. És un llast que també arrosseguem les esglésies cristianes, àdhuc amb episodis entre els qui professàvem la mateixa fe. Per això considerem aquesta setmana de pregària per la unitat dels cristians com una benedicció, com un autèntic canvi de paradigma religiós.

dissabte, 18 de gener del 2020

Pren damunt seu el pecat del món (Diumenge 2)


"T'he fet llum de tots els pobles perquè la meva salvació arribi d'un cap a l'altre de la terra". Són paraules que el profeta Isaïes posa en boca de Déu. Van adreçades al Messies d'Israel, al servent de Iahvè que porta la salvació no només a Israel, sinó a tots els pobles de la terra, com si es tractés de la salvació divina globalitzada, accessible a tothom. Avui dia, vivim el fenomen de la globalització prement una tecla, i això eixampla els nostres horitzons, sentint-nos formar part de la gran família humana. El profeta Isaïes, tants i tants segles abans, participa d'aquesta mentalitat universal que prové del mateix Déu, l'únic que té la mirada constantment eixamplada a tota la seva creació. Per això el seu servent, el seu Messies, esdevé una llum que no és parcial sinó universal, que fa arribar a tothom, i a tot arreu, els designis divins. 

Aquest servent que el profeta invoca repetidament, la tradició cristiana l'associarà amb Jesucrist: el messies d'Israel i l'enviat diví a tots els pobles. Per això sant Pau, en la introducció de la seva carta als corintis, invoca la gràcia i la pau de Déu el Pare, perquè a través de Jesucrist arribi a tots els qui es reuneixen en el seu nom. Per beneficiar-se d'aquesta gràcia i aquesta pau divina no calen quotes, ni currículums, ni carnets. Aquesta és la diferència principal entre la salvació divina —sempre oberta, sempre inclusiva, sempre universal— i les salvacions que proposem els humans: sempre parcials, sempre limitades, sempre selectives. 

Per això Joan Baptista, quan veu Jesús que s'atansa al Jordà, exclama: "Mireu l'anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món". El Baptista distingeix en Jesús quelcom decisiu: que pren damunt seu el pecat del món. Els humans, fins i tot per molt creients que siguem, no ens agrada carregar-nos a les espatlles les culpes i els pecats dels altres; àdhuc ens descarreguem dels propis pecats i els carreguem als altres. Ens agrada caminar alleugerits i mostrar-nos de cara enfora com els bons de la pel·lícula. Per això els pecats propis i els pecats aliens esdevenen una pilota que ningú no vol al seu camp, sempre rebota d'un lloc a un altre. Jesús, en canvi, no té cap por, ni cap recel, d'agafar amb les dues mans la pilota dels pecats. Jesús pren damunt seu els pecats dels altres i els expia, els anul·la, perquè nosaltres quedem alliberats i recuperem la pau interior i exterior. Aquesta gosadia, aquest capacitat, només pot provenir de mans divines. Per això Joan Baptista, quan veu Jesús, diu sense embuts: "Jo ho he vist i dono testimoni que aquest és el Fill de Déu".