Entre tots ho farem tot (Diumenge 29)

"Hem de pregar sempre, sense perdre mai l'esperança". Aquesta era la introducció de la paràbola evangèlica del jutge i la vídua insistent que acabem d'escoltar. Un missatge molt semblant escoltàvem a la primera lectura ―la batalla dels israelites amb els amalequites―, però amb una escenografia més espectacular i la participació de més personatges i a qui dedicarem la nostra atenció.

Oblidant una estona la nostra sensibilitat pacifista i deixant-nos portar per l'entramat de la narració, apreciem en el relat un doble moviment socioreligiós digne de destacar. Josuè i les tropes són a la plana lluitant mentre Moisès és al turó pregant i acompanyat d'Aaron i d'Hur (que segons la tradició jueva era el marit de Míriam i cunyat de Moisès). Hi ha dues maneres de protegir el poble: uns ho fan amb la força física, els altres amb la força espiritual. Hi ha dues responsabilitats diferents: Josuè comandant les tropes, Moisès comandant la pregària. Hi ha dos llocs diferents on desplegar l'acció: uns a la plana i els altres dalt el turó. Hi ha un missatge clar: quan Moisès i la seva pregària defalleix, el poble perd les forces.

 Malauradament la història humana i la història de les religions és un continu vaivé de barrejar equivocadament forces humanes i religioses per imposar dominis, o de lluitar entre elles quedant sempre malparada la força espiritual. Però tornant al text bíblic, aquest subratlla la rellevància de la pregària i de la confiança en Déu com a requisit imprescindible per a reeixir en tot el que fem. També subratlla la transcendència de la mediació religiosa de Moisès que no pot defallir en cap moment, que no pot abaixar els braços perquè el seu poble en rebrà les conseqüències. Una clara indirecta als qui ostentem qualsevol tipus de responsabilitat religiosa que hem d'assumir-la no com una poltrona on fer-se veure, sinó com una pedra on sostenir-se. Per últim, el detall tan humà de Moisès defallint i d'Aaron i Hur sostenint-lo i ajudant-lo en la seva comesa. 

Aquesta és l'escena que més ens colpeix i el missatge més rellevant que voldríem extreure: Moisès, Aaron i Hur com la imatge de la responsabilitat comunitària de la pregària. Els creients de qualsevol religió tenim la responsabilitat de mantenir activa aquesta força espiritual en benefici nostre i de tothom. Els cristians ho concretem sobretot en la nostra assemblea dominical, on l'assistència és important més per convicció que per precepte, pregant més activament quan venim sobrats de forces, o sentint-nos compensats pels altres quan hi venim fluixos. Si assistim amb l'ànim baix, l'entonació dels altres ens supleix. Si venim animats suplim el desànim del veí. Ens ajuntem i compensem les forces espirituals, ens tapem els forats mútuament i prenem consciència que formem un sol cos místic amb Jesucrist, i que entre tots ho farem tot, que és lloar Déu i servir els germans.