Que reconegui el mal que havia fet (Diumenge 26)

“Només que reconegui el mal que havia fet i es converteixi, viurà”. Són paraules del profeta Ezequiel en nom de Iahvè, adreçades als israelites presumptuosos que juguen al joc de bons i dolents, de justos i pecadors. El profeta trenca aquest dualisme nefast i amenaça els qui es creuen o ens creiem justos, dient: “Si el just deixa d’obrar el bé, comet el mal i mor, morirà per culpa seva”. Ezequiel també exhorta els pecadors (ho som tots!) a reconèixer el mal comès. Aquest reconeixement ha de motivar-nos a la conversió, és a dir, a la reconciliació amb Déu i els altres. Reconèixer el mal comès i convertir-se demana humilitat i d’honestedat. No reconèixer el mal comès i no convertir-se mostra orgull i tancament.

El salmista es situava en la línia de la humilitat i l’honestedat quan pregava Déu dient: “Encamineu-me en la vostra veritat, instruïu-me”. Perquè qui es pensa que posseeix la veritat i sempre vol tenir raó, s’oblida de Déu i anul·la els altres.

Sant Pau, exhortava la comunitat cristiana de Filips a adquirir tals actituds. Els deia: “No feu res per rivalitat ni per vanaglòria”. De fet, la rivalitat i la vanaglòria enterboleixen qualsevol relació i trenquen la pau de les relacions familiars i amicals, laborals i socials, conventuals i eclesials. Però l'apòstol no només exhorta, també fonamenta el seu discurs posant Jesucrist com a model: “es va fer no-res fins a prendre la condició d’esclau”. Perquè el seu discurs no soni masoquista mostra els fruits d’aquest comportament: “Per això Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom”.

A l’evangeli de sant Mateu, Jesús explicava una paràbola per posar en evidència els qui vivien la seva fe com un estatus. El fill que respon obedientment però després no compleix les ordres, era un retret als grans sacerdots i als notables del poble, però també ho és per a nosaltres quan mirem els altres creients per damunt de les espatlles. Per aquesta raó, Jesús posa provocativament com exemple el fill desobedient i contestatari que acaba penedint-se i complint, i ho concreta en els creients més desqualificats: els publicans i les prostitutes. Per això sentencia: “Us dic amb tota veritat que els publicans i les prostitutes us passen al davant cap al Regne de Déu”. Jesús no exclou el creient cregut, però li toca el crostó. Aquesta paràbola ens interpel·la vivament, perquè quan ens creiem més justos que els altres creients, o pretenem convertir la nostra fe en un estatus, ens fem mal a nosaltres mateixos exhibint-nos falsament com a model. També fem mal als altres, que ens miren com un exemple a seguir, quan de fet no ho som.

Jo soc amb tu per salvar-te (Mare de Déu de la Mercè 2023)

“Salvaré els teus descendents de la seva captivitat”. Són paraules que Iahvè adreçava a Israel a través del profeta Jeremies. Eren temps de la invasió dels babilonis, que havien destruït Jerusalem amb el seu temple, que havien deportat a Babilònia una part important del poble d’Israel, i que havien provocat la diàspora jueva al voltant de la Mediterrània. El profeta anuncia la fi d’aquesta dispersió i proclama el retorn a casa: “Jacob tornarà i descansarà, viurà tranquil sense inquietuds”. La raó d’aquest anunci és la proximitat divina enmig de l’infortuni: “Jo soc amb tu per salvar-te, diu l’oracle del Senyor de l’univers”. La resposta del salm responsorial també proclamava la salvació divina: “He vist la captivitat dels meus fills i de les meves filles i els he deslliurats”, una frase que mereix ser assaborida de manera personal.

La carta als Hebreus exhortava els seus destinataris a fer un pas endavant i assumir la sensibilitat divina vers els més febles: “Enfortiu les mans que es deixen anar i els genolls que es dobleguen, aplaneu el camí per on passa el vostre peu, perquè el qui va coix no es faci més mal, sinó que es posi bé”. Tenir cura dels més afeblits de la comunitat és una tasca primordial de la vida cristiana, que no cerca la salvació particular sinó la col·lectiva. D’aquí aquest plus de responsabilitat que qualsevol cristià ha d’assumir.

Aquesta responsabilitat per les mancances més propers s’apreciava en Maria i en Jesús en l’episodi de les noces de Canà, narrat en exclusiva per l’evangelista Joan. “No tenen vi” és la demanda de Maria a Jesús, veient que manca quelcom essencial per celebrar el convit. Maria se sent responsable i demana responsabilitats al seu fill, que accedeix finalment a la mediació de la seva mare i obra el prodigi de transformar l’aigua en vi. La conclusió del relat esdevé solemne: “Així començà Jesús els seus miracles a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles cregueren en ell”. Jesús acapara el protagonisme de l’episodi realitzant el miracle, manifestat la seva glòria divina i suscitant que els seus deixebles fessin un pas decisiu de creure en ell. Però tot plegat succeeix gràcies a la mediació de Maria, atenta a les necessitats terrenals dels humans i exercint de mediadora de la realitat celestial que Jesucrist encarna. Aquest és el rerefons de la festa major de Barcelona que, amb santa Eulàlia, té com a patrona a la Mare de Déu de la Mercè. Ella vetlla amb discreció i eficàcia per les nostres necessitats i sobretot per les dels més desemparats. Ella intercedeix perquè Jesucrist transformi en bon vi la nostra vida aigualida per les penalitats de tota mena.

Per aquesta raó, la Mare de Déu de la Mercè també és la patrona de totes les persones empresonades d’arreu del món gràcies a l’empenta d’aquesta devoció barcelonina i d’uns barcelonins que, a inicis del segle XIII (1218) i amb Pere Nolasc al capdavant, donà origen a l’orde religiós de la Mercè o mercedaris. La seva tasca fou ben clara: la redempció dels captius cristians empresonats en les incursions marítimes que els pirates moriscos feien en aquelles èpoques. Els mercedaris que actualment són a Barcelona i a Catalunya custodien la imatge de la Mare de Déu de la Mercè en la basílica del carrer Ample de la ciutat vella, però sobretot acompanyen els homes i dones privats de llibertat en les presons catalanes, per fer-los sentir la companyia maternal de Maria. Ella continua intercedint pels més castigats i afeblits de la comunitat i de la societat, perquè també puguin beure el vi bo d’una vida digna al carrer.

Recorda't dels manaments i no seràs rancorós (Diumenge 24)

“És odiós irritar-se i guardar rancúnia, però el pecador ho fa i no vol apaivagar-se”. Ho deia el llibre de Siràcida, en la primera lectura, per indicar que és nefast deixar-se portar pels mals sentiments. De fet, irritar-nos i guardar rancúnia són reaccions que tots tenim, però alimentar-les ens converteix en pecadors i ens fa perdre la pau. La lectura convidava a trencar aquesta espiral de negativitat dient: “Perdona als altres el mal que t’han fet”. Però com més acusat sigui el nostre ego més ens costarà apaivagar les ires i les rancúnies que dificulten de perdonar els altres. La lectura també indicava com domesticar el nostre ego amb bons arguments: “Recorda't dels manaments, i no seràs rancorós amb els altres; pensa en l'aliança de l'Altíssim, i no tindràs en compte l'ofensa rebuda”. Els manaments divins i el compromís amb l’aliança neutralitzaran el rancor i les ofenses. Aleshores recuperarem la pau interior.

La resposta del salm responsorial: “El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l'amor” esdevé el bàlsam espiritual que tanca les ferides que la rancúnia i la irritació obren en l’ànima i el cor: si el Senyor és compassiu i benigne amb nosaltres, també ho és amb els qui ens provoquen aquestes reaccions. Cal abaixar els nostres fums i pensar que Déu és lent a castigar-nos “a tots” i ric en estimar-nos “a tots”, no només a nosaltres. No podem tancar els ulls espirituals a aquesta realitat.

En l’evangeli de Mateu, Jesús explicava una paràbola que responia a la pregunta de quantes vegades cal perdonar al germà que ens fa mal. Jesús no dona respostes numèriques amb l’expressió “setanta vegades set”, sinó que respon apel·lant a la paciència i posant al rei de la paràbola com l’exemple d’aquesta actitud divina amb els humans i amb el contrast negatiu del ministre impacient. La paciència va unida a la compassió i així ho retreu el rei al ministre: “No t'havies de compadir del teu col·lega, com jo m'havia compadit de tu?”.

La paràbola de l’evangeli posava en escena la bella afirmació que hem proclamat en antífona del salm responsorial: “El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l'amor”. Aquesta declaració, que procedeix del llibre de l’Èxode i que repeteixen alguns salms, es tracta de la proclamació més important de l’Antic Testament sobre la proximitat divina amb els humans. Aquesta proximitat la materialitza Jesucrist en el Nou Testament, i la tradició cristiana ha posat a Maria com el rostre femení i matern d’aquesta afirmació.

Maria, com a mare de Déu, i sota l’advocació de la Mercè, és la versió femenina de la compassió i la benignitat divina, de la lentitud a castigar i de la incondicionalitat de l'amor diví. La mare de Déu de la Mercè que aquesta basílica custodia és la patrona incondicional dels homes i dones mancats de llibertat. També abraça maternalment com a patrona tota la ciutat de Barcelona. Des del seu cambril, que venerem especialment durant aquesta novena, Maria ens exhorta avui diumenge a ser compassius i benignes amb els qui ens envolten, a amorosir el càstig de les persones privades de llibertat, i a intensificar el nostre amor a través del perdó.

Els has d’advertir de part meva (Diumenge 23)

“Et faré responsable de la seva sang”, és l’advertència que Iahvè fa al profeta Ezequiel. Prèviament li havia dit: “Quan sentis dels meus llavis una paraula, els has d’advertir de part meva”. Quina gran responsabilitat la del profeta! Primer, estar atent a la veu divina, que no és poca cosa; i a continuació, advertir el poble amb paraules que el commoguin i que el moguin a abandonar el seu mal comportament, que tampoc és gens fàcil.

En aquest sentit, la resposta del salm esdevé molt útil: “Tant de bo que avui sentíssiu la veu del Senyor: «No enduriu els vostres cors»”. Escoltar la veu del Senyor, a través de la paraula directa de l’Escriptura o a través de les mediacions humanes, ens ajuda a estovar els nostres cors i a abandonar els mals camins, els mals costums, o les males accions que ens desqualifiquen davant els altres, perquè pensem massa en nosaltres i massa poc en els altres.

Sant Pau, escrivint als cristians de Roma, rematava el que acabem de dir amb aquesta declaració tan clara: “Qui estima no fa cap mal als altres”.  És a dir, tot el mal que conscient o inconscientment fem als altres és perquè no estimem, o més ben dit, perquè ens estimem massa a nosaltres en detriment dels altres. Per això l’apòstol sentenciarà dient: “Estima els altres com a tu mateix”, una frase conegudíssima de la tradició jueva provinent del llibre del Levític i que Jesús també utilitza per sintetitzar els manaments de la Llei.

L’evangeli de Mateu posava en boca de Jesús com fer una correcció fraterna quan un germà de la comunitat peca. Humiliar-lo o acusar-lo públicament malgrat es tingui la raó provocarà el tancament i l’hostilitat del germà. Jesús ho deia ben clar: “ves a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols”. Aquesta és la gran fórmula per dir les coses: el tu a tu, sempre eficaç perquè ajuda a aconseguir el to i el discurs adequat, que sempre ha de ser humil i d’estimació; evitant així que l’altre se senti jutjat. Si això no funciona, cal buscar ajut d’altres persones deia l’evangeli; i si tampoc funciona perquè el germà continua tancat, aleshores és quan cal actuar amb més determinació per defensar la comunitat. Evidentment, l’evangeli parlava de casos greus de refús a la comunitat, la qual ha de vetllar per esdevenir tothora receptacle de la presència de Jesucrist: lloc sagrat de comunió amb Crist i amb les germans. Així ho afirmava Jesús: “On n’hi hagi dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc enmig d’ells”. No podem malmetre aquest tresor amb els nostres mals comportaments, ni tampoc podem deixar que el comportament dels altres malmeti el tresor d’aquesta presència sagrada.