diumenge, 30 d’octubre del 2016

Tots som Zaqueu (Diumenge 31)

Les investigacions antifrau que es realitzen fa anys a Catalunya i a Espanya han afectat a presidents, ministres, alcaldes, regidors, jutges, esportistes, partits polítics, directors d'institucions musicals i directors d'entitats bancàries. Noms i cognoms llueixen en els titulars dels mitjans de comunicació amb la conseqüència que amén del judici a que siguin sotmesos, la societat els ha estitgmatitzat per sempre més.

Imaginem-nos, per fer-ho solemne, que el papa Francesc vingués a Barcelona i organitzés un dinar amb algun d'aquests personatges. O fem-ho més local, que ho fes l'arquebisbe de Barcelona o el rector de Sarrià; o més proper encara, que els caputxins de Sarrià el convidéssim a dinar. Podem imaginar com plouríen les crítiques!

Fixem-nos que seria una reproducció quasi exacte de l'episodi de Zaqueu, un cap de cobradors d'impostos i ric, envejat pels altres per tocar tant de diner, i també malvist per defraudador ―com ell mateix reconeixerà posteriorment. Jesús, sempre trencador, no se li acut res més que convidar-se a dinar a casa d'ell. Les reaccions són immediates: "Tothom qui ho veié criticava Jesús i comentava el fet que s'hagués quedat a casa d'un pecador".

Però Zaqueu, encara que fos ric aprofitant-se de la suor dels altres, també tenia dret a ser perdonat, com els Zaqueus moderns que hem citat. Ells també són fills d'Abraham com deia Jesús. Ells també són mereixedors de la pietat divina com mencionava la primera lectura amb frases tan sentides com: "Perquè ho podeu tot, us apiadeu de tothom i dissimuleu els pecats dels homes perquè puguin penedir-se" i també "Senyor que estimeu la vida, tot ho planyeu".

Nosaltres, encara que no ocupem portades, també som Zaqueus, defraudant de moltes maneres: en primer lloc a Déu i a nosaltres mateixos per no exprimir els dons que Déu ens ha regalat; en segon lloc defraudant als qui més ens estimen o formen el nostre nucli de vida, aprofitant-nos de la seva confiança i esquivant responsabilitats; en tercer lloc la comunitat eclesial o la societat a les quals també defraudem no només evadint impostos sinó evadint-nos del compromís comunitari o social amb l'excusa que estem mal dirigits o pensant que no mereixen la nostra col·laboració.

Però Jesús, coneixedor de les defraudacions de cadascú, seguirà dient: "Baixa de pressa, que avui m'he de quedar a casa teva".

diumenge, 23 d’octubre del 2016

El nostre fariseu i el nostre cobrador d'impostos (Diumenge 30)

Quan érem diaca i ens entrenàvem fent les primeres homilies, el frare que era el formador ens feu una crítica: "Quan prediquis, no parlis dels altres com si fossin els dolents i tu com si fossis el bo. Parla sempre en primera persona del plural, amb el nosaltres, aplicant-te a tu tot el que prediques". Aquesta observació tan encertada serveix no només als predicadors sinó a tothom quan parlem dels altres; i també serveix per introduir la paràbola del fariseu i del recaptador d'impostos que hem escoltat a l'evangeli.

El fariseu tipifica el creient devot que utilitza la seva pietat religiosa per comparar-se amb els altres i qualificar-se de millor. De fet, això no només ho fem en l'àmbit religiós i moral, sinó en tots els àmbits de la nostra vida: ens creiem millors que els nostres familiars, que els nostres amics, que els nostres companys de treball, que els nostres germans de fraternitat. El problema d'aquesta manera de ser i de fer ―que tots arrosseguem en major o menor mesura― és que només t'escoltes a tu mateix i que tu ets la mesura de totes les coses. Aleshores Déu esdevé un simple complement que reforça les nostres qualitats intrínseques i els altres són els qui han de ballar al so de la nostra música. 

En canvi, el cobrador d'impostos de la paràbola tipifica el pecador públic, el qui és estigmatitzat o malvist per la societat. No té on agafar-se, no té arguments de cap mena per justificar-se, està en evidència davant de tothom. Per això reconeix la seva culpa i demana a Déu: "Déu meu, sigueu-me propici que sóc un pecador". Jesús és ben eloqüent quant diu "Us asseguro que aquest tornà perdonat a casa seva, i l'altre no; perquè tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit". 

De fet, l'autèntica experiència de Déu és haver protagonitzat en algun moment de la nostra vida l'escena representada pel cobrador d'impostos. Quan haurem fet alguna cosa digne de reprovació, o quan ens haurem sentit enfonsats, sols, acusats, menystinguts, aclaparats, com sant Pau en la segona lectura. Si aleshores hem tingut la humilitat de no acusar ningú per aquesta situació, i reconeixent la nostra indignitat hem suplicat la misericòrdia de Déu, aleshores haurem tornat a casa convertits, perdonats, renovats, reanimats, consolats, salvats. 

Aquest és el convenciment de tants textos de l'Antic Testament i del Nou Testament, com deia explícitament la primera lectura: "el crit d'auxili dels desvalguts penetra més enllà dels núvols". Per això és fàcil d'entendre que un necessitat de tota mena estigui més a prop de Déu i experimenti la seva presència molt més que el qui no li manca res de res. No tinguem vergonya a deixar que el cobrador d'impostos que portem a dins li guanyi la partida al fariseu.

dimecres, 19 d’octubre del 2016

LLUC ÉS L'ÚNIC QUE S'HA QUEDAT AMB MI

Dimarts, 18 d’octubre de 2016
Sant Lluc, Evangelista
2 Tm 4, 10-17b/Sl 144/Lc 10, 1-9


De l’Evangelista Lluc la Tradició ens diu poques coses. Sabem que és l’autor del tercer evangeli i del llibre dels Fets dels Apòstols i que era metge per una referència que apareix en una carta de Pau als cristians de Colosses (4, 14: Us saluda Lluc, el metge estimat, i Dimàs). Però, la referència més bonica que podem trobar sobre Lluc és la que hem escoltat avui en la primera lectura: Dimàs, per amor a aquest món, m’ha abandonat i se n’ha anat a Tessalònica, Crescent ha anat a Galàcia, i Titus, a Dalmàcia. Lluc és l’únic que s’ha quedat amb mi.

Podem llegir l’Evangeli d’avui en clau del que és un veritable apòstol, de quines són les seves característiques i tindríem una bona teoria per a meditar i fer-la nostra. L’apòstol, segons Lluc, no és algú del cercle tancat dels Dotze, és simplement algú que se sent cridat i enviat per Jesús, com aquests setanta-dos que ens parlen d’universalitat i que ens fan sentir part d’aquest cercle dels cridats per Jesús; l’apòstol és també aquell que no porta bossa, ni sarró, ni calçat, és a dir, que sense llast, ni riqueses, ni poder (no podria ser d’altra manera per no fer de la Bona Nova un negoci) porta arreu el missatge del Mestre; l’apòstol és també aquell que té un cor abrusat per aquest missatge de manera que el porta a deixar-ho tot per la missió i ha fer-ho amb urgència i radicalitat (expressat amb aquest estrany no us atureu a saludar ningú pel camí); que porta, primer de tot, la Pau en aquesta casa i que, allà on és ben rebut, té la possibilitat de compartir la taula, de guarir els malalts i proclamar sense noses que el Regne de Déu és a prop vostre. Com deia, podem llegir l’Evangeli amb aquesta clau, però ens quedaríem només amb la teoria, doncs això són només, per dir-ho d’alguna manera, els estatuts de l’apòstol. Però el bonic és trobar algú, com se’ns diu de Lluc, que en els moments de més desencís de Pau, en els moments de més dificultat, Lluc és l’únic que s’ha quedat amb ell.

Aquesta senzilla referència sobre Lluc ens posa sobre la taula una manera concreta de ser apòstol, que no té a veure ni amb la litúrgia ni amb la predicació, sinó amb aquelles  obres que fan real la irrupció del Regne de Déu enmig nostre: Acollir el diferent, donar de menjar a l’afamat, passar hores a la capçalera del llit d’un malalt o, com Lluc, fer costat a l’amic en els moments difícils de la incomprensió o la soledat, són les obres de misericòrdia que fan real aquest Regne. Que celebrar la festa d’avui sigui per a nosaltres prendre aquest testimoni de la concreció perquè puguem portar l’Evangeli de la Pau i de la Misericòrdia arreu amb l’exemple i les obres senzilles de cada dia.


diumenge, 16 d’octubre del 2016

Entre tots ho farem tot (Diumenge 29)

"Hem de pregar sempre, sense perdre mai l'esperança". Aquesta era la introducció de la paràbola evangèlica del jutge i la vídua insistent que acabem d'escoltar. Un missatge molt semblant escoltàvem a la primera lectura ―la batalla dels israelites amb els amalequites―, però amb una escenografia més espectacular i la participació de més personatges i a qui dedicarem la nostra atenció.

Oblidant una estona la nostra sensibilitat pacifista i deixant-nos portar per l'entramat de la narració, apreciem en el relat un doble moviment socioreligiós digne de destacar. Josuè i les tropes són a la plana lluitant mentre Moisès és al turó pregant i acompanyat d'Aaron i d'Hur (que segons la tradició jueva era el marit de Míriam i cunyat de Moisès). Hi ha dues maneres de protegir el poble: uns ho fan amb la força física, els altres amb la força espiritual. Hi ha dues responsabilitats diferents: Josuè comandant les tropes, Moisès comandant la pregària. Hi ha dos llocs diferents on desplegar l'acció: uns a la plana i els altres dalt el turó. Hi ha un missatge clar: quan Moisès i la seva pregària defalleix, el poble perd les forces.

 Malauradament la història humana i la història de les religions és un continu vaivé de barrejar equivocadament forces humanes i religioses per imposar dominis, o de lluitar entre elles quedant sempre malparada la força espiritual. Però tornant al text bíblic, aquest subratlla la rellevància de la pregària i de la confiança en Déu com a requisit imprescindible per a reeixir en tot el que fem. També subratlla la transcendència de la mediació religiosa de Moisès que no pot defallir en cap moment, que no pot abaixar els braços perquè el seu poble en rebrà les conseqüències. Una clara indirecta als qui ostentem qualsevol tipus de responsabilitat religiosa que hem d'assumir-la no com una poltrona on fer-se veure, sinó com una pedra on sostenir-se. Per últim, el detall tan humà de Moisès defallint i d'Aaron i Hur sostenint-lo i ajudant-lo en la seva comesa. 

Aquesta és l'escena que més ens colpeix i el missatge més rellevant que voldríem extreure: Moisès, Aaron i Hur com la imatge de la responsabilitat comunitària de la pregària. Els creients de qualsevol religió tenim la responsabilitat de mantenir activa aquesta força espiritual en benefici nostre i de tothom. Els cristians ho concretem sobretot en la nostra assemblea dominical, on l'assistència és important més per convicció que per precepte, pregant més activament quan venim sobrats de forces, o sentint-nos compensats pels altres quan hi venim fluixos. Si assistim amb l'ànim baix, l'entonació dels altres ens supleix. Si venim animats suplim el desànim del veí. Ens ajuntem i compensem les forces espirituals, ens tapem els forats mútuament i prenem consciència que formem un sol cos místic amb Jesucrist, i que entre tots ho farem tot, que és lloar Déu i servir els germans.

diumenge, 9 d’octubre del 2016

Donar glòria a Déu i adorar Jesucrist (Diumenge 28)

"De desagraïts el món n'està ple" diu la dita, que s'acompleix perfectament en l'episodi evangèlic d'avui. Són 10 els leprosos guarits per Jesús i només un torna a donar-li gràcies. Aquí podríem donar per acabada la reflexió amb la conclusió que cal ser educats i donar les gràcies en tot moment. No obstant, l'evangeli va més enllà d'aquesta lliçó moral, i el seguiment del que fa el leprós guarit i agraït ens ajudarà a descobrir el missatge d'aquest episodi.

En primer lloc ens diu que el leprós, al constatar la guarició, tornà enrere donat glòria a Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús adorant-lo, i com a darrer detall donant-li gràcies. Per últim, es diu que era un samarità, un estranger com aclarirà el mateix Jesús. Fixem-nos que l'acció principal del leprós guarit és donar glòria a Déu. L'evangeli ho ressalta dient que ho fa a grans crits. Això és el que constatarà després Jesús: "Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?" Jesús no guareix els leprosos perquè vinguin a donar-li gràcies, com tampoc nosaltres no fem voluntariats socials o religiosos perquè ens donin les gràcies. Jesús guareix per manifestar que el Regne de Déu és enmig dels humans i perquè els humans, reconeixent-ho, donem glòria a Déu adorant Jesucrist. El missatge és clar, adorant Jesucrist, donem glòria a Déu.

El detall final que el leprós agraït era samarità també ens il·lumina per saber els destinataris de la crítica de Jesús quan al·ludeix als altres 9 que han prescindit d'adorar-lo i de glorificar Déu: són els qui viuen rutinàriament la proximitat de Jesús, nosaltres! En canvi, un estranger sap apreciar i proclamar millor la seva grandesa.

En el nostre entorn social català són nombrosos els estrangers que acompleixen aquest episodi evangèlic, que amb la seva precarietat i les seves dificultats adoren Jesucrist i glorifiquen Déu amb més èmfasi i convicció que nosaltres, acostumats a tants beneficis interiors i serveis exteriors de l'entorn eclesial. La rutina de considerar-ho normal i no un do diví no ens fa desagraïts sinó quelcom més preocupant: ens fa insensibles als valors transcendents i comunitaris que han d'animar en tot moment la vida d'un creient.

dissabte, 8 d’octubre del 2016

DEMANAR I AGRAIR

Dimecres, 5 d’octubre de 2016
Témpores d’acció de gràcies i petició
Dt 8, 7-18/1 Cr 29/2 Co 5, 17-21/Mt 7, 7-11

Avui algú ens demanava què eren això de les Témpores que avui celebrem. I per entendre-ho cal anar als temps en què l’home cultivava la terra i, des de la fe, descobria que moltes podien ser les forces gastades i molts els mitjans emprats per sembrar i preparar una collita, però que sempre hi havia coses que s’escapaven: una sequera o una calamarsa fora de temps i tots els esforços i mitjans eren inútils. La collita esperada quedava en un pur projecte i les pèrdues esdevenien una realitat. Des de la fe l’home creient de tots els temps es posava davant Déu (alguns diran que supersticiosament, altres pensem que sàviament) i donava gràcies quan la cosa anava bé o, quan intuïa problemes, demanava al Déu de tota bondat i misericòrdia la seva benedicció. Hi havia una relació per primitiva que fos entre ell i Déu i també aquesta era cultivada.

Avui aquesta festa semblaria no tenir raó de ser quan hom la celebra no a pagès, sinó a ciutat on els urbanites només hem d’estirar la mà a la prestatgeria de qualsevol súper i aconseguir el que volem, sense maldecaps ni preocupacions, més encara en uns temps on tot sembla que es pot preveure i prevenir, també en uns temps en què és molt més fàcil caure en el demanar que en el donar gràcies. Em esdevingut, sense quasi adonar-nos, com aquells infants o adolescents repel·lents que tot ho volen i no són capaços ni de donar les gràcies a qui els ho procuren. Serveixi la festa d’avui com a prevenció.

Ahir ho sentia dir a un frare que ho comentava amb algú: Pregar no és només demanar, és també lloar i donar gràcies. Aquesta festa, si té sentit, ni que sigui que ho fem “oficialment” un cop l’any en començar el curs, és per recordar-nos quantes coses tenim que ens són donades: el sol, els estels, l’aire que respirem, el que la terra produeix... les forces, la intel·ligència, la salut... la fe, l’esperança, l’amor... quantes coses aconseguides també a nivell col·lectiu o social que han costat a d’altres suors, llàgrimes o, quan no, la mort: els drets humans, un sou digne, un estat de benestar, la llibertat d’expressió o de pensament... que avui potser banalitzem o malbaratem...


Pensem avui què tenim que no hàgim rebut; recordem amb afecte i gratitud a aquells que ens ho han llegat, a aquells que ens ho han transmès... i entre totes les coses també el do de la nostra fe i de ser cristians. Recordo una dita de fra Roger de Taizé qui deia: L’Esperit del Senyor no s’allunya mai de la nostra ànima: fins i tot en la mort, la comunió amb Déu roman. Saber que Déu ens acull per sempre en el seu amor esdevé una font de pacífica confiança. També recordar avui aquest amor de Déu i saber que des que naixem tothom és hereu d’aquesta eternitat en la qual Déu hi és present per acollir-nos, per estimar-nos, per omplir la nostra existència de sentit ara i aquí i sempre... pot omplir de sentit la festa d’avui i la nostra vida cada dia.

dimecres, 5 d’octubre del 2016

LA INDIFERÈNCIA


El pròxim dimarts celebrarem sant Vicenç de Paül. El llibret La missa de cada dia ens posa una frase seva que considero molt necessària en el moment actual. Diu: “Aquest és un dels efectes de la caritat: que no podem veure ningú que sofreix sense sofrir amb ell; que no puguem veure plorar sense plorar també nosaltres”. Perquè el més greu de les injustícies d’avui és que aquestes ja no ens commouen. Estem tan saturats que ens hem tornat insensibles. I això per dues raons: primer, perquè estem immersos en tantes notícies i imatges que n’estem saturats. I, a més a més, ens costa distingir el que és real del que és propaganda, exageració o simple invenció. Un món virtual que ens costa distingir del real, rodejat de tantes interpretacions que al final quedem presoners del segon obstacle per poder reaccionar: la seguretat ambiental que no hi ha res a fer. “Es lo que hay” és una de les frases més repetides.
Així, també nosaltres construïm una muralla entre la nostra vida i els sofriments aliens. Com el ric de la paràbola. No feia cap mal al pobre Llàtzer, però segurament ni el veia. Era normal que hi hagués pobres. Segurament no sabia el seu nom. En canvi Jesús sí que el coneixia pel nom. Aquella muralla d’indiferència, aquell abisme infranquejable que el ric va construir en vida, el troba després. És el que els retreu el profeta Amós a la primera lectura: “Ai dels qui viuen tranquils a Sió… S’estiren en llits de marfil, s’aclofen en els seus sofàs… Mengen els anyells més tendres… S’ungeixen amb els perfums més fins, però no els fa cap pena el desastre de les tribus de Josep.”
Sant Pau ens mostra el camí  de Jesús. En la carta als de Corint diu: “Jesucrist, que és ric, es va fer pobre, perquè la seva pobresa ens enriquís”. I això és trobar l’autèntica humanitat. Ser home és això: com Jesucrist, fer-se pobre per enriquir amb la pobresa. La pobresa de què ens parla sant Vicenç: “Que no puguem veure ningú que sofreix sense sofrir amb ell”, que ens sigui impossible “veure algú que plora i no plorar amb ell”. No envoltar-nos de murs, no cavar un fossar. Crear proximitat. I, com sant Vicenç, ser efectius. La seva obra s’ha estès per tot el món tot escampant el bé durant més de 400 anys. Ell sabia que sol no faria res. En fraternitat, amb els altres va poder. El fonament de tota aquesta obra és la fe en Jesús que ens crida al seu seguiment: fer-se pobre per, amb la pròpia pobresa, enriquir els altres. Aquí es troba la felicitat, com diu avui sant Pau: “Quan serà l’hora, farà aparèixer la seva manifestació aquell qui és de debò feliç i que habita en una llum inaccessible”. El qui és de debò feliç, ens crida a la seva felicitat. A la seva manera. Ell és el camí que porta a la felicitat. Ell és la nostra felicitat.
És realment significatiu que l’Església, quan fa un funeral i acomiada al difunt, diu: “Que els àngels t’acompanyin al Paradís; que a la teva arribada, et rebin els màrtirs i et facin entrar a la ciutat santa de Jerusalem, que el cor dels àngels t’aculli i tinguis amb Llàtzer, el pobre, el repòs etern”. Llàtzer, el pobre. Llàtzer, el pobre és qui et rep i t’acompanya en el Paradís. Els pobres tenen les claus de la felicitat, del repòs de Déu allí i, també, aquí. La indiferència mata. Mata a aquells que oblidem i ens mata, també, a nosaltres. Es pot fer, cal no deixar-se vèncer per la desconfiança i la indiferència. Cal apropar-se, saber el nom, com Jesús que en sabia el nom, escoltar, sofrir i plorar. No tenir por de la impotència. “Es lo que hay”, certament,  però hi ha infinitament més: Ell hi és. El Senyor ens congrega i és amb nosaltres.


diumenge, 2 d’octubre del 2016

"Doneu-nos més fe" i "Doneu fe" (Diumenge 27)

"Doneu-nos més fe" és el clam dels apòstols a Jesús amb el qual ens podem identificar fàcilment. Però no es tracta de cap lamentació sinó d'un clam positiu que surt de la boca d'un creient que valora la seva fe i que constata que no l'aprofita prou, que amb ella podria fer més coses del que fa. Ho expressa Jesús amb la imatge de la morera transportant-se al mar, per significar de manera al·legòrica el poder transformador de la fe.

Però amb aquesta demanda, en podem afegir una altra més íntima, més silenciosa, i potser més dolorosa: "Doneu fe". "Doneu fe als meus fills, als meus nets, als meus familiars, als joves perquè es facin frares". Aquest altre clam també és positiu en el fons, malgrat la forma sigui dolorosa o sentida, perquè ens dolem de quelcom que considerem vital per a nosaltres i que ens estructura la vida i li dóna sentit, i que els que estimem no saben descobrir  o apreciar. Nosaltres voldríem que ells gaudissin d'aquest valor espiritual. D'aquí aquest altre clam. 

Però el discurs de Jesús continua, i sembla que sortint del tema de la fe, però el fons el recondueix dirigint-lo als qui tenim fe, i reconeixem que ens en falta, però que ens pensem que amb la fe assolirem mèrits, o tindrem endoll amb Déu. L'exemple de l'esclau que menciona Jesús és ben clar i la seva frase final encara més: "Som servents sense cap mèrit". 

La fe és un do de Déu i alhora una resposta lliure de l'ésser humà. Creient en Déu no guanyem punts, sinó que encarrilem la nostra vida amb valors transcendents, espirituals i morals, que com els més els descobreixes, més t'hi apropes. Això et dóna pau interior, perquè constates que fas el que pertoca, que fas el que és apropiat. Aleshores prescindeixes de cercar mèrits o afalacs divins, perquè com deia la primera lectura: "L'home d'esperit orgullós se sentirà insegur (perquè només cercarà mèrits i aplaudiments), però el just viurà perquè ha cregut".

dissabte, 1 d’octubre del 2016

POBRESA, DESEIXIMENT I INCONDICIONALITAT

Dimecres, 28 de setembre de 2016
Jb 9, 1-12.14-16/Sl 87/Lc 9, 57-62


Si hagués de resumir en un lema l’Evangeli d’avui (quasi d’aquells breus que s’empren per a la propaganda electoral) crec que podria ser: Pobresa, deseiximent i incondicionalitat.

Em sembla que és el que en bona lògica es desprèn dels tres casos que Jesús troba tot fent camí vers Jerusalem. Primer, en la resposta a l’espontani que li diu: Us seguiré pertot arreu on anireu! A qui el mateix Jesús li recorda que seguir-lo és exposar-se a viure una vida de pobresa extrema: El Fill de l’home no té on reposar el cap. Aquí hi ha la pobresa. El segon, a qui és el mateix Jesús qui, avançant-se, li diu: Vine amb mi. Però amb qui troba la reticència traduïda en ajornar aquest seguiment fins haver complert el deure de tot fill: enterrar el pare quan arribi el moment. Però el seguiment ha arribat no com una opció, sinó com un manament. Deixarem passar l’oportunitat i la crida que se’ns adrecen? Deixa que els morts enterrin els seus morts, i tu vés a anunciar el Regne de Déu! Aquí hi ha el deseiximent. I el tercer, on el desig expressat de seguiment és un seguiment sub conditionem. Com l’empleat que volgués posar-se ell mateix les condicions del contracte per treballar: Vinc amb vós, Senyor, però permeteu-me primer que digui adéu als de casa meva. Jesús, el mateix que ha posat en els nostres cors els desig de seguir-lo, espera una resposta seriosa i sense embuts. Per això penso que el Mestre s’atreveix a dir: Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és apte per al Regne de Déu. Aquí hi ha la incondicionalitat.

Qui entra, però, en aquesta dinàmica de pobresa, de deseiximent i d’incondicionalitat (que no és fàcil, perquè és anar morint a un mateix), descobreix que, com Jesús, ha resolt decididament d’encaminar-se a Jerusalem. Encara més, va descobrint que aquest camí de pobresa, de deseiximent i d’incondicionalitat ha estat ja fressat per Jesús, ha estat ELL qui PRIMER L’HA RECORREGUT en arribar a la creu i ser mort per nosaltres.


En aquest camí potser hi farem experiència de nits fosques, de traïcions (nostres o rebudes d’altres), de defalliments... però crec que podem fer nostres unes paraules d’Etty Hillesum (noia jueva que morí a Auschwitz el 1943) que avui m’han arribat i que ella en el seu diari adreça a Déu dient-li: Probablement viuràs temps d’escassetat en mi, Déu meu, en els quals la meva fe no es nodrirà amb tanta energia, però, creu-me, seguiré obrant per a Tu i et seré fidel i no et faré fora del meu interior. El Fill de l’home no té on reposar el cap? Resolguem avui decididament de fer-li estatge i sojorn en el nostre cor.

El nom de Jesús (Dissabte 26)


"Senyor, fins els dimonis se'ns sotmeten pel poder del vostre nom". 

La frase de l'evangeli, que destaca el poder del nom de Jesús, ens remet a una escena molt divertida i catequètica dels Pastorets de Folch i Torres: quan els dos rabadans, Lluquet i Rovelló, són a l'infern a punt de ser llançats a les calderes de Pere Botero. La fumera provoca un esternut a Rovelló i el "Jesús" de Lluquet abat per terra tots els dimonis. Un nou esternut i un nou "Jesús" humilia novament els dimonis fins que apareix l'arcàngel Miquel a rescatar els rabadans. 

Com indicava l'evangeli, els senzills com en Lluquet i en Rovelló son els qui, amb la seva espontaneïtat,  gaudeixen de la força salvadora de Jesús. Semblantment deia santa Teresa de l'Infant Jesús quan parlava d'infantesa espiritual.