Beneïts o maleïts? (Solemnitat de Crist Rei 2023)

“Buscaré les meves ovelles i en faré el recompte”. Ho deia Iahvè per boca del profeta Ezequiel. El profeta parla de Iahvè com el pastor del poble d’Israel, que vol aplegar el ramat dispersat pels núvols de la guerra i la boira de l’ocupació estrangera, per les deportacions a Babilònia i la diàspora per tantes nacions. La sol·licitud de Iahvè pel seu poble és absoluta, preocupant-se també de les ovelles més afeblides del ramat: “Buscaré l'ovella perduda, faré tornar la que s'havia allunyat, embenaré la que s'havia fet mal, faré posar bona la malalta”. Segles després, Iahvè continua fent recompte, no només del poble d’Israel, sinó de tots els creients i persones de bona voluntat. Els núvols i boires de la nostra vida sovint dilueixen la nostra pertinença al ramat de fills i filles de Déu, arribant fins i tot a allunyar-nos-en, oblidant el que hem repetit tantes vegades amb el salmista: “El Senyor és el meu pastor, no em manca res”.

“Déu serà tot en tots”, era la conclusió de sant Pau escrivint als cristians de la ciutat grega de Corint. L’apòstol reprèn el tema de la resurrecció de la fi dels temps que també explicava a Timoteu en una carta que escoltàvem fa dues setmanes. Explica que tots viurem gràcies a Crist, però cadascú quan li correspongui: quan torni Jesucrist, viuran els qui creuen en ell, i serà el moment de posar-ho tot en mans del Pare del cel, fins i tot la mateixa mort, perquè Déu ho sigui tot en tots. Amb aquesta descripció, l’apòstol intueix i comparteix sense gaire precisió, però sobretot confia en un futur amarat de Déu gràcies a Jesucrist. Nosaltres també hem de fer el mateix, intuir i confiar malgrat els interrogants que tenim sobre el més enllà.

L’evangeli de Mateu explicava la declaració de Jesús sobre la fi dels temps, quan es manifestarà en forma de Fill d’home, acompanyat d’àngels i assegut en un tron gloriós, davant de tots els pobles: “Llavors els separarà entre ells com un pastor separa les ovelles i les cabres, i posarà les ovelles a la dreta, i les cabres a l'esquerra”. El criteri que fonamenta el seu judici és decisiu: la cura dels més desvalguts en forma d’afamat, d’assedegat, de foraster, de despullat, de malalt, d’empresonat. Es tracta d’un advertiment important als seguidors de Jesucrist, que no serem jutjats per les hores dedicades a les pràctiques religioses sinó per les dedicades a pràctiques socials: “Tot allò que fèieu o deixàveu de fer a cadascun d'aquests germans meus, per petit que fos, m'ho fèieu o deixàveu de fer a mi. Aquest evangeli, proclamat el darrer diumenge de l’any litúrgic i abans de començar l’Advent, ens exhorta viure la nostra fe de manera encarnada, a creure que Jesucrist és al cel, però també enmig dels humans més desvalguts.

No hem de dormir (Diumenge 33)

“Que en té de valor una bona esposa! És molt més preuada que les perles”, deia el llibre dels Proverbis. La lectura era un rosari de lloances a una bona esposa, però la major d'elles era per la seva condició creient: “l’esposa que creu en el Senyor és la que val tots els elogis”. El mateix podríem dir de l’espòs: “Que en té de valor un bon espòs, és més preuat que les perles”, i també: “l’espòs que creu en el Senyor val tots els elogis”. De fet, la nostra realitat esponsal catalana no sembla que tendeixi, al menys com a discurs general, a fer aquesta mena de declaracions, que sonen a "carrinclones". Però el salm responsorial sí que participava del discurs i del missatge del llibre dels Proverbis, lloant la realitat familiar i la descendència dient: “veuràs els fills com plançons d’olivera al voltant de la taula”.

Sant Pau canviava de registre en el fragment de la carta als Tessalonicencs. L’apòstol parlava de la vinguda definitiva de Jesucrist a la fi dels temps, la qual serà imprevista: “El dia del Senyor vindrà com un lladre a la nit”. Per aquesta raó cal estar preparats: “No hem de dormir, com els altres, sinó vetllar i viure sòbriament”, arrodonia Pau.

Viure sòbriament no significa esdevenir anacoretes enmig del desert, sinó viure la nostra quotidianitat amb sentit i dedicació, gaudint-la i patint-la, posant la carn a la graella com Jesús explica en l’evangeli amb la paràbola dels talents, on l’amo confia els seus bens als seus administradors i premia els qui rendeixen, mentre que els que no mouen un dit els qualifica de dolents, de ganduls i d’inútils, per no haver fet rendir els talents que els han estat donats. L’amo de la paràbola no té miraments amb el servent que s'escapoleix: “Aquest administrador inútil, traieu-lo a fora, a la fosca”. La paràbola és una al·legoria als qui, d’alguna manera, col·laborem en les comunitats cristianes, que hem de ser responsables tothora, fent rendir els propis talents en benefici de tothom: dels altres, d’un mateix i del projecte diví sobre els humans.

La saviesa no s’apaga mai (Diumenge 32)

“La saviesa és resplendent i no s’apaga mai”. Així començava la primera lectura, procedent del llibre de la Saviesa. De fet, el llibre està dedicat a evocar les grandeses divines i, quan menciona la saviesa, es refereix exclusivament a la saviesa divina: sempre resplendent, sempre contemplable si l’estimem, sempre accessible si la desitgem, sempre trobadissa si la mereixem. La història humana està marcada de manera positiva per la petjada inesborrable d’homes i dones savis, però el llibre bíblic subratlla que la història humana i la del poble d’Israel està determinada per la saviesa divina. Per això el salmista, sentint-se sota la seva empara proclamava: “Quan des del llit us recordo passo les nits pensant en vós, perquè vós m’heu ajudat, i soc feliç sota les vostres ales”.

De fet, la saviesa divina deixa petjada en el cap, el cor i en l’anima de la persona creient. Ho explicava Jesús, segons l’evangeli de Mateu, en la paràbola de les deu noies que esperen el nuvi: cinc d’elles són sàvies en preveure i preparar-se, mentre que les altres cinc, més despreocupades, es dediquen a improvisar. L’arribada del nuvi de la paràbola és una al·legoria de l’arribada de Jesucrist a la fi dels temps, i la doble reacció de les noies és, també, una al·legoria a les reaccions de les comunitats cristianes davant aquesta vinguda imprevisible. L’any litúrgic que finirem en dues setmanes, i el proper temps d’Advent, ens recorden anualment que aquest món no és l’objectiu sinó la preparació, i que calen uns mínims d’expectació. Per això rematava Jesús: “Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora”.

Sant Pau, escrivint a Timoteu, també tractava el tema de la fi de dels temps que implicarà el trobament entre vius i difunts. Sant Pau, ben inspirat, responia a aquesta inquietud creient dient: “Si encara quedàvem amb vida quan arribarà el Senyor [...], els qui han mort en Crist ressuscitaran primer; llavors els qui d'entre nosaltres quedem en vida serem enduts juntament amb ells”. De fet, l’apòstol exhorta a no entristir-se per la desaparició vital dels difunts, i exhorta a no perdre l’esperança en un món futur al costat de Déu i de Jesucrist, que és la saviesa divina encarnada i exalçada a les altures per la seva resurrecció d’entre els morts. Aquest recorregut vital de Jesús és el que sant Pau anima a creure i a seguir: “Tal com creiem que Jesús morí i ressuscità, creiem també que Déu s'endurà amb Jesús els qui han mort en ell”.  Així de clar per l’apòstol, però ho és també tan clar per a nosaltres?