diumenge, 24 d’abril del 2022

Els altres i l’Altre (Diumenge II Pasqua)

Ningú dels altres no gosava anar amb ells, encara que el poble en feia grans elogis”. Ho explica la lectura dels Fets dels Apòstols respecte al primer impacte dels apòstols a Jerusalem. Malgrat les lloances a la seva presència guaridora “Ningú dels altres no gosava anar amb ells”. No s’explicita qui són aquests “altres”, però deduïm que serien els qui contemplarien amb mals ulls o desqualificarien aquell grup de deixebles envalentits de Jesús de Natzaret.

De fet, aquest grup “dels altres” acostuma a fer-se present en les nostres vides amb més o menys incidència: són aquells que no ens contemplen amb bons ulls o ens desqualifiquen, no quan ho mereixen els nostres actes, sinó quan no ho mereixen, com succeí amb Jesús i els apòstols. Ho explica més manifestament l’inici del llibre de l’Apocalipsi, quan Joan comparteix que “vaig ser deportat a l’illa de Patmos per predicar la paraula de Déu i haver donat testimoni de Jesús”. Aquí queda clar que “els altres” són els qui ostenten l’autoritat d’haver provocat la deportació de Joan. Però enmig d’aquest rebuig es fa present l’Altre en majúscula, el Ressuscitat, “que semblava un fill d’home, vestit amb una túnica llarga fins als peus i cenyit a l’alçada del pit amb un cenyidor d’or”. Aquesta presència extraordinària va acompanyada d’una veu que li parla: “No tinguis por. Jo soc el primer i el darrer. Soc el qui viu”. Per molt que facin els altres, mai no podran vèncer l’Altre ni el seu testimoniatge.

Ho corrobora l’evangeli de sant Joan, quan explica que “els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus”. Els “altres” aquí són manifestament els jueus, però no tots els jueus com es pensava antigament amarats d’antisemitisme dissimulat, sinó aquells jueus amb autoritat que veien amb mals ulls i desqualificaven el nou moviment religiós desvetllat per Jesús: ells eren els causants del temor dels deixebles. Però enmig del temor pels altres apareix l’Altre, el Ressuscitat, anunciant “Pau a vosaltres” als deixebles atemorits com a salutació pacificadora; anunciant “Rebeu l’Esperit Sant” com a do d’un poder espiritual que contraresta els poders materials. El relat continua explicant que “vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada”, però ja no diu res de portes tancades ni de temors. La presència de l’Altre amb el do de la seva pau i de l'Esperit Sant han fet perdre les pors als altres. Tomàs, que s’havia perdut l’experiència es posa a to compartint la nova trobada amb el Ressuscitat. Nosaltres, segles després, gaudint del Crist Ressuscitat en les nostres celebracions ‒especialment les pasquals‒, anem perdent les pors que els altres provoquen en la nostra existència quan ens contemplen amb mals ulls i ens desqualifiquen.

diumenge, 17 d’abril del 2022

Dissabte Sant i Pasqua a Jerusalem 2022

Sortim de bon matí i apressats cap el Sant Sepulcre, com les dones el matí de Pasqua; anem a la celebració de la Vetlla Pasqual que començarà a les set i mitja del matí per motiu del Status Quo que regeix les relacions entre les tres principals tradicions eclesial que regeixen el funcionament del Sant Sepulcre: ortodoxa, armènia i catòlica. Succeirà el mateix el proper dissabte quan les esglésies orientals celebraran la seva Vetlla Pasqual també durant el matí.

Enguany hem passat de Divendres Sant a Pasqua sense gaudir del gran silenci del Dissabte Sant, però la celebració d’ahir al capvespre permetia fer aquest tast: una processó fúnebre dins la basílica del Sant Sepulcre seguia les estacions que commemoren el final de la passió de Jesús i  la seva mort. Una creu amb una imatge del crucificat encapçalava la processó acompanyada pels fidels amb candeles enceses.

Dalt el Calvari es realitzava una dramatització austera i expressiva de desclavar el Crucificat. Amb unes estenalles es treia la corona d’espines del cap de la imatge i s’arrencaven els claus de les mans i els peus. A continuació es dipositava el cos en un llençol i en processó es baixava a la llosa de la unció. Tot seguit, s’introduïa el cos embolicat a l’edícula del Sant Sepulcre i es tancaven les portes. Amb els ressons d’aquesta celebració que finia a les deu de la nit anàvem al llit amb la fretura d’alçar-nos aviat  per celebrar la Pasqua l’endemà.  

La celebració de la Vetlla Pasqual ha estat tan solemne com les anteriors celebracions, seguint al peu de la lletra tots els detalls litúrgics d’aquesta magnífica cerimònia: cantant i proclamant en diverses llengües totes les lectures, renovant les promeses del baptisme i celebrant que el sepulcre és buit perquè Ell ha ressuscitat. El patriarca de Jerusalem ha realitzat una homilia que convidava a viure les sorpreses de la vida amb fe, com succeïa aquell matí de Pasqua. A les onze del matí sortim del Sant Sepulcre amb la Vetlla Pasqual celebrada i desitjant-nos bona Pasqua. El primer cop en la nostra vida!

A la tarda, per seguir amb l’entonació pasqual, tornem al Sant Sepulcre per celebrar les Vespres solemnes de la diada davant la santa edícula de la Resurrecció. Hem entrat a venerar la tomba en processó, a tastar que és buida però que el Ressuscitat continua reunint-nos devotament al seu voltant a cristians de totes les esglésies.

Amb l’experiència d’haver experimentat una jornada pasqual intensíssima, tornem a casa en ple capvespre. Travessem la ciutat vella enmig del bullici i lluminàries del barri musulmà que s’apressa a vendre menjar i beguda abans de trencar el dejuni de Ramadà i començar amb els àpats.

Quan som a fora de les muralles, baixant pel torrent de Cedró, continua el sacseig religiós: contemplem una processó d’ortodoxos de les comunitats russes de Jerusalem que han començat la celebració del Diumenge de Rams. Dos religiosos transporten una gran icona guarnida amb flors amb la imatge de Jesús baixant per la muntanya de les Oliveres. Els fidels, rodegen la icona amb palmons i aire festiu. El trànsit rodat, un cop més, està aturat perquè la processó arribi a les muralles de la ciutat per la porta dels Lleons.  

Reprenem la marxa havent gaudit del pas animat de la processó i de reviure la que vam participar diumenge passat amb la comunitat llatina de Jerusalem resseguint el mateix itinerari.

Pensant que aquest ha estat el darrer impacte religiós de la jornada, escoltem els altaveus dels minarets de l’esplanada de les mesquites. El muetzí anuncia que s’ha acabat el dia i que es pot trencar el dejuni per menjar. Una nova jornada marcada pels impactes de la pròpia identitat religiosa acompanyada aquesta volta per la processó de cristians de procedència russa i pel trencament del sant dejuni del Ramadà.

divendres, 15 d’abril del 2022

Divendres Sant a Jerusalem 2022

Dijous a la nit anem al llit impactats per l’Hora Santa tant ben preparada a la basílica de l’Agonia de Getsemaní. Pleníssima de fidels amb ganes de pregar, amb la vivència compartida que la roca endurida de l’Agonia estova el cor endurit si hom la venerem amb devoció i humilitat.

Avui, Divendres Sant, no calia matinar tant perquè el Sant Sepulcre romandrà tancat fins a les vuit del matí, quan s’obriran les portes per celebrar dalt el Calvari la commemoració de la mort del Senyor. Sortim a peu poc després de les set, sabent que arribarem uns deu minuts abans que obrin les portes.

El cel està clar i sense cap boirina, augurant un nou dia càlid. Ahir feia fresca en aquesta hora del matí, però avui només fa fresqueta. L’ambient convida a gaudir d’un plàcid Divendres Sant. Ens ho diem mentre baixem de Ras el Amud acompanyats del color verd ‒encara intens‒ de la muntanya de les Oliveres i del torrent de Cedró. Però enmig d’aquesta escena bucòlica albirem de lluny unes quantes ambulàncies als peus del carrer que ascendeix a la porta dels Lleons. Intuïm que hi ha hagut algun embolic com acostuma a passar els divendres del mes de Ramadà. Afortunadament ha succeït de bon matí i no quan la gent assisteix en massa a l’esplanada de les mesquites.

Els controls policials avui són més estrictes però passem entremig sense que ningú ens digui res. Quan encarem la pujada a la porta dels Lleons contemplem un escenari amb restes de batalla campal: rocs escampats al llarg del carrer que hauran servit de munició durant els enfrontaments. Els vianants passem entremig com si res no hagués passat.

Després de la tempesta ha tornat la calma de manera immediata en una jornada especial per la coincidència de tres celebracions religioses importants: un divendres de Ramadà, el sopar pasqual jueu que aquesta nit obrirà les festes de Pesah, i la celebració del Divendres Sant llatí (el proper divendres es celebrarà l’ortodox). És una diada amb molta efervescència on la vigilància per la ciutat vella és intensíssima. Un gran desplegament policial protegeix tota mena de pelegrins que es desplacen per la ciutat vella per resar en el seu lloc sant.

Després de la celebració al Sant Sepulcre, intensa i participadíssima, ens dirigim al convent de la Flagel·lació per iniciar la Via Crucis que avui es celebrarà al matí i no a la tarda com s’acostuma. Baixant pel carrer de la Via Dolorosa en direcció contraria, ens creuem amb una bellíssima multitud de cristians locals que fan la Via Crucis en direcció al Sant Sepulcre. Una tanca de protecció ens atura el pas. Al darrere hi ha una policia hebrea, joveneta i guarnida amb un parament militar complet, arma inclosa. 

Restem un al costat de l’altre separats per la tanca, contemplant plegats la processó. Mirant-nos de reüll, i després directament, la policia ens pregunta: ‒«Ets sacerdot?» A la nostra resposta afirmativa exclama amb serietat: ‒«Què bonic!». Sorpresos per la naturalitat i l'expressivitat de la noia policia volem correspondre i li diem: ‒«Us desitjo que vosaltres també tingueu una bona festa de Pesah». Ens dona les gràcies en veu baixa, mentre ja podem continuar el nostre camí.

Retornem a casa en ple migdia, després d'una Via Crucis accelerada per la Via Dolorosa i una estona de descans i de pregària en el Sant Sepulcre. Caminem a quarts de dues de la tarda amb un bon sol pel tram final del barri àrab on ens allotgem. Un cotxe s’atura al nostre costat: el jove conductor toca el clàxon i amb la mà ens convida a pujar per portar-nos. Tanta amabilitat ens avergonyeix i optem per dir que no agraïdament amb el cap i els braços. No sabem si aquest jove àrab seria cristià o musulmà, però ha volgut ser delicat amb una persona gran i religiosa que camina pel carrer quan el sol pica més fort.

La noia hebrea policia i el jove àrab del cotxe han estat dos brevíssims e improvisats encontres que hem viscut amarats de respecte i de reconeixença per les diferents tradicions religioses; tot plegat durant una intensíssima jornada de divendres per a jueus, cristians i musulmans que celebràvem la nostra respectiva festa a Jerusalem.

dijous, 14 d’abril del 2022

Dijous Sant a Jerusalem 2022

Sortim poc després de les sis del matí. Volem arribar aviat al Sant Sepulcre, a compartir la celebració de Dijous Sant amb la comunitat llatina de Jerusalem, convocada a les vuit davant l’edícula de la Resurrecció, on hi ha la tomba de Jesús. Encara fa fresc en aquestes hores del matí, però el cel clar augura un dia amable de sol.

El carrer principal que travessa el barri àrab de Ras el Amud ‒on ens allotgem aquestes setmanes‒ roman silenciós i transiten pocs cotxes. És temps de Ramadà i la majoria encara descansen.

Travessem el coll que separa la muntanya de les Oliveres de la muntanya de l’Escàndol i descendim passant per l’església de Getsemaní, encara tancada fins a les vuit: aquesta nit acollirà l’Hora Santa acomplint el que Jesús demanà als seus deixebles la nit de l’Agonia de pregar una estona amb ell.

Deixem enrere la Tomba de Maria i la gruta del Prendiment per travessar el torrent de Cedró. Les muralles de la ciutat dominen la nostra mirada on encara destaca la cúpula daurada de la mesquita-santuari de la Roca.

Pugem en direcció a la porta dels Lleons o de Sant Esteve, la que permet als musulmans accedir al seu recinte sagrat. Ens creuem amb homes abrigats que surten de pregar a l’esplanada de les mesquites durant la nit: tornen a casa a reposar amb un caminar serè, parlant entre ells amb la suavitat que la pregària nocturna deixa en el cor.

Mentre enfilem la Via Dolorosa, passant pel convent franciscà de la Flagel·lació on s’inicia cada divendres la Via Crucis, pensem en la bellesa religiosa de l’escena que acabem de compartir: els musulmans tornen de pregar durant el temps sagrat del Ramadà i els cristians llatins anem al Sant Sepulcre a celebrar el Dijous Sant, iniciant el Tríduum pasqual que culmina la Setmana Santa. Els cristians orientals faran el mateix la pròxima setmana.

El nostre cap i el nostre cor es deleixen d’assaborir aquesta compartició religiosa quan escoltem a prop nostre un cant suau: és un jove jueu que ens avança decidit cantant discretament un salm. Com nosaltres, recorre part de la Via Dolorosa: ell per dirigir-se al mur de les Lamentacions i nosaltres vers el Sant Sepulcre. Ara sí que hi som tots, creuant-nos i caminant pels mateixos carrers, manifestant la nostra religiositat anant o tornant als nostres respectius llocs sants.

Arribem al Sant Sepulcre abans de les set, amb temps per gaudir del silenci del Calvari i preparar-nos per la celebració del Dijous Sant amb una ambientació prèvia interreligiosa que només s’esdevé a Jerusalem.

divendres, 8 d’abril del 2022


SOROLL, MASSA SOROLL

En les àrees comercials, o fins i tot en botigues més petites, sovint hi tenen posat un fil de música. De vegades ni te n’adones, però altres vegades sí que sents una música de fons. I mentre la música sona, tu vas fent les compres: l’arròs, la carn, el peix... I la música no t’interromp... vas fent la feina.

Passa també amb la música que un pot asseure’s i escoltar-la directament. L’escoltes i perceps la música, fixant-t’hi. Passa, per exemple, amb un concert... et concentres directament en la música. En aquest cas, la música no és un rerefons sinó que l’escoltes directament.

Hi ha, però, encara una tercera classe de música: la música invasiva. És aquella que, quan estàs tranquil·lament a casa, comença a sonar de cop i volta i ve normalment de la casa del veí. És una música que t’absorbeix… O,en aquesta mateixa línia, encara trobem aquella música de les discoteques, d’una estridència ingent: la música és tan invasiva, en aquest cas, que no es pot ni tan sols parlar amb els altres i, encara que et cridin, costa molt de saber què t’estan dient.

Doncs bé,podríem dir que el nostre cap actua així també. A vegades hi ha coses que ens preocupen però són com aquella música suau, que sona de fons, i que et deixa fer la teva vida normal. Tens el record d’aquella cosa que s’ha d’arreglar però vas fent…Altres vegades, fas com quan t’atures a escoltar la música.T’atures, escoltes el problema i intentes arreglar-lo directament. Però hi ha, encara, una tercera situació força freqüent, en què el problema ens ve com una música invasiva que ens absorbeix totalment l’atenció. Allò ens preocupa fins a tal punt, que no hi ha manera de copsar res més. Estem polaritzats per aquell problema. El nostre cap s’ha com bloquejat.

Quan ens passa això, no escoltem. De fet, no podem escoltar. El nostre cap està polaritzat i no escoltem els altres i els seus problemes. Estem tan absorts amb el nostre problema que no som capaços d’escoltar l’altre i fins som incapaços de viure altres aspectes de la nostra vida. El problema ens bloqueja com si no hi hagués res més. Moltes vegades, el problema és real, però la intensitat amb què el sentim, no. La música està bé, però no la intensitat i quedem bloquejats en nosaltres mateixos. No escoltem Déu. I Déu, quan parla, sempre interpel·la i ens crida. És una vocació. Sovint a la nostra vida, la veu de Déu queda en una veu tan fina, tan petitai li posem tan poca atenció que passa absolutament desapercebuda.

De vegades, però, la vocació, la crida de Déu, pot trencar aquest bloqueig, aquesta sordesa. Ho veiem amb Isaïes. Aquest va viure al segle VIII aC, en un moment de profunda crisi d’Israel, en què Assíria anava creixent i Israel se sentia atemorit. Al capítol 6è del seu llibre, se’ns transmet aquell moment en què el profeta,que es trobava al temple, té la visió en què Déu és proclamat tres vegades sant i que la litúrgia cristiana ha assumit en cadascuna de les celebracions de l’Eucaristia: sant, sant, sant és el Senyor, Déu de l’univers. El temple s’omple de fum, del foc de l’altar, i la primera sensació que té Isaïes és de ser poca cosa, de pecat davant de la santedat, de la infinitud i l’esclat de Jahvè, el Senyor. Déu es presenta i, quan ho fa, crida: “Qui hi anirà? A qui enviaré?” I la resposta del profeta és “Envia’m a mi, sóc aquí”.

Encara que sembli que és molt diferent, la crida dels primers deixebles de Jesús és semblant a la d'Isaïes. Fixem-nos que aquí, en lloc de ser al temple,la crida es produeix a la vida quotidiana. Jesús surt a l’encontre en situacions que no ens són estranyes: al costat de l’aigua, entre pescadors,en una vida normal, enmig del treball...  Jesús surt a l’encontre. Però, tanmateix, si ens hi fixem, la sensació que té Pere davant Jesús és molt semblant a la que té Isaïes davant la santedat de Déu. Quan Jesús fa la pesca miraculosa, Pere té la sensació que té Isaïes: “aparteu-vos de mi, perquè sóc un pecador”. Són les mateixes paraules, gairebé, que diu Isaïes davant del “sant, sant, sant”. Jesús és més que el gran temple:Ell és on la presència de Déu ens interpel·la. I quan Déu ve, crida sempre. Però cal dir que, en Jesús, encara ho fa amb més força, perquè si a Isaïes Déu diu: “A qui enviaré?”, Jesús diu: “Et faig pescador d’homes”. No li demana l’opinió a Pere. Ell crida i, deixant-t’ho tot, ells el segueixen.

Sant Pau, a la Primera Carta als de Corint (1Co 15, 1-11) transcriu un dels textos més fonamentals i antics del Nou Testament, en què ens mostra el fet central de la nostra fe: la Resurrecció de Crist. Crist ha ressuscitat. Aquest és el centre de la nostra fe. I tenim, amb sant Pau, no algú que simplement ens en parla, sinó un testimoni personal. “Se m’aparegué a mi”, diu, i en una altra part de la carta encara dirà: “Jo he vist el Senyor”. Pau és el testimoni directe, en primera persona, d’aquest fet. Quan Déu intervé, quan Déu esclata en la vida d’una persona, hi ha de seguida la missió. Pau es converteix de perseguidor en evangelitzador.

Nosaltres, moltes vegades, estem tan preocupats pels nostres problemes, els hem fet tan grans, els inflem tant, que els problemes, el seu soroll, acaben tapant la veu de Déu.

El primer que hem de fer per escoltar la veu de Déu, doncs, és desinflar els nostres problemes, posar-los en la seva autèntica mesura. Desinflar-los perquè  pugui ressonar la veu de Déu. Hem d’abaixar el volum dels nostres problemes, que, encara que són reals, els hem inflat de tal manera que al final han acabat sent irreals. Hem d’abaixar el seu volum i apujar el volum del que diuen els nostres germans, apujar el volum d’altres aspectes de la nostra existència, apujar sobretot el volum de la veu de Déu.

Déu realment parla i ens parla i vol intervenir en la nostra vida. Hem d’apujar el seu volum i, quan l’encenem, el primer que sentirem en aquesta emissora és: “vull pujar a la teva barca”. Som capaços de deixar pujar Jesús a la nostra barca? La segona cosa que ens dirà és: “No et quedis a la platja, vés mar endins; a la platja pescaràs quatre peixos, vés mar endins”. Ens demana no quedar-nos mullant-nos els peus a la platja, sinó endinsar-nos sense por cap a la mar. I la tercera cosa que ens demana és l'actitud de Pere quan diu: “ens hem escarrassat tota la nit, però perquè tu ho dius tiraré les xarxes”. La nostra vida ha d’estar marcada per aquest: “perquè tu ho dius”. Malgrat l’aparença d’ineficàcia del que hem de fer, fem-ho perquè el Senyor ho diu. Llavors la nostra vida s’omplirà de llum, llavors veurem el foc de la seva presència, llavors veurem com s’il·lumina el nostre camí.


Homilia Diumenge V durant l’any
Fra Jacint Duran

6 de febrer de 2022