“Se’n anà passant enmig d’ells” (Diumenge 4)

“No hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu país natal”. Ho deia Jesús a l’evangeli. És tracta d’una frase que s’ha convertit en una dita popular, que va més enllà del context religiós per donar un missatge sociològic amb gran part de veritat. La proximitat ens fa perdre perspectiva i objectivitat, com passà als habitants de Natzaret amb Jesús. Aquell infant que havia crescut enmig d’ells i que era fill de Josep no podia atribuir-se tanta grandesa divina. De fet, la frase de Jesús esdevé un retret que indigna els seus oients, que volen estimbar-lo barranc avall per la seva gosadia. Finalment, fent gala de la seva personalitat: “se’n anà passant enmig d’ells”, especificava l’evangeli.

Ben sovint, per no dir quasi sempre, valorem la qualitat del què diem o del que fem per l’acceptació o pel rebuig que rebem dels entorns més propers. Si no fan cas o rebutgen el que pensem, el que creiem, el que diem o el que fem, ens cohibim. Cal molta convicció i una gran personalitat per mantenir-se fidel i perseverant, com fa Jesús a l’evangeli, amb capacitat fins i tot de qüestionar el seu entorn.

El mateix succeïa a la primera lectura amb el profeta Jeremies. Iahvè li confessa la predilecció per ell i el prepara per enfrontar-se a l’oposició frontal que rebrà constantment. Les autoritats civils i religioses el rebutjaran, fins i tot l’empresonaran pels seus discursos políticament incorrectes. Per aquesta raó Iahvè li diu: “No tinguis por d’ells”. També li diu: “T’assaltaran però no et podran abatre” i la raó d’aquesta fortalesa Iahvè l’explicita a continuació: “Jo et faré costat per alliberar-te”. Aquesta és l’experiència íntima del profeta, capaç d’anar contracorrent. Malgrat el rebuig del seu entorn es mantingué fidel a la paraula divina, com el mateix Jesús. També ho expressava el salmista en el salm responsorial; proclamava la seva confiança en Déu i en el seu ajut. Nosaltres ho hem repetit en la resposta del salm: “Els meus llavis diran a tothom com m’ajudeu”.

Sant Pau, escriu als corintis una entranyable evocació del que significa estimar. Però estimar Déu amb tot el que implica i estimar els humans que ens envolten amb tot el que implica provoca conflictes, ens agradi o no. L’apòstol ens dona una pista d'actuació: “el que estima és pacient..., ho suporta tot”.

Tot el poble escoltava atentament la lectura (Diumenge 3)

“Tot el poble escoltava atentament la lectura del llibre de la Llei”, ens deia la primera lectura. El sacerdot Esdres llegia la Llei damunt una tarima de fusta preparada per l’ocasió, des d’on era visible i audible per a tothom. Tot plegat ens recorda les nostres celebracions: posar-se drets, benedicció, respondre “Amén” amb les mans alçades, lectura clara, explicació de la lectura, comiat. El relat explica una diada molt assenyalada: la celebració de la reconstrucció del temple de Jerusalem després del retorn de la deportació a Babilònia. Els treballs van durar de l’any 520 al 515 aC, per tant, sabem l’any que es celebrà aquesta cerimònia solemne, que durà del matí al migdia. Els fidels d’aquella celebració són convidats a continuar-la en les seves cases i són acomiadats amb aquesta frase: “Que el goig del Senyor sigui la vostra força”.

Des d’aleshores, el poble jueu adaptà aquesta cerimònia a les reunions sinagogals. Ho hem escoltat en l’evangeli, quan Jesús entra a la sinagoga de Natzaret, el seu poble natal, a celebrar el dissabte, com tot jueu pietós. Jesús s’ofereix per llegir la segona lectura, el rotlle dels profetes. El passatge que tocava llegir era el del profeta Isaïes anunciant la presència del Messies enmig del poble: “L’Esperit del Senyor reposa sobre meu per portar la Bona Nova...” (i segueix). Acabada la lectura, l’evangeli remarca: “Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en Jesús”, que aprofita l’avinentesa de la lectura per confirmar els rumors sobre ell: “Això que sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura”.

Des d’aleshores, el poble jueu continua proclamant la Torà i els Profetes en les seves sinagogues, i els cristians hem après a fer quelcom semblant en les nostres esglésies al voltant de la figura de Jesucrist. En les nostres reunions acomplim les paraules de sant Pau als cristians de Corint: “Vosaltres sou el cos de Crist i cadascun formeu els seus membres”. Per això esdevé essencial compartir el pa eucarístic, perquè expressem la comunió amb Crist i amb els altres membres de la comunitat. La comunió amb Crist esdevé plena quan ens sentim membres del seu cos i no individualitats, quan ens sentim Església universal i no personal. Ens ho hem de recordar sobretot en aquesta Setmana de pregària per la unitat dels cristians, per esdevenir membres d’un sol cos de Crist.

Setmana de pregària per la unitat dels cristians (Sant Antoni abat 2022)

 

La festa de sant Antoni Abat d’avui fa de pròleg introductori a la Setmana de pregària per la unitat dels cristians, que començarà demà.

Aquest sant monjo, promotor del monacat, és un patrimoni destacat de l’església copta, però també de l’Església universal. Les seves sentències, recollides en els Apotegmes del pares del desert, continuen il·luminant la vida interior i exterior de monjos i monges d’arreu del món i de totes les esglésies cristianes. La seva commemoració litúrgica, ens encarrila en la celebració d’aquest octavari de pregària amb el missatge d’una de les seves sentències:

“He vist tots els paranys de l’enemic posats sobre la terra i sospirant he dit: ‒¿Qui els evitarà, doncs? I he sentit una veu que em deia: ‒La humilitat”.

Ni abandonats ni desolats (Diumenge 2)

“No et podran dir més «L’Abandonada»” és un dels qualificatius que el profeta Isaïes dona a Jerusalem, la seva ciutat natal. També l’anomena “La Desolada”, per expressar els efectes devastadors ocasionats pels babilonis: la muralla i els edificis han estat enderrocats, el temple ha estat saquejat i destruït, els cadàvers omplen els carrers, i els supervivents són deportats i dispersats. L’ona expansiva del virus imperialista babilònic afectà tot el Pròxim Orient Antic durant uns setanta anys. Però mentre els efectes de la seva expansió afeixugaven tothom, el profeta no s’està d’anunciar nous temps per Jerusalem, concretats amb una proximitat divina memorable: “Jo me l’estimo”, serà el nou qualificatiu de la ciutat, que expressarà l’amor de Iahvè per ella i per Israel. Isaïes anuncia la proximitat de Iahvè amb el poble d’Israel amb la imatge del seu desposori amb Jerusalem.

L’evangeli de les noces de Canà que hem proclamat també ens ambientava en un desposori, aquesta vegada humà, on hi participa Maria, Jesús i els seus deixebles. Així com la nostra Església catòlica contempla el matrimoni cristià com un signe, un sagrament, de la unió de Crist amb la seva Església, la tradició jueva contempla el matrimoni jueu com un signe visible de la unió de Iahvè amb el poble d’Israel. Per aquesta raó Maria intervé amb decisió quan el vi s’esgota i provoca la intervenció de Jesús. La seva ànima de jueva creient va més enllà d’evitar el deslluïment de la festa: es tracta de manifestar que la unió esponsal de Iahvè amb Israel es qualifica amb la presència de Jesús. Per això l’evangeli fineix dient: “Així començà Jesús els seus miracles. Així manifestà la seva glòria i els seus deixebles cregueren en ell. Jesús encarna la glòria divina en el casament de Canà, i la conversió de l’aigua en vi expressa que Jesucrist manté i qualifica l’esposori místic de Iahvè amb Israel. Un esposori on tots els pobles podem participar.

Per aquesta raó sant Pau escriu als corintis que siguin responsables dels dons que cadascú rep de l’Esperit, que sempre han de ser en benefici de la comunitat: “Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots”. Els creients en Jesús esdevenim responsables amb els nostres dons de mantenir ferms els llaços esponsals de Jesucrist amb l’Església universal, que la tradició cristiana descriu místicament com l’esposa de Crist. Perquè l’Església no és cap dona, som tots nosaltres.

És a mi que no em volen per rei (Divendres 1)

“És a mi que no em volen per rei”, diu Iahvè al profeta Samuel perquè accedeixi a la demanda del poble: Israel demana de tenir un rei com les grans nacions que els envolten.

Aquesta resposta divina esdevé molt actual en el nostre entorn occidental: la societat europea tampoc no vol Déu per rei. L’ha destronat i l’ha rellevat a l’àmbit circumscrit de les esglésies i dels llocs de culte. Ara tenim reis visibles, un per cada estat, que votem democràticament perquè ens governi. També tenim coordinadors generals que preserven aquesta proposta sota l’empara de la Unió Europea.

Però de manera paral·lela, reunits en les nostres esglésies, seguirem repetint la resposta del salm responsorial: “Senyor cantaré tota la vida els vostres favors”. Acceptem i votem els reis humans, però sense oblidar el rei en majúscula, en qui confiem tota la nostra existència.

Aquí em teniu (Dimecres 1)

“Aquí em teniu: Déu meu, vull fer la vostra voluntat”, era la resposta que hem repetit en el salm responsorial. La frase expressa el sentit de la primera lectura, quan el noi Samuel aprèn a discernir la veu divina i a respondre amb una disponibilitat completa. 

 

Semblantment deia Jesús a l’evangeli: “Aquesta és la meva missió”, referint-se a la seva disponibilitat i compromís de complir la voluntat divina, concretada en anunciar la Bona Nova i en guarir malalts i endimoniats. 

 

Nosaltres segur que estem disposats a complir la voluntat i la missió divina sempre que encaixi en els nostres plans. Però alterar-los per deixar-nos sorprendre com Samuel i per respondre convençuts com Jesús, ja són figues d’un altre paner. Ens deu faltar el recolliment de Samuel al temple i el pregar en llocs solitaris com Jesús per dominar el nostre jo i afavorir el tu de Déu.

Esperit i foc diví (Baptisme del Senyor 2022)

“Ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc”. Ho especifica Joan Baptista a l’evangeli per evitar confusions sobre el seu baptisme realizat amb aigua, a diferència del baptisme del Messies que serà amb l’Esperit Sant i amb foc. A continuació d’aquest anunci, l’evangeli presenta Jesús enmig de la gent per deixar-se batejar per Joan. Jesús vol participar d’aquest gest de manera desapercebuda. Però mentre prega, cel i terra s’uneixen: ho fan a través de la presència orant de Jesús, però sobretot a través de la veu del Pare que li declara: “Ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m’he complagut!” Amb aquesta escena, l’evangeli explica que Jesús està carregat d’Esperit Sant i de foc diví, i que apropar-se a Jesús és apropar-se al Fill estimat de Déu.

De fet, l’evangeli de l’adoració de Jesús pels tres mags que proclamàvem en l’Epifania, i l’evangeli de les noces de Canà que proclamarem el proper diumenge, formen una unitat amb el baptisme de Jesús; les tres escenes tenen el mateix denominador comú de mostrar la grandesa de Jesús: en l’Epifania com a Messies d’Israel, en el baptisme com a Fill de Déu, i en les noces de Canà com a manifestació de la glòria de Déu. El misteri de Nadal, Déu fet carn, continua esdevenint realitat amb aquestes tres escenes.

Ho corroborava la carta a Titus dient: “S’ha revelat l’amor de Déu” i ho repetia de manera semblant: “S’ha revelat la bondat de Déu”. Igualment ho profetitzava el profeta Isaïes: “Llavors apareixerà la glòria del Senyor i la veurà tothom alhora”. Jesucrist esdevé aquesta manifestació de la divinitat. Aquesta és la nostra convicció de creients, que hem de seguir proclamant amb humil determinació i amb convençuda suavitat, amarats d’Esperit Sant i de foc diví, rebuts per la proximitat amb Jesucrist des del nostre baptisme.