SANT PERE I SANT PAU

Diumenge, 29 de juny de 2014

Solemnitat de Sant Pere i Sant Pau, apòstols

Ac 12, 1-11/Sl 33/2Tim 4, 6-8.17-18/Mt 16, 13-19

Qui seria capaç de fiar-se d’un traïdor? Qui encomanaria una feina de responsabilitat a un assassí i perseguidor? Normalment volem tenir les espatlles ben cobertes i, per tant, en qualsevol empresa o negoci, ningú encarregaria cap feina a gent amb un perfil com aquest. De fet, la història ens diu que quan algú té antecedents penals es fa força difícil el seu inseriment social: ningú se’n refia!

En canvi, mireu si som rars els cristians: avui celebrem dues persones, que la litúrgia i la Tradició tenen per columnes de la nostra Església, de la nostra fe, que foren justament això: un traïdor i un perseguidor i assassí. Parlem, ja ho sabeu, de Pere i de Pau.

Humanament parlant, ningú no hagués donat un euro per ells. Com refiar-me d’algú que avui em diu “messies” i demà em nega quan les coses pinten malament? I això ho féu Pere. Hem escoltat avui la seva confessió de fe... però poc temps després ja sabem el que va passar. Com refiar-me d’algú que, empès per un zel religiós desmesurat, dóna el seu consentiment a la mort per lapidació d’Esteve i després es llança arreu a caçar cristians?

Amb tot, el que celebrem de Pere i Pau és justament aquest canvi que Déu va obrar en llurs vides. Perquè hi ha hagut un canvi. I el Nou Testament expressa aquest canvi en les vides dels apòstols remarcant el seu canvi de nom. Pere no es deia Pere al principi. Ho hem escoltat avui també. Ell es deia Simó, és Jesús qui li canvia el nom per Pere, “Pedra”, donada la seva confessió. Pau no es deia Pau al principi. Es deia Saule, és després que li diran Pau, és a dir: “Petit”.

Però tots dos tenen en comú el mateix, quelcom que ens dóna també confiança a nosaltres, cristians de peu pla, per a no desesperar de les nostres limitacions, del nostre passat, sigui quin sigui. El que els dos tenen en comú és aquesta trobada amb Jesús que l’Evangeli avui ens convida a fer si prenem seriosament la pregunta de Jesús com una pregunta feta a cadascú de nosaltres: I vosaltres qui dieu que sóc? Si ens prenem seriosament aquesta pregunta com LA PREGUNTA que vol suscitar en nosaltres una aturada per començar de bell nou, la resposta sincera que donem a aquesta pregunta provocarà en nosaltres el posar-nos en disposició de rebre de Jesús la força per començar de nou, allò que l’Evangeli i Pau mateix anomenen el nou naixement, néixer de nou. Serà la història d’una relació, d’una comunió que no s’aturarà mai, que ningú no podrà trencar. Però una història que ens demanarà, potser, reconèixer que som traïdors (com Pere ho va reconèixer amb llàgrimes als ulls, quan va cantar el gall); reconèixer que som perseguidors (com quan Pau va sentir que perseguint els cristians estava perseguint el mateix Jesús).

Avui, doncs, celebrem que el canvi és possible i que, posant les nostres vides en mans de Jesús potser, si Ell ho vol, podem ser gegants de la fe, en lloc de números en la nostra societat. Celebrem també que no podem jutjar ningú pel seu passat, sinó que preguem més aviat que la Llum del Crist arribi a tothom perquè tot allò de bo que hi ha en nosaltres en potència prengui volada tot donant glòria a Déu. És la celebració que, amb Jesús, el canvi és possible.