dimarts, 29 d’agost del 2017

UNA ALTRA VIDA ÉS POSSIBLE

Dilluns, 28 d’agost de 2017
Sant Agustí, bisbe i doctor de l’Església
1Te 1, 1-5,8b-10/Sl 149/Mt 23, 13-22


La mort de la Montserrat ens ha tocat a fons. També els darrers atemptats a Barcelona i Cambrils. Tot i que els mitjans de comunicació ens van com insensibilitzant a força de fer-nos veure una i una altra vegada imatges de violència i barbàrie arreu, és molt diferent quan aquesta barbàrie, aquesta violència són a tocar de casa nostra, quan afecten la nostra ciutat o persones conegudes. Aquestes morts properes són com un cop de fuet, fan que hom desperti com d’un son profund i que, en conseqüència, ens portin a reflexionar profundament sobre el fràgil do de la vida i la necessitat d’unificar totes les forces possibles perquè aquest fràgil do sigui preservat com un tresor preciós.

Des d’aquesta perspectiva del do preciós de la vida, de la constatació que tota vida és feble i preciosa a la vegada, per única i irrepetible, hom pot entendre les paraules de Jesús, aquests “ais” als mestres de la Llei i fariseus que, havent de ser guies i constructors de ponts (entre els homes i el Déu de l’Aliança), esdevenen, en canvi, perversos agents de corrupció i de perdició: tanqueu a la gent l’entrada al Regne... el prosèlit el feu mereixedor de l’infern el doble que vosaltres... són les dures paraules d’advertiment que Jesús els adreça.

La vida és feble, per això és preciosa i cal protegir-la, perquè es pot perdre, es pot arruïnar, es pot malmetre per sempre... com la d’aquests catalans de religió musulmana tan joves la ment dels quals va ser manipulada fins a fer-los veure com a “normal” la mort i l’assassinat. O com la vida de la Montserrat que fa demanar-nos per una manera lúcida d’ajuda i d’acolliment que puguin fer sortir de l’infern (i n’hi ha tants en aquesta terra, buscats o sobrevinguts, d’inferns!) a persones com ella.


La Bona Notícia de l’Evangeli, però, és que una altra vida és possible. El mateix Sant Agustí, que avui celebrem, n’és un exemple. La seva conversió a Déu el féu passar d’una vida buida i caòtica a una vida plena de sentit i útil per als altres. Vaig trigar en estimar-vos, oh formosor tan antiga i tan nova, vaig trigar a estimar-vos! I això que vós estàveu dintre de mi i jo fora; i us buscava per fora... ens diu a les seves Confessions. ¿Però qui és capaç de saber quin pes no tingueren les pregàries i llàgrimes de la seva mare, Mònica; i les paraules i vida exemplar del bisbe de Milà, Ambròs en aquesta conversió? Per això l’Evangeli d’avui ens esperona, crec, a demanar-nos per la gran responsabilitat que tenim, com a cristians del nostre temps, en la cura dels altres; de preocupar-nos per a no ser mai una nosa o un escàndol per als nostres germans, sinó persones que puguem reflectir en les nostres vides que, efectivament, ara i aquí, UNA ALTRA VIDA ÉS POSSIBLE.

diumenge, 27 d’agost del 2017

"Et faré caure del pedestal" (Diumenge 21)

"Et faré caure del pedestal, et derrocaré del lloc que ocupes". Són paraules dures que Déu adreça a Sobnà, el cap del palau reial. També li diu que serà substituït per Eljjaquim: "Li donaré l'autoritat que tens". Déu exerceix de jutge a l'ostentació del cap de palau, confiant la tasca a un altre que l'exercirà amb més dignitat. 

Quan assolim una tasca de responsabilitat, sigui quina sigui, ens atrevim a dir que és quasi inevitable l'agafar fums; és el pecat d'Adam i Eva: que volem ser déus, ni que sigui a petita escala i en el nostre petit àmbit. Aquesta tendència connatural i nefasta a gastar fums o aprofitar aquest nou estatus per promocionar-nos o dominar els altres, només pot ser neutralitzada amb la virtut de la humilitat. La humilitat és molt més eficaç que grans dosis de compromís, d'honestedat, de fidelitat i de convicció les quals, vulguis o no, sempre tindran alguna fissura, algun moment baix que ens posarà en evidència. La humilitat és el millor fre per exercir una responsabilitat o qualsevol tasca amb esperit de servei. 

A l'evangeli Pere rep una gran responsabilitat directament de Jesús: "Et donaré les claus del Regne del cel". Sant Pere, immortalitzat a la iconografia amb una clau a la mà, ha d'assumir una tasca terrenal amb conseqüències celestials, no només perquè tota tasca terrenal afecti el cel si creiem en un Déu creador, provident i salvador, sinó per la seva fe transparent i convençuda ha de ser estímul i guia de la resta. Perquè a Pere no se li donen galons eclesials per de les seves capacitats personals; a Pere se li donen responsabilitats per la seva vivència sincera i genuïna de fe. "Sortós de tu Simó, que això t'ho ha revelat el meu Pare del cel", li diu Jesús a l'escoltar la seva confessió de fe que defuig el què diuen els altres i proposa convençut el que ell creu. En els evangelis Pere apareix com un arrauxat, però mai com una persona amb fums. És més, després de negar Jesús és prou humil per esclatar en plors; i encara més, és prou humil per explicar-ho a la comunitat i que quedés recollit en els evangelis, talment com una taca al seu expedient de cap de l'Església. 

La història de l'Església és prou llarga per constatar que moltes vegades els fums, el domini o la promoció han malmès l'activitat dels successors de Pere i els Apòstols; però també és prou llarga per mostrar que moltes més vegades aquesta responsabilitat s'ha exercit com Déu mana quan s'ha fet amb humilitat.

divendres, 25 d’agost del 2017

LES COSES SEGONS DÉU

Dimecres, 23 d’agost de 2017
Jt 9, 6-15/Sl 20/Mt 20, 1-16


Confirmat: Déu no entén ni d’Estatuts ni de Convenis laborals! Com és possible que aquells que han treballat una hora abans de pondre’s el sol cobrin el mateix que aquells que han treballat de bon matí? De totes totes, fent el que fa, aquest propietari no pot més que suscitar la perplexitat i l’escàndol. Però potser és això el que vol Jesús... que ens escandalitzem i davant d’aquest text hi reflexionem.

Per fer-ho, primer potser hem de considerar la introducció que fa Jesús aquest: Amb el Regne del cel passa com... que ens fa parar l’oïda per veure què vol dir-nos. Aleshores descobrim que una bona clau de lectura per apropar-nos a totes les paràboles que volen mostrar-nos el Regne és que aquest és UNA ALTRA COSA. Que el Regne és sempre el lloc (si ho podem dir així) on es trastoquen els valors imperants de la terra, de la nostra quotidianitat, del nostre viure... Cada paràbola (aquesta especialment) és una invitació a entrar en aquest trastocament de valors. I el primer que cal canviar és la nostra manera de veure les coses.

La paràbola parla, com a exemple de sou, d’un jornal o un denari (moneda que en temps de Jesús equivalia a uns 3,10 grams d’argent), el que un jornaler guanyava en un dia de feina. Per entendre l’acció del propietari fem la prova, avui, de substituir el jornal de la nostra paràbola per quelcom que sabem que no té preu, quelcom que no hi ha fortuna que la pugui comprar: la vida. Aquesta és, crec, la generositat més palesa de Déu: el do de la vida, de la comunió, del sentit és ofert a tots per igual, sense distincions, en les diferents edats i circumstàncies de la vida (física o espiritual) de l’ésser humà. Davant d’aquest gran do en el Regne del cel passa que no hi pot haver lloc per a l’enveja, no hi pot cabre la possibilitat de pensar que hom mereix més que un altre, que a cop d’esforços la seva parcel·la de cel serà millor que la d’un altre. En el cel, n’estic convençut, ni el màrtir envejarà el qui mor assistit en un hospital, ni el monjo cèlibe més rigorós en el seu ascetisme el pare o mare de família amb molts fills ni a l’inrevés, perquè el do i la recompensa, Déu mateix, serà igual per a tothom.


Així els darrers passaran a primers, i els primers a darrers, diu el Senyor, i aquest així marcaria, sembla, que no serà d’una altra manera. Penso que vol dir que no farem bé d’esperar que qui aquí és ric allà serà pobre i que qui aquí passa calamitats allà en tindrà totes les compensacions no gaudides... crec que la paràbola és també un toc d’alerta per dir-nos que no funciona així el Regne del cel, perquè això seria pur mercantilisme; ja ho deia Sant Pau en un altre context: Perquè el Regne de Déu no és qüestió de tal menjar o de tal beguda (posem aquí totes les coses del nostre món cridades a caducar), sinó de la justícia, la pau i el goig de l’Esperit Sant (Rm 14,17). El Regne és UNA ALTRA COSA. Deixem-nos, doncs, avui alliçonar per Jesús qui pot convertir-nos també de la nostra manera de pensar i veure les coses perquè aquestes siguin segons Déu. 

diumenge, 20 d’agost del 2017

Què fem amb l'estranger que conviu amb nosaltres? (Diumenge 20)

Potser serà la influència de l'atemptat terrorista de dijous a les Rambles i Cambrils que en les lectures d'avui hi distingim un tema sociològic comú: Què fem amb l'estranger que conviu amb nosaltres?

En la primera lectura, el profeta Isaïes parla en nom de Déu convidant a la integració: Israel tornava de l'exili babiloni i calia reconstruir-ho tot, també amb l'ajut dels estrangers. El criteri de la seva acceptació era la participació en el culte i les festes així com en el compliment de l'Aliança. En una societat laica com la nostra els criteris d'integració ja no són religiosos, sinó determinats per l'obtenció del permís de residència i el permís de treball, un i altre difícils d'assolir i fàcils de perdre si no es mostra un arrelament i una participació en la societat.

Sant Pau escriu als cristians de Roma exposant la diversitat de la comunitat i exhortant a la convivència. L'apòstol vol neutralitzar els possibles fums del sector majoritari de la comunitat −cristians d'origen pagà− que rebutjaven el poble jueu i que també malveien la minoria de germans cristians de matriu jueva que formaven part de la comunitat de Roma. Sant Pau és rotund dient que Déu no fa distincions i es compadeix de tots. Avui dia, a més de la Paraula de Déu, tenim mecanismes eficaços per fomentar l'acceptació de la diversitat i la convivència pacífica: l'escola n'és el principal; també el mercat laboral.

L'episodi evangèlic de la cananea que implora Jesús que guareixi la seva filla ens ensenya a ser humils si volem ser escoltats. Jesús humilia la dona intencionadament apel·lant l'ancestral refús jueu pels cananeus; però la reacció de la dona, acceptant la realitat però demanant participar d'alguna manera, es guanya el respecte de Jesús i aconsegueix que guareixi la seva filla. Quan ens venen estrangers, o nosaltres ho esdevenim, cal d'acceptar amb humilitat la realitat de recels i fins i tot de rebuig, i canviar l'opinió de l'altre amb la nostra actitud, guanyant-nos el seu respecte.

Les lectures d'avui i la seva actualització responen eficaçment a la pregunta inicial: Què fem amb l'estranger que conviu amb nosaltres? Però ara posem el dit a la nafra: Què fer amb l'estranger integrat que se'ns gira en contra com ha passat aquest dijous? La resposta és fent el que estem fent: la societat manifestant que no té por, els polítics actuant a una, els serveis policials encarant la situació, els serveis mèdics atenent els ferits, els serveis judicials tractant els difunts, els creients pregant en esglésies, sinagogues i mesquites. És molt el que la nostra societat ha aconseguit -malgrat els defectes i la capacitat de millora- i aquests esdeveniments han de permetre apreciar-ho en la seva justa mesura, per continuar essent la terra oberta i acollidora que diem de ser.

divendres, 18 d’agost del 2017

Trescant a Santa Maria d'Escales (Assumpció 2017)


L'inici de l'evangeli deia: "Per aquells dies Maria se n'anà decididament a la muntanya", talment com vosaltres heu fet aquest matí venint d'Oix. És fàcil imaginar Maria trescant per les muntanyes que envolten el seu poble de Natzaret, situat en un lloc enclotat com Oix, però en aquesta ocasió ella anà a la regió de Judea, situada a més de 100 Kms, a veure la seva parenta Elisabet, també embarassada.
Però si avui som aquí a Santa Maria d'Escales no és per venerar Maria trescant per les muntanyes, sinó per venerar Maria trescant al cel, o diguem-ho millor, per celebrar que Maria és assumpta al cel, és enduta per Déu a les altures. Un esdeveniment que les esglésies orientals ho anomenen la Dormició de Maria, és a dir, que s'adormí amb el son de la mort i es despertà viva al cel.
La tradició cristiana recull literàriament des del segle II aquesta bella tradició de situar Maria al cel, ressuscitada amb Jesucrist. Perquè si el Fill és al cel, la Mare també hi ha de ser! I allí ens hi esperen, intercedint per nosaltres. Així de clar, així de senzill, i així també ho expressa l'estrofa final dels goigs de la Mare de Déu d'Escales:

Assumpta vós hissada
per trobar-vos amb el fill,
de cels sou coronada
pels cristians ver espill.
Vostra flama encesa
per gent d'Oix a Montagut;
d'Escales la princesa
doneu-nos vostre ajut. 
Amén!

diumenge, 13 d’agost del 2017

A mar i muntanya amb la presència calmada i calmant de Déu (Diumenge 19)

Tant els qui restem a ciutat com els qui són de vacances, avui ens acompanyen unes lectures estiuenques i refrescants que ens transporten al mar i a la muntanya. La primera lectura ens situa a la muntanya, dalt del Sinaí, i l'evangeli ens situa en una barca, al llac de Tiberiades; ambdós llocs són esplèndids i no només per fer un pelegrinatge religiós, sinó també com a lloc per gaudir d'uns dies de vacances.

Pero el profeta Elies no puja a l'Horeb a fer vacances. Elies hi puja desconcertat a fer-hi un recés ―diríem avui―, cercant les arrels de la confessió de fe d'Israel establerta segles abans dalt d'aquesta muntanya. I Déu correspon al gest del profeta: se li manifesta després dels habituals temporals muntanyencs que espanten al més valent. Iahvè es fa present a Elies a través d'una veu silenciosa i tènue, a través de la suavitat d'una presència que es fa notar sense empènyer ni atemorir, que el profeta assaboreix malgrat el seu l'interior sigui una olla de grills, però tot i així Elies és capaç d'estar receptiu i fer silenci. I la seva recerca troba compensació. Després del temporal interior i exterior ve la presència calmada i calmant de Déu.

A l'evangeli Jesús voreja el llac de Tiberíades, i fa de capità Aranya embarcant els deixebles i quedant-se a la riba, precisament quan la marinada arriba al llac a partir del migdia, quan les ones i el vent venen de cara, quan la navegació és fa més feixuga i costa més d'avançar. Navegar enmig de temporals o de la mar agitada és també una intensa experiència d'indefensió. Aquesta escena evangèlica està plena de simbolisme, on la barca amb els deixebles significa l'Església o les comunitats cristianes, que naveguem amb el vent i les ones en contra obligats pel mateix Jesús mentre ell es queda tranquil·lament pregant a distància. Aquesta és sovint la nostra experiència personal i comunitària. Aleshores la seva presència sobtada ens desconcerta enlloc de tranquil·litzar-nos, i com Pere demanem signes que ratifiquin les nostres capacitats. Però són les nostres covardies i manca de fe el que surten a la llum fins que implorem la mà salvadora de Jesús, que respon eficaçment tornant Pere a la barca, apaivagant el vent, i retornant a tots la calma. Després del temporal extern, de les pors i dubtes interns dels deixebles, arriba la presència salvadora, calmada i calmant de Jesús.
 
Elies i els deixebles encapçalats per Pere són uns magnífics referents quan els temporals interns i externs ens envaeixin; així no perdrem la perspectiva de la presència calmada i calmant de Déu i de Jesús.

dijous, 10 d’agost del 2017

L'ESPÒS JA ÉS AQUÍ!

Dimecres, 9 d’agost de 2017
Santa Teresa Beneta de la Creu, verge i màrtir
Os 2, 16b.17b.21-22/Sl 44/Mt 25, 1-13


Quan aquest matí llegia les lectures de la missa, en arribar a l’Evangeli, m’ha vingut el record de la interpretació suggerent que un altre sant, aquest rus, Sant Serafí de Sarov, feia d’aquest passatge que podríem resumir així: El mercat (on les verges desassenyades són enviades a comprar l’oli que no tenen) és la nostra vida; la porta de la cambra nupcial, tancada i privant l’accés a l’Espòs, és la nostra mort humana; les verges, tant les assenyades com les desassenyades, són les ànimes cristianes. L’oli no simbolitza pas les nostres accions, sinó la gràcia a través de la qual l’Esperit Sant omple el nostre ésser, transformant-lo de corruptible en incorruptible, transformant la mort física en vida espiritual, les tenebres en llum, el lloc on les nostres passions, com si fossin bèsties, es troben encadenades en temple de Déu, en cambra nupcial on nosaltres trobem nostre Senyor, Creador i Salvador, Espòs de les nostres ànimes.

Per Sant Serafí de Sarov, fill de comerciants, doncs, el mercat és la vida i aquesta és important, perquè és el lloc on posem tots els nostres esforços en joc per aconseguir, com ho faria un bon comerciant, el bé millor, per adquirir l’Esperit Sant, Déu. Sant Serafí amb aquestes paraules, naturalment, no vol dir que nosaltres puguem “comprar” l’Esperit Sant; aquest és un do de Déu que tots hem rebut en el nostre baptisme, i els dons no es compren. Per Sant Serafí adquirir vol dir fer tots els possibles per no perdre aquesta gràcia, aquest do i això és la lluita espiritual en la vida cristiana.

Amb altres paraules Santa Teresa Beneta de la Creu vol dir-nos, crec, el mateix: El deixeble de Jesús... no sols accepta la creu que li és imposada, sinó que es crucifica ell mateix: “Els qui són de Jesucrist han clavat a la creu totes les passions i els desigs terrenals”. Ha emprès una lluita dura contra la seva naturalesa per fer morir en ell la vida de pecat i fer lloc a la vida de l’Esperit. Aquesta lluita demana una fortalesa suprema. La creu no és el final. La creu s’alça per assenyalar el cel (Segona lectura de l’Ofici de lectures de la Santa). La seva vida (la d’Edith Stein) il·lustra, doncs, aquesta vida dedicada a aconseguir el bé més preuat que és Déu mateix. Primer, segurament, amagat sota l’aspecte de la veritat. Ella fou una cercadora incansable de la Veritat. Ho féu estudiant filosofia i fins i tot canviant d’universitat per seguir el qui per a ella era el professor que més l’atreia en aquest camp: Husserl. Després, de manera cada cop més pregonament real, sota la figura d’aquest Espòs que no era ja una idea, sinó una Persona; potser, com sembla, tocada per aquesta lectura de La vida de Santa Teresa de Jesús. Per acabar descobrint, segurament no sense sorpresa, que era la Veritat, l’Espòs,  Déu mateix qui la cercava a ella de feia temps.


Teresa Beneta de la Creu és una de les verges prudents, com li canta la litúrgia avui, perquè s’hi donà de ple a viure aquesta nova vida en l’Esperit, perquè ho vengué tot per adquirir la Perla de Gran Preu, el Tresor de l’Evangeli, que és Jesús. Que nosaltres també sapiguem sortir avui a l’encontre d’aquest Espòs que ve a nosaltres, com diu el profeta Osees, bo, fidel, amorós i compassiu.

divendres, 4 d’agost del 2017

La rellevància del calendari religiós (Divendres 17)

La lectura del llibre del Levític evocava les principals festivitats del calendari religiós jueu. Es tracta de diades a celebrar no per obligació ―car tots els dies són sants i bons per a pregar i dedicar-los a Déu―, sinó:
- perquè aquestes festes assenyalen uns espais i uns temps col·lectius que reuneixen a la comunitat;
- perquè configuren una identitat que és fruit d'unes opcions de fe;
- perquè marquen un ritme de vida regit per la dimensió religiosa;
- perquè esdevenen una rutina positiva que atansa el fidel en moments de defalliment.

dijous, 3 d’agost del 2017

Deixem que els àngels facin la tria (Dijous 17)

La paràbola de la xarxa que recull tota mena de peixos, bons i dolents, és una al·legoria de la diversitat i la complexitat de la nova comunitat del Regne de Déu que formaven els seguidors de Jesús.

Se'ns diu que seran els àngels, a la fi dels temps, els qui faran la tria entre dolents i justos de la comunitat; per tant, no malversem energies assenyalant els dolents entre els quals, evidentment, no ens hi comptem. Això és tasca d'àngels: ells ho faran molt millor que nosaltres i en el moment més oportú.

Tampoc els condemnem perquè tampoc ens pertoca. Limitem-nos a judicar-nos a nosaltres mateixos, com convida aquella sentència dels pares del desert atribuïda a l'abat Teòdot: «Ni que tu fossis cast, no jutgis el qui fornica, perquè llavors també tu transgredeixes la llei, i és que el qui diu: "No forniquis" és el mateix que diu "No jutgis"».

dimecres, 2 d’agost del 2017

Maria dels Àngels, advocada del perdó diví a Assís (Porciúncula 2017)

El cardenal Pietro Parolin, secretari d'Estat de la Santa Seu, presidirà avui a Assís la celebració de cloenda del Jubileu dels 800 anys del perdó d'Assís. L'acte s'esdevindrà a la capella de la Porciúncula, situada dins la basílica de Santa Maria dels Àngels.
 
El "perdó d'Assís" es concedeix als pelegrins que visitin aquesta capella per a rebre la indulgència plenària, o diguem-ho altrament: rebre la gràcia extraordinària del perdó fruit d'una bona confessió. El perdó d'Assís prové del mateix Sant Francesc que n'obtingué el privilegi del papa Honori III l'any 1216. En la diada d'avui de cada any aquesta indulgència s'estén a totes les esglésies i parròquies franciscanes del món.
 
Avui arribaran a Assís milers de joves participants de la 37a marxa franciscana. A més de la celebració més solemne presidida pel cardenal Parolin, cada hora hi haurà una missa i els confessionaris restaran tothora oberts. Nosaltres, en una celebració més modesta, des de la distància geogràfica però des de la comunió franciscana ens afegim a la festa ambientats amb flaires d'alfàbrega i proclamant amb convicció el perdó incondicional de Déu, facis el que facis.

dimarts, 1 d’agost del 2017

EL DISCERNIMENT

Dilluns, 31 de juliol de 2017
Sant Ignasi de Loiola, prevere
Ex 32, 15-24.30-34/Sl 105/Mt 13, 31-35


Tanmateix, Nostre Senyor l’ajudava fent que a aquests pensaments en seguissin d’altres que naixien de les coses que llegia... I amb l’experiència anava veient que d’uns pensaments quedava trist i d’altres alegre, i a poc a poc arribà a conèixer la diversitat dels esperits que s’agitaven en el seu interior. Aquesta és, molt resumida, l’experiència que Sant Ignasi comenta dels seus inicis en el camí de la vida cristiana i que acabaran quallant en el famós llibre dels Exercicis. El mateix Sant Ignasi li posaria nom a aquest procés: el discerniment.

Tanmateix, l’art del discerniment, primer de tot, revela un Déu que es revela i que es vol revelar. D’una forma més primitiva és que el potser vol subratllar-nos l’autor sagrat del llibre de l’Èxode quan narra aquesta trobada de Moisès amb Déu al Sinaí i el do del decàleg: Moisès baixà de la muntanya amb les dues taules de l’aliança a les mans, escrites a banda i banda amb escriptura sagrada gravada a la pedra. Potser en la nostra traducció litúrgica no es fàcil apreciar la insistència que vol remarcar una sola cosa en el text original: que és possible conèixer la voluntat de Déu perquè HA ESTAT ELL QUI S’HA DIGNAT DE FER-LA CONÈIXER.

L’Evangeli ens recorda d’una altra manera el mateix, potser amb el subratllat (en citar el Salm 78, 2), que és un desig de Déu que ve d’antic: Els meus llavis parlaran en paràboles, exposaré coses que han estat secretes des de la creació del món. DÉU ES VOL DONAR A CONÈIXER A TOTHOM, sense reserves, sense distincions, sense prejudicis, al contrari, apropant-se primer a aquells que per a Ell són els malalts i, per tant, els necessitats de guarició. Això és el que farà Jesús amb les seves paràboles: donar a conèixer Déu, el Regne... Jesús proposà encara... Els digué també... una i una altra vegada Jesús aprofita per REVELAR qui és Ell, qui és el Pare i qui som nosaltres.


Al s. XVI, quan a Europa creix l’humanisme i, dins d’aquest corrent, a donar-se importància, potser encara tímidament, a l’individu, Íñigo de Loyola, descobreix que en el seu interior, on hi bullen tants pensaments, hi ha també una veu que cerca novament de REVELAR-SE, FER-SE EVIDENT: LA VEU DE DÉU, una veu amiga, propera, exigent, capaç de pacificar el nostre cor i d’unificar-lo en Déu, a través de Jesús. Més endavant, ensinistrat a escoltar, Ignasi descobrirà que aquesta veu li demana quelcom de molt concret, com avui també ens ho pot demanar a nosaltres si hi parem prou atenció: ser sal, ser llum, ser llevat que de mica en mica posa en evidència que el Regne de Déu ja és aquí.

La misericòrdia incondicional de Iahvè per Israel (Dimarts 17)

Si en l'episodi de l'esbarzer que no es consumia, als peus del Sinaí, Déu revelava a Moisès el seu nom, en la teofania dalt la muntanya que hem escoltat Déu li revela la seva identitat: "Iahvè, Iahvè, Déu compassiu i benigne, lent per al càstig fidel en l'amor".

Aquesta frase és la gran declaració de l'Antic Testament de l'entranyable misericòrdia divina amb el poble Israel després de "l'imperdonable" episodi del vedell d'or. Aquesta frase farcida d'atributs divins (compassiu, benigne, lent per al càstig, fidel en l'amor), inspira altres citacions de la Torà, dels llibres profètics i dels llibres sapiencials, especialment els Salms. La tradició jueva mostra el seu afecte per aquesta declaració desenvolupant el seu contingut en les traduccions gregues i aramees; deduint un llistat d'atributs divins sobre la misericòrdia en els llibres apòcrifs; testimoniant la tradició dels tretze atributs sobre la misericòrdia divina (Tretze Middot) en el Talmud i els midraixos; associant el nom de Iahvè amb misericòrdia com recull la literatura midràixica; quan Raixí i el català Bonastruc Sa Porta ―entre altres destacats rabins medievals― confirmaran aquest patrimoni interpretatiu.

Però els cristians seguirem explicant amb convicció incontestable que el Déu de l'Antic Testament és un jutge implacable i sense misericòrdia.