Vida a desdir (Diumenge 4 Pasqua)

“Aquell dia s'afegiren a la comunitat unes tres mil persones”. Aquestes son les conseqüències del discurs de Pere davant una gran assemblea. No entrem en detalls ambientals com mesurar la potència de veu de l’apòstol perquè arribés a una multitud tan nombrosa, i ens quedem en el missatge del relat: que el cercle primer i natural en acollir la predicació dels deixebles de Jesús i aquestes tres mil persones que s’afegiren a la primitiva comunitat serien de matriu jueva: ells van ser els primers en acceptar el baptisme en el nom de Jesucrist i a partir d’ells la primitiva comunitat anà integrant creients de matriu gentil. Aquesta barreja d’identitats provocà tensions “ad-intra” com bé reflecteixen els escrits del Nou Testament, però també desvetllà un creixement inaudit de conversions de gentils.

Els Fets dels Apòstols també expressaven les tensions entre el judaisme “oficial” i les primitives comunitats cristianes quan Pere afirmava amb contundència: “Aparteu-vos d’aquesta gent innoble”. Aquestes dificultats les recollia també la Primera carta de Pere quan deia: “Si després d’obrar bé uns toca sofrir, i ho suporteu amb paciència, això sí que té mèrit davant de Déu”. Aquests és el testimoniatge d’autenticat que Jesús ens deixà i que ha de ser el leitmotiv dels qui creiem en ell, per molt que ens costi: i això significa mossegar-nos la llengua i contenir els nostres rampells interiors contant fins a deu.

En l’evangeli de Joan, Jesús inicia el discurs anomenat del bon pastor. En el fragment d’avui ell mateix es declarava com la porta de les ovelles: “Us ho dic amb tota veritat: Jo soc la porta de les ovelles”. Continuava dient: “Els qui entrin passant per mi, se salvaran de tot perill, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges”. Les metàfores pastorívoles de Jesús son ben expressives i ben entenedores a nivell popular; potser no per àmbits urbans, però sí per àmbits rurals. Jesús es proclama com l’única porta d’entrada a la comunitat cristiana. No hi valen lideratges alternatius, ni portes alternatives, ni promeses alternatives, Els qui accedeixin a la comunitat per altres vies que no siguin passar per Jesucrist són qualificats amb duresa de lladres i de bandolers, perquè volen apropiar-se i malmetre allò que no han construït i que no els pertany. De fet, l’evangeli tanca files al voltant de Jesucrist, quan la primitiva església estava en construcció i amenaçada de lideratges carismàtics i personalistes. Però després de vint segles de tradició els lideratges eclesials estan molt ben definits i amb el repte no gens fàcil d’acomplir el designi de Jesucrist: “Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir”.

Tots ho sabem prou (Diumenge 3 Pasqua)

“Tots ho sabem prou”, corroborava sant Pere, en nom de tots els deixebles, en els Fets dels Apòstols. El seu discurs explicava que Jesús era un home que Déu acredità obrant miracles, prodigis i senyals. També explicava que va ser traït i crucificat, i finalment Déu el ressuscità alliberant-lo de la mort “que de cap manera podia retenir-lo captiu”. Pere i els onze esdevenen els testimonis agosarats de tot plegat, amb l’afegit d’haver rebut el do encoratjador de l’Esperit Sant: “Això és el que vosaltres veieu i sentiu”, sentenciava l’apòstol amb determinació.

La segona lectura és un fragment de la primera de les dues cartes que també posen a Pere com a protagonista dels continguts. Començava dient: “Vetlleu sobre la vostra conducta durant l’estada en aquest món”, i acabava dient: “Teniu posada en Déu la fe i la confiança”. La justificació de tot plegat, és la mort i la resurrecció de Jesucrist, que ens introdueix en una nova manera d’entendre la nostra existència, en una manera més alliberada de viure la vida, perquè els horitzons ja no són limitats sinó il·limitats, eterns.

L’evangeli de sant Lluc ens explicava l’episodi dels dos deixebles d’Emmaús, que passen del desconsol al consol, de marxar abatuts de Jerusalem a retornar-hi joiosos. La raó és haver experimentat la presència de Jesús ressuscitat que s’ha anat fent palesa de manera progressiva, talment com un procés de descoberta que acaba il·luminant el cap, el cor i l’esperit dels dos deixebles. El moment clau de tot plegat és “quan s’hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. En aquell moment se’ls obriren els ulls i el reconegueren, però ell desaparegué”. De fet, l’episodi dels deixebles d’Emmaús esdevé una catequesi de la celebració eucarística, on Jesús explica en primer lloc el sentit de les Escriptures als deixebles, talment com nosaltres fem quan proclamem les lectures; i a continuació parteix el pa, dient unes paraules que coneixem de sobres perquè evoquen el darrer sopar de Jesús amb els deixebles, i també el moment eucarístic de la consagració del pa i el vi. El missatge de l’episodi és que Jesús ressuscitat continua manifestant-se discretament als deixebles de tots els temps i llocs, per abatuts i descreguts que estiguem. Ell ens acompanya i ens parla, fent-nos entendre el sentit de les Escriptures, però el moment per a reconèixer-lo amb més claredat és quan partim i repartim el pa eucarístic en el seu nom. És aleshores quan se’ns obren del tot els ulls interiors de la fe i gaudim d’aquesta experiència, que voldríem que perdurés però que se’ns esmuny, fent-nos tornar el diumenge següent a repetir-la.

Tenir vida en el seu nom (Diumenge 2 de Pasqua)

“Cada dia el Senyor afegia nova gent a la comunitat perquè fossin salvats”. Els Fets dels Apòstols explicaven que la incorporació de fidels a la comunitat era una de les variades conseqüències del carisma de la primitiva Església. També expliquen que irradiaven respecte i eren apreciats, fins i tot que es venien les propietats per compartir els seus fruits amb els més necessitats de la comunitat. Aquesta descripció és envejable malgrat nosaltres, tan segles després, continuem reunint-nos per compartir el pa eucarístic, per lloar Déu, i per fer col·lectes pels desfavorits. De fet, el relat dels Fets dels Apòstols no és una crònica detallada dels èxits de la primera comunitat cristiana, sinó la presentació d’un ideal al qual hem de tendir i que esdevé realitat a partir del compromís de tothom. Se’ns vol dir que, així com els fruits de la resurrecció de Jesucrist són grans, també ho han de ser els fruits de les  comunitats cristianes.

La primera carta de sant Pere també mencionava l’empenta personal i col·lectiva que la resurrecció de Jesucrist insufla a les comunitats: “L’esperança que us dona és una heretat que res no pot destruir, ni deteriorar, ni marcir, reservada dal al cel per a vosaltres”. De fet, creure en Jesucrist és com una d’assegurança de vida espiritual, que cal cuidar per no malmetre-la, i que fent-la servir ens vivifica i ens dona pau perquè ens aporta plena cobertura: “ja teniu segura, com a fruit de la vostra fe, la salvació de les vostres ànimes”. Quin regal tan gran se’ns dona només pel fet d’estar batejats, però alhora quina exigència la de saber correspondre a aquest do!

L’evangeli de sant Joan narrava la primera aparició col·lectiva de Jesús ressuscitat als seus deixebles, on els comunica un devessall de dons celestials: “Pau  vosaltres”, “Jo us envio a vosaltres”, “Rebeu l’Esperit Sant”. Aquest immens regal que reben ho expliquen a Tomàs de manera concentrada, dient-li: “Hem vist el Senyor”. Nosaltres no hem vist el Senyor com els deixebles. i podem manifestar incredulitat com Tomàs; però si creiem –com l’evangeli ens convida a fer–, esdevenim hereus dels dons celestials que els deixebles van rebre de Jesucrist. De fet, si nosaltres creiem que Jesucrist és viu i ressuscitat és gràcies al testimoniatge convençut que van donar els seus deixebles, i que van deixar per escrit en els evangelis a les futures generacions “perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i havent cregut, tingueu vida en el seu nom”. La Pasqua ens convida a celebrar aquesta vida espiritual que se’ns dona per creure en el nom de Jesucrist.