dijous, 18 de gener del 2018

Setmana de pregària per la unitat dels cristians (Dijous 2)

La primera lectura expressava l'enveja del rei Saúl per David, fins al punt de voler-lo matar. La intercessió de Jonatan apaivagarà la situació. Malgrat tots formessin part del poble d'Israel, les aspiracions i els afanys de domini malmetien la unitat del poble.

Aquest episodi ens serveix per explicar la història de les esglésies a traves dels segles: malgrat tots en formem part, les aspiracions i els afanys de domini malmeten la unitat eclesial.

No obstant, i gràcies a Déu, avui dia la imatge i el tarannà de les esglésies ha deixat de ser la de poderosos vaixells cuirassats o destructors, per assemblar-se més a una flota de velers, a mercè dels vents, que naveguem plegats vers l'horitzó escatològic proposat per Jesucrist.

diumenge, 14 de gener del 2018

Escoltar campanes i no saber d'on venen (Diumenge 2)

"Haver sentit tocar campanes i no saber on" és un refrany que ens ve com anell al dit per expressar la situació que viu el noi Samuel en la primera lectura. El qui serà un profeta i referent destacadíssim pel poble d'Israel, fa el seu aprenentatge religiós en el santuari del Senyor, on hi havia guardada l'arca de l'aliança, custodiada pel sacerdot Elí, que fa de mestre al noi. 

Samuel escolta la veu de Déu que li parla, però la confon amb la del sacerdot. "Samuel encara no sabia reconèixer el Senyor", ens deia la lectura: el noi sentia tocar campanes però encara no sabia prou ve d'on venien. Malgrat Samuel sigui el protagonista humà de l'escena, el sacerdot Elí esdevé el referent que orienta de manera magnífica el noi perquè sàpiga posar-se en disposició de reconèixer la veu de l'Altíssim. Li ensenya a dir: "Parleu, que el vostre servent us escolta". 

Tal com Elí en la primera lectura, així mateix fa Joan Baptista en l'escena de l'evangeli amb dos dels seus deixebles. Els senyala on és Jesús: "Mireu l'Anyell de Déu". Seguidament el seguiran, sojornaran amb ell i esdevindran deixebles seus, eixamplant a altres la seva experiència. El Baptista esdevé el referent que orienta; i en aquesta orientació, perd dos deixebles, cosa que a ningú no agrada: veure com els teus seguidors et deixen per anar amb un altre, aquell que tu precisament has senyalat com a més digne que tu. Doble mèrit doncs per Joan Baptista: primer, per saber captar que Jesús és l'Anyell de Déu;  segon, per saber reconèixer la seva petitesa davant Jesús.

Tots els personatges de les lectures d'avui senyalen les capacitats humanes de relacionar-nos amb Déu i de saber-lo reconèixer. Uns ho fan com a referents: Eli i Joan Baptista; altres ho fan com a aprenents: Samuel i els dos deixebles de Joan (i un d'ells, Andreu, que a més arrossega al seu germà Pere). Els aprenents també esdevindran referents en el futur, i orientaran a nous aprenents, i així successivament fins arribar als nostres dies.

Avui dia sembla que en l'experiència religiosa general ens conformem a escoltar campanes llunyanes, batecs que ens recorden antigues vivències però que els donem escassa rellevància. Fins i tot ens queixem quan les campanes no ens deixen dormir durant la nit, pertorbant el nostre  son, com succeeix amb Samuel. Però malgrat silenciem les campanes dels campanars, Déu segueix tocant campanes, Déu segueix parlant-nos perquè malgrat els fums que gastem presumint que podem viure sense escoltar-lo, la realitat és ben diferent. També, i mig amagats, seguim tenint referents que ens orienten vers Déu de manera clara. Només hem de preocupar-nos de buscar-los. Ells ens ensenyaran a dir: "Parleu, que el vostre servent us escolta".

diumenge, 7 de gener del 2018

Acompanyant Jesús en la missió (Baptisme del Senyor 2018)

Ambientats pel protagonisme de la pluja i la neu, que avui ha dominat tants indrets de la nostra geografia, recordem el final de la primera lectura, on el profeta Isaïes anunciava un missatge diví molt convençut: "Així com la pluja i la neu cauen del cel i no tornen, sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar..., així serà la paraula que surt dels meus llavis; no tornarà infecunda sense haver fet el que jo volia i haver complert la missió que jo li havia confiat." 

Hem de reconèixer que Isaïes ens dóna un missatge captivador i alhora desconcertant. És captivador per la metàfora ecològica i tan entenedora dels efectes de l'aigua i la neu sobre la terra. Però també és desconcertant perquè ens explica la misteriosa manera d'actuar de Déu entre els humans: sempre quotidiana, sempre discreta; i també sempre eficaç encara que creients no creients no acabem de pair ni d'entendre aquesta eficàcia perquè no acostuma a ser segons el nostre voler humà. Sabent aquesta dificultat, el profeta Isaïes ens advertia en els versets anteriors que els pensaments i els camins divins no són els nostres, i que uns i altres estan tan allunyats com la distància del cel a la terra.

Però més que frustrar-nos o desanimar-nos per aquesta constatació del profeta, hem d'alegrar-nos de saber que les mires divines són immensament superiors que les nostres, i que ens obren horitzons impensats de progrés espiritual, de progrés moral, de progrés intel·lectual, de progrés eclesial i de progrés social. Però també hem d'alegrar-nos que la paraula que surt dels llavis de Déu té una missió específica en els humans; és a dir, que no restem abandonats al nostre destí, sinó que Déu reescriu recte amb les nostres ratlles sovint tortes, i ens condueix misteriosament i enigmàticament vers els seu projecte diví de plenitud; un projecte que, com a creients, hi hem de creure, hem d'estar atents a percebre'l, i hem de saber col·laborar-hi a la mesura de les nostres capacitats.
 
Unes capacitats que esdevenen plenes en Jesús de Natzaret, avui ja adult. Ell rep plenes facultats del Pare per concretar la missió divina. Aquest és el missatge específic de l'escena del riu Jordà amb Joan Baptista, el cel que s'esquinça, l'Esperit que baixa com un colom, i la veu divina que proclama amb solemnitat: "Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m'he complagut". És aquí quan Jesús constata la seva identitat, quan descobreix la seva missió. A partir d'aleshores es posarà en acció; i nosaltres l'acompanyarem a través dels evangelis de cada diumenge. Estarem atents, intentant aprendre coses noves malgrat els textos puguin ser vells i coneguts, perquè Déu seguirà parlant-nos com fa sempre: en la quotidianitat i amb discreció. Però seguirà actuant com fa sempre: amb eficàcia, malgrat no ens ho sembli.

dissabte, 6 de gener del 2018

Els Reis segueixen vius (Epifania 2018)

"El rei Herodes i tota la ciutat de Jerusalem s'inquietaren en sentir aquestes noves", ens explicava l'evangeli. Nosaltres, que som lectors cristians molt distants d'aquests esdeveniments, que fa anys que venim a missa i escoltem aquests textos, si ens deixem portar per la devoció ‒ i per certa candorositat‒, haurem d'estranyar-nos de la reacció, inquieta, d'Herodes i la seva cort, en saber la noticia del naixement de Jesús. ¿Com pot ser que el naixement del fill de Déu, el messies d'Israel i el redemptor de tots els pobles provoqués inquietud? Hauria de ser tot al contrari!

De fet, l'evangeli de l'Epifania que hem proclamat presenta un contrast molt alliçonador sobre el tancament i l'obertura a la manifestació de Déu: per una banda apareix Herodes i la seva cort, que amb l'anunci dels mags veuen amenaçat el seu estatus de poder; per això ordeixen una estratègia orientant els mags i reclamant notícies. Sentint-se enganyat pels mags, la reacció d'Herodes esdevindrà contundent: seguint els relats evangèlics, ordenarà una neteja ètnica dels nadons jueus de la contrada. Ho recordàvem fa pocs dies en la diada dels Sants Innocents. Com diu la dita: morta la cuca, mort el verí. Conclusió: no provoquis als qui ostenten el poder perquè acabaràs rebent tu i els altres.

Herodes i la seva cort, instal·lada a la capital, contrasta amb els altres personatges del relat: els mags, uns savis que venen d'orient (és a dir, de l'est), uns homes receptius, confiats, atents als esdeveniments, que es deixen guiar per un estel que els portarà més enllà de la capital, més enllà del tetrarca i de la cort que l'aplaudeix. L'estel, que no entrarem a discutir quin color tindria, conduirà aquests homes fins a Betlem, una zona rural. Allí, i no en l'audiència d'on sortien, contemplaran la meravella de les meravelles i constataran que el seu llarg viatge ha merescut la pena: «Entraren a la casa i veieren el nen amb Maria». Així és com és manifesta Déu, sense eixordar, sense fer espectacle, sense retòriques, sense aclaparar, sense fer exhibicions de cap mena.

Els segles han passat, i el nostre món continua escenificant el mateix evangeli. Jesucrist segueix manifestant-se en la discreció i el descobreixen els qui creuen en els estels i les altures. Alguns continuen fent d'Herodes, dominant i manipulant al seu interès. Altres segueixen fent discretament i convençudament de mags, iniciant viatges que poden semblar utòpics o quimeres, obrint nous horitzons de convivència i solidaritat, esquivant els paranys dels poderosos, assumint amb dignitat les humiliacions, fixant la mirada en l'horitzó i no en l'immediat, encoratjant-nos i animant-nos tothora des de llocs foscos on mai ningú no hi voldria ser.

dilluns, 1 de gener del 2018

Maresdedéu (Maria, mare de Déu 2018)

Si busquem "marededéu" escrit tot junt en els diccionaris, trobarem la següent definició: "Imatge de Maria com a mare de Déu, generalment escultòrica i sovint venerada". Escoltant aquesta explicació ens venen ràpidament a la memòria les imatges de Maria asseguda, sostenint el Nen damunt la falda com a signe de la seva maternitat. 

Expliquem això per constatar com la nostra tradició cristiana (i la dels altres pobles de matriu cristiana) ha assimilat en la cultura popular el que avui commemorem en la litúrgia: a Maria com a mare de Déu. Per nosaltres es tracta de quelcom obvi, però en els primers segles del cristianisme no era pas així malgrat la reverència que de bell principi s'ha tingut per Maria. No va ser fins el Concili d'Efes, l'any 431, quan es declarà solemnement a Maria com a "Theotokos", com a mare de Déu. L'argument era que si Jesús era plenament humà i plenament diví, la seva mare Maria mereixia el títol de "mare de Déu". D'aleshores ençà aquesta declaració teològica s'ha integrat paulatinament en la religiositat cristiana i s'ha popularitzat en totes les cultures de matriu cristiana com la nostra.

En aquesta església conventual també tenim una marededéu, però primer la contemplem de petita a redós de la seva mare Anna, que és la titular de l'església; la trobarem en un altar lateral com a Dolorosa i en un altre altar com a Immaculada Concepció; al costat la contemplem com a marededéu de Montserrat: asseguda i sostenint l'Infant a la seva falda; també apareix al costat com a mare del diví Pastor, asseguda i amb l'Infant més crescut al seu costat. 

Els evangelis ens descriuen l'Infant posat en una menjadora i la tradició pessebrística ens permet imaginar l'escena amb facilitat; però la nostra tradició eclesial acostuma a mostrar-nos l'Infant damunt la falda de la mare, com tenim en tants santuaris marians i esglésies. Es tracta d'una escena amb significat teològic i també humà. El significat teològic l'hem explicat breument i el significat humà és prou eloqüent: l'entranyable tendresa i emoció que desvetlla Maria bressolant el seu fill Jesús a la falda. Així mateix ho feien les nostres mares amb nosaltres quan érem petits. Així mateix ho heu fet o ho feu les mares amb els vostres fills. Així mateix ho fan les vostres filles amb els seus fills. Així mateix ho faran les vostres netes.

Per això avui, celebrant Maria com a mare de Déu, admirem no només la seva maternitat terrenal i celestial, sinó amb ella ens admirem de la grandesa i de la meravella de tota maternitat, que ens permet apreciar tot engendrament com un acte transcendent, i valorar tot infantament com un regal diví.