QUÈ VOLEM?

Sabeu qui és en Huggy Wuggy?  És un os blau que formava part d’un videojoc i que darrerament l’han fet com un osset de peluix. Però si heu vist alguna fotografia d’aquest osset, és un osset blau, de diferents mides, però que té les dents totes afilades. En el videojoc es dedica a abraçar a i, tot abraçant, mata.

Això ha portat que quan ha sortit l’osset blau de peluix, algunes persones preocupades per l’educació dels nens, han avisat als pares perquè no comprin aquest osset, perquè podria desvetllar sentiments agressius en els nens.

És curiós que un osset de peluix esdevingui una cosa agressiva. Però no és la primera vegada. Els pallassos, que normalment són un element que fa riure, que és simpàtic, últimament surten com a personatges terrorífics. I, al revés. Els monstres, els zombis, les bruixes passen a ser simpàtics. Només cal pensar que quan es fa el Halloween, tots els monstres, Frankenstein, Dràcula... tots són la mar de simpàtics. En canvi, els ossets, els pallassos... són personatges agressius. Què està passant? S’està invertint el que era bo en dolent i el que era dolent en bo.

 La perversió dels valors és constant en la història de la humanitat. El que era copsat com a bo acaba sent denigrat com a dolent. S’inverteixen els valors.  Quan un nen està demanant què vol, què valora, què desitja, què està dient?, què vol? Els nostres desitjos a què corresponen ? a allò que ens convé, el què és bo? o ho hem invertit i ja no sabem què volem realment?

Per això, quan Jesús ens diu: “Demaneu i se us donarà, cerqueu i trobareu, truqueu i se us obrirà”, però sabem demanar?  sabem què desitgem? O el nostre desig està capgirat?

De fet, hi ha un text dels Evangelis, que Jesús diu als seus deixebles: “No sabeu què esteu demanant”. El mateix Jesús després de dir: “Demaneu i se us donarà, cerqueu i trobareu, truqueu i se us obrirà”, acaba dient: demaneu coses bones. “Igual que un pare dona coses bones als seus fills, Déu donarà coses bones a aquells que li demanin”. No els donarà qualsevol cosa. Déu sap realment allò que necessitem, l'home no ho sap. I tant és així que el mateix Jesús ho va haver d’aprendre. Hi ha un tros de la carta als Hebreus que és impressionant, diu: “Jesús, amb grans clams i llàgrimes demanà al Pare que l’alliberés de la mort. El Pare l’escoltà, però tot i ser el Fill aprengué en els sofriments què és obeir”. O a Getsemaní, que ho diu explícitament: "Abba, Pare, tot t'és possible: aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci el que jo vull sinó el que Tu vols”. Déu realment sap el que necessitem, i l’esforç de la vida cristiana és descobrir al fons de l’ànima què és el que realment desitja el nostre cor, què és el que desitgem en el profund de la nostra ànima i què hi ha posat Déu. Si Jesús ho va haver d’aprendre, molt més nosaltres.

Per això, quan el deixeble li demana a Jesús: “Ensenya’ns a pregar”, li està dient: Ensenya’ns a desitjar, ensenya’ns a descobrir allò que realment desitgem en el fons de l’ànima. És això el que li està demanant el deixeble a Jesús: mostra’m el desig profund que has posat a la meva ànima, que no és tant accessible com nosaltres pensem.

Per això el Parenostre subratlla en el primer tros el gran desig de l’ànima humana, i que normalment no tenim en compte. Quin és el primer desig de l’ànima humana? Que Déu regni en el nostre interior, que el Pare, aquell que fa sortir el sol sobre bons i dolents, sobre justos i injustos, el Pare de Nostre Senyor Jesucrist, sigui el centre de les nostres vides. Aquest és el gran desig profund de la nostra ànima. Hem estat fets per a Déu i la nostra ànima només reposa en Déu. I és el primer que demanem en el Parenostre: santifica el teu nom, faci’s la teva voluntat, regna en el meu cor, sigues el centre de la meva ànima. És el desig més profund de l’ànima humana, la set de Déu. És el que primer demanem.

I segon, què demanem?. Jesús no ens fa demanar que estimem els altres, ens fa demanar que perdonem, perquè la vida humana està feta de dificultats, i normalment la vida i la relació amb els altres demana constantment exercir el perdó i demanar el perdó, i no caure en la temptació.  Ens mostra la vida humana amb una profunda inestabilitat.  I el perdó el podem donar si el Senyor ens dona el pa de cada dia, el pa que és Crist mateix: “Qui menja d’aquest pa viurà eternament”. Està en mi i jo en ell. Crist mateix  és el pa, aquest pa que ens fa compartir el nostre pa de cada dia amb tothom.

Com diu sant Pau: “Déu ens ha donat la vida juntament amb el Crist”. Amb Crist, l’ànima humana troba la pau: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats i trobareu el repòs que tant desitjàveu”.

Homilia Diumenge XVII durant l’any
Fra Jacint Duran
24 de juliol de 2022