Calla i surt d’aquest home! (Diumenge 4)

“Faré que s'aixequi d'enmig dels seus germans un profeta com tu”. Així parlava Iahvè a Moisès, anunciant-li descendència, no genealògica, sinó de lideratge religiós. La història bíblica ens permet conèixer aquests líders, començant pel seu successor, Josuè, i els posteriors dotze jutges que exerciran de cabdills del poble. Samuel inaugurarà la saga dels profetes, que exerciran de líders carismàtics davant la institució monàrquica, fins i tot després del retorn dels deportats a Jerusalem, animant la reconstrucció religiosa i social d’Israel. La lectura del Deuteronomi subratllava la gran responsabilitat del lideratge profètic: “Si un profeta s’atreveix a dir en nom meu alguna paraula que jo no li hauré ordenat, morirà”.

Es tracta, en veritat, d’una afirmació categòrica que constata la transcendència d’aquest lideratge religiós. Aquesta tasca exigeix tothora un cor ben disposat per acollir la veu divina. Així ho manifestava la resposta del salm responsorial: “Tant de bo que avui sentíssiu la veu del Senyor: «No enduriu els vostres cors»”. Un cor endurit, o despistat, no sabrà canalitzar la veu divina que la nostra sensibilitat religiosa haurà escoltat.

Sant Pau explicava quelcom semblant escrivint als corintis, seguint el discurs de la setmana passada: de com comportar-se davant la imminència de la plenitud dels temps. En aquest context els diu: “Germans, jo voldria que visquéssiu sense neguit”, i afegeix que, per viure dedicat al Senyor, és millor no casar-se. La raó que dona és que hom s’allibera de tràfecs que el distreguin. Els arguments que dona l’apòstol estan marcats per aquesta imminència escatològica, per tant, hem d’actualitzar-los al nostre context, i dir que cadascú ha de ser fidel a allò pel qual ha optat: dedicar-se en exclusiva al Senyor o dedicar-se a la família sense perdre la referència de Déu.

“Calla i surt d’aquest home”, era la reprensió de Jesús a un esperit maligne en l’episodi de l’evangeli de sant Marc. En aquest sentit, tots nosaltres tenim, potser no un esperit maligne dins nostre, però sí malicia que mereix ser expulsada sense contemplació perquè no malmeti els nostres principis, el nostre comportament i el nostre vocabulari. Ens hi ajudarà l’autoritat de Jesucrist: a través de la grandesa del seu discurs i del poder per enfrontar-se al mal. Així li ho reconeixien els seus contemporanis: “Ensenya amb autoritat una doctrina nova, fins i tot mana els esperits malignes, i l'obeeixen”.

No deixem perdre l'oportunitat present (Diumenge 3)

“La gent de Nínive cregué en Déu”. Aquesta va ser la reacció dels ninivites a la predicació del profeta Jonàs. La lectura continuava dient que els habitants de la ciutat van proclamar un dejuni i es van vestir de sac com a mostra del seu penediment. La conclusió de l’episodi és la conversió col·lectiva que apaivaga el càstig diví anunciat pel profeta. Però el missatge que amaga el relat és molt subtil i determinant: l’èxit de la conversió no és mèrit de Jonàs, perquè el profeta estava convençut de la devastació divina dels enemics d’Israel. El mèrit és dels habitants de Nínive que obren el seu cor a creure en Iahvè. La lectura retallava el final, on Jonàs s’enutja enormement del perdó diví, que no comprèn. De fet, Jonàs no és un profeta habitual, és una caricatura que tipifica l’elitisme cultural i religiós que tots manifestem vers els qui no són dels nostres. Ens assemblem a Jonàs quan pensem que només nosaltres i els nostres som els únics bons de la pel·lícula.

Aquesta curtedat de mires contrasta amb els projectes divins, que sempre són universals. Per aquesta raó hem de prendre’ns seriosament la resposta del salm: “Feu que conegui, Senyor, les vostres rutes”. De fet, els camins divins superen les nostres perspectives, sovint tancades en els nostres cercles socials, nacionals o religiosos: més enllà d'això comencen els recels i les desqualificacions.

Sant Pau, ple d’entusiasme i de perspectives escatològiques, escrivia als cristians de Corintis de fa vint segles demanant-los gairebé un impossible: viure la realitat present com quelcom que passa aviat i sense enganxar-nos a les persones i a les coses. La raó era preparar-se pel retorn imminent de Jesucrist, el qual mereixia tota la dedicació possible. Les expectatives de l’apòstol no es van acomplir, però el seu missatge, degudament actualitzat, segueix interpel·lant-nos, quan afirma: “No podem deixar perdre l'oportunitat present”, és a dir, visquem el present dins la perspectiva d’un futur en Déu, que sempre serà infinit.

Això és el que van fer aquells quatre germans quan van escoltar la crida de Jesús: “Ha arribat l'hora i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova”; i també: «Veniu amb mi, i us faré pescadors d'homes». L’episodi subratllava que Simó, Andreu, Jaume i Joan “immediatament”, deixaren el que feien i “se n’anaren amb ell”. Les crides de Jesús als primers deixebles continuen vives, només cal prendre-les seriosament, arriscant el present per a gaudir un futur infinit amarat de Déu.

Vull fer la vostra voluntat (Diumenge 2)

“Parleu que el vostre servent uns escolta”. Aquesta era la tercera resposta de Samuel, l’adolescent fill d’Anna, que vivia al temple consagrat al servei del sacerdot Eli. L’entorn religiós que vivia Samuel el feia sensible a la veu divina, la qual no sap reconèixer en un primer moment i que confon amb una crida material del sacerdot Eli. La narració ho argumentava amb claredat: “Samuel encara no sabia reconèixer el Senyor, la paraula del Senyor encara no se li havia revelat”. És amb l’ajut d’Eli, i seguint les seves instruccions, que s’acompleix la dita que a la tercera va la vençuda. A una nova crida de “Samuel, Samuel”, el noi acaba responent: “Parleu que el vostre servent uns escolta”. I Déu n’hi do que va escoltar i complir els designis divins, convertint-se en el primer gran profeta d’Israel.

La resposta que hem compartit en el salm responsorial “Aquí em teniu: «Déu meu, vull fer la vostra voluntat»” era una versió semblant a la resposta de Samuel, que també reflectia la nostra bona intenció de seguir els designis divins, malgrat que sovint no ho posem en pràctica per pecats personals i del nostre entorn. El salm, després d’aquesta proclamació també ens aportava la fórmula per posar-nos en la bona direcció per complir la voluntat divina: “Guardo la vostra llei al fons del cor”

L’evangeli de sant Joan presentava quatre personatges que guardaven la llei divina al fons del cor i que coincidien en un mateix entorn: Jesús, Joan Baptista i dos deixebles seus que, a l’escoltar la declaració del seu mestre: “Mireu l’Anyell de Déu”, segueixen Jesús amb decisió preguntant-li “Rabí, on us allotgeu?”. Ells accepten la invitació de Jesús d’acompanyar-lo i aquell moment entranyable ha quedat gravat en els evangelis: “Eren vora les quatre de la tarda”. Les repercussions d’aquella trobada excepcional són immediates: Andreu, un dels deixebles i germà de Pere, comparteix l’experiència viscuda i porta el seu germà davant Jesús. Pere queda també trasbalsat davant les paraules del Mestre: “Tu et diràs Quefes, que vol dir Pedra”. El desig de complir la voluntat divina és el que va moure aquells homes a seguir Jesús. El desig de complir la voluntat divina és el que impulsà Joan Baptista a assenyalar Jesús com l’Anyell de Déu. El desig de complir la voluntat divina és el que ens aplega aquí, perquè volem escoltar, creure i complir les paraules de Jesús com a paraula divina encarnada. També, com escrivia sant Pau als corintis, conscients i responsables que el nostre cos és santuari de l’Esperit Sant i mereix cuidar-lo com a tal, perquè glorifiquem Déu amb el cos i l’esperit alhora.