diumenge, 28 d’octubre del 2018

Sempre ens atrevim amb els febles (Diumenge 30)


"Tothom el renyava per fer-lo callar." Aquesta és la trista situació inicial de Bartimeu, el cec de l'evangeli, quan escolta que Jesús passava pel camí i es posa a cridar-lo: "Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi!". Si això ho hagués cridat un prohom de Jericó, una autoritat civil o religiosa de la contrada, la gentada no li hauria dit res; al contrari, haurien fet un passadís perquè es trobés amb Jesús. Però com ho deia un cec i captaire, el renyaren i el feren callar perquè no molestés. Amb els febles sí que ens atrevim a fer-los callar, però davant els forts som nosaltres els qui callem. És així. Fem callar als febles, per exemple: collant-los amb condicions laborals indignes aprofitant la seva condició d'immigrants; abusant del nostre càrrec amb subalterns, súbdits, o feligresos; rient-nos dels fluixos de caràcter des de l'escola a la colla d'amics. També fem callar a pobles petits, estomacant-los i empresonant-los si aixequen massa la veu. Però el cec de l'evangeli no calla, s'enfronta a la majoria que el silencia cridant encara més fort, perquè sap que la seva causa és justa, que el seu clam és digne i mereix ser escoltat. Jesús, allunyant-se del sentir general, reacciona de manera positiva al crit del cec. Aleshores es produeix un canvi desconcertant: els mateixos que havien fet callar el cec ara li diuen que s'acosti a Jesús. Un sol home aconsegueix canviar el comportament de la majoria i el cec aconsegueix el seu propòsit: ser escoltat en la seva demanda i ser guarit. Quin canvi més radical ha suscitat el criteri, l'autoritat i les bones maneres de Jesús. Li podríem demanar un cop de mà en coses que tots sabem!

La carta als Hebreus concreta aquest mateix tema en la persona dels grans sacerdots de l'Antic Testament, que oficiaven en el temple de Jerusalem. La carta subratlla que malgrat la dignitat de la tasca sacerdotal, ells també eren febles i pecadors "per totes bandes", com els fidels que se'ls hi acostaven, mereixedors uns i altres del perdó diví, sense excloure a ningú. La sintonia de les pròpies febleses amb les febleses dels altres ens fa comprensius, propers, solidaris i sensibles amb ells. Altrament esdevenim jutges implacables dedicats a criticar, menystenir i condemnar-ho tot.

En la primera lectura, el profeta Jeremies anuncia en nom de Déu quelcom extraordinari i inaudit: la salvació del poble d'Israel, apallissat de mala manera durant l'exili a Babilònia; la reunió dels seus cecs, dels seus coixos i de les mares que crien; el consol dels qui ploraven. En definitiva, Déu aplega i fa festa amb els febles, amb els qui tothom fa callar, amb els qui tothom s'hi atreveix. Tant de bo sapiguem sentir-nos part d'aquest gran col·lectiu. Aleshores entendrem que Déu és un veritable pare. Aleshores ens sentirem veritables fills. Perquè ell no ens farà callar mai de la vida.

diumenge, 21 d’octubre del 2018

La glòria veritable és la celestial (Diumenge 29)


"Concediu-nos que, el dia que sereu glorificat, puguem seure un a la vostra dreta i l'altre a la vostra esquerra". Aquest és el favor no gens petit que els apòstols Jaume i Joan li demanen a Jesús. Els dos germans apunten ben alt en el tracte de favor que sol·liciten al seu mestre. Ja ho diu la dita: "el qui troba bon padrí ja ha recorregut mig camí". Intuint que el carisma de Jesús havia de triomfar, els dos apòstols volen assegurar-se de compartir la seva mateixa glòria. Jesús aprofita els anhels de glòria terrenal de Jaume i Joan per reconduir-los vers la glòria que mereix la pena i que mereix posar-hi tots els anhels, que és la glòria celestial. Per això els pregunta si estan disposats a beure el seu calze i participar del seu baptisme, una al·legoria de la seva mort sagnant en creu. Els deixebles, amb mires terrenals, diuen que estan disposats a tot, ignorant que també hauran de vessar la seva sang, tal i com Jesús els anuncia. En definitiva: res de glòria humana per Jesús, i res de glòria humana per Jaume i Joan. Així ho afirma Jesús quan els altres deixebles s'indignen contra els dos germans i s'afegeixen a la lluita de cadires. Jesús els diu que els seus seguidors han de distingir-se per no anar rere glòries humanes com fa la majoria, sinó per servir incondicionalment, com va fer ell, que fins i tot hi donà la vida. Aquest missatge de Jesús als seus deixebles va destinat sobretot a l'entorn comunitari i eclesial, on també hi ha afanys de glòria humana magníficament dissimulada en representar el nom de Jesucrist. Però com més desitjos de glòria humana tinguem, més patirem i més farem patir. Com més desitjos de glòria celestial tinguem, viurem més alliberats, més serens, i més servicials; i ho encomanarem al nostre voltant.

Perquè Jesucrist no obtingué la glòria a la terra, sinó al cel. Ho afirmava la carta als Hebreus: "Jesús, el Fill de Déu...ha travessat els cels i ha entrat davant Déu". Per això ara, assegut al tron de la gràcia celestial, es compadeix de nosaltres i ens dóna l'auxili que necessitem. La seva glòria celestial sí que ens és beneficiosa, ajudant-nos a vèncer les temptacions de glòries humanes de tota mena, que constantment ens assetgen fent-nos perdre el temps i la pau.

Per això, el fragment del profeta Isaïes que hem escoltat en la primera lectura, menciona el sofriment terrenal del servent de Iahvè, l'Enviat de Déu. Parla d'un sofriment que és triturador per a un però que esdevé  salvador per als altres. És el just que fa justos els altres amb el seu sofriment. Pels cristians això esdevé realitat en Jesucrist. També en grups i persones que lliuren la vida al servei dels altres de manera amagada i sense cap afany de glòria. Aquests assaboriran la glòria veritable, perquè saben que està situada al cel i no a la terra.

diumenge, 14 d’octubre del 2018

Sant Pau VI i sant Oscar Romero, pregueu per nosaltres (Diumenge 28)


Avui a Roma, el papa Francesc canonitzava, entre altres, dos referents de la història catòlica del segle XX. El primer és el papa Pau VI, l'encarregat de liderar els difícils canvis de mentalitat i de praxi eclesial que significà el Concili Vaticà II. Avui dia, passats més de 50 anys, encara s'escolten ais i uis de sectors eclesials immobilistes per aquestes reformes. L'altre és monsenyor Oscar Romero, bisbe de San Salvador, assassinat mentre celebrava l'eucaristia pels esquadrons de la mort del govern militar del país. Romero concretà l'encarnació eclesial propugnada pel Concilia Vaticà II enmig del poble llatinoamericà i defensà els drets humans davant la dictadura militar d'aleshores. L'església llatinoamericana avui salta d'alegria i la teologia de l'alliberament que Romero defensà, també. Ens afegim a aquests salts.

Ambdós personatges, que hem de qualificar de màxims dignataris eclesials, van utilitzar els seus càrrecs per aplicar la saviesa que apareix invocada en la primera lectura, preferida a ceptres i trons, riqueses, salut i boniquesa. Aquesta saviesa no es refereix a presumir de coneixements intel·lectuals, sinó a la lucidesa de sentir-se il·luminat per la mirada de fe que mou a actuar en conseqüència: posant els punts sobre les is, dient les veritats i anant contracorrent si és necessari. Pau VI i Oscar Romero són un testimoniatge d'aquesta saviesa creient que no es deixa contaminar per res.

La carta als Hebreus ens serveix per a explicar que, quan la nostra vida és còmoda i benestant, el paper que hi juga la fe és indefinit, ambigu, parcial, i fins i tot secundari. Però la paraula de Déu és "penetrant com una espasa de dos talls..." i "esclareix les intencions i els pensaments del cor". Això ho associem amb la primera lectura: la fe alimentada per la paraula de Déu ens il·lumina interiorment i ens aclareix les ambigüitats socials i eclesials. Pau VI no es quedà en retòriques eclesials que ho dilueixen tot: concretà en pocs anys les decisions aprovades pel Concili Vaticà. Oscar Romero en lloc de callar i desviar la mirada, denuncià sense embuts les injustícies que sofria el poble salvadoreny davant un govern sense escrúpols.

L'evangeli ens explica l'episodi de l'home ric que, com tanta gent, té anhels d'eternitat més enllà d'una còmoda vida terrenal. Però les seves possessions li impedeixen fer aquest salt existencial. Per això Jesús denuncia les riqueses com el gran obstacle d'una existència que anheli més el Regne de Déu que el Regne del humans. Per això lloa els qui han deixat les seguretats humanes, per positives i bones que siguin, per seguir les seves propostes de vida eterna. Es tracta de fer un salt al buit que en aquesta vida ja dóna el cent per u; també en dificultats i persecucions, com Pau VI i Oscar Romero. Però el gran regal és la vida eterna. No és el mateix fer les coses buscant la glòria humana que fer-les buscant la glòria de Déu.

diumenge, 7 d’octubre del 2018

"Os dels meus ossos i carn de la meva carn" (Diumenge 27)


"Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn". Així d'eloqüent es mostra Adam al contemplar la creació divina d'Eva en el llibre del Gènesi. La mateixa frase la dirà Laban al seu nebot Jacob acollint-lo a casa; també la dirà David als ancians de Judà per reclamar la seva proximitat. La frase expressa amb vehemència que els lligams de parentiu entre familiars són indefugibles; i aquests lligams demanen compromís i fidelitat. Amb Adam i Eva els lligams no són de sang com amb Jacob i David, sinó que la costella expressa que ambdós han estat modelats per Déu. Per tant, els lligams també són indefugibles i demanen compromís i fidelitat.

La carta als Hebreus ens diu que Jesús no s'avergonyeix d'anomenar-nos germans i que la seva tasca és portar molts fills de Déu a la glòria. Fixem-nos que continuen els parentius: Jesucrist ens qualifica de germans i Déu ens considera fills. Per això Déu ens envià el Fill en majúscula: perquè no oblidem la filiació divina ni tampoc que existeix una casa paterna que és al cel. La carta als Hebreus ens explica que la nostra existència és un itinerari terrenal que culmina a la casa celestial, i que Jesucrist és el germà major que ens fa de guia. Ell ens ha precedit en tot: alegries, penes, sofriment, mort i resurrecció. Ell ens senyala un camí segur.

L'evangeli ens presenta un debat amb Jesús sobre el divorci i fineix amb una evocació als infants. De fet, podem trobar un fil comú que és la defensa del més feble. En el cas dels infants és evident qui es el feble, i en el cas del divorci la dona tenia sempre les de perdre, llevat que fos de família rica i aquesta es posés a favor seu. Per això Jesús apel·la als orígens del Gènesi que expressen el compromís fidel i la relació d'igualtat entre home i dona. Pel Gènesi la dona no és un ésser subsidiari de l'home destinat a complaure'l en tots els sentits, sinó un tu de diàleg, de mutu respecte i de confraternització. Jesús cita el Gènesi sobretot perquè la dona no esdevingui una joguina en mans del mascle. Aquesta és la resposta que Jesús donà a homes religiosos que volien ser fidels complidors de la Llei de Moisès. Avui dia la situació és diferent en tots els sentits i se'ns suscita l'interrogant de què respondria avui Jesús a la pregunta si és lícit divorciar-se. Si la pregunta la fessin persones religioses que volen viure a fons el compromís de fe la resposta creiem que hauria de ser la mateixa. La societat laica ja té els seus mecanismes per resoldre el divorci però la tradició eclesial ha defensat i defensa aquesta unitat matrimonial, i ho fa per defensar els principis fonamentals. Però això no ha d'implicar ser rigoristes i ho veiem en Jesús que també defensa una dona adúltera i li diu que no pequi més. El tema és delicat i és interessant de veure com el tracta cada tradició eclesial: unes més comprensives i altres menys.