“Feliços els qui no passaran a la història perquè ells són la veritable història”. Es tracta d’una fórmula redactada en forma de benaurança evangèlica que vol ser una exaltació de la quotidianitat viscuda amb senzillesa i, perquè no dir-ho, una reivindicació dels qui som poca cosa.
No obstant, malgrat la seducció que pugui exercir aquesta proclama, en el nostre interior batega tot el contrari: volem passar a la història, és més, desitgem passar a la història. Sembla com si la nostra existència només tingui sentit o valgui la pena si hem fet quelcom destacable, si hem estat importants o mediàtics, si hem assumit càrrecs de rellevància social o les nostres qualitats han estat lloades per molts.
Aquesta és la història dels llibres, dels monuments, de les condecoracions, però no és la història del cor, que és la història de Déu. La primera la resumim amb la frase del savi Cohèlet: “Vanitat de vanitats, tot és vanitat”. La segona resta gravada com un segell en el nostre cor i està feta de somriures i abraçades, de plors i neguits, de silencis i converses, de fe i pregàries, de fidelitats i companyonies, i d’una discreta però incisiva presència que omple de sentida vibració la nostra quotidianitat.