Som a Alexandria. Aquesta nit de divendres un grup de deu persones, convocats per l'abouna Asheia, anirem cap al sud, l'Alt Egipte, a veure monestirs. Estarem tota la nit viatjant en un mini-bus per arribar a les set del matí al primer monestir. Tornarem, ajudant Déu, el dilluns a la tarda. Dormirem dues nits en monestirs.
divendres, 27 de febrer del 2009
La "galabeia" (Cròniques coptes 8)
La galabeia és la típica túnica egipcia que molts homes, especialment del sud, encara usen habitualment com a vestimenta. És una peca de roba que va del coll fins al peus, oberta pel pit, amb dues butxaques lateral. Evidentment hi ha diferents qualitats i colors segons el moment i l'economia. La porten indistintament musulmans i cristians. Els preveres i monjos coptes també porten la galabeia, un detall de la natural proximitat del seu hàbit o sotana. L'única particularitat es el seu color: negre. Afegim el detall que els postulants a la vida monàstica porten la galabeia de color blau cel i els novicis la porten de color blanc.
Aspirant a monjo (Cròniques coptes 7)
Intuïm que vol ser monjo. Quan arribem a les "Tesbeha", a les 4 del mati, ell ja hi és, discretament separat els monjos però intencionadament a prop. No s'arrepenja a les parets ni s'asseu una estona al terra com fem la majoria. Segueix amb el seu llibre tots els cants i himnes. El seu posat és delicadament atent, sense rigidesa, amb aquella religiositat copta natural. Però ell irradia una serietat afegida. A mitja pregària un monjo se l'endú a un costat de l'església i s'asseuen a terra per parlar mentre continuen els cants. Deu tenir uns vint i cinc anys. Porta el cabell molt ben tallat i pentinat. Vesteix net i polit. A la missa també el trobem amb el mateix posat seriós i concentrat, sense cap intenció de voler aparentar. Les altres vegades que el trobem en la casa d'acollida està llegint la Bíblia. Tot ell fa bona pinta de futur monjo. "Im shal' Al.la...!" (Si Déu vol...!)
Hereus de la cultura faraonica (Cròniques coptes 6)
L'Església copta en general i més especificament els seus monjos -com a col.lectiu més format- proclamen amb to reivindicatiu que els cristians coptes són els continuadors de la cultura faraònica. Els arguments són contundents: la llengua copta és una adaptacio, al segle II abans de Crist, de l'escriptura jeroglifica; la música copta té instruments (címbals) i conserva melodies d'aquells temps; l'arquitectura copta manté la cúpula i la volta de les antigues construccions; les esglésies dels monestirs tenen una estructura similar als antics temples faraonics. També la nova iconografia copta adapta, intencionadament, motius faraonics en les seves reproduccions. Es tracta d'una reivindicació intencionadíssima en un pais de majoria islàmica i on l'Església copta, malgrat ser minoritaria, proclama agosaradament la seva identitat i la seva significativitat.
La muntanya de Moqattam (Cròniques coptes 5)
Moqattam és una muntanya del Caire. Hi viuen uns 40.000 drapaires que en petits tallers reciclen i reutilitzen les deixalles que recullen. Bona part d'ells son cristians. Al capdamunt hi ha una església, o millor dit, un recinte amb esglésies. És obra de l'abouna Saaman (el pare Simeó) que ha convertit aquest indret, en espai d'uns vint anys, en un lloc visitadíssim pels coptes. Les parets de la muntanya tenen esculpides imatges amb escenes bíbliques i tots els recintes estan excavats a la roca: un edifici d'acollida, una església petita, una església amb un escenari amb capacitat per a 5.000 persones, i una església semicoberta per la roca amb unes grades que poden acollir a 20.000 persones. Aquests dos darrers espais és on, els dijous a les 19 hores, l'abouna Saaman fa les seves preèdiques: a l'hivern a l'espai cobert per a 5.000 persones i a l'estiu a les grades per a 20.000.
Entrem mitja hora abans de comencar i el recinte esta mig ple. A l'escenari hi ha una coral que ofereix un recital de cançó religiosa. Unes pantalles projecten imatges amb la lletra de la cançó perquè els assistents s'afegeixin. No pot faltar la càmera que grava i ofereix imatges de tot plegat. El peu de l'escenari sembla un mini estudi de televisió amb tècnics de so i d'imatge amb els seus corresponents aparells. A les set entra discretament a l'escenari l'abouna Saaman. És un ancià d'aspecte venerable embolicat amb el mantell negre de franges morades. La coral marxa. L'aforament és ple a vessar. El doctor Adel ens va fent la traducció simultània de la prèdica i al cap d'una estona ens atrau més l'escenificació de l'abouna Saaman que l'entusiasta traducció del doctor Adel: quina potència de veu! quin enervament! quins canvis de to! quin control dels silencis! quina gesticulació més arrodonida!
La capacitat mediàtica de l'abouna Saaman és inqüestionable i el seu discurs l'intuïm subliminalment crític amb les autoritats i amb l'islam. Ha comencat llegint un fragment del llibre de l'Èxode on Déu escolta el clam del seu poble a Egipte, que viu sota el jou del faraó. Associa al faraó amb el poder i amb el dimoni que oprimeixen al "poble creient". Enllaça amb una crítica simpàtica als fumadors de cigarretes que fan cas omís a les advertencies del propi paquet per preparar la crítica als fumadors de la nociva "xixa" -la pipa d'aigua-, costum habitual dels musulmans.
Arrodoneix el discurs fent-nos aixecar a tots i convidant-nos a pregar per la nostra conversió mentre ell dirigeix la invocació general. La prèdica s'ha acabat amb un clímax perfecte. L'acte ha estat brillant. Nosaltres marxem però l'encontre continua: li portaran malalts perque ell intenti guarir-los. Malgrat aquest tarannà religiós no sigui on ens trobem més còmodes, ens treiem el barret davant el carisma d'aquest prevere. Marxem amb l'impressió que hem assistit a la versió copta dels predicadors protestants nordamericans que omplen estadis amb els seus sermons i les seves guaricions.
dijous, 26 de febrer del 2009
Dimecres de cendra (Cròniques coptes 4)
Dimarts a la nit. Arribem amb l'abouna Asheia al seu monestir de El Baramous, al desert de Wadi El Natroun. L'endemà sera Dimecres de cendra segons el calendari llatí. Nosaltres ja portem dos dies exercitant-nos en la quaresma copta, però l'avinentesa de sojornar al monestir ens ajudarà a significar adequadament la Quaresma llatina.
A les 3'55 el campanar ens anuncia les "Tesbeha", la pregària matinal que s'iniciara en cinc minuts. És negra nit, els estels titil.len, el silenci és absolut, els petits fanals de llum tènue grogenca encara fan més encisadores les velles parets de color sorra dels edificis del monestir. La fresca del desert també es fa notar.
Ens descalcem per entrar, com és habitual en les esglésies dels monestirs. A l'interior els monjos es van saludant fregant-se, mútuament i suaument, les dues mans. Comencen a cantar, en llengua copta -sense música- himnes i salms amb un ritme estudiadament accelerat que, sense caure en la pressa, manté una agilitat viva i dinàmica durant quasi les dues hores que, majoritàriament dempeus, dura la pregària. Una lectura -suposem que bíblica- clou les Tesbeha que enllacen amb la preparació de la missa. Ara l'encens omple la nau que, amb uns cants més suaus, creen una atmosfera de veritable contemplació. Hem aprofitat per llegir de la "Missa dia a dia" les lectures del Dimecres de cendra i el cerimonial de la cendra.
La missa -que habitualment enllaca amb les Tesbeha- durant la Quaresma s'ajorna a les 12 del migdia. Sortim, doncs, a quarts de set de l'església. És de dia, però podem veure, a l'horitzó, com el disc solar fa la seva brillant aparició. Com estem pelats de fred ens tornem a ficar al llit i aprofitem per fer una dormideta.
L'abouna Aheia ens ve a buscar i, plegats, esperem l'hora de la missa que comenca a les 12 i acaba a 3/4 de 2. També estem dempeus. Com no hem pogut participar de la comunió, al final, podem menjar un tros de pa beneït que el sacerdot reparteix als assistents acabada la celebració.
L'Església copta manté el dejuni eucaristic, per tant, fins després de la missa no es menja ni beu res. En temps de Quaresma l'hora de menjar queda ajornada fins a les dues de la tarda. Hem esperat fins aleshores per poder fer un mos: pasta, carbassó amb suc, olives, pa i melmelada.
La resta del dia l'hem passada llegint la història dels monestirs coptes i escrivint cròniques.
Dimecres de cendra catòlico-copte o còptico-catòlic.
A les 3'55 el campanar ens anuncia les "Tesbeha", la pregària matinal que s'iniciara en cinc minuts. És negra nit, els estels titil.len, el silenci és absolut, els petits fanals de llum tènue grogenca encara fan més encisadores les velles parets de color sorra dels edificis del monestir. La fresca del desert també es fa notar.
Ens descalcem per entrar, com és habitual en les esglésies dels monestirs. A l'interior els monjos es van saludant fregant-se, mútuament i suaument, les dues mans. Comencen a cantar, en llengua copta -sense música- himnes i salms amb un ritme estudiadament accelerat que, sense caure en la pressa, manté una agilitat viva i dinàmica durant quasi les dues hores que, majoritàriament dempeus, dura la pregària. Una lectura -suposem que bíblica- clou les Tesbeha que enllacen amb la preparació de la missa. Ara l'encens omple la nau que, amb uns cants més suaus, creen una atmosfera de veritable contemplació. Hem aprofitat per llegir de la "Missa dia a dia" les lectures del Dimecres de cendra i el cerimonial de la cendra.
La missa -que habitualment enllaca amb les Tesbeha- durant la Quaresma s'ajorna a les 12 del migdia. Sortim, doncs, a quarts de set de l'església. És de dia, però podem veure, a l'horitzó, com el disc solar fa la seva brillant aparició. Com estem pelats de fred ens tornem a ficar al llit i aprofitem per fer una dormideta.
L'abouna Aheia ens ve a buscar i, plegats, esperem l'hora de la missa que comenca a les 12 i acaba a 3/4 de 2. També estem dempeus. Com no hem pogut participar de la comunió, al final, podem menjar un tros de pa beneït que el sacerdot reparteix als assistents acabada la celebració.
L'Església copta manté el dejuni eucaristic, per tant, fins després de la missa no es menja ni beu res. En temps de Quaresma l'hora de menjar queda ajornada fins a les dues de la tarda. Hem esperat fins aleshores per poder fer un mos: pasta, carbassó amb suc, olives, pa i melmelada.
La resta del dia l'hem passada llegint la història dels monestirs coptes i escrivint cròniques.
Dimecres de cendra catòlico-copte o còptico-catòlic.
El papa Shenouda (Cròniques coptes 3)
Shenouda III, de 87 anys, és el papa de l'Església copta ortodoxa des de 1971. Era monjo del monestir de sant Bishoi on encara hi resideix -fidel a la seva vocacio monàstica- des dels divendres a la tarda fins als diumenges.
Cada dimecres fa una conferència a la catedral de sant Marc del Caire, amb capacitat per a 10.000 persones. Nosaltres hi assistim i constatem que hi ha unes 2/3 parts de la nau plenes. Ens situen, com a estrangers, en les primeres fileres, per poder gaudir de traducció simultània en angles.
Dues grans grues amb càmeres de televisió van captant l'esdeveniment i projectant-lo en una gran pantalla; un detall que dóna significativitat i serietat a l'acte que, segurament, apareixerà en un dels dos canals de televisio copta.
El papa comença responent a les preguntes que li han arribat escrites en un full de paper i continua amb un discurs pausat, clar, afable, gens agressiu. Avui fa referencia a les coses visibles i invisibles i les compara, catequèticament i sàviament, referides als pecats, als dimonis, a les virtuts... Una lliçó de mestratge espiritual.
Però el més destacable és l'ambient de solemnitat popular, propera, gens encarcarada que té la trobada setmanal amb el papa Shenouda.
Cada dimecres fa una conferència a la catedral de sant Marc del Caire, amb capacitat per a 10.000 persones. Nosaltres hi assistim i constatem que hi ha unes 2/3 parts de la nau plenes. Ens situen, com a estrangers, en les primeres fileres, per poder gaudir de traducció simultània en angles.
Dues grans grues amb càmeres de televisió van captant l'esdeveniment i projectant-lo en una gran pantalla; un detall que dóna significativitat i serietat a l'acte que, segurament, apareixerà en un dels dos canals de televisio copta.
El papa comença responent a les preguntes que li han arribat escrites en un full de paper i continua amb un discurs pausat, clar, afable, gens agressiu. Avui fa referencia a les coses visibles i invisibles i les compara, catequèticament i sàviament, referides als pecats, als dimonis, a les virtuts... Una lliçó de mestratge espiritual.
Però el més destacable és l'ambient de solemnitat popular, propera, gens encarcarada que té la trobada setmanal amb el papa Shenouda.
dimarts, 24 de febrer del 2009
De casament (Cròniques coptes 2)
Ha estat un dia molt ple: visita als monestirs de Wadi El Natroun; retornats al Caire visitem l'església de la Verge de Zeitun i anem a tres cases properes a saludar a gent coneguda. En resum, sortíem del Salaam Center a quarts de vuit del matí i tornem, cansats, a quarts de dotze de la nit.
Tot just dos carrers abans d'entrar al Salaam Center sentim música i veiem, al voltant d'una casa, les típiques bombetes multicolors que anuncien que es festeja un casament. Tots ens aturem i mirem encuriosits. Decidim atansar-nos-hi un moment. Els veiem asseguts. Només un jove està ballant al so de la musica àrab modernitzada. En un racó, dues adolescents també ballen.
Al veure'ns venir ens conviden, amb les mans, a afegir-nos a la festa. La nostra timidesa queda esvaida quan el jove que ballava ens ve a cercar i convida a les noies a ballar. Elles, sense fer-se pregar, s'afegeixen al ball.
Immediatament es forma un gran cercle i, en un instant, la festa s'anima de forma sorprenent. La nostra visita els ha omplert d'alegria i ara tothom vol ballar amb els forasters nouvinguts. Els veïns, encuriosits, segueixen la festa des dels balcons i finestres.
Esdevé un goig veure ballar plegats a infants, adolescents, joves, adults i vells. És una festa familiar on tothom participa.
No tarden a portar-nos beguda i a encetar la conversa que els fortíssims altaveus permeten entaular. Tothom ens vol saludar i fotografiar-se al costat nostre.
Son quarts de dues de la matinadai després de diferents intents aconseguim marxar. Ens diuen que ara és l'hora de menjar però renunciem. Amb abracades i petons som acomiadats com si de familiars propers es tractés.
Ens han demanat que preguem per ells.
Tot just dos carrers abans d'entrar al Salaam Center sentim música i veiem, al voltant d'una casa, les típiques bombetes multicolors que anuncien que es festeja un casament. Tots ens aturem i mirem encuriosits. Decidim atansar-nos-hi un moment. Els veiem asseguts. Només un jove està ballant al so de la musica àrab modernitzada. En un racó, dues adolescents també ballen.
Al veure'ns venir ens conviden, amb les mans, a afegir-nos a la festa. La nostra timidesa queda esvaida quan el jove que ballava ens ve a cercar i convida a les noies a ballar. Elles, sense fer-se pregar, s'afegeixen al ball.
Immediatament es forma un gran cercle i, en un instant, la festa s'anima de forma sorprenent. La nostra visita els ha omplert d'alegria i ara tothom vol ballar amb els forasters nouvinguts. Els veïns, encuriosits, segueixen la festa des dels balcons i finestres.
Esdevé un goig veure ballar plegats a infants, adolescents, joves, adults i vells. És una festa familiar on tothom participa.
No tarden a portar-nos beguda i a encetar la conversa que els fortíssims altaveus permeten entaular. Tothom ens vol saludar i fotografiar-se al costat nostre.
Son quarts de dues de la matinadai després de diferents intents aconseguim marxar. Ens diuen que ara és l'hora de menjar però renunciem. Amb abracades i petons som acomiadats com si de familiars propers es tractés.
Ens han demanat que preguem per ells.
dilluns, 23 de febrer del 2009
Quaresma copta (Cròniques coptes 1)
Avui comenca la Quaresma de l'Església copta ortodoxa, que dura 55 dies: els 40 que seguim els llatins, més una setmana prèvia de preparació, més tota la Setmana Santa. Durant aquests dies s'abstindran de menjar carn, peix, ous, llet i productes làctis. Ahir diumenge les famílies celebraven, en les seves cases, l'equivalent del nostre "Dijous gras": àpats amb molta carn i greix. L'abouna Asheia va voler que visquéssim "intensament" aquesta jornada. a les 11 de matí erem a una casa i, com estavem en dejú, ens van donar esmorzar: un plat de cus-cus amb sucre i una mena de coca tova casolana que es sucava amb mel. Per beure, un te. A les 2 dinàvem: un anec sencer (per quatre persones!), pastís de carn, arròs, sopa i molokeia (espinacs caldosos). De postres arròs amb llet i un te. A les 6 sopàvem: arròs de dues menes, pollastre i tres tipus diferents de carns que no vam saber distinguir. Sopats, ens vam asseure a mirar el canal copte de televisió. Hi havia un antic discurs del papa Shenouda a la catedral d'Alexandria. El tema era la preparació de la Quaresma. Ente altres coses dèia que calia preparar-se pel dejuni quaresmal sense la necessitat d'atipar-se de carn els dies prèvis. Vam fer broma del comentari.
El discurs del papa Shenouda -que ens anaven traduint- insistia en la dimensio interior i les actituds personals que ha de desvetllar la Quaresma. Era un discurs, en aquest sentit, molt "catòlic". L'Església copta té un marcadissim element extern popular i assumit de signes quaresmals que poden caure en el formalisme. L'Església catòlica de casa nostra es centra més en les actituds i pràctiques personals que poden caure en la nul.la visibilitat d'aquest temps litúrgic. No és fàcil l'equilibri.
Ara sí, ara no (Diumenge 7)
Un acudit poc original explica que un conductor pregunta a un vianant que revisi si li funcionen els intermitents del seu vehicle. El vianant respon: "Ara sí, ara no, ara sí, ara no...".
Es tracta d'un acudit fàcil per ambientar el que sant Pau diu en la segona carta als corintis: "La nostra paraula no és "ara sí", "ara no"... perquè Jesucrist no ha estat mai ara sí, ara no".
L'anunci de Jesucrist i la vivencia de la fe no ha ser intermitent: ara sí, ara no. Ha de ser quelcom constant, perseverant, definitiu; per la senzilla raó que "En ell (Jesucrist) hem sentit un sí ben clar".
Es tracta d'un acudit fàcil per ambientar el que sant Pau diu en la segona carta als corintis: "La nostra paraula no és "ara sí", "ara no"... perquè Jesucrist no ha estat mai ara sí, ara no".
L'anunci de Jesucrist i la vivencia de la fe no ha ser intermitent: ara sí, ara no. Ha de ser quelcom constant, perseverant, definitiu; per la senzilla raó que "En ell (Jesucrist) hem sentit un sí ben clar".
divendres, 13 de febrer del 2009
SERMONETS D'UN QUE NO HI TOCA
SERMÓ MARC 7, 31-37
“... I digué: “Efatà!”, que vol dir “obre’t””. (Mc 7, 34)
Mirar no és el mateix que veure, veure no és el mateix que contemplar... Sentir tampoc no és el mateix que escoltar, ni enraonar és el mateix que parlar per parlar. Els matisos ens evoquen diferents maneres de posar-nos davant la realitat, de situar-nos a prop o lluny del nostre interlocutor. Què passa quan això ho apliquem a Déu? Això pot tenir conseqüències? Crec que això és el que tracten de dir-nos els dos texts d’avui: el del Gènesi (3, 1-8) i el de Marc (7, 31-37).
Així comença el primer text. La serp (dolenta de mena), suscita en Eva el dubte, com fent a Déu mentider i interessat: Així que us ha dit que no mengeu dels fruits de cap arbre del jardí? Eva cau de quatre grapes a la trampa (com cauríem i caiem tant sovint tots nosaltres): intenta de fer veure a la serp que s’equivoca, que aquesta ha entès malament el manament de Déu. Em sembla, però, que això és el que menys li importa a la serp: aquesta ja sap que està mentint descaradament. Davant l’objecció d’Eva, a més, la serp ja sap que té el camí fressat per dir la seva: No moriríeu pas! Déu sap que, si un dia en menjàveu, se us obririen els ulls i serieu iguals que els àngels: coneixeríeu el bé i el mal. Com si fos pecat tenir els sentits ben oberts al món que ens envolta!!!
I Eva cau. I com ella i Adam, hi caiem tots. Neix la desconfiança. Eva pensa (pensem) que Déu no ens vol amb tots els nostres sentits francs, oberts, alliberats. Eva pensa (pensem) que Déu (com avui diem) ens aliena, que és un Déu egoista, que ens estima interessadament, que vol fer de nosaltres éssers submisos, que no pensin gaire (no fos cas!), replegats en nosaltres mateixos i tancats.
Aquest és, justament, el contrast amb l’Evangeli d'avui. Un evangeli on Jesús pronuncia aquest “Efatà!” (“obre’t”), no a unes orelles que no hi senten o a uns llavis que no parlen (em sembla que seria perdre de vista el bosc, tot mirant només un arbre); sinó a una persona (que bé podem ser nosaltres) que no hi sent (o no hi vol sentir); a una persona que no parla (buida, que potser no té res a compartir). A una persona tancada en el seu propi món, aïllada de la gent del voltant, fins i tot, potser, d’aquells que estima... però sense poder escoltar ni dir una paraula d’amor, de consol o de tendresa. És una persona sorda i muda. Una persona reclosa en el seu interior on potser, encara, hi hagi ofegat un clam que demana expressar-se, sense aconseguir-ho.
Sí, sens dubte, la nostra serp és molt astuta. Ens ha fet pensar que així estem millor. Fins i tot que, probablement Déu no existeix i que podem anar fent la viu-viu. Però en el nostre interior i en el dels nostres amics, veïns, coneguts i, fins i tot, enemics, hi ha un clam de buidor ofegat per mil veus i mil dubtes.
Avui, per a ells i per a nosaltres, Jesús no es desentén. Es fa present en el nostre món, a casa nostra, s’apropa i ens toca. Toca les nostres oïdes i els nostres llavis i diu, amb veu forta: OBRE’T! I ens deslliga novament de prejudicis i misèries, per a què siguem homes i dones oberts a Déu i al proïsme. No ens cansem de sentir la seva veu!!!!
“... I digué: “Efatà!”, que vol dir “obre’t””. (Mc 7, 34)
Mirar no és el mateix que veure, veure no és el mateix que contemplar... Sentir tampoc no és el mateix que escoltar, ni enraonar és el mateix que parlar per parlar. Els matisos ens evoquen diferents maneres de posar-nos davant la realitat, de situar-nos a prop o lluny del nostre interlocutor. Què passa quan això ho apliquem a Déu? Això pot tenir conseqüències? Crec que això és el que tracten de dir-nos els dos texts d’avui: el del Gènesi (3, 1-8) i el de Marc (7, 31-37).
Així comença el primer text. La serp (dolenta de mena), suscita en Eva el dubte, com fent a Déu mentider i interessat: Així que us ha dit que no mengeu dels fruits de cap arbre del jardí? Eva cau de quatre grapes a la trampa (com cauríem i caiem tant sovint tots nosaltres): intenta de fer veure a la serp que s’equivoca, que aquesta ha entès malament el manament de Déu. Em sembla, però, que això és el que menys li importa a la serp: aquesta ja sap que està mentint descaradament. Davant l’objecció d’Eva, a més, la serp ja sap que té el camí fressat per dir la seva: No moriríeu pas! Déu sap que, si un dia en menjàveu, se us obririen els ulls i serieu iguals que els àngels: coneixeríeu el bé i el mal. Com si fos pecat tenir els sentits ben oberts al món que ens envolta!!!
I Eva cau. I com ella i Adam, hi caiem tots. Neix la desconfiança. Eva pensa (pensem) que Déu no ens vol amb tots els nostres sentits francs, oberts, alliberats. Eva pensa (pensem) que Déu (com avui diem) ens aliena, que és un Déu egoista, que ens estima interessadament, que vol fer de nosaltres éssers submisos, que no pensin gaire (no fos cas!), replegats en nosaltres mateixos i tancats.
Aquest és, justament, el contrast amb l’Evangeli d'avui. Un evangeli on Jesús pronuncia aquest “Efatà!” (“obre’t”), no a unes orelles que no hi senten o a uns llavis que no parlen (em sembla que seria perdre de vista el bosc, tot mirant només un arbre); sinó a una persona (que bé podem ser nosaltres) que no hi sent (o no hi vol sentir); a una persona que no parla (buida, que potser no té res a compartir). A una persona tancada en el seu propi món, aïllada de la gent del voltant, fins i tot, potser, d’aquells que estima... però sense poder escoltar ni dir una paraula d’amor, de consol o de tendresa. És una persona sorda i muda. Una persona reclosa en el seu interior on potser, encara, hi hagi ofegat un clam que demana expressar-se, sense aconseguir-ho.
Sí, sens dubte, la nostra serp és molt astuta. Ens ha fet pensar que així estem millor. Fins i tot que, probablement Déu no existeix i que podem anar fent la viu-viu. Però en el nostre interior i en el dels nostres amics, veïns, coneguts i, fins i tot, enemics, hi ha un clam de buidor ofegat per mil veus i mil dubtes.
Avui, per a ells i per a nosaltres, Jesús no es desentén. Es fa present en el nostre món, a casa nostra, s’apropa i ens toca. Toca les nostres oïdes i els nostres llavis i diu, amb veu forta: OBRE’T! I ens deslliga novament de prejudicis i misèries, per a què siguem homes i dones oberts a Déu i al proïsme. No ens cansem de sentir la seva veu!!!!
Pelegrinatge a Terra Santa 2009 (17-26 de juny)
Sessió informativa:
Dimarts, 10 de març,
a les 20h, als caputxins
de Sarrià
Dimarts, 10 de març,
a les 20h, als caputxins
de Sarrià
dijous, 12 de febrer del 2009
Justícia als pobres i als desvalguts (Cròniques sarrianenques 21)
L'expressió que les persones sense documentació que compleixen condemnes a la presó “estan en els llimbs” ens ha fet mal. Per l’administració penitenciària malgrat saber qui són i en tinguin cura és com si no hi fossin.
Aquest col.lectiu forma un percentatge significatiu de reclusos, i malgrat gaudeixen de sostre i d'aliment, són els més desprotegits, els més desvalguts, els més abandonats. La seva estada a la presó no tindrà cap possibilitat de reinserció a la societat, primer perquè no han pogut inserir-se, i segon perquè no hi ha el més mínim desig que ho puguin fer. Estan clarament apartats perquè no molestin. L’únic que es fa amb ells és contenció. Quan surtin en llibertat estaran abocats al fracàs, i si no marxen a un altre país o tornen al seu, no trigaran gaire a ser enxampats i deportats. El seu passat els posarà sempre en evidència.
Per molt justificat que sigui el seu empresonament, per molt argumentada que sigui la política governalmental vers aquests reclusos, no hi ha cap instància que els defensi? cap estament que els faci justícia? cap mà alliberadora? Estan realment deixats de la mà de Déu...? Ens fem nostre el clam que el salmista li fa:
Defenseu els febles i els orfes,
feu justícia als pobres i als desvalguts!
Allibereu els indigents i els febles,
arrenqueu-los de les mans dels injustos !
(Sl 82,3-4)
Aquest col.lectiu forma un percentatge significatiu de reclusos, i malgrat gaudeixen de sostre i d'aliment, són els més desprotegits, els més desvalguts, els més abandonats. La seva estada a la presó no tindrà cap possibilitat de reinserció a la societat, primer perquè no han pogut inserir-se, i segon perquè no hi ha el més mínim desig que ho puguin fer. Estan clarament apartats perquè no molestin. L’únic que es fa amb ells és contenció. Quan surtin en llibertat estaran abocats al fracàs, i si no marxen a un altre país o tornen al seu, no trigaran gaire a ser enxampats i deportats. El seu passat els posarà sempre en evidència.
Per molt justificat que sigui el seu empresonament, per molt argumentada que sigui la política governalmental vers aquests reclusos, no hi ha cap instància que els defensi? cap estament que els faci justícia? cap mà alliberadora? Estan realment deixats de la mà de Déu...? Ens fem nostre el clam que el salmista li fa:
Defenseu els febles i els orfes,
feu justícia als pobres i als desvalguts!
Allibereu els indigents i els febles,
arrenqueu-los de les mans dels injustos !
(Sl 82,3-4)
diumenge, 8 de febrer del 2009
"Tothom us està buscant" (Diumenge 5)
Gràcies a les excavacions arqueològiques fetes a Cafarnaüm durant el segle XX podem reconstruir fàcilment l’escena de l’evangeli d’avui. Part de la Cafarnaüm del temps de Jesús ha estat desenterrada, la sinagoga i la casa de Pere s’han pogut localitzar amb precisió, i els aproximadament 50 metres que les separen poden ser recorreguts pels pelegrins que ho visiten.
L’arqueologia bíblica fa el servei preuadíssim d’ajudar-nos a contextuar el relat bíblic en el seu medi vital. És religiosament emocionant trepitjar la Cafarnaüm del segle I i refer -metre més, metre menys- el mateix itinerari que faria habitualment Jesús i els seus deixebles per anar d’un lloc a l’altre; entendre com la gent s’aplegava davant la porta de la casa; constatar que al voltant hi hauria espais solitaris de recolliment.
L’evangeli que hem escoltat ens ha recreat tres escenes diferents que s’esdevenen al migdia, al capvespre i de bon matí. La primera és en el petit cercle de deixebles: a la casa de Pere Jesús hi guareix la sogra. La segona escena és multitudinària: a la porta de la casa Jesús guareix malalts i endimoniats. La tercera és íntima: Jesús marxa a pregar en soledat. Són tres escenes que defineixen l’itinerari vital del Senyor Jesús, són tres moment que configuren el seu estil de vida, humanament i religiosament equilibradíssim.
Si Jesús s’hagués limitat a aplegar uns quants deixebles i a instruir-los en la intimitat, hagués estat un bon rabí, un gran rabí, però amb poques repercussions. Si Jesús s’hagués limitat a guarir malalts i endimoniats hagués estat un sant miracler, un exhorcista únic, però el seu nom hagués desaparegut amb les guaricions. Si Jesús s’hagués limitat a pregar en la intimitat, hagués estat un místic inigualable, però poc conegut.
La instrucció, la guarició i la pregària; el petit cercle, la multitud i la intimitat, constitueixen la dimensió humana de Jesús. L’Església, aprofundint en cada una d’aquestes facetes, configura equilibradament el que diem el “cos místic de Crist”. La formació catequètica i teològica, l’assistència social i la pregària són els eixos fonamentals de la vida eclesial, els eixos fonamentals de tot cristià que cadascú concreta segons el seu tarannà. Tots tres són imprescindibles, tots tres igualment importants, tots tres destinats a continuar fent realitat els mots de Pere: “Tohom us està buscant”.
L’arqueologia bíblica fa el servei preuadíssim d’ajudar-nos a contextuar el relat bíblic en el seu medi vital. És religiosament emocionant trepitjar la Cafarnaüm del segle I i refer -metre més, metre menys- el mateix itinerari que faria habitualment Jesús i els seus deixebles per anar d’un lloc a l’altre; entendre com la gent s’aplegava davant la porta de la casa; constatar que al voltant hi hauria espais solitaris de recolliment.
L’evangeli que hem escoltat ens ha recreat tres escenes diferents que s’esdevenen al migdia, al capvespre i de bon matí. La primera és en el petit cercle de deixebles: a la casa de Pere Jesús hi guareix la sogra. La segona escena és multitudinària: a la porta de la casa Jesús guareix malalts i endimoniats. La tercera és íntima: Jesús marxa a pregar en soledat. Són tres escenes que defineixen l’itinerari vital del Senyor Jesús, són tres moment que configuren el seu estil de vida, humanament i religiosament equilibradíssim.
Si Jesús s’hagués limitat a aplegar uns quants deixebles i a instruir-los en la intimitat, hagués estat un bon rabí, un gran rabí, però amb poques repercussions. Si Jesús s’hagués limitat a guarir malalts i endimoniats hagués estat un sant miracler, un exhorcista únic, però el seu nom hagués desaparegut amb les guaricions. Si Jesús s’hagués limitat a pregar en la intimitat, hagués estat un místic inigualable, però poc conegut.
La instrucció, la guarició i la pregària; el petit cercle, la multitud i la intimitat, constitueixen la dimensió humana de Jesús. L’Església, aprofundint en cada una d’aquestes facetes, configura equilibradament el que diem el “cos místic de Crist”. La formació catequètica i teològica, l’assistència social i la pregària són els eixos fonamentals de la vida eclesial, els eixos fonamentals de tot cristià que cadascú concreta segons el seu tarannà. Tots tres són imprescindibles, tots tres igualment importants, tots tres destinats a continuar fent realitat els mots de Pere: “Tohom us està buscant”.
dissabte, 7 de febrer del 2009
Conflictes i autoritarisme (Dissabte 4)
El papa Climent, el tercer successor de Pere, escriví una carta als Corintis entre els anys 95-98 de la nostra era. En ella adverteix i amenaça a uns membres desobedients i conflictius de la comunitat i els exigeix submissió. Utilitza implícitament i explícitament la carta als Hebreus per a argumentar la duresa del seu posicionament.
Hebreus traspua al llarg de tot l’escrit aquesta preocupació. Avui hem escoltat: “Obeïu els vostres dirigents i mostreu-vos-hi dòcils” (He 13,17). Aquests versets finals de la carta posen una mica d’oli a la problemàtica: “ells vetllen sempre per vosaltres i n'hauran de donar compte. Mireu que puguin fer-ho amb goig i no pas lamentant-se; això no us seria profitós” (He 13,17).
Hebreus reflecteix -a més del conflicte exterior de maltractaments i empresonaments- un conflicte intracomunitàri: alguns membres de la comunitat qüestionen o neguen de forma pública i provocativa la confessió de fe, no assisteixen a les reunions i desobeeixen els dirigents.
No seria fàcil per a l’Església primitiva trobar el to i el discurs adequat quan sorgirien conflictes interns, especialment dogmàtics. Podem comprendre que l’autoritarisme fos la resposta més fàcil en aquells temps d’aprenentatge, però ens costa més comprendre i acceptar que aquest autoritarisme encara perduri com la fórmula per a resoldre les qüestions eclesials.
Hebreus traspua al llarg de tot l’escrit aquesta preocupació. Avui hem escoltat: “Obeïu els vostres dirigents i mostreu-vos-hi dòcils” (He 13,17). Aquests versets finals de la carta posen una mica d’oli a la problemàtica: “ells vetllen sempre per vosaltres i n'hauran de donar compte. Mireu que puguin fer-ho amb goig i no pas lamentant-se; això no us seria profitós” (He 13,17).
Hebreus reflecteix -a més del conflicte exterior de maltractaments i empresonaments- un conflicte intracomunitàri: alguns membres de la comunitat qüestionen o neguen de forma pública i provocativa la confessió de fe, no assisteixen a les reunions i desobeeixen els dirigents.
No seria fàcil per a l’Església primitiva trobar el to i el discurs adequat quan sorgirien conflictes interns, especialment dogmàtics. Podem comprendre que l’autoritarisme fos la resposta més fàcil en aquells temps d’aprenentatge, però ens costa més comprendre i acceptar que aquest autoritarisme encara perduri com la fórmula per a resoldre les qüestions eclesials.
divendres, 6 de febrer del 2009
Valors? (Ecos catequètics 1)
Tot sovint he sentit a dir a persones, per exemple pares d’infants que han de fer la primera Comunió: “Nosaltres ja no parlem de Déu, ni de la pregària; ho hem traduït en forma de valors”. Ho diuen creient sincerament que, amb aquesta traducció, han conservat l’essència de la fe cristiana. L’evangeli es reduiria a uns quants enunciats ètics, normalment molt generals, i a vegades ben insípids.
És una cosa que està en l’ambient. Jo mateix m’adono que el meu discurs en catequesi sovint va per aquest camí. Traduïm a valors els relats de l’evangeli (amb l’Antic Testament sovint es fa més difícil) i pensem que amb això ja n’hem donat l’essència, com un “destil·lat”.
Però realment catequesi pot ser això? Els valors són abstraccions, es dirigeixen a la nostra raó. Però realment som encara tan ingenus de creure que la nostra raó dirigeix sense més la nostra vida? Em sembla més realista sant Pau, quan diu: Veig en els membres del meu cos una altra llei que combat contra la llei de la meva raó i em té presoner (Rm 7, 23). Els valors són abstraccions que s’entenen de seguida, que de tant repetir-les ens fan sentir bons, però ¿realment ens canvien?
Certament, l'evangeli no és un tractadet de valors. És l'anunci de la desconcertant irrupció de Déu en el si de la història humana i de la pròpia història personal. Per això, la catequesi hauria de proposar un altre camí, partint de la fe que Déu és present en la seva Paraula. És la fe que expressa la carta als hebreus: La Paraula de Déu és viva i actua. És més penetrant que una espasa de dos talls: arriba a destriar l’ànima i l’esperit, les articulacions i el moll dels ossos; discerneix les intencions i els pensaments del cor (He 4, 12).
Catequesi ve d’eco, ressò. L’autèntica catequesi, un exercici més per adults que per a infants, hauria de ser parenta molt pròxima de la lectio divina. La Paraula de Déu, amb les seves històries i les seves imatges, sovint extravagants, ressona en nosaltres, per mitjà de la lectura, de la meditació i (aquest darrer pas és imprescindible) de la pregària, i davalla a unes profunditats del nostre ésser on no pot davallar cap abstracció intel·lectual, cap discurs sobre valors. L'autèntic repte de la catequesi és acompanyar-nos fins a connectar amb aquell ressò de Déu que constitueix el nucli més sagrat de la nostra persona.
És una cosa que està en l’ambient. Jo mateix m’adono que el meu discurs en catequesi sovint va per aquest camí. Traduïm a valors els relats de l’evangeli (amb l’Antic Testament sovint es fa més difícil) i pensem que amb això ja n’hem donat l’essència, com un “destil·lat”.
Però realment catequesi pot ser això? Els valors són abstraccions, es dirigeixen a la nostra raó. Però realment som encara tan ingenus de creure que la nostra raó dirigeix sense més la nostra vida? Em sembla més realista sant Pau, quan diu: Veig en els membres del meu cos una altra llei que combat contra la llei de la meva raó i em té presoner (Rm 7, 23). Els valors són abstraccions que s’entenen de seguida, que de tant repetir-les ens fan sentir bons, però ¿realment ens canvien?
Certament, l'evangeli no és un tractadet de valors. És l'anunci de la desconcertant irrupció de Déu en el si de la història humana i de la pròpia història personal. Per això, la catequesi hauria de proposar un altre camí, partint de la fe que Déu és present en la seva Paraula. És la fe que expressa la carta als hebreus: La Paraula de Déu és viva i actua. És més penetrant que una espasa de dos talls: arriba a destriar l’ànima i l’esperit, les articulacions i el moll dels ossos; discerneix les intencions i els pensaments del cor (He 4, 12).
Catequesi ve d’eco, ressò. L’autèntica catequesi, un exercici més per adults que per a infants, hauria de ser parenta molt pròxima de la lectio divina. La Paraula de Déu, amb les seves històries i les seves imatges, sovint extravagants, ressona en nosaltres, per mitjà de la lectura, de la meditació i (aquest darrer pas és imprescindible) de la pregària, i davalla a unes profunditats del nostre ésser on no pot davallar cap abstracció intel·lectual, cap discurs sobre valors. L'autèntic repte de la catequesi és acompanyar-nos fins a connectar amb aquell ressò de Déu que constitueix el nucli més sagrat de la nostra persona.
Jesucrist és el mateix (Divendres 4)
“Recordeu-vos dels presos; recordeu-vos igualment dels qui són maltractats” (He 13,3) diu l’autor d’Hebreus als seus destinataris. Aquesta exhortació, pel context, no al.ludeix als presos i als maltractats "in genere", sinó més aviat als que formen part de la comunitat. Aquesta referència fa deduir als estudiosos que els destinataris sofririen algun tipus de persecució.
Els patiments comunitaris semblen corroborats per l’encoratjament que es fa poc després: “Feu memòria dels vostres dirigents, que us van anunciar la paraula de Déu; considereu la fi exemplar de la seva vida i imiteu la seva fe” (He 13,7).
Aquesta “fi exemplar” ens fa pensar en el martiri, i l’encoratjament a imitar la fe dels dirigents desapareguts ens permet dir que els empresonaments i els maltractes podrien acabar també en martiri.
L’argument per mantenir-se perseverants és senzillament definitiu: “Jesucrist és el mateix ahir, avui i sempre” (He 13,8). Per això la comunitat ha de ser fidel en la fe ahir, avui i sempre.
Els patiments comunitaris semblen corroborats per l’encoratjament que es fa poc després: “Feu memòria dels vostres dirigents, que us van anunciar la paraula de Déu; considereu la fi exemplar de la seva vida i imiteu la seva fe” (He 13,7).
Aquesta “fi exemplar” ens fa pensar en el martiri, i l’encoratjament a imitar la fe dels dirigents desapareguts ens permet dir que els empresonaments i els maltractes podrien acabar també en martiri.
L’argument per mantenir-se perseverants és senzillament definitiu: “Jesucrist és el mateix ahir, avui i sempre” (He 13,8). Per això la comunitat ha de ser fidel en la fe ahir, avui i sempre.
dijous, 5 de febrer del 2009
Circ Crec: dissabte 7 a les 18h, al teatre dels caputxins de Sarrià
*L’estiu de 2005 es visitava el barri de Ezbeth El Nakhl, al Caire, on viu una majoria cristiana recollint i seleccionant escombraries. L’acollida agraïda i observar una gran població infantil suscità la idea de venir-hi amb el Circ Crec. *Sis mesos després, del 3 al 10 de febrer de 2006, el nostre circ anava per primer cop en aquest barri. Actuava a l’escola Mahaba, amb 1600 alumnes de primària, dirigida per religioses de l’església copta ortodoxa. Visità i actuà en un orfanat del barri. També va actuar en la guarderia i en el centre de dia per a disminuïts dins el Salaam Center (on viuen les religioses). S’aprofità l’avinentesa per actuar a Anafora, un lloc de recés espiritual per a grups. *Aquella estada motivà que el Sopar de la Fam de l’any 2006 es dediqués al projecte d’ampliació de l’escola Mahaba. *L’agost de 2007 s’acompanyava expressament a un grup a visitar aquest barri. *El febrer del 2008 venien a Catalunya el Dr. Adel i la germana Maria a promocionar l’ampliació de l’escola. Es féu una nova col.lecta. *Enguany hi tornem del 13 al 22 de febrer. Actuarem al mateix barri amb les novetats que a l’escola hi ha 1.900 alumnes i al Salaam Center s’ha afegit un centre de reforç escolar amb uns 300 infants. Possiblement anirem a un altre barri de drapaires, Muqattam, on també habita una majoria cristiana. *Volem agraïr el suport de la Fundació Conxita Solidària que patrocina l’expedició i la incondicionalitat de Viajes Magister, que com fa tres anys, ens dóna una empenta per fer-la possible. També l’acollida dels caputxins de Sarrià: el seu teatre esdevé la seu del nostre circ. *Us oferim un assaig general de portes obertes del nou espectacle que presentarem al Caire. El circ està renovat amb rostres joves de destacada capacitat musical que es combinen amb els veterans que, fa més de deu anys, van fundar el Circ Crec.
Circ Crec:
- Oriol Raventós: malabars
- Sarah Anglada: pallassa august i dansa
- Jordi Cervera: pallasso contra-august
- Míriam Tarruell: acordió
- Sara Martí: violí
- Rut Martí: clarinet
- Magalí Sala: violí
*Trobareu una capsa de cartró a l’entrada del teatre per si lliurament voleu deixar alguna col.laboració. Servirà per petites despeses i la resta ho deixarem com a donatiu.
*Ens han demanat alguns medicaments (vitamines, antiàcids, antibiòtics, antireumàtics, analgèsics, Diamicron, Daonil, Duxil, Plavix 75, tires per mesurar la glucosa a la sang ). Si podeu en porteu, però només una capsa per persona.
Circ Crec:
- Oriol Raventós: malabars
- Sarah Anglada: pallassa august i dansa
- Jordi Cervera: pallasso contra-august
- Míriam Tarruell: acordió
- Sara Martí: violí
- Rut Martí: clarinet
- Magalí Sala: violí
*Trobareu una capsa de cartró a l’entrada del teatre per si lliurament voleu deixar alguna col.laboració. Servirà per petites despeses i la resta ho deixarem com a donatiu.
*Ens han demanat alguns medicaments (vitamines, antiàcids, antibiòtics, antireumàtics, analgèsics, Diamicron, Daonil, Duxil, Plavix 75, tires per mesurar la glucosa a la sang ). Si podeu en porteu, però només una capsa per persona.
Qualificar i desqualificar (Dijous 4)
L’autor de la carta als Hebreus és un bon coneixedor de l’Antic Testament com es pot constatar quan es refereix a l’experiència de Moisès i del poble d’Israel en la muntanya del Sinaí (He 12,18-21). Selecciona fragments del llibre de l’Èxode i algun del Deuteronomi per fer la seva pròpia versió. Aquests fragments, en el seu context originari, expressen simbòlicament la grandesa de l'aliança del Sinaí i el profund respecte humà que es mereix. Aquests fragments, descontextualitzats i reunits a Hebreus, expressen el terror col.lectiu que provoca l’esdeveniment.
L’autor d’Hebreus desqualifica intencionadament l’aliança del Sinaí per qualificar, de forma espectacular, la nova aliança mediatitzada per Jesús. Podem suposar que en aquell moment històric, o pels destinataris de la carta, les dues aliances estarien prou barrejades com perquè l’autor sagrat utilitzés de forma tan interessada i poc respectuosa els textos de la Torà.
No és honest per qualificar una cosa, desqualificar-ne una altra. Això només ho fem quan hi ha rivalitats, quan tenim pocs arguments o quan ens sentim qüestionats. No cal menysprear ni rebutjar l’aliança del Sinaí per afirmar la validesa de la nova aliança de Jesús. Tan poc fonamentada la tenim?
L’autor d’Hebreus desqualifica intencionadament l’aliança del Sinaí per qualificar, de forma espectacular, la nova aliança mediatitzada per Jesús. Podem suposar que en aquell moment històric, o pels destinataris de la carta, les dues aliances estarien prou barrejades com perquè l’autor sagrat utilitzés de forma tan interessada i poc respectuosa els textos de la Torà.
No és honest per qualificar una cosa, desqualificar-ne una altra. Això només ho fem quan hi ha rivalitats, quan tenim pocs arguments o quan ens sentim qüestionats. No cal menysprear ni rebutjar l’aliança del Sinaí per afirmar la validesa de la nova aliança de Jesús. Tan poc fonamentada la tenim?
dimecres, 4 de febrer del 2009
Jesús ens santifica (Dimecres 4)
L’autor de la carta als Hebreus afirmava: “Cerqueu la santedat, perquè sense ella ningú no veurà al Senyor” (He 12,14). La santedat esdevé, segons l’escrit, una fita i alhora, un requisit imprescindible per accedir a Déu.
Però l’original grec no ens parla de santedat, sinó de santificació, que no és ben bé el mateix. La santedat és l’objectiu i la santificació és el mitjà per assolir-lo. Dit altrament, la santedat és el fruit o la conseqüència de la santificació.
La santificació segons Hebreus és, sobretot i fonamentalment, un do, una gràcia obtinguda per Jesús en virtut de la seva mort i la seva gloriosa ascensió al cel. Sense la santificació de Jesús la santedat és queda en una entelèquia.
Segons Hebreus Jesús ens santifica, i aquesta santificació cal valorar-la, cal agraïr-la, cal cuidar-la, cal assaborir-la, cal compartir-la amb la comunitat.
Però l’original grec no ens parla de santedat, sinó de santificació, que no és ben bé el mateix. La santedat és l’objectiu i la santificació és el mitjà per assolir-lo. Dit altrament, la santedat és el fruit o la conseqüència de la santificació.
La santificació segons Hebreus és, sobretot i fonamentalment, un do, una gràcia obtinguda per Jesús en virtut de la seva mort i la seva gloriosa ascensió al cel. Sense la santificació de Jesús la santedat és queda en una entelèquia.
Segons Hebreus Jesús ens santifica, i aquesta santificació cal valorar-la, cal agraïr-la, cal cuidar-la, cal assaborir-la, cal compartir-la amb la comunitat.
dimarts, 3 de febrer del 2009
Fixar la mirada en Jesús (Dimarts 4)
L’autor de la carta als Hebreus curiosament s’inclou ell mateix quan exhorta a la comunitat dient: “Tinguem la mirada fixa en Jesús” (He 12,2). Es tracta d’una expressió única en el Nou Testament, amb ressons místics, segons alguns.
El verb grec “fixar la mirada” no es refereix a una mirada obsessionada, perquè aquesta acabarà, tard o d’hora, convertint-se en “fixació” i, de retruc, en menyspreu del que no entri en aquest camp visual. Una mirada obsessionada és font de radicalismes i de rigorismes.
Tampoc es refereix a una mirada voluntarista; aquesta, per benintencionada que sigui en el fons amaga inseguretat i por. Aquesta mirada serà sempre forçada, acabarà esgotant i propiciant l’abandó.
L’autor d’Hebreus és refereix textualment “a posar els ulls confiadament” en Jesús. És tracta, per tant d’una mirada serena, oberta i receptiva, fruit d’una experiència religiosa seductora i alhora transformadora, fruit d’una opció personal madurada i decidida, fruit d’una profunda convicció interior.
En definitiva, l’autor d’Hebreus ens està dient que la millor manera de mirar a Jesús és amb els ulls de la fe.
El verb grec “fixar la mirada” no es refereix a una mirada obsessionada, perquè aquesta acabarà, tard o d’hora, convertint-se en “fixació” i, de retruc, en menyspreu del que no entri en aquest camp visual. Una mirada obsessionada és font de radicalismes i de rigorismes.
Tampoc es refereix a una mirada voluntarista; aquesta, per benintencionada que sigui en el fons amaga inseguretat i por. Aquesta mirada serà sempre forçada, acabarà esgotant i propiciant l’abandó.
L’autor d’Hebreus és refereix textualment “a posar els ulls confiadament” en Jesús. És tracta, per tant d’una mirada serena, oberta i receptiva, fruit d’una experiència religiosa seductora i alhora transformadora, fruit d’una opció personal madurada i decidida, fruit d’una profunda convicció interior.
En definitiva, l’autor d’Hebreus ens està dient que la millor manera de mirar a Jesús és amb els ulls de la fe.
dilluns, 2 de febrer del 2009
Tradició i novetat (Candelera 09)
Els principals protagonistes de l’evangeli d’avui són Simeó i Anna. La seva persona i els seus discursos ocupen la major part del relat, per deixar ben clar que ambdós són un digníssim exponent de la religiositat jueva. Anna i Simeó són dos jueus exemplars, presents en el temple, el lloc de culte per excel·lència.
Josep i Maria també participen d’aquest ambient de pràctica religiosa i de compliment de la llei jueva. L’evangelista ho va subratllant constantment al llarg del relat que es clou amb aquest motiu: “Quan hagueren complert tot el que ordenava la Llei del Senyor, se’n tornaren a Galilea”.
L’equilibri, no gens fàcil, de l’evangelista Lluc de saber expressar, per un costat, la identitat de Jesús enmmarcada en un judaisme tradicional, i per l’altre, anunciar la seva figura de forma oberta a cristians d’orígen no jueu, té un mèrit destacadíssim; i ens pot ajudar a situar-nos en el nostre moment històric que, pressionats per consignes globalitzants i laicitzants, anem resignadament aigualint les nostres arrels cristianes i catalanes.
Som homes i dones del nostre temps i hem d’estar sensibles i oberts a la pluralitat cultural, religiosa, social i lingüística que ens envolta, però sense oblidar el què som, el què pensem i el què creiem. No hem d’imposar-ho, però sí hem de fer-ho estimar, respectar i valorar amb la nostra actitud quotidiana, a l’estil de Simeó i Anna, a l’estil de Josep i Maria, que van saber compaginar tradició religiosa i receptivitat a la novetat de Jesús.
Josep i Maria també participen d’aquest ambient de pràctica religiosa i de compliment de la llei jueva. L’evangelista ho va subratllant constantment al llarg del relat que es clou amb aquest motiu: “Quan hagueren complert tot el que ordenava la Llei del Senyor, se’n tornaren a Galilea”.
L’equilibri, no gens fàcil, de l’evangelista Lluc de saber expressar, per un costat, la identitat de Jesús enmmarcada en un judaisme tradicional, i per l’altre, anunciar la seva figura de forma oberta a cristians d’orígen no jueu, té un mèrit destacadíssim; i ens pot ajudar a situar-nos en el nostre moment històric que, pressionats per consignes globalitzants i laicitzants, anem resignadament aigualint les nostres arrels cristianes i catalanes.
Som homes i dones del nostre temps i hem d’estar sensibles i oberts a la pluralitat cultural, religiosa, social i lingüística que ens envolta, però sense oblidar el què som, el què pensem i el què creiem. No hem d’imposar-ho, però sí hem de fer-ho estimar, respectar i valorar amb la nostra actitud quotidiana, a l’estil de Simeó i Anna, a l’estil de Josep i Maria, que van saber compaginar tradició religiosa i receptivitat a la novetat de Jesús.
diumenge, 1 de febrer del 2009
Casats, cèlibes o res? (Diumenge 4)
Una parella jove ens explicava una conversa amb altres parelles amigues, quasi tots criats en aquesta comunitat cristiana. Tots ells, educats en el respecte a la diferència, defensàven el dret dels homosexuals a casar-se. Fins aquí res d’especial. L’anècdota va ser quan aquesta parella va dir que havien decidit de casar-se, i per l’Església. El silenci i les expressions de desconcert dels amics van ser prou eloqüents. Ja no volem pensar què hagués passat si algú del grup, noi o sobretot noia, hagués dit que pensava fer vot de castedat consagrant-se a la vida religiosa.
Aquest episodi no és aïllat. Casar-se per l’Església o consagrar-se a la vida religiosa és quelcom que ja “no toca”, quelcom que la nostra societat moderna catalana viu com a superat. La defensa justificada de la pluralitat ha provocat, de retruc, un menyspreu subtilíssim però real del matrimoni religiós i de la consagració a la vida religiosa. Aquesta és un sensibilitat general que condiciona també, i molt, a la nostra sensibilitat creient i que afecta a la nostra vida familiar i eclesial.
Seria inacabable la llista de pares de la comunitat que accepten amb estimació i bonhomia l’aparellament dels seus fills, però en el fons els dol que no es casin per l’Església. Seria inacabable la llista d’ordes religiosos -masculins i femenins- que acompanyen amb estimació i bonhomia a infants, adolescents i joves en el seu creixement en la fe, però en el fons els dol que cap no vulgui participar del seu projecte de vida.
Però el debat no és únicament portes enfora, també el tenim, i ben servit, portes endins. Després de considerar exageradament l’estat sacerdotal o l’estat de vida religiosa com un “estat de perfecció” en detriment del matrimoni, ara hem passat al contrari: que la castedat és quelcom antiquat, especialment per les dones, i que la manca de vocacions és deguda a que els capellans, frares i monges no es poden casar.
Sant Pau participà també en aquest debat intraeclesial del seu temps i dóna la seva opinió: les dues opcions són bones i vàlides perquè tots s’han d’ocupar del Senyor. Però apunta que la vida dels no casats permet, per lògica, més dedicació. Pau no imposa res, només convida a que cadascú trii allò més convenient per a ell, però valora i defensa la seva opció personal.
El discurs de Pau ens pot semblar tradicional i conservador als oients actuals, però en el seu moment històric fou un discurs totalment trencador. No oblidem la matriu jueva del cristianisme primitiu que contemplava el matrimoni com l’única opció comprensible de servir el Senyor. El cristianisme primitiu va introduïnt, reconeixent i valorant la presència d'homes i dones cèlibes dedicats completament a Déu. Ells esdevenen un valor afegit que complementa el valor fonamental dels matrimonis dins la comunitat. Junts van teixir aquella primitiva Església. Junts, respectant-nos, valorant-nos i promocionant-nos mútuament, hem de continuar teixint la nostra Església actual.
Aquest episodi no és aïllat. Casar-se per l’Església o consagrar-se a la vida religiosa és quelcom que ja “no toca”, quelcom que la nostra societat moderna catalana viu com a superat. La defensa justificada de la pluralitat ha provocat, de retruc, un menyspreu subtilíssim però real del matrimoni religiós i de la consagració a la vida religiosa. Aquesta és un sensibilitat general que condiciona també, i molt, a la nostra sensibilitat creient i que afecta a la nostra vida familiar i eclesial.
Seria inacabable la llista de pares de la comunitat que accepten amb estimació i bonhomia l’aparellament dels seus fills, però en el fons els dol que no es casin per l’Església. Seria inacabable la llista d’ordes religiosos -masculins i femenins- que acompanyen amb estimació i bonhomia a infants, adolescents i joves en el seu creixement en la fe, però en el fons els dol que cap no vulgui participar del seu projecte de vida.
Però el debat no és únicament portes enfora, també el tenim, i ben servit, portes endins. Després de considerar exageradament l’estat sacerdotal o l’estat de vida religiosa com un “estat de perfecció” en detriment del matrimoni, ara hem passat al contrari: que la castedat és quelcom antiquat, especialment per les dones, i que la manca de vocacions és deguda a que els capellans, frares i monges no es poden casar.
Sant Pau participà també en aquest debat intraeclesial del seu temps i dóna la seva opinió: les dues opcions són bones i vàlides perquè tots s’han d’ocupar del Senyor. Però apunta que la vida dels no casats permet, per lògica, més dedicació. Pau no imposa res, només convida a que cadascú trii allò més convenient per a ell, però valora i defensa la seva opció personal.
El discurs de Pau ens pot semblar tradicional i conservador als oients actuals, però en el seu moment històric fou un discurs totalment trencador. No oblidem la matriu jueva del cristianisme primitiu que contemplava el matrimoni com l’única opció comprensible de servir el Senyor. El cristianisme primitiu va introduïnt, reconeixent i valorant la presència d'homes i dones cèlibes dedicats completament a Déu. Ells esdevenen un valor afegit que complementa el valor fonamental dels matrimonis dins la comunitat. Junts van teixir aquella primitiva Església. Junts, respectant-nos, valorant-nos i promocionant-nos mútuament, hem de continuar teixint la nostra Església actual.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)