CREDO DE L'IMMIGRANT

Crec en Déu Totpoderós, que va guiar el seu poble en l'èxode i l'exili. El Déu de Josep a Egipte i de Daniel a Babilònia, el Déu dels estrangers, exiliats i immigrants.

Crec en Jesucrist, un galileu desplaçat, nascut de la seva gent i de la seva llar, que va haver de fugir del seu país amb els seus pares, la vida dels quals perillava, i que quan va tornar al seu país va patir la tirania i l'opressió de Ponç Pilat, el servent d'una potència opressora estrangera.

Ell va ser perseguit, castigat i finalment torturat, acusat i condemnat injustament a morir. Però al tercer dia, aquest Jesucrist va ressuscitar dels morts, no ja com a estranger, sinó per oferir-nos la ciutadania del cel.

Crec en l'Esperit Sant, l'etern emigrant del Regne de Déu que viu entre nosaltres, que parla totes les llengües, que viu en tots els països i uneix totes les races.

Crec en l'Església que és la llar més segura per a l'estranger i per a tots els creients que la constitueixen, els quals units per l'Esperit, persegueixen el mateix objectiu.

Crec que la comunió dels Sants comença quan acceptem la diversitat dels sants.

Crec en el perdó, el qual ens fa a tots iguals, i en la reconciliació, la qual ens identifica d'una forma superior al que pot fer la raça, la llengua o la nacionalitat.

Crec que, en la resurrecció, Déu ens unirà com a poble on tots serem diferents i iguals alhora.

Més enllà d'aquest món jo crec en la vida eterna, on ja ningú serà immigrant, sinó que tots serem ciutadans del Regne de Déu que mai no cessarà.

Amén!

Credo de l'Immigrant del Rv. Antonio Aja

Estats Units, PCUSA, Associate for Immigrant Ministries

Publicat a El Butlletí, núm. 1081, 24 febrer 2008, Església Protestant de Barcelona-Centre (Tallers, 26 - Barcelona)

Testimonis d'aigua viva, no de l'envàs de plàstic (Quaresma 3)

El diàleg evangèlic entre Jesús i la samaritana s’esdevé, segons el relat, prop dels terrenys que el patriarca Jacob havia donat al seu fill Josep. Allà hi ha el pou de Jacob. Aquells terrenys i aquell pou testimonien l’origen comú dels dos interlocutors: Jesús, un jueu; i la dona, una samaritana. Però malgrat l’origen comú, el mateix evangeli ens dóna una dada rellevant: “cal saber que els jueus no es fan amb els samaritans”; un aclariment fàcil d’entendre i més fàcil encara de posar exemples actuals entre pobles i col.lectius veïns i que viuen amb mutus recels, enfrontats, o menyspreant-se.

La raó d’aquest menysteniment jueu vers els samaritans ve d’antic. El llibre del Gènesi ja parla d’un conflictiu pacte dels fills de Jacob amb els habitants de la zona on, uns i altres, podien prendre esposes de l’altre clan i, per tant, barrejar-se. Però l’esdeveniment més significatiu és la conquesta dels assiris, l'any 722 a.C., del Regne del Nord -la Samaria-, els quals, estratègicament, portaren col.lonitzadors a la zona per a barrejar-se amb els habitants autòctons a fi de diluir els costums, la religió i l'ètnia. El 2n llibre del Reis ens explica aquestes vicissituds i l’origen dels samaritans. En definitiva, els samaritans eren uns descastats, uns jueus de segona divisió; on el menyspreu d’uns provocava el rebuig dels altres. Per això la samaritana, sorpresa, li diu a Jesús: “Com? Vós un jueu, em demaneu aigua a mi, que sóc una dona samaritana?”.

El diàleg de Jesús amb la samaritana és un diàleg reconciliador, un diàleg de reconciliació social i teològica, un diàleg de posar ponts enlloc de murs; un diàleg de reconèixer l’origen comú d’ambdós -un origen representat pel pou del patriarca Jacob, el pare de les 12 tribus d’Israel, de les quals jueus i samaritans es sentien, i encara se senten, descendents directes-. Per això Jesús, trencant debats estèrils de llocs concrets de culte i de la seva importància, va més enllà, va a l’essencial, i afirma que els “bons adoradors adoraran el Pare en Esperit i en Veritat”.

És fàcil establir paral.lelismes amb el nostre avui. Nosaltres també vivim, dins de l’ambit cristià i eclesial, envoltats de recels, de debats, de desconfiances, fins i tot de menyspreus, quan parlem de llocs, de criteris, de formes, de representativitats, de tendències. Potser és inevitable, però potser també és millorable, sobretot si fem ressonar els mots de Jesús: “els bons adoradors adoraran el Pare en Esperit i en Veritat”. Aquest és missatge que Jesús portà als seus contemporanis. Aquest és el missatge que nosaltres, seguidors seus, hauriem d’assumir: ser testimonis d’Esperit i de Veritat, ser testimonis de l’aigua viva i no de l’envàs de plàstic. En definitiva, ser testimonis de l’essencial.

Sols així aconseguirem ser creïbles; sols així aconseguirem que gent, conscientment o inconscientment assedegada, s'atansi al pou de Jacob a beure aigua viva i s’hi trobi còmode, acollit, saciat. Perquè hi ha tanta gent assedegada i que són tan a prop de l’aigua!

Els problemes no s'arreglen tancant la gent...

"Els problemes no s'arreglen tancant la gent, sinó buscant alternatives rehabilitadores i que eduquin de veritat".

Això és el que diu, entre altres coses, amb la seva habitual desinhibició, en Manel Pousa, el carismàtic pare Manel, en una entrevista a El Periódico d'avui.

Li han donat el Premi Solidaritat 2007 concedit per l'Institut de Drets Humans de Catalunya. Enhorabona!

SERMONETS D'UN QUE NO HI TOCA (Mt 9, 14-15)

“Estaria bé que els convidats a un casament dejunessin mentre tenen el nuvi amb ells?” (Mt 9, 15)

Divendres, 8 de febrer de 2008

No sé si us passa el mateix. Un acaba d’escoltar les paraules del profeta Isaïes (58, 1-9a) i no pot deixar d’estar-hi d’acord, de sentir-se indignat amb el profeta i entenent el disgust de Déu. Suposo que això ens passa perquè som capaços de relacionar-ho amb la societat que ens envolta on és relativament fàcil trobar aquell o aquella que sap fer el posat digne i la foto oportuna per a cridar l’atenció, captar el vot o fer valer els seus drets contra algun altre. Suposo que som sensibles perquè, en el fons, a tots ens desagrada la hipocresia, en totes les seves variades facetes.
D’altra banda, també un es demana com afrontar avui el tema del dejuni, quan estan tan de moda les dietes per aprimar-se, o les malalties de tipus vascular tan esteses que ja, sense necessitat que l’Església ho prescrigui, moltes persones han de fer dejuni i abstinència (per moda o per salut), quan no senzillament perquè cal arribar a fi de mes i s’imposa estrènyer-se el cinturó (una nova forma d’ascetisme, per cert gens voluntària).
Però les lectures d’avui segueixen essent molt actuals i ens comprometen. Isaïes, per un costat, perquè posa de relleu la facilitat en què podem caure en la hipocresia els que som de missa. Els contemporanis d’Isaïes es queixen a Déu que fan dejunis i abstinències i Ell no els respon. Però quan ho fa, Déu els ha de despertar a la dura realitat: tenen excel·lent en pràctica religiosa, però la viuen tancada en si mateixos, mirant-se el melic (hi ha una paraula castellana que ho defineix molt bé: “ensimismados”). La resposta és dura de part de Déu: aquesta mena de dejuni, no val res, el dejuni no és per a afavorir la meva relació amb Déu, sinó per a canviar-me, a mi el primer, i esdevenir així un signe de canvi en el món que m’envolta.
I, de l’altre costat, trobem les paraules de Jesús, que acaben de donar color a les paraules del profeta. També Ell respon a una queixa: la queixa dels deixebles de Joan Baptista. És la sort que tenim, un Déu que es deixa interrogar sempre i que sempre respon, si bé potser allò que no ens agrada o ens fa mal reconèixer. Els diu: “Estaria bé que els convidats a un casament dejunessin mentre tenen l’espòs amb ells?”. Com entendre aquestes paraules?
Si haguéssim llegit el tros immediat a l’Evangeli d’avui, veuríem que el context de les seves paraules és el context d’un àpat. Jesús ha cridat Mateu a seguir-lo i aquest ha respost afirmativament. Tot seguit Jesús apareix entaulat amb els seus deixebles i se li afegeixen uns convidats que no eren la crème de la crème de la societat, precisament: publicants i pecadors. Jesús es presenta com el Metge que ve a guarir els malalts. Jesús ara també es presenta com l’Espòs... i l’Espòs, pels seus oients i per a nosaltres, no és un altre que Déu mateix. No es pot dejunar, és la crítica de Jesús un altre cop, a la manera dels fariseus o a la manera dels deixebles de Joan (per a ser ben vistos, per a ser admirats, per a creure’s més sants que els altres), aquest tipus de dejuni ha caducat, no té sentit perquè ja no estem de dol, estem de noces! Cal tornar a practicar el dejuni que Déu vol i Jesús és qui es posa per model: guareix el malalt, allibera el lligat de mil vicis, acull i crida el pecador...
Així, doncs, davant l’altar d’aquesta Eucaristia, recordem novament que som nosaltres els primers convidats a unes noces, les Noces de l’Anyell, però guarits i perdonats sortim d’aquí a cridar-ne uns altres, a alliberar-ne uns altres, a fer les paus amb tothom per a què en el Banquet final puguem ser-hi tots!

Ja n'hi ha quatre!

Tenim un caputxí més en el bloc, en jesuscaputxí. Benvingut!

Ja hi ha dos "fra" i dos "caputxí"!

Benvinguda

Salutacions a tothom... he estat cordialment invitat a formar part del Blog "A la caputxina!"... encara no sé ben bé on m'he ficat... però ja em donareu un cop de mà, no?

A la caputxina, un bloc fratern

Els blocs acostumen a ser personals. "A la caputxina" va néixer amb el desig de ser un bloc fratern. En menys de dos mesos de vida ho hem aconseguit. Per això celebrem la incorporació de dos caputxins més com a editors. Les seves signatures són fraeduard i fra francesc. Benvinguts!

Visita sorpresa!

Pasqua 2008

SETMANA SANTA A SANT MARTÍ DEL MONTNEGRE
Us adorem, Senyor Jesucrist, també a totes les vostres esglésies que hi ha en tot el món, i us beneïm, perquè per la vostra santa creu heu redimit el món.
(Testament de sant Francesc 5)
El Montnegre és un petit massís muntanyós que, juntament amb el Corredor, separa el Vallès del Maresme. Al bell mig hi ha l’ermita de sant Martí amb una petita rectoria al costat. L’indret convida al silenci, a la pau interior, a la reconciliació amb Déu, amb els altres, amb la natura i amb un mateix.
Allí ens trobarem un grup de joves amb la intenció de viure aquests dies sants a fons, i animar les corresponents celebracions litúrgiques.
Aquesta trobada serà de dijous sant a la tarda fins al matí del diumenge de Pasqua. Va adreçada a joves de 20 anys en amunt. Cal portar sac de dormir i Bíblia. Les despeses es reparteixen entre tots.

SETMANA SANTA A ARENYS DE MAR
Si algú, per inspiració divina, volent abraçar aquesta vida, venia als nostres frares, sigui rebut per ells benignament
(1 Regla de sant Francesc 2.1)
El convent d’ Arenys de Mar és casa d’acollida per a joves que vulguin conèixer i compartir l’estil de vida de la fraternitat caputxina durant uns dies. El fet que sigui casa de noviciat i d’estudiantat, li dóna el marc idoni, tant per la presència de frares joves com per l’esperit d’acollida que la distingeix.
Ja fa una colla d’anys que la fraternitat d’Arenys convida, especialment els dies de Setmana Santa, a joves amb inquietuds de fe o que es qüestionen la vida religiosa i volen fer un discerniment vocacional.
L’experiència consisteix senzillament en integrar-se en la vida de la fraternitat, compartint el seu ritme de pregària, de reflexió, de celebracions, d’àpats...
La trobada comença el dijous sant al matí, i acaba el diumenge de Pasqua a la tarda.

Jo també!!

Hola, jo també estic invitat a la caputxina!

M'incorporo al blog!

Convidat per en jordicaputxi, fraeduard també s'incorpora A la caputxina! Que Déu ens agafi confessats! I aviat en vindran més...

Parlem de Déu! (Quaresma 2)

El número tres és la xifra de la divinitat. Quan a l’Antic i al Nou Testament apareix el número tres és per assenyalar una intervenció o una presència divina. És el cas d l’evangeli d’avui que ens parla de tres deixebles: Pere, Jaume i Joan; de tres personatges gloriosos: Moisès, Elies i Jesús, i de tres cabanes. L’escena, sense cap tipus de dubte, ens recrea una manifestació divina i una recepció divina.

Comencem per la manifestació divina. Aplegar, en una mateixa escena, a Moisès, a Elies i a Jesús, és aplegar els tres principals mediadors bíblics que, dalt d’una muntanya, reben una revelació divina. Pel judaisme Moisès és el primer i principal mediador entre Déu i el poble. A dalt del Sinaí, experimenta la gran i principal teofania, concretada en les taules de la Llei i l’Aliança. Aquesta manifestació divina, espectacularment explicada, és l’esdeveniment més rellevant i determinant de la història del poble d’Israel. Després de Moisès ve Elies que, refent al revés, l’itinerari de l’èxode, arriba dalt l’Horeb, la muntanya de Déu. Allí, en la mateixa cova on sojornà Moisès, espera la presència de Déu que, aquesta vegada, no és manifesta de forma espectacular, sinó amb un captivador i profund silenci interior. Aquest serà el missatge habitual dels profetes, que entenen la manifestació de Déu com una experiència interior i personal. Amb Jesús, la presència de Déu pren, novament, tons espectaculars: ell també puja dalt d’una muntanya; es transfigura; els vestits li resplendeixen com li passà a Moisès; apareix el núvol com a signe de la presència alhora oculta i propera de Déu; per últim, la veu solemne que fa una proclama també solemne: Jesús és el fill estimat de Déu.

Els receptors d’aquesta espectacular escena teològica de la transfiguració són també tres: Pere, Jaume i Joan. Massa casualitat que siguin concretament tres! Les reaccions dels deixebles evidencien una clara experiència de la divinitat: “Què n’estem de bé aquí dalt!” –diu Pere; “els deixebles, en sentir la veu, es prosternaren de front a terra”. Benestar interior i exterior..., adoració..., expressen, més enllà de les sorprenents imatges teològiques, que els deixebles van tastar la proximitat colpidora de Déu. Que siguin precisament tres els qui ho experimenten, ens ratifica que la percepció que van tenir els deixebles d’aquell esdeveniment va ser veritablement divina.

I les tres cabanes o tendes que Pere volia construir, què hi pinten en el relat? Primer cal aclarir que aquestes construccions no volen ser una protecció improvisada de quatre canyes per arrecerar-se del fred o per dormir la becaina. Les ganes de Pere de fer tres tendes expressen el desig humà de voler immortalitzar el lloc on s’ha tingut l’experiència de Déu, de voler construir un lloc de culte en aquell indret que ha esdevingut sagrat, de fer una edificació completament dedicada a Déu. Això ha estat i és una constant de totes les religions des de sempre.

No és fàcil expressar l’experiència de Déu. Els textos biblics ens poden semblar difícils d’entendre i massa simbòlics, però expressen quelcom real i trasbalsador. A nosaltres ens més còmode no parlar de Déu, no queda bé!, i perdem el temps amb temes com l’Església, els bisbes, els progres, els carques..., que no fan més que alterar i confondre l’experiència autèntica i profunda que hem tingut de Déu. Anem a l’essencial; parlem més de Déu i parlem menys de tot el que l’envolta.

Primera presentació de MIRADES...

Acaba de sortir MIRADES...

Podar

Podar els arbres i els arbustos és una activitat beneficiosa i delicada. Beneficiosa perquè permet mantenir l’equilibri amb la resta de la vegetació i amb l’ésser humà; beneficiosa perquè ajuda a embellir i a donar millors fruits. És, alhora, delicada, perquè cal un respecte vers aquell arbre o arbust a retocar; delicada perquè ha de ser feta quan la saba reposa a fi de no malmetre’l. Podar és evitar que domini el més fort o el més espavilat, és posar límits a un creixement desmesurat. Tanmateix, podar excessivament és nefast, és agredir. Una poda ben feta és positiva, malgrat impliqui, momentàniament, una acció dolorosa en aquell ésser viu. A la primavera, la saba esclatarà dins seu renovant-lo, omplint-lo de vida i esborrant, elegantment, l’escapçament sofert.

A l’ésser humà i a la societat li cal, de tant en tant, una poda. És beneficiosa perquè ajuda a mantenir l’equilibri intern i extern, ajuda a canalitzar i a fer sortir el millor que hom té, ajuda a bandejar energies inútils o sense sentit. Cal també, molta delicadesa, feta de respecte i una evident intenció de millorament. Cal, sobretot, trobar el moment adient, que és quan un està baix i tou. Podar-nos, podar la societat, és posar límits a afanys desmesurats, a creixements irracionals, a accions que ignoren o malmeten als altres no deixant-los créixer lliurement. Però podar excessivament és reprimir i coaccionar. Podar-nos o podar la societat adequadament és sa i positiu, perquè ens renovem, ens millorem, ens embellim, ens respectem, ens omplim de vida i de sentit.

Entre paradisos i miratges (Quaresma 1)

Quan caminem per un desert ens podem trobar amb dos fenòmens: amb un oasi, o amb un miratge. L’oasi és aquell espai, pràcticament miraculós, que apareix, inesperadament, enmig del desert: vegetació, arbustos, arbres, ocells, animals, i sobretot aigua. El miratge és aquella il.lusió seductora fruit de la nostra imaginació i que, quan t’hi apropes, s’esvaeix completament.

El fenomen de l’oasi és utilitzat per les cultures de l’Antic Pròxim Orient, per parlar del paradís, aquell espai imaginari i meravellós, l’estança dels déus, un lloc idílic on els déus viuen envoltats d’aigua, de tot tipus de vegetació i d’animals pacífics. El llibre del Gènesi, quan descriu el paradís, l’anomenat jardí de l’Eden, també està pensant en un oasi, del qual en té cura l’ésser humà.

La primera lectura ens explicava, amb les imatges de la serp i la poma, que l’ésser humà és incapaç de viure en harmonia en el paradís que Déu li ofereix; que l’ésser humà és incapaç de saber fruir d’un oasi. Amb els seus afanys desmesurats, i abusant del seu poder i les seves responsabilitats, malmet la relació amb els altres, amb el medi ambient i amb el mateix Déu. Ha posat desordre on havia de posar ordre. Ha convertit el paradís en una mentida, en una farsa, en un miratge.

El mot paradís forma part del llenguatge universal de l’ésser humà, i serveix, no només per expressar la plenitud del món futur, sinó també per expressar multitud de paradisos terrenals. En aquestes setmanes d’eleccions estem escoltant propostes de paradisos liberals, de paradisos socialistes, marxistes i ecologistes, de paradisos nacionalistes i independentistes. És bo tenir tantes propostes de format paradisíac, però a partir del dia 9 de març, talment com explica el llibre del Gènesi, haurem de tocar novament de peus a terra, confiant que els afanys desmesurats de l’ésser humà no ho transformin en un miratge.

També parlem de paradisos fiscals, de paradisos turístics, de paradisos del sexe. Són propostes amb una forta càrrega de seducció, d’una intensa satisfacció exterior, de gaudi personal i també col.lectiu, però que tenen el seu preu material i moral: són paradisos on hi ha vencedors i vençuts, on hi ha dominadors i dominats, on hi ha qui guanya i qui perd. Són en definitiva, falsos paradisos, miratges de carn i ossos que s’acaben esvaint.

A l’evangeli el temptador li proposa a Jesús, enmig del desert, tres paradísos que són el sospir i l’anhel dels éssers humans: el paradís del poder i de la força: “fes que les pedres es converteixin en pans”; el paradís de la fama i el reconeixement: “tira’t de daltabaix del temple perquè els àngels et recullin i deixis bocabadada a la gent”; el paradís de les riqueses i les possessions: “tots els reialmes i la glòria del món seran teus”.

Aquests tres paradisos tenen el seu preu: vendre’s l’ànima al diable, i mai més ben dit. Però el pitjor no és això, sinó que després de vendre l’ànima al diable constatem, decebuts, que no són un autèntic paradís, que són un engany, o pitjor: una gàbia d’or.

Hem començat la Quaresma, temps d’aturar-nos a reflexionar i a destriar l'autèntic paradís del simple miratge.

Un altre model de presó és possible...

Tot i que els catalans presumim que la política penitenciaria de la Generalitat de Catalunya és molt avançada, i estem en plena construcció de nous centres penitenciaris, a l'Estat Espanyol és on arrisquen a fer nous models de presons. Cliqueu i llegiu aquest article de La Vanguardia. Enhorabona per la iniciativa!

Un nou model de presó és possible... perquè la reinserció sigui més possible...

Nota de Premsa

La RAP (Reunió Abats i Provincials) ha fet aquesta nota de premsa, que ajudem a difondre. Des d'aquest humil bloc confiem que la mirada ample i oberta que expressen els sotasignants es concreti aviat en que la RAP es converteixi en la Reunió d'Abats i Abadesses i de Provincials i Provinciales.

NOTA DE PREMSA DE LA RAP

Els infrascrits, membres de la Reunió d'Abats i Provincials (RAP), fan constar la seva adhesió a les manifestacions de l'abat de Montserrat fetes en l'homilia de diumenge a la missa conventual i, a més, a propòsit de la nota de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), del dia 30 del passat mes de gener, creuen oportú de declarar:

La nota de la Comissió Permanent de la CEE, del dijous, dia 30 del passat mes de gener, ha estat causa d'una polèmica molt inoportuna. D'ella no ens plauen alguns dels continguts, propensos a ser manipulats a pocs dies de la contesa electoral del 9 de març vinent. En concret volem deixar clar davant l'opinió pública:

· Que ningú no ha de ser obligat a consciència a comprometre's, a través especialment del vot, amb cap opció política. Com a creients, lliures i fidels a la crida, entenem que les opcions temporals, tot i merèixer-nos respecte, mai no aconseguiran de satisfer les nostres ànsies de bé comú, de justícia i pau per a tothom.

· Que l'Església, la comunitat dels qui fem l'experiència creient de Jesucrist i el seu evangeli, no ha de ser posada al servei de cap tendència política, ni directament ni indirectament.

· Que mai, ni en els moments més tensos de convivència social, hem de desistir de treballar mitjançant el diàleg per la resolució dels conflictes, com, d'altra banda, ha fet l'Església adés per iniciativa pròpia, adés a petició de les parts litigants.

· Que agraïm l'esforç dels bisbes catalans pel seny i la mesura en els actuals moments de crispació. Al respecte ens sentim identificats amb l'estil de la seva carta pastoral Creure en l'evangeli i anunciar-lo amb nou ardor.

Josep Alegre, abat de poblet, president; Josep M. Soler, abat de Montserrat; Enric Benito, prior de Solius; Jacint Duran, provincial dels caputxins; Josep Castellà, provincial dels carmelites descalços; Màxim Muñoz, provincial dels claretians; Jaume Pallarolas, provincial dels escolapis; Josep Martí, provincial de les escoles cristianes; Francesc Vilà, provincial dels franciscans; Xavier Barceló, provincial dels maristes; i Joan Codina, provincial dels salesians. Joan Botam, secretari.

Barcelona, 4 de febrer de 2008.

Els pobres de Jahvè i els cristians d'espardenya (Diumenge 4)

Pobres cristians d’espardenya! Al dir “cristians d’espardenya” ens referim als catalans que gosen ser cristians, que veuen positiva la separació entre Església i Estat, i que no els agrada combregar amb rodes de molí. Al dir-lis “pobres” és en al.lusió al partit inesperat de futbol que, resignats, van haver de contemplar el dimecres. L’equip de la Conferència Espiscopal Espanyola, amb el seu comunicat “Ante las elecciones generales 2008”, va marcar un gol per sota les cames a l’equip del Govern Espanyol. Els gols inesperats són els que fan més mal. La reposta va ser immediata: Fan trampa! Un gol així no és vàlid! Juguem bé o s’acabaran els partits!

Des d'aleshores els pobres cristians d’espardenya veuen i escolten comentaris de tota mena: els bisbes catalans, prudents, diuen que va ser un xut a l’aire i que no hi havia intenció de marcar gols a ningú, i han aprofitat per dir que sempre són xiulats quan juguen; cristians d’espardenya escriuen, indignats, des de la mateixa Tanzània, que ha estat un gol malèvol; altres diuen que l’equip dels bisbes sembla assessorat no pel papa, sinó pel Pepe; l’equip dels bisbes espanyols es frega, complagut, les mans, perquè des de dimecres són, indiscutiblement, “La Notícia” en majúscules. La “Reconquista” ha començat! L’equip del Govern, com no canvïi d’estratègia de joc, s'arrisca a que aquest gol es converteixi en un gol d’or.

Per això dèiem, al principi, pobres cristians d’espardenya!, simples espectadors de les batusses entre els qui ostenten l’autoritat política i religiosa. Els passa com al col.lectiu de qui parla el profeta Sofonies a la primera lectura, els qui anomena els “humils del país”, el “poble humil i pobre”. Sofonies es refereix als jueus que no comptaven per a res, els qui podriem anomenar jueus de sandàlia. Són els Pobres de Jahvè, els Anawim, els qui reben garrotades de totes bandes sense tenir cap culpa de res; són els qui, en definitiva, confien en Déu malgrat les dificultats i el desconcert que els envolta. Són els qui, finalment, podran reposar sense que els inquieti ningú. Aquest col.lectiu política, moral i religiosament esbatussat era el més apte per entendre la proclama del profeta: “Busqueu la justícia, busqueu la humilitat”. La resta estaven massa ocupats en lluites de poder. Els humils del país són els qui, segons Sofonies, “no faran injustícies ni mentiran, no tindran una llengua enganyadora”. Uns mots que són un atac teledirigit a les autoritats del moment.

Sant Pau, a la segona lectura, segueix el mateix fil conductor del profeta Sofonies. La nova comunitat cristiana està formada per gent humil i pobra, per jueus i no jueus de sandàlia, per confondre als qui pensen que el poder, el domini i les influències són el més important. Sant Pau ho resumeix dient: “Si algú es gloria, que ho faci en el Senyor”. En la mateixa línia s’expressava, recentment, el nou general dels jesuïtes dient que la nostra força no ha de venir de la política, sinó únicament de Déu, com els pobres.

Jesús també s’identificà profundament amb aquesta espiritualitat jueva dels Pobres de Jahvè, de donar rellevància al poble humil i pobre, els jueus de sandàlia, anomenant-los feliços vuit vegades. Jesús anomena feliços als infeliços, als insatisfets, als esbatussats, als utòpics, als sensibles, als qui no tenen veu, als qui creuen en ell malgrat tot. Aquests són els autèntics generadors d’un canvi social, no els comunicats ni les declaracions dels qui tenen capacitat mediàtica: aquests darrers sí són opi del poble.

Per això podem substituir l’expressió “pobres cristians d’espardenya!” per “Feliços els pobres cristians d’espardenya”