L’hora menys pensada (Diumenge 1r Advent)

“Casa de Jacob, veniu, caminem a la llum del Senyor”. Ho proclamava el profeta Isaïes amb exultança, anunciant un futur millor obra de Déu. Parla dels darrers temps quan Jerusalem i el seu temple seran lloc d’aplec de tots els pobles; i, atenció: “cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra, ni s’entrenaran mai més a fer la guerra”. No està gens malament escoltar aquesta proclama d’Isaïes quan segueixen sonant els tambors de guerra al nord d’Europa i recents atemptats a Jerusalem malmeten el seu títol de ciutat de pau.

Per aquestes raons, com a descendents de la casa de Jacob per la fe que tenim en Jesucrist, hem de caminar a la llum del Senyor; malgrat les tenebres provocades pels humans, no hem de perdre de vista el raig de llum que Déu projecta com a destí final de la nostra existència. Així ho repeteix sant Pau, escrivint als cristians de Roma del segle I: “Siguem conscients dels moments que vivim...; avui tenim la salvació més a prop nostre...; revestim-nos l’armadura del combat a plena llum”.

Sembla que durant el temps d’Advent i de Nadal ens envaeixi un sentiment de catastrofisme col·lectiu amb alarmes de tota mena: militars, sociopolítiques, de gènere, climàtiques, econòmiques, energètiques, que agiten la nostra consciència convidant-nos al fatalisme i a la depressió social. Aleshores serà l’hora adequada de posar en pràctica l’empenta que comuniquen el profeta Isaïes i sant Pau: de viure les dificultats amb perspectiva; com un moment on Déu continua il·luminant la nostra existència, a voltes amable i a voltes feixuga. 

En els moments més enterbolits de la realitat humana són molt escaients els anuncis dels evangelis sobre el retorn del Fill de l’home, que concreten en Jesucrist les proclames sobre els darrers temps del profeta Isaïes i que exhorten a la vigilància com proclamava sant Pau.  La vinguda de Jesucrist a la fi dels temps s’escapa afortunadament als pronòstics humans, i per aquesta raó els creients hem de ser fidels a l’anunci de l’evangeli de sant Mateu d’avui: “Estigueu a punt, que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada”. Els qui no esperen ni creuen en aquesta hora menys pensada viuen més relaxats, però viuen sotmesos al jou dels imprevisibles horitzons humans, que sovint venen fum, o duros a quatre pessetes, com es deia abans. Però els creients esperem aquesta “hora menys pensada” i creiem que serà una hora definitiva i amarada de bons auguris. Per això no ens la volem deixar perdre i ens hi preparem en vida. Volem estar asseguts dins l’estadi quan es jugui el partit final.

Dignes de tenir part en el regne de la llum (Solemnitat de Crist Rei 2022)

"El Senyor et digué: Tu pasturaràs Israel, el meu poble, seràs el seu sobirà". La declaració prové de les tribus d’Israel, que en la primera lectura buscaven David perquè esdevingués rei d’Israel. A diferència del que estem acostumats, es tracta d’un rei que és proclamat popularment, i per aquesta raó “el rei David va fer amb ells un pacte davant el Senyor i l’ungiren rei d’Israel. La mediació divina en aquest pacte garantia el compromís del rei i la fidelitat del poble, unes consignes que no es compliren en molts dels seus successors. Per això la tradició jueva dibuixà la figura d’un messies com a rei protector i salvador, un descendent de David ple d’esperit diví.

Jesús esdevindrà aquest messies salvador i amarat d’esperit diví, procedent de la tribu de Judà, com el rei David. Per aquesta raó els evangelis subratllen la frase que llueix en el rètol la creu: “El rei dels jueus”. Es tracta d’un títol que expressa, per una banda, la burla humana per aquell home crucificat; i alhora, indica que la reialesa de Jesús no es confirma en ostentacions de poder sinó en confiar de manera incondicional en els designis divins. Sota l’aparença de fracàs i de feblesa, Déu transformà la mort en resurrecció, mostrant la reialesa amagada de Jesús. Curiosament, va ser un malfactor, crucificat amb ell, el qui captà aquesta reialesa. Per això li diu: “Jesús recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne”. Jesús, malgrat l’agonia, fa ostentació de la seva discretíssima reialesa i li contesta: “T'ho dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís”.  

Sant Pau, escrivint als cristians de Colosses, també parla de regne, d’un regne celestial, del qual els creients podem participar. Per això diu: “Doneu gràcies al Pare que us ha fet dignes de tenir part en el regne de la llum”. Aquest regne lluminós és el “regne del seu Fill estimat”, que Jesús inaugurà en el fracàs humà de la creu convertint-la en l’avantsala del seu tron celestial.  Per sant Pau, la creu converteix Jesús en rei dels jueus i també en rei de l’univers, que obre a tothom les portes del seu regne: “per ell Déu volgué reconciliar-se tot l'univers, posant la pau en tot el que hi ha tant a la terra com al cel, per la sang de la creu de Jesucrist”. Si volem formar part del seu regne haurem de participar també dels seus sofriments previs, vivint amb fe les dificultats que envolten la nostra realitat personal.

Sortirà el sol de la felicitat (Diumenge 33)

“Sortirà el sol de la felicitat i els seus raigs seran saludables”. Ho anunciava el profeta Malaquies respecte els qui veneren el Senyor, els quals assaboriran els beneficis directes de la seva presència quan arribi “aquell dia abrusador”. Serà el jorn de passar comptes davant Déu i també quan “els orgullosos i els injustos seran igual que rostoll”: aquests acabaran sense arrel ni tija, és a dir, sense possibilitat de rebrotar.

Però l’anunci profètic no descriu què passarà amb els qui venerem el Senyor i a més som orgullosos i injustos. De fet, Malaquies no pretén dictar sentències amb el seu discurs, sinó fer advertiments que ens empenyin a reaccionar de mals comportaments i a portar un estil de vida que permeti presentar-nos davant Déu amb uns mínims de dignitat quan toqui passar comptes el dia del judici. Perquè com afirmava el salm responsorial: “Judicarà tot el món amb justícia, tots els pobles amb raó”.

De fet, algú podria afirmar que la creença en un judici diví complica la nostra existència creient, perquè vivim amb l’horitzó final d'haver de donar comptes a Déu; en canvi, un no creient viu sense aquest condicionant. Però això que podria esdevenir en primera instància una comoditat existencial esdevé, en el fons, una enorme limitació; perquè en aquesta situació només nosaltres i el nostre entorn esdevenim l´única mesura de les coses, que sempre adaptem a les nostres circumstàncies. Creure en Déu apuja el nostre llistó existencial i això demana més esforç moral i espiritual, però aporta més sentit a la vida, més resistència terrenal i més plenitud celestial.

L’evangeli de sant Lluc presentava Jesús en una conversa amb els seus deixebles al voltant del magnífic, resplendent i visitadíssim temple de Jerusalem. Jesús anuncia temps catastròfics i la destrucció del recinte. També anuncia un “progrom” contra els seus deixebles amb detencions, empresonaments, acusacions de sedició religiosa i política ‒o desordres públics segons la futura nova llei‒. Aleshores, Jesús declara que “serà una ocasió de donar testimoni”. Però segueix anunciant un futur complicat amb traïcions familiars, la mort d’alguns i l’odi sistemàtic. De nou dona el seu missatge: “No es perdrà ni un dels vostres cabells”. Jesús garanteix la seva incondicionalitat terrenal i celestial als qui el segueixen i veneren enmig de les complicacions i els conflictes personals i familiars, laborals i econòmics, socials i polítics, eclesials i religiosos. Per això remata dient: “Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida”.

HE VINGUT A CALAR FOC A LA TERRA!

Blaise Pascal és un dels pensadors més importants del segle XVII, francès, i té un dels llibres més enigmàtics i profunds dels últims segles: “Els pensaments”. En un d’aquests pensaments d’aquest llibre que està inacabat i desordenat, perquè va morir abans de poder-lo publicar, hi ha una frase que diu: “Hi ha raons del cor que la raó no entén”.  Això ho experimentem sovint. Hi ha a vegades fogarades del nostre interior, sentiments que tenim i, sobretot, encara que avui dia no es parla de la fe, les persones senten coses que, com deia Salvat Papasseit, “com és que sent tant avall sento coses tan altes” (això ho cantava la Guillermina Mota, si no ho recordo malament). Hi ha raons del cor que la raó no entén. I això és important de no negar-ho. El nostre interior està com un foc, contingut, que intentem apagar perquè no l’entenem.

També podríem dir al revés. Això Pascal no ho diu, ho dic jo... Seria: Hi ha raons del pensament, de la raó, que al cor li costa d’entendre, i que també ha d’assumir, perquè hi ha raons objectives de la vida que a vegades les fogarades del cor no acaben d’assumir. Jo diria que la vida humana és la paradoxa d’aquestes dues coses, de veure que en el nostre cor hi ha coses tan altes... hi ha raons que la raó no acaba d’assumir. I al revés, hi ha coses de la raó que al cor li costa d’assumir, el sentit de la realitat, que dos i dos fan quatre i no vint-i-quatre. La realitat és així.

Podríem dir que la història de l’Església ha estat la tensió, la complementarietat, la paradoxa d’aquestes dues coses. Jesús és un gran foc, el gran foc, “he vingut a calar foc a la terra, com voldria veure-la cremar” diu Jesús. Jesús és la gran intuïció del cor de la humanitat, del cosmos, del món. I a través de la història s’ha intentat comprendre. Aquí hi ha el primer gran autor, Pau, que intenta comprendre Jesús. Però sant Pau farà la gran afirmació: “uns demanen senyals prodigiosos, altres saviesa, i nosaltres prediquem un Messies crucificat, escàndol per a uns i niciesa per als altres”. En el fons, el motor de la història, de la meva vida, de la història del cristianisme, no és el raonament fred, és el foc, a vegades incontenible, de la presència d’una realitat que ens supera, Jesús de Natzaret.

Aquesta tensió també es troba en la història franciscana. Francesc d’Assís és un boig de l’Esperit, un poeta de Crist, un que està trasbalsat, ferit d’amor per l’Amat. És el gran profeta. I sant Bonaventura, és el seu sant Pau, el qui intenta comprendre però, en el fons, acabarà vencent la intuïció. Sant Bonaventura, quan el van fer general de l’Orde, que llavors ja era professor a París, i que ja eren quaranta-mil frares espargits per tota Europa, no va començar a tancar-se en un despatx mirant estadístiques, com fem per desgràcia avui (l’Església té massa estadístiques). No es va tancar. Què va fer sant Bonaventura quan li van posar a la mà aquests quaranta-mil homes fent el beneit per tota Europa i per part d’Àsia? Va pujar al mateix lloc on sant Francesc va tenir l’estigmatització, a l’Alvèrnia. I allà va fer un dels llibres més enigmàtics, profunds, difícils i bells de la història: “L’itinerari de la ment a Déu”. El llibre està dividit en sis parts, com les sis ales del serafí de l’estigmatització, i un al principi i un al final.

Sant Bonaventura va quedar colpejat per l’experiència mística embranzida de sant Francesc. Certament que s’ha de comprendre, certament que s’han de buscar vies de la raó, evidentment, la fe ha de ser raonable... però no es pot reduir a la raó. Allò que mou, allò que fa, allò que crema sempre serà el foc de la bogeria del seguiment de Jesucrist.

I voldria acabar llegint un tros de “L’itinerari de la ment a Déu”, el final, i que la litúrgia proposa per al dia de sant Bonaventura, un text que a mi m’agrada molt, tot i que el llibre és dificilet. Fixeu-vos com acaba guanyant la intuïció. Diu així: “Ara, si preguntes com ha succeït tot això, pregunta a la gràcia, no a la doctrina; al desig, no a la intel·ligència; al gemec de l’oració, no a l’afany de la lectura; a l’espòs, no al mestre; a Déu, no a l’home; a la tenebra, i no a la claror; no a la llum, sinó al foc que ho crema tot i que transporta a Déu per una unció quasi excessiva i per un amor ardentíssim. Aquest foc és Déu, aquesta fornal és a Jerusalem, i qui l’encén és Crist amb el fervor de la seva passió ardentíssima, fervor que entén només el qui diu: La meva ànima ha triat la creu, els meus ossos han escollit la mort. El qui estima aquesta mort pot veure Déu, perquè és ben certa la frase: El qui em veu no pot seguir vivint. Morim doncs, i penetrem en la tenebra, imposem silenci als nostres afanys, a les nostres concupiscències i a les nostres fantasies, passem amb Crist crucificat d’aquest món al Pare; quan el Pare se’ns hagi mostrat, diguem amb Felip: No ens cal res més”

Homilia festa de sant Bonaventura
Fra Jacint Duran
15 de juliol de 2022

Ressuscitarem o no ressuscitarem? (Diumenge 32)

“El Rei del món ens ressuscitarà a una vida eterna”, era la resposta que donava un dels germans torturats en la lectura del 2n llibre dels Macabeus. Hem proclamat una versió resumida del cruel martiri de set germans i la seva mare a mans d’uns grecs que perseguien sense pietat els jueus complidors de la Torà. La lectura té una doble importància: per una banda, és la primera aparició bíblica del concepte de resurrecció que impregnarà posteriorment el Nou Testament. Per altra banda, aquest relat jueu precristià inspirarà els futurs relats dels màrtirs cristians víctimes de l’imperi romà. El missatge de la lectura ‒compartit pel Nou Testament i la tradició martirial cristiana‒ és encoratjar a la perseverança en la proclamació de la nostra fe, perquè aquesta vida que veiem acaba passant, mentre que la nostra fe ens obre les portes a una vida benaurada més enllà de la mort.

Aquesta confessió de fe de la persona creient la recollia el salm responsorial quan deia: “Els meus passos no abandonen els camins prescrits”. El salm també expressava la confiança en una vida futura amb la resposta que hem proclamat: “Quan em desvetlli, us contemplaré fins a saciar-me’n”.

L’evangeli de sant Lluc també parlava de resurrecció. L’evangelista introduïa el debat de Jesús amb els saduceus dient: “Els saduceus neguen que els homes hagin de ressuscitar”. Això no significa que fossin dolents, com tampoc no ho és tanta gent que coneixem i que no creuen en la resurrecció pel simple fet que no creuen. Jesús argumenta la resurrecció amb l’Escriptura, en la qual els saduceus sí que creien; i acaba afirmant que Déu ho és de vius i no de morts, “perquè, per a ell tots viuen”. L’evangeli no explica si aquells saduceus quedaren convençuts de l’explicació de Jesús i cregueren en la resurrecció a partir d’aleshores; però nosaltres sí que hem de quedar convençuts, malgrat al nostre voltant tinguem persones que no vegin aquest horitzó de l’existència humana més enllà de la mort.

Sant Pau, escrivint a Timoteu, deia que els creients en Déu i en Jesucrist gaudim “d’un consol etern i una bona esperança”. No està gens malament gaudir d’un consol que no sigui momentani, sinó que sigui etern; i tampoc està gens malament que la nostra esperança no sigui trencadissa sinó que sigui bona. Aquest és el regal de creure, que a més, porta implícit que Déu, seguint el que deia sant Pau, “conforta els nostres cors i els fa constants en tota mena d’obres bones i de bona doctrina”. De fet, la perseverança és el secret per obtenir els fruits de la fe. Per això sant Pau també rematava dient: “Que el Senyor encamini els vostres cors a estimar Déu i a sofrir amb constància com ho feu Jesucrist”.