EL DISCERNIMENT

Dilluns, 31 de juliol de 2017

Sant Ignasi de Loiola, prevere

Ex 32, 15-24.30-34/Sl 105/Mt 13, 31-35

Tanmateix, Nostre Senyor l’ajudava fent que a aquests pensaments en seguissin d’altres que naixien de les coses que llegia... I amb l’experiència anava veient que d’uns pensaments quedava trist i d’altres alegre, i a poc a poc arribà a conèixer la diversitat dels esperits que s’agitaven en el seu interior. Aquesta és, molt resumida, l’experiència que Sant Ignasi comenta dels seus inicis en el camí de la vida cristiana i que acabaran quallant en el famós llibre dels Exercicis. El mateix Sant Ignasi li posaria nom a aquest procés: el discerniment.

Tanmateix, l’art del discerniment, primer de tot, revela un Déu que es revela i que es vol revelar. D’una forma més primitiva és que el potser vol subratllar-nos l’autor sagrat del llibre de l’Èxode quan narra aquesta trobada de Moisès amb Déu al Sinaí i el do del decàleg: Moisès baixà de la muntanya amb les dues taules de l’aliança a les mans, escrites a banda i banda amb escriptura sagrada gravada a la pedra. Potser en la nostra traducció litúrgica no es fàcil apreciar la insistència que vol remarcar una sola cosa en el text original: que és possible conèixer la voluntat de Déu perquè HA ESTAT ELL QUI S’HA DIGNAT DE FER-LA CONÈIXER.

L’Evangeli ens recorda d’una altra manera el mateix, potser amb el subratllat (en citar el Salm 78, 2), que és un desig de Déu que ve d’antic: Els meus llavis parlaran en paràboles, exposaré coses que han estat secretes des de la creació del món. DÉU ES VOL DONAR A CONÈIXER A TOTHOM, sense reserves, sense distincions, sense prejudicis, al contrari, apropant-se primer a aquells que per a Ell són els malalts i, per tant, els necessitats de guarició. Això és el que farà Jesús amb les seves paràboles: donar a conèixer Déu, el Regne... Jesús proposà encara... Els digué també... una i una altra vegada Jesús aprofita per REVELAR qui és Ell, qui és el Pare i qui som nosaltres.

Al s. XVI, quan a Europa creix l’humanisme i, dins d’aquest corrent, a donar-se importància, potser encara tímidament, a l’individu, Íñigo de Loyola, descobreix que en el seu interior, on hi bullen tants pensaments, hi ha també una veu que cerca novament de REVELAR-SE, FER-SE EVIDENT: LA VEU DE DÉU, una veu amiga, propera, exigent, capaç de pacificar el nostre cor i d’unificar-lo en Déu, a través de Jesús. Més endavant, ensinistrat a escoltar, Ignasi descobrirà que aquesta veu li demana quelcom de molt concret, com avui també ens ho pot demanar a nosaltres si hi parem prou atenció: ser sal, ser llum, ser llevat que de mica en mica posa en evidència que el Regne de Déu ja és aquí.