"Tothom el renyava per fer-lo callar." Aquesta és la trista situació inicial de Bartimeu, el
cec de l'evangeli, quan escolta que Jesús passava pel camí i es posa a
cridar-lo: "Fill de David, Jesús,
compadiu-vos de mi!". Si això ho hagués cridat un prohom de Jericó, una
autoritat civil o religiosa de la contrada, la gentada no li hauria dit res; al
contrari, haurien fet un passadís perquè es trobés amb Jesús. Però com ho deia
un cec i captaire, el renyaren i el feren callar perquè no molestés. Amb els
febles sí que ens atrevim a fer-los callar, però davant els forts som nosaltres
els qui callem. És així. Fem callar als febles, per
exemple: collant-los amb condicions laborals indignes aprofitant la seva condició
d'immigrants; abusant del nostre càrrec amb subalterns, súbdits, o feligresos; rient-nos
dels fluixos de caràcter des de l'escola a la colla d'amics. També fem callar a
pobles petits, estomacant-los i empresonant-los si aixequen massa la veu. Però
el cec de l'evangeli no calla, s'enfronta a la majoria que el silencia cridant
encara més fort, perquè sap que la seva causa és justa, que el seu clam és
digne i mereix ser escoltat. Jesús, allunyant-se del sentir general, reacciona de
manera positiva al crit del cec. Aleshores es produeix un canvi desconcertant:
els mateixos que havien fet callar el cec ara li diuen que s'acosti a Jesús. Un
sol home aconsegueix canviar el comportament de la majoria i el cec aconsegueix
el seu propòsit: ser escoltat en la seva demanda i ser guarit. Quin canvi més
radical ha suscitat el criteri, l'autoritat i les bones maneres de Jesús. Li
podríem demanar un cop de mà en coses que tots sabem!
La carta als Hebreus concreta
aquest mateix tema en la persona dels grans sacerdots de l'Antic Testament, que
oficiaven en el temple de Jerusalem. La carta subratlla que malgrat la dignitat
de la tasca sacerdotal, ells també eren febles i pecadors "per totes bandes", com els fidels
que se'ls hi acostaven, mereixedors uns i altres del perdó diví, sense excloure
a ningú. La sintonia de les pròpies febleses amb les febleses dels altres ens
fa comprensius, propers, solidaris i sensibles amb ells. Altrament esdevenim
jutges implacables dedicats a criticar, menystenir i condemnar-ho tot.
En la primera lectura,
el profeta Jeremies anuncia en nom de Déu quelcom extraordinari i inaudit: la
salvació del poble d'Israel, apallissat de mala manera durant l'exili a
Babilònia; la reunió dels seus cecs, dels seus coixos i de les mares que crien;
el consol dels qui ploraven. En definitiva, Déu aplega i fa festa amb els
febles, amb els qui tothom fa callar, amb els qui tothom s'hi atreveix. Tant de
bo sapiguem sentir-nos part d'aquest gran col·lectiu. Aleshores entendrem que
Déu és un veritable pare. Aleshores ens sentirem veritables fills. Perquè ell no
ens farà callar mai de la vida.
"Concediu-nos que, el dia que sereu glorificat, puguem seure un a la
vostra dreta i l'altre a la vostra esquerra". Aquest és el favor no
gens petit que els apòstols Jaume i Joan li demanen a Jesús. Els dos germans apunten
ben alt en el tracte de favor que sol·liciten al seu mestre. Ja ho diu la dita: "el
qui troba bon padrí ja ha recorregut mig camí". Intuint que el carisma de
Jesús havia de triomfar, els dos apòstols volen assegurar-se de compartir la seva
mateixa glòria. Jesús aprofita els anhels de
glòria terrenal de Jaume i Joan per reconduir-los vers la glòria que mereix la
pena i que mereix posar-hi tots els anhels, que és la glòria celestial. Per
això els pregunta si estan disposats a beure el seu calze i participar del seu
baptisme, una al·legoria de la seva mort sagnant en creu. Els deixebles, amb
mires terrenals, diuen que estan disposats a tot, ignorant que també hauran de
vessar la seva sang, tal i com Jesús els anuncia. En definitiva: res de glòria
humana per Jesús, i res de glòria humana per Jaume i Joan. Així ho afirma Jesús
quan els altres deixebles s'indignen contra els dos germans i s'afegeixen a la
lluita de cadires. Jesús els diu que els seus seguidors han de distingir-se per
no anar rere glòries humanes com fa la majoria, sinó per servir
incondicionalment, com va fer ell, que fins i tot hi donà la vida. Aquest missatge de Jesús als
seus deixebles va destinat sobretot a l'entorn comunitari i eclesial, on també
hi ha afanys de glòria humana magníficament dissimulada en representar el nom
de Jesucrist. Però com més desitjos de glòria humana tinguem, més patirem i més
farem patir. Com més desitjos de glòria celestial tinguem, viurem més alliberats,
més serens, i més servicials; i ho encomanarem al nostre voltant.
Perquè Jesucrist no obtingué la
glòria a la terra, sinó al cel. Ho afirmava la carta als Hebreus: "Jesús, el Fill de Déu...ha travessat els cels i ha entrat davant
Déu". Per això ara, assegut al tron de la gràcia celestial, es
compadeix de nosaltres i ens dóna l'auxili que necessitem. La seva glòria
celestial sí que ens és beneficiosa, ajudant-nos a vèncer les temptacions de glòries
humanes de tota mena, que constantment ens assetgen fent-nos perdre el temps i
la pau.
Per això, el fragment del
profeta Isaïes que hem escoltat en la primera lectura, menciona el sofriment terrenal
del servent de Iahvè, l'Enviat de Déu. Parla d'un sofriment que és triturador per
a un però que esdevé salvador per als
altres. És el just que fa justos els altres amb el seu sofriment. Pels cristians això esdevé realitat en Jesucrist. També en grups i persones
que lliuren la vida al servei dels altres de manera amagada i sense cap afany
de glòria. Aquests assaboriran la glòria veritable, perquè saben que està
situada al cel i no a la terra.
Avui a Roma, el papa Francesc
canonitzava, entre altres, dos referents de la història catòlica del segle XX.
El primer és el papa Pau VI, l'encarregat de liderar els difícils canvis de mentalitat
i de praxi eclesial que significà el Concili Vaticà II. Avui dia, passats més
de 50 anys, encara s'escolten ais i uis de sectors eclesials immobilistes per
aquestes reformes. L'altre és monsenyor Oscar Romero, bisbe de San Salvador, assassinat
mentre celebrava l'eucaristia pels esquadrons de la mort del govern militar del
país. Romero concretà l'encarnació eclesial propugnada pel Concilia Vaticà II enmig
del poble llatinoamericà i defensà els drets humans davant la dictadura militar
d'aleshores. L'església llatinoamericana avui salta d'alegria i la teologia de
l'alliberament que Romero defensà, també. Ens afegim a aquests salts.
Ambdós personatges, que hem
de qualificar de màxims dignataris eclesials, van utilitzar els seus càrrecs
per aplicar la saviesa que apareix invocada en la primera lectura, preferida a
ceptres i trons, riqueses, salut i boniquesa. Aquesta saviesa no es refereix a
presumir de coneixements intel·lectuals, sinó a la lucidesa de sentir-se il·luminat per la
mirada de fe que mou a actuar en conseqüència: posant els punts sobre les is, dient les
veritats i anant contracorrent si és necessari. Pau VI i Oscar Romero són un
testimoniatge d'aquesta saviesa creient que no es deixa contaminar per res.
La carta als Hebreus ens serveix
per a explicar que, quan la nostra vida és còmoda i benestant, el paper que hi
juga la fe és indefinit, ambigu, parcial, i fins i tot secundari. Però la
paraula de Déu és "penetrant com
una espasa de dos talls..." i "esclareix les intencions i els pensaments del cor". Això ho
associem amb la primera lectura: la fe alimentada per la paraula de Déu ens
il·lumina interiorment i ens aclareix les ambigüitats socials i eclesials. Pau VI no es quedà en retòriques eclesials que ho dilueixen
tot: concretà en pocs anys les decisions aprovades pel Concili Vaticà. Oscar
Romero en lloc de callar i desviar la mirada, denuncià sense embuts les
injustícies que sofria el poble salvadoreny davant un govern sense escrúpols.
L'evangeli ens explica
l'episodi de l'home ric que, com tanta gent, té anhels d'eternitat més enllà
d'una còmoda vida terrenal. Però les seves possessions li impedeixen fer aquest
salt existencial. Per això Jesús denuncia les riqueses com el gran obstacle d'una
existència que anheli més el Regne de Déu que el Regne del humans. Per això
lloa els qui han deixat les seguretats humanes, per positives i bones que siguin,
per seguir les seves propostes de vida eterna. Es tracta de fer un salt al buit
que en aquesta vida ja dóna el cent per u; també en dificultats i persecucions,
com Pau VI i Oscar Romero. Però el gran regal és la vida eterna. No és el mateix fer
les coses buscant la glòria humana que fer-les buscant la glòria de Déu.
"Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de
la meva carn". Així d'eloqüent
es mostra Adam al contemplar la creació divina d'Eva en el llibre del Gènesi. La
mateixa frase la dirà Laban al seu nebot Jacob acollint-lo a casa; també la
dirà David als ancians de Judà per reclamar la seva proximitat. La frase
expressa amb vehemència que els lligams de parentiu entre familiars són
indefugibles; i aquests lligams demanen compromís i fidelitat. Amb Adam i Eva
els lligams no són de sang com amb Jacob i David, sinó que la costella expressa
que ambdós han estat modelats per Déu. Per tant, els lligams també són
indefugibles i demanen compromís i fidelitat.
La carta als Hebreus ens diu
que Jesús no s'avergonyeix d'anomenar-nos germans i que la seva tasca és portar
molts fills de Déu a la glòria. Fixem-nos que continuen els parentius:
Jesucrist ens qualifica de germans i Déu ens considera fills. Per això Déu ens
envià el Fill en majúscula: perquè no oblidem la filiació divina ni tampoc que
existeix una casa paterna que és al cel. La carta als Hebreus ens explica que
la nostra existència és un itinerari terrenal que culmina a la casa celestial,
i que Jesucrist és el germà major que ens fa de guia. Ell ens ha precedit en
tot: alegries, penes, sofriment, mort i resurrecció. Ell ens senyala un camí
segur.
L'evangeli ens presenta un
debat amb Jesús sobre el divorci i fineix amb una evocació als infants. De fet,
podem trobar un fil comú que és la defensa del més feble. En el cas dels
infants és evident qui es el feble, i en el cas del divorci la dona tenia
sempre les de perdre, llevat que fos de família rica i aquesta es posés a favor seu. Per
això Jesús apel·la als orígens del Gènesi que expressen el compromís fidel i la
relació d'igualtat entre home i dona. Pel Gènesi la dona no és un ésser
subsidiari de l'home destinat a complaure'l en tots els sentits, sinó un tu de
diàleg, de mutu respecte i de confraternització. Jesús cita el Gènesi sobretot perquè
la dona no esdevingui una joguina en mans del mascle. Aquesta és la resposta
que Jesús donà a homes religiosos que volien ser fidels complidors de la Llei de
Moisès. Avui dia la situació és diferent en tots els sentits i se'ns suscita
l'interrogant de què respondria avui Jesús a la pregunta si és lícit
divorciar-se. Si la pregunta la fessin persones religioses que volen viure a
fons el compromís de fe la resposta creiem que hauria de ser la mateixa. La societat
laica ja té els seus mecanismes per resoldre el divorci però la tradició
eclesial ha defensat i defensa aquesta unitat matrimonial, i ho fa per defensar
els principis fonamentals. Però això no ha d'implicar ser rigoristes i ho veiem
en Jesús que també defensa una dona adúltera i li diu que no pequi més. El tema és
delicat i és interessant de veure com el tracta cada tradició eclesial: unes
més comprensives i altres menys.
"Tothom el renyava per fer-lo callar." Aquesta és la trista situació inicial de Bartimeu, el
cec de l'evangeli, quan escolta que Jesús passava pel camí i es posa a
cridar-lo: "Fill de David, Jesús,
compadiu-vos de mi!". Si això ho hagués cridat un prohom de Jericó, una
autoritat civil o religiosa de la contrada, la gentada no li hauria dit res; al
contrari, haurien fet un passadís perquè es trobés amb Jesús. Però com ho deia
un cec i captaire, el renyaren i el feren callar perquè no molestés. Amb els
febles sí que ens atrevim a fer-los callar, però davant els forts som nosaltres
els qui callem. És així. Fem callar als febles, per
exemple: collant-los amb condicions laborals indignes aprofitant la seva condició
d'immigrants; abusant del nostre càrrec amb subalterns, súbdits, o feligresos; rient-nos
dels fluixos de caràcter des de l'escola a la colla d'amics. També fem callar a
pobles petits, estomacant-los i empresonant-los si aixequen massa la veu. Però
el cec de l'evangeli no calla, s'enfronta a la majoria que el silencia cridant
encara més fort, perquè sap que la seva causa és justa, que el seu clam és
digne i mereix ser escoltat. Jesús, allunyant-se del sentir general, reacciona de
manera positiva al crit del cec. Aleshores es produeix un canvi desconcertant:
els mateixos que havien fet callar el cec ara li diuen que s'acosti a Jesús. Un
sol home aconsegueix canviar el comportament de la majoria i el cec aconsegueix
el seu propòsit: ser escoltat en la seva demanda i ser guarit. Quin canvi més
radical ha suscitat el criteri, l'autoritat i les bones maneres de Jesús. Li
podríem demanar un cop de mà en coses que tots sabem!
