diumenge, 29 de juny del 2014

SANT PERE I SANT PAU

Diumenge, 29 de juny de 2014
Solemnitat de Sant Pere i Sant Pau, apòstols
Ac 12, 1-11/Sl 33/2Tim 4, 6-8.17-18/Mt 16, 13-19


Qui seria capaç de fiar-se d’un traïdor? Qui encomanaria una feina de responsabilitat a un assassí i perseguidor? Normalment volem tenir les espatlles ben cobertes i, per tant, en qualsevol empresa o negoci, ningú encarregaria cap feina a gent amb un perfil com aquest. De fet, la història ens diu que quan algú té antecedents penals es fa força difícil el seu inseriment social: ningú se’n refia!

En canvi, mireu si som rars els cristians: avui celebrem dues persones, que la litúrgia i la Tradició tenen per columnes de la nostra Església, de la nostra fe, que foren justament això: un traïdor i un perseguidor i assassí. Parlem, ja ho sabeu, de Pere i de Pau.

Humanament parlant, ningú no hagués donat un euro per ells. Com refiar-me d’algú que avui em diu “messies” i demà em nega quan les coses pinten malament? I això ho féu Pere. Hem escoltat avui la seva confessió de fe... però poc temps després ja sabem el que va passar. Com refiar-me d’algú que, empès per un zel religiós desmesurat, dóna el seu consentiment a la mort per lapidació d’Esteve i després es llança arreu a caçar cristians?

Amb tot, el que celebrem de Pere i Pau és justament aquest canvi que Déu va obrar en llurs vides. Perquè hi ha hagut un canvi. I el Nou Testament expressa aquest canvi en les vides dels apòstols remarcant el seu canvi de nom. Pere no es deia Pere al principi. Ho hem escoltat avui també. Ell es deia Simó, és Jesús qui li canvia el nom per Pere, “Pedra”, donada la seva confessió. Pau no es deia Pau al principi. Es deia Saule, és després que li diran Pau, és a dir: “Petit”.

Però tots dos tenen en comú el mateix, quelcom que ens dóna també confiança a nosaltres, cristians de peu pla, per a no desesperar de les nostres limitacions, del nostre passat, sigui quin sigui. El que els dos tenen en comú és aquesta trobada amb Jesús que l’Evangeli avui ens convida a fer si prenem seriosament la pregunta de Jesús com una pregunta feta a cadascú de nosaltres: I vosaltres qui dieu que sóc? Si ens prenem seriosament aquesta pregunta com LA PREGUNTA que vol suscitar en nosaltres una aturada per començar de bell nou, la resposta sincera que donem a aquesta pregunta provocarà en nosaltres el posar-nos en disposició de rebre de Jesús la força per començar de nou, allò que l’Evangeli i Pau mateix anomenen el nou naixement, néixer de nou. Serà la història d’una relació, d’una comunió que no s’aturarà mai, que ningú no podrà trencar. Però una història que ens demanarà, potser, reconèixer que som traïdors (com Pere ho va reconèixer amb llàgrimes als ulls, quan va cantar el gall); reconèixer que som perseguidors (com quan Pau va sentir que perseguint els cristians estava perseguint el mateix Jesús).

Avui, doncs, celebrem que el canvi és possible i que, posant les nostres vides en mans de Jesús potser, si Ell ho vol, podem ser gegants de la fe, en lloc de números en la nostra societat. Celebrem també que no podem jutjar ningú pel seu passat, sinó que preguem més aviat que la Llum del Crist arribi a tothom perquè tot allò de bo que hi ha en nosaltres en potència prengui volada tot donant glòria a Déu. És la celebració que, amb Jesús, el canvi és possible.


dijous, 26 de juny del 2014

CRISTIANS AMB DENOMINACIÓ D'ORIGEN

Dimecres, 25 de juny de 2014
2 Re 22, 8-13; 23, 1-3/Sl 118/Mt 7, 15-20

Jesús vol cristians amb DENOMINACIÓ D’ORIGEN. Què vol dir això de “Denominació d’Origen”? En el nostre món un vi amb Denominació d’Origen (DO) (Viquipèdia dixit) és una indicació geogràfica que garanteix l’origen i la qualitat d’un vi que està elaborat a partir d’unes determinades varietats i amb pràctiques vinícoles, enològiques i d’envelliment establertes prèviament. A més: Un Consell Regulador de la Denominació d’Origen vetlla pel compliment del reglament, porta el registre de viticultors i de cellers adherits, controla la producció i verifica la qualitat de les anyades i del vi.
Tot plegat vol dir que no es pot fer broma. Si un vi té la Denominació d’Origen, per exemple, PRIORAT, ja sabem que tenim un producte acabat, que ha tingut un procés seriós d’elaboració, que s’han seguit tota una sèrie de controls perquè el consumidor no s’emporti una sorpresa i no es trobi a taula amb un DON SIMON en lloc d’un PRIORAT.
Què té a veure això amb les lectures d’avui? Hem sentit les paraules de Jesús als seus deixebles. Paraules que són un posar-se en guàrdia dels falsos profetes. Quin és el problema amb els falsos profetes? Doncs que amb la seva estètica, dialèctica, dogmàtica i demagògia poden fer-se passar perfectament per profetes ortodoxes, amb pedigrí fins i tot, per enviats directes de Déu. El pitjor d’ells ens ho diu Jesús, perquè exclama que són llops afamats disfressats d’ovella. I no hi pot haver cosa més perillosa que un llop afamat disfressat d’ovella. Són mestres de la posada en escena, és fàcil creure’ls perquè són cristians convincents... però, ai, per sort no ho poden controlar tot! Pels seus fruits els coneixereu. Mirem-los: són gent que uneix, construeix, edifica, crea xarxes de comunió? Sí? Doncs aquesta és la Denominació d’Origen d’un profeta con il faut, com Déu mana. Que no ho fan? Doncs ja podem córrer perquè tot girarà entorn dels seus interessos, nosaltres només serem una estadística per a ells.
Compte, però! Cauríem en un bon parany si penséssim que la Paraula de Déu avui només està escrita per advertir-nos dels altres. Perquè és molt fàcil, quan trobem algú que no pensa el mateix que nosaltres, o no creu ben bé com nosaltres, penjar-li una etiqueta: ATENCIÓ: FALS PROFETA... i alçar-me jo com a campió de l’ortodòxia. No, la Paraula està adreçada a mi, Déu vol la meva conversió. És a mi que Jesús em demana que em faci una analítica, que passi pel control de qualitat i vegi si no m’estic tornant jo un llop afamat disfressat d’ovella.

Com fer el control de qualitat? De quina manera? La primera lectura ens recorda que SOLS HI HA UNA MANERA: passar pel filtre de la Paraula de Déu. Quan el sacerdot Helquies troba el rotlle de la Llei i el fa portar, per a la seva lectura, al rei aquest troba no sols que el poble ha de canviar, sinó que ell mateix ha de canviar: Quan el rei sentí tot el que deia el llibre, s’esquinçà els vestit i digué Aneu a consultar el Senyor per mi, pel meu poble i per tot el país de Judà... veig que ha de ser molt gran la indignació del Senyor contra nosaltres, perquè els nostres pares no han fet cas del que deia aquest llibre ni han complert el que hi ha escrit. Confrontar-nos amb la Paraula de Déu i, en clau cristiana, confrontar-nos amb Jesús mateix, el que Ell digué i va viure i com ho digué i ho va viure és el nostre control de qualitat per esdevenir D.O. Cristians: Cristians amb Denominació d’Origen. Aleshores paraules, obres i encara més, actituds, esdevindran una sola cosa a donar testimoniatge de qui és la nostra esperança, qui el nostre Senyor. Ens deixarem examinar per Ell?

dissabte, 21 de juny del 2014

TOT PER UNA VINYA...

Dimarts, 17 de juny de 2014
1 Re 21, 17-29/Sl 50/Mt 5, 43-48


No és políticament correcte el que diré, però el rei Acab em cau bé. M’explico. No és políticament correcte perquè, vist el que ahir vam escoltar que havia fet, no és per riure-li les gràcies, sinó més aviat per dir-li les coses tal i com les hi diu el profeta Elies: Has comès un assassinat i ja tens la vinya. I entenc que no és políticament correcte dir que em cau bé perquè, a través de la seva esposa, en l’assassinat han estat embolicats els notables i els ancians de la ciutat que, per manament reial, han fet mans i mànigues per aconseguir els dos testimonis de rigor, sense escrúpols i, amb un simulacre de judici just, han manipulat tothom fins consumar la sentència de mort de Nabot.

Però el rei Acab em cau bé perquè té les reaccions típiques d’un adolescent que, justament, està en procés de creixement, de maduració i, per tant, té totes les possibilitats davant d’ell per reeixir en la vida i també tots els perills per ser manipulat, per deixar-se influenciar. Com, sinó, interpretar aquesta reacció? Acab se’n tornà tan contrariat i malhumorat que, arribant al seu palau, se n’anà al llit, girà la cara i no volia menjar res. El rei Acab em cau bé per empatia. Perquè, en el fons, la seva vida és com la nostra, una vida en construcció i, com a tal, una vida on cal posar-hi molta atenció als fonaments.

El bonic en el relat és la intervenció de Déu i la consegüent reacció d’Acab. Déu envia el seu profeta, que se la jugava, perquè les relacions entre ells dos i Jezabel no eren massa bones. Déu envia Elies amb el manament de dir les coses tal i com són: T’has venut a la maldat que ofèn el Senyor. Clar i català! Però, de fet, Déu es comporta amb Acab com un veritable pare amb el seu fill, no maquillant-li les coses, sinó confrontant-lo amb la crua realitat perquè espavili, perquè reaccioni i s’adoni del que ha fet i les conseqüències que això té per a ell i per a tot el poble. El “bon fondo” d’Acab es posa de manifest quan capta que n’ha fet una de molt grossa i s’humilia, reconeixent el seu pecat. I Déu li reconeix com a autèntic aquest penediment i el perdona. Però el pecat ha fet forat i la violència engendra violència. La seva dinastia no té garantia de futur, perquè ha estat construïda sobre la força bruta i la mentida... i això té un preu.


M’agrada pensar que no hi ha pecat ni blasfèmia, com ho deia el mateix Jesús, que no pugui ser perdonat quan hi ha un sincer penediment, un sincer adonar-se que la nostra feblesa, posada a prova o portada als extrems pot fer barbaritats. L’esperança d’Acab, el seu penediment i el seu perdó, són també la nostra esperança. Només ens cal ser prou valents d’entomar allò que Déu digui sobre nosaltres, com féu Acab, encara que ens pugui fer mal, sense justificar-nos, sense amagar-nos, perquè Déu no vol enganyar-nos ni que ens enganyem, sinó que abandonem l’adolescent que tots tenim dins i passem a la maduresa d’una relació autèntica amb Ell i amb els altres. Fet aquest pas segurament anirem aprenent que ni la violència ni l’extorsió, ni la maledicència ni el prejudici, poden tenir lloc en aquells que confessem el Seu Nom si volem ser bons del tot, com ho és el nostre Pare del cel.

dimarts, 17 de juny del 2014

MILLOR MÀQUINES QUE PERSONES?

Un polític europeu, tot fent ironia, deia tot referint-se a la immigració: “Vàrem demanar treballadors i ens han vingut persones”.  I, certament, no deixa de ser molt embolicat que els treballadors siguin persones. Per això, malgrat que les màquines són, a vegades, molt complicades de portar, de fet, anem canviant les persones per màquines en tots els llocs que podem. Els immigrants, els treballadors, les persones... són font de conflictes. En canvi, les màquines, al màxim, són problemes a resoldre. Una màquina no plora, no riu, no té sentiments, ni té canvis d’ànim, no té esperances ni desitjos, no somriu, no sofreix... Un treballador no pot ser tractat com un simple problema econòmic, ni comparar la seva productivitat només d’una manera estadística. L’empresa no sols té una finalitat econòmica, sinó social. Perquè la persona humana té un valor en si mateixa que no es pot comptabilitzar, ni mesurar, que ens posa a la porta del Misteri. Només la relació personal ens posa en camí vers el seu cor. La persona no pot ser tractada com un mitjà, sinó sempre com un fi. Però ara això és posat radicalment en qüestió.
I no sols estem canviant les persones per màquines, sinó que sempre que surt un nou invent intentem entendre (reduir) la persona humana a partir de la nova màquina inventada. Així va passar quan es va inventar el rellotge. La persona va ser comparada a ell. Per exemple: quan es descobrí la màquina de vapor, Freud utilitzà aquest símil i quasi reduí la persona a un problema de pressions. O l’electricitat. Ara estem en la informàtica. I quan no es compara a les màquines, es redueix la persona a pura química o a biologia. O s’agafa com a punt de referència els animals. I és preocupant que sempre que es comparen les persones amb els animals resultin més bé els animals que l’home, qui és vist d’una manera totalment negativa: depredador, destructor de la natura i antisocial.
Però, què és la persona humana? S’ha de respectar més a ella que a un animal? Per què? Simplement perquè som nosaltres i volem protegir-nos? Potser no tenen raó els qui diuen que el que hem de fer és tractar-nos com a un factor més de la producció, del mercat i deixar-nos d’altres consideracions? El mercat ja posarà les coses en el seu lloc! L’home com una mercaderia i el Mercat com un déu a qui s’ha de fer “sacrificis” (retallades), perquè una vegada fets, providencialment, el mercat posarà les coses al seu lloc (com Déu, abans...?).
Però passa això mateix quan tractem de Déu. Com a màxim, al preguntar sobre si es creu en Déu o no, es diu: “Hi ha d’haver alguna cosa...”. Tractar amb coses, energies, forces, etc. que puc més o menys atreure, o connectar-hi, no és el mateix que tractar amb algú, amb una persona, amb Déu. Els cristians, com els jueus, creiem que Déu no és una força, ni una energia, sinó que és Algú amb qui hom es relaciona. Déu no és una cosa que he de manipular, una força (energia) que he d’aprofitar, sinó Algú que he d’escoltar i que m’escolta. Que queda més enllà de la meva comprensió i que, a mesura que m’hi relaciono l’estimo, encara que no l’entengui. “Jo sóc el Senyor, Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor”. És una relació personal la pregària, la fe, no és una tècnica. Creure en Déu és entrar en aquesta dinàmica de relació, d’escolta i de ser escoltat i no d’utilització.
Aquest misteri de relació personal es va mostrar en Jesús de Natzaret, no sols com el misteri de Déu amb nosaltres, sinó com el cor mateix del ser de Déu. Déu és amor, és un foc, tot ell pura llum, relació i joia. És Pare i Fill i Esperit Sant: “Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna”. “El Pare enviarà en nom meu l’Esperit Sant i l’ Esperit Sant us recordarà tot el que jo us he dit i us ho farà entendre”. Déu no sols no és una força o una energia, no sols és algú, sinó que és un Pare que envia el seu Fill i ens comunica el seu Esperit. 
Això ens porta a l’adoració i a fer un món a imatge de Déu. A l’adoració d’un Misteri que sols t’hi endinses per la seducció de l’amor infinit d’un mar sense platges ni horitzons, tot ell pura comunió i que demana un món tot ell cridat a ser comunió, igualtat. On la persona, imatge de Déu, no sigui reduïda a estadística o pur mitjà, sinó que sigui acollida i compresa en el seu misteri pregon, en l’horitzó diví que li dóna sentit i dignitat.

dimecres, 11 de juny del 2014

L'ESPERIT DE BERNABÉ

Dimecres, 11 de juny de 2014
Sant Bernabé, apòstol
Ac  11, 21b-26;13, 1-3/Sl 97/Mt 5, 17-19

Cristià és aquell que sap reconèixer allò de bo que hi al nostre món. Sentia aquesta frase en un programa de TV aquest matí i pensava que això se li podria dir, primer de tot, al nostre sant d’avui, Bernabé.

De Bernabé el Nou Testament ens ha llegat els gestos més que les paraules. El primer gest d’aquest home, que es deia Josep, el trobem a Ac 4, 36-37, just després del comentari en què es parla de com vivien els primers cristians i com s’ho feien per no tenir pobres entre ells. Diu el text: Josep, un levita d’origen xipriota, a qui els apòstols havien donat el sobrenom de Bernabé —que vol dir «fill de consolació»—, es va vendre un camp que posseïa, va portar els diners i els diposità als peus dels apòstols. Bernabé era un home generós i desprès amb els diners, que sabia què era el necessari.

El segon gest de Bernabé el trobem a Ac 9, 26-27. El tema és l’arribada de Pau a Jerusalem. El text diu: Saule va arribar a Jerusalem, i allà intentava d’unir-se als deixebles, però tots li tenien por, perquè no creien que fos de veritat un deixeble. Llavors Bernabé el prengué pel seu compte i el va presentar als apòstols. Els explicà com, pel camí, Saule havia vist el Senyor, i com el Senyor li havia parlat; i encara els contà amb quina valentia havia predicat a Damasc en el nom de Jesús. Bernabé era un home que sabia veure en Pau no l’enemic, sinó el germà.

El tercer gest és el que trobem avui en la nostra primera lectura. Ha passat la mort d’Esteve i el revolt que això va causar, provocant una persecució que obligà molts cristians a abandonar Jerusalem. Hi ha hagut la conversió de Corneli, un dels primers pagans convertits a l’Evangeli junt amb la seva família amb la predicació de Pere i com aquest ha de justificar davant dels cristians d’origen jueu el com i el perquè s’ha atrevit a entrar a casa d’un pagà. Trobem els jueus cristians que han fugit de Jerusalem i com alguns han començat a predicar entre els grecs i aquests estan començant a convertir-se al Senyor. No podia ser d’una altra manera, davant aquesta cosa inaudita (als pagans els ha estat oberta la porta de la salvació!), cal un “diplomàtic” i l’enviat és Bernabé: Tan bon punt hi arribà i veié els fruits de la gràcia de Déu, ell, que era un home bo i ple de l’Esperit Sant i de fe, se n’alegrà, i els encoratjava tots a mantenir-se fidels al Senyor, amb cor decidit. I acabarà anant a buscar Saule per restar-hi un temps a Antioquia instruint tothom. Bernabé era un home que sabia veure, no la norma i el costum, sinó l’Esperit actuant en els altres encara que fossin diferents a ell.


En aquesta setmana en què estem encara assaborint la celebració de Pentecosta, tant de bo que l’Esperit Sant faci de nosaltres homes i dones bons, generosos, defensors de les causes que d’altres tenen per perdudes, que on hi ha problemes sapiguem veure esperança i noves oportunitats de creixement o d’inventiva i, sobretot, que sapiguem veure i estimar un món que no està deixat de la mà de Déu sinó un món on els fruits de l’Esperit són presents, perquè Ell viu i alena vida arreu. Que no siguem profetes de calamitats, sinó d’esperança; que no siguem lletraferits de la norma, sinó enamorats d’Aquell que ha inspirat la Llei i, com deia l’Evangeli, l’ha portada a la seva plenitud. 

dilluns, 9 de juny del 2014

MÉS ENLLÀ DE LA CIÈNCIA HI HA EL MÓN REAL


No sé si fou pel Facebook o pel correu electrònic, l’altre dia em va arribar una fotografia. En el primer moment no tenia res d’extraordinària. Es veia una gran multitud de gent que es manifestaven en una avinguda de no sé quin país. Una foto, doncs, ordinària. El que hi cridava l’atenció era que, si feies corre la rodeta del ratolí, la imatge s’anava aproximant cada vegada més fins que es veia perfectament el rostre de cada una de les persones que participaven en la manifestació. Podies moure la fotografia amb el ratolí i amb la rodeta aproximar-te a un altre sector de la manifestació fins a distingir nítidament la cara dels participants del sector que volies o t’interessava de veure. Lògicament, l’interès policial d’una tal foto és evident. Ara no vull reflexionar fins a quin punt estem vigilats, localitzables i controlats, ho farem un altre dia. Voldria subratllar que l’interès d’una tal fotografia des d’un punt de vista policial i polític és evident.
Tota manifestació o moviment social té al darrera persones concretes, o millor, un grup, que l’han posat en marxa. I si té continuïtat vol dir que el grup és consistent i les persones concretes que el formen convençudes, sinó tot s’acaba en un foc d’encenalls. Per això aquestes fotografies permeten veure les persones que hi participen assíduament i estan en llocs estratègics i junts amb d’altres que també hi són assídues i així descobrir-ne els promotors i els pilars d’aquella moguda. No es tracta tant, per aproximar-se i entendre el que està passant, de posar l’accent en les estadístiques i el nombre de participants, sinó en aproximar-se a les persones i grups vius que estant produint aquest moviment.
La resurrecció del Crist, Crist Ressuscitat, és el qui ha originat el canvi més profund i radical de la història i del cosmos. Jesús, si es pogués fotografiar, és el qui trobaríem en el centre de la fotografia dels grans moviments del món, que no són pas els que ocupen les portades dels diaris ni els apartats dels llibres d’història. Moviments que es produeixen entre els pobres, en el cor de les persones, en els racons amagats d’aquest món, els Natzarets d’aquest món. Però Crist, com diu Pau, té un cos i aquest sí que es pot fotografiar, que som nosaltres, l’Església.  L’Església, cos de Crist, ha de ser com aquells que, si enfoquéssim la foto, els trobaríem assíduament al peu del canó, tant si hi hagués poca o molta repercussió del que estan fent. Perquè es tracta de deixar fer en nosaltres a l’Esperit del Crist Ressuscitat, ser el seu cos, fer-lo present, Ell que no ha vingut a ser servit sinó a servir. L’Església és la servidora del món.
L’Església té la seva força fora d’ella, com diu Antoni Rosmini, escriptor italià del segle XIX: “Oh que dolç és conversar amb Déu, parlar amb Déu, complaure Déu, conèixer Déu, enamorar-se de Déu... el pensar, el parlar, l’actuar, l’esperar sols en Déu... agradar-li sols a Ell, partir per Déu, partir de la seva alegria. Sols gaudir en Déu... viure Déu, provar Déu, viure, morir i estar en Déu... Oh Déu, quina alegria i dolçor és Déu”. És l’experiència de l’Esperit Sant que la litúrgia invoca tot dient: “Veniu Esperit Sant, ompliu el cor dels vostres fidels i enceneu-hi la flama del vostre amor”, és el creador de la unitat, el creador del cos visible de Crist en el món que és l’Església i l’envia al món a ser instrument de perdó, de pau i engendradora d’un món nou que Crist ha instaurat.
Antoni Rosmini escriu: “Més enllà de la ciència hi ha el món real, que s’escapa sovint als ulls dels científics i dels filòsofs i, en aquest món, viu en gran part l’home, que no viu sols de ciència”. L’Esperit actua en el món real, el món dels homes, el de cada dia. Perquè més enllà d’estadístiques i grans notícies hi ha la vida, hi ha l’Esperit. I Ell ens invita a focalitzar, a distingir entre les grans fotos globals on no es distingeix el concret, a saber-nos-hi aproximar, més: saber aproximar l’Esperit de Crist que guareix i consola.


diumenge, 8 de juny del 2014

CAMPIONS EN ESCAPISME

Diumenge, 8 de juny de 2014
Solemnitat de la Pentecosta
Ac 2, 1-11/Sl 103/1 Co 12, 3b-7-12-13/Jn 20, 19-23

Hi ha una tendència humana a la simplicitat (tot i que sovint ens compliquem la vida amb tantes coses). Una tendència, ho podríem dir així, al mínim esforç. I això indubtablement ha donat fruits positius: que hem d’aixecar un gran pes? Inventem la politja i llestos. Que hem de pujar molts pisos? Doncs inventem l’ascensor. Que ens resulta complicat arribar a un lloc? Cerquem una drecera... Amb tot, també hi ha, dins d’aquesta tendència una vessant que pot ser malaltissa quan no clarament un pecat: que haig de fer molta feina? Em busco un ajudant i li carrego la feina a ell. Que faig alguna cosa malament? Li carrego la culpa a un altre o busco mil justificacions. Som campions de l’escapisme.

Déu sembla conèixer-nos molt bé quan la setmana passada, a la primera lectura de la Festa de l’Ascensió, sentíem les paraules dels àngels adreçades als primers deixebles que contemplaven com Jesús pujava al cel: Homes de Galilea, ¿per què us esteu mirant el cel? És un toc d’atenció també per a nosaltres, perquè també tenim aquesta temptació: mirar cap amunt i esperar que totes les solucions ens vinguin del cel sense mullar-nos, asseure’ns còmodament i esperar.

La mateixa temptació la tenim avui, en la Solemnitat que celebrem. Avui celebrem el naixement de l’Església, que tu i jo, que tots nosaltres sense excepció, els batejats en el Nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, som un sol poble. I podem tenir la temptació de pensar que ja ha vingut l’Esperit Sant i, per tant, que tota la feina ja està feta. Per dir-ho clar i català: que Déu ja s’ho farà, perquè és Totpoderós i nosaltres còmodament aquí esperant els beneficis.

Però el que avui celebrem és el naixement d’una comunitat, d’un poble, l’Església, que no ha nascut per quedar-se plegada de mans, sinó per participar de la Vida que li ha estat donada, en els beneficis i les responsabilitats. De fet celebrem que Déu, enviant l’Esperit Sant, ha fet real el que Jesús havia dit als seus deixebles abans de patir la seva Passió i la seva Mort (Jn 15, 15): Ja no us dic servents, perquè el servent no sap allò que fa el seu amo; a vosaltres us he dit amics, perquè totes les coses que he sentit a dir al meu Pare, us les he fetes saber. Ja no hi ha secrets entre Déu i nosaltres, com no hi ha secrets entre els bons amics.

“Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres”. Llavors alenà damunt d’ells i els digué: “Rebeu l’Esperit Sant”. Alenant damunt nostre Jesús ens recrea, com Déu alenà damunt Adam i en féu un ésser vivent. Alenant damunt nostre, enviant-nos l’Esperit Sant, ara compartim la seva vida, compartim la seva voluntat, compartim els seus sentiments damunt la gent, compartim la seva missió: per confessar-lo entre els homes i dones del nostre món, per perdonar com Ell ens perdona, per estimar com Ell ens estima.

Veniu, oh Sant Esperit,
des del cel al nostre pit,

amb un raig de llum divina. SÍ, VENIU, ESPERIT SANT!!!

dijous, 5 de juny del 2014

CONSAGRATS

Dimecres VII de Pasqua, 4 de juny de 2014
Ac 20, 28-38/Sl 67/Jn 17, 11b-19


Crec que era el pastor luterà Dietrich Bonhoeffer qui va fer famosa la frase: El Cristianisme no és una religió. Bé és cert que si mirem només l’embolcall, allò més visible de cara enfora del Cristianisme (Sants, Santes Escriptures, ritus, jerarquia, estructura organitzativa), certament que la podríem comparar a d’altres religions i treure’n la conclusió que sí: el Cristianisme és una religió més dins el ventall de religions de la Humanitat. Però quan un grata una mica aquest embolcall, quan un deixa de mirar-se’l de fora estant i passa a viure’l des de dins, la cosa canvia.

La cosa canvia perquè el detonant que fa que un passi d’espectador a, diguem-ho així, practicant és la trobada no amb un llibre de pregàries o d’espiritualitat, no amb una idea filosòfica o ètica, sinó amb una persona: Jesús de Natzaret, i aquest, com a Senyor, com a Déu, no merament com a un bon home o un profeta més dins la llarga llista de profetes o de personatges rellevants de tantes religions. Quan un rep Jesús com a Senyor de la seva vida, quan entén que ha estat salvat per pura gràcia, quan entén i experimenta l’amor de Déu com un amor desinteressat i totalment immerescut que li és ofert com una cabdal i pregona segona oportunitat, una vida nova, un nou naixement (diguem-ho com vulguem) tot canvia: la vida es veu com un do, la pregària és un diàleg, el proïsme no és un rival sinó un germà, es passa del lliure mercat i la comunitat de béns al bé comú i el Cristianisme esdevé no el tediós acompliment de normes, sinó el cultiu d’una relació amb Déu, amb el proïsme i amb un mateix.

Només així, crec, s’entén el fons de les lectures d’avui. Si Pau fos el capitost d’un nou moviment i prou no tindria perquè parlar dels tres anys que ha gastat fins i tot vessant llàgrimes pels germans d’Efes; estaria més aviat preocupat (com tants telepredicadors) de quanta gent poden captar per tenir una bona estadística que presentar a final de mes i no, com el veiem avui, preocupat pels germans, per la comunitat sencera recordant-los el preu que ha costat la llibertat i la vida d’aquesta comunitat. Pau s’hi va consagrar del tot als efesis, com ho féu també amb les altres comunitats que va anar fundant per l’Àsia Menor. Si el Cristianisme no fos, des del principi, relació no podríem entendre la pregària de Jesús per cadascun dels seus primers germans i, de retruc, per cadascun de nosaltres, perquè el Pare ens preservi del Maligne. Jesús mateix diu: Jo em consagro a mi mateix, perquè ells també siguin consagrats en la veritat.


Aquesta consagració, aquesta dedicació és la que hem demanat al Senyor al principi de la nostra missa, que com a Església seva puguem viure dedicats totalment al seu servei enmig dels homes i dones del nostre món, a imitació de Jesús mateix que es donà del tot per nosaltres; a imitació de Pau mateix, que es donà del tot pels seus germans. És també el que li demanarem avui en la Pregària Eucarística: que Jesús faci de nosaltres una ofrena eterna, que sigui ben real la nostra consagració baptismal, que siguem per aquest món sacerdots, profetes i reis que escampin arreu el perfum de Crist.