diumenge, 30 de novembre del 2008

Atents (Advent-1)

Isaïes s’expressa, en la primera lectura, amb un to trist i afligit. Constata, amb malenconia, el silenci de Déu, antigament proper i benefactor, però ara disgustat amb Israel. El profeta manifesta, també, la impuresa d’un poble que no se sent ni purificat, ni renovat, ni estimulat per Déu, submergint-se, a causa d’això, en un aclaparament i un desencant progressius. Per això diu: “No hi ha ningú que invoqui el vostre nom, que es recolzi en vós en desvetllar-se, perquè ens heu amagat la mirada i ens abandoneu a les nostres culpes”.

Aquesta era la situació del poble d’Israel després de retornar de l’exili babilònic, en el segle VI a.C.. La desfeta de l’imperi babilònic, el retorn a Judà i a Jerusalem, i la concessió d’un petit estatut d’autonomia per part dels perses, esdevenien motius suficients per creure que “un nou Israel era possible”. Però no és així. Isaïes ens explica que les il.lusions s’esvaeixen, els ànims decauen, la fe minva i l’esperança afluixa.

Aquesta situació i aquest estat d’ànim podríen ajudar a expressar la vivència de la generació de cristians catalans que, després de quaranta anys de privació de llibertats i sota el jou d’una dictadura, retornaren de l'exili, establiren un estat democràtic, aconseguiren un estatut d’autonomia, i celebraren d’un concili històric i renovador. Eren motius suficients per creure que “una nova Església catalana era possible”. Però després de quaranta anys sembla que podem identificar-nos amb els desencisats mots d’Isaïes: “No hi ha ningú que invoqui el vostre nom, que es recolzi en vós en desvetllar-se, perquè ens heu amagat la mirada i ens abandoneu a les nostres culpes”.

No obstant, aquests mots del profeta no pretenien provocar una depressió col.lectiva en el seu moment històric, ni tampoc en el nostre, sinó al contrari: tocant de peus a terra, partint de la crua realitat, Isaïes clou la seva reflexió exhortant a la fe en Déu: “Però enmig de tot, Senyor, sou el nostre pare; nosaltres som l’argila i Vós, el terriser, tots som obra de les vostres mans”. Encoratjats per aquests mots hem d’afirmar, per damunt de tot, la nostra confiança incondicional en Déu, el nostre pare. Tot el que som, fem, pensem i diem, no deixa de ser obra seva. Cal confiar. Cal, com ens dèia l’evangeli, estar atents i vetllar.

Vetllar que el nostre discurs religiós no sigui ni improvisat, ni superficial, ni tòpic. Vetllar que el nostre discurs, tant si és tradicional com progressista, no sigui ni dogmàtic, ni prepotent, ni exclussivista, ni destructiu. Vetllar perquè la Paraula de Déu i la celebració dels sagraments siguin mitjants habituals d’expressar la nostra fe.

Estar atents perquè la nostra societat laica no ens faci combregar amb rodes de molí: acceptant que la religió pertany exclussivament a l’àmbit privat, acceptant una falsa pluralitat religiosa que vulgui aigualir el fet religiós, acceptant un laicisme ridiculitzador i sorneguer amb la religiositat, acceptant uns tòpics socials sobre l’Església parcialíssims i desgastats.

Estiguem atents i vetllem que res ni ningú ens separi de Jesucrist i del seu estil de viure. Estiguem atents i vetllem que res ni ningú ens allunyi dels dons de l’Esperit Sant. Estiguem atents i vetllem que res ni ningú ens diluexi l’experiència de Déu, el Pare.

dissabte, 29 de novembre del 2008

Fer les Amèriques-2

Ens està esperant a la sortida de l’aeroport. És un colombià que vol ser seminarista, anteriorment acollit unes setmanes als caputxins d’Arenys i ara, casualment proper als caputxins de Boston i que, també casualment, es va assabentar de la nostra vinguda. Ens fa d’amfitrió i ens porta cap al convent.

Agafem un autobus que ens hauria de portar al centre de la ciutat. Mentre parlem i celebrem el providencial retrobament ens interrompen, asseguts davant nostre, uns treballadors de l’aeroport. Parlen en castellà, són “latinos”: ens diuen que anem en un autobus equivocat. Fem el canvi d’autobus i enllacem amb el metro, la línia vermella. Constatem, pels passadissos, que molta gent parla “hispano”. Fins i tot, bocabadats, veiem que algunes intruccions de l’interior dels vagons estan escrites en castellà. El metro sembla la mateixa línia vermella de Barcelona en hora punta: un ventall encantador d’ètnies i llengües.
Arribem al convent, més pròpiament dit, la rectoria. És la típica casa de les pel.lícules: de fusta, estreta i alta, de dos pisos, sostre triangular, amb jardí i una tanca. A l’interior tota de fusta. No hi ha ningú. Són tots a l’església parroquial, que és al costat. Estan celebrant la presa de possessió del nou rector, un caputxí. Els caputxins s’han instal.lat en aquella casa fa pocs mesos i han assumit la cura de la parròquia. El nom de la titular ens crida l’atenció: “Nuestra Señora de Lourdes”. Ens afegim a la celebració, ja acabant-se. La major part dels fidels són llatins i veiem molts caputxins. També hi ha el bisbe auxiliar.

Acabada la celebració comencen les salutacions amb els frares i tots parlen, millor o pitjor, castellà: nova sorpresa. Bona part dels joves formands són llatins, i per tant, bilingües, i un dels definidors provincials, de pares gallegs. El provincial ens saluda i ens parla, també en castellà.

Constatem, en primer lloc, que aquest esdeveniment ha aplegat bona part dels frares de la província. El provincial i definidors s’han desplaçat des de New York. Aquest gest expressa l’aposta que els caputxins han fet per la diòcesi de Boston, molt saccejada i ressentida, ens expliquen, pels casos d’abusos de menors fets per alguns capellans diocesans. En poca estona de converses aquest tema ha sortit dues vegades. Cal posar-hi pau i bé.

Constatem, en segon lloc, que el col.lectiu llatí és prou significatiu com perquè els frares no sols parlin la llengua, sinó que optin per atendre’ls pastoralment. Ens expliquen que en algun estat del sud hi ha seminari diocesà bilingüe, on els seminaristes llatins estudien la filosofia en castellà i la teologia en anglès. Una altra dada interessant: un 40% de la població nordamericana és llatina.

Fer les Amèriques-1

Ens diuen que la polícia d’immigració nordamericana és molt dura i que, amb la barba que portem, ens faran moltes preguntes quan baixem de l’avió i passem pel control. També ens diuen que si portem algun distintiu de la nostra condició religiosa serà diferent. Sabedors de la mala estona que es passa, i havent de connectar amb un altre vol decidim, per ser pràctics, que farem el viatge portant l’hàbit.

Constatem els seus efectes “protectors” en el mateix aeroport de Barcelona quan, passant pel detector de metalls, sona el xiulet. Tornem a passar i torna a sonar. Quedem desconcertats car ens havíem tret el rellotge, la cartera, bolígraf, etc... Els de seguretat ens diuen que no passa res, que continuem. Instants després ens adonem que havíem passat amb les claus a la butxaca.

Som en territori nordamericà, sortits de l’avió i davant el control d’immigració. El policia, seriós i rutinari, només ens pregunta perquè hem vingut i on residirem. Ens fa la fotografia de rigor i ens escaneja els dits de les dues mans.

Passem, ara, pel control d’aduana. Qui ens atén, ja des de lluny, i amb veu forta, ens diu si coneixem al pare tal. Sorpresos per tanta espontaneitat, li responem discretament que no, que és el primer cop que venim, i que anem a una altra ciutat. Aleshores ens pregunta si som sacerdot o germà. Novament sorpresos li diem que sacerdot i aleshores, amb el mateix to de veu, fort i entusiasta ens diu, davant de tothom, que el beneïm. Ens quedem per uns instants, avergonyidíssims i bloquejats. Reaccionem i, en veu baixa, el beneïm ràpidament, agafem el passaport i, totalment descol.locats, ens allunyem mentre aquell home ens acomiada efusiu i agraït.

Encara ens estem recuperant de l’impacte que un mosso, de color, que empeny una rastellera de carretons, aixeca la mà per saludar-nos i ens diu, també amb veu forta i entusiasta: “Amen, brother, Amen”. No som capaços de creure el que ens està passant.

Ara toca un nou control de seguretat. Posem la motxilla per la màquina i aquesta vegada vigilem bé de treure totes les pertinences de les butxaques. No volem temptar la sort. Passem pel detector de persones. No sona però ens fan passar en un reservat per fer-nos un escorcoll. Entra un noi, i amb un gran respecte i, com si li fes vergonya, comença a passar-nos, amb delicadesa, les mans per braços, el tronc i cames. Ens diu que el disculpem pel que ha fet i que podem seguir. Entenem que sota l’hàbit podríem portar qui sap què.

Acabats tots els controls, respirem alleugerits. Mirem les pantalles i llegim que el nostre vol l’han cancelat. L’aventura continua..., però encoratjats per tants bons tractes anem al taulell de la companyia aèria. Ens confirmen que el vol està cancelat i que haurem d’esperar tres hores i mitja més del compte, en total cinc hores. Demanem d'agafar un vol que sortirà en breu i, sortosament, ens troba una plaça. Li diem que ens vindran a buscar a l’aeroport i no tenim cap forma d’avisar dels canvis. Ens treu, somrient i amable, un telèfon del taulell i ens deixa trucar. Li donem les gràcies i ens dirigim a l’avió preguntant-nos si tots els nordamericans seran així de "religiosos".

dijous, 20 de novembre del 2008

Escopinada (Cròniques sarrianenques 17)

Caminem pel passeig d’un barri perifèric de la ciutat. És capvespre de divendres i el moviment de gent anant amunt i avall és intens. Asseguda en l’esglaó d’un comerç veiem una dona. El carretó vell i brut que té al costat li tapa el cos; sols li distingim el cap. Porta els cabells mal recollits i lligats, desordenadament, al clatell. Deu tenir uns trenta i tants anys, malgrat n’aparenti més. La indumentària, fosca, gastada, desgavellada, ens fa constatar que, possiblement, visqui al carrer.
Està fumant. Es treu, lentament, gairebé d’esma, la cigarreta de la boca i expulsa, desganada, el fum que s’havia empassat. Passem pel seu davant i, de reüll, li descobrim una mirada buida, indefinida, absent.

La deixem al nostre darrera i escoltem, amb nitidesa, que comença a estossegar. És una tos sonora, rogallosa, impregnada de mucositat efervescent. El so de concentrar un dens gargall a la boca i l’espetec sec que fa escopint-lo ens fa mal. No pensem, en cap moment, en la vulgaritat o l’ordinariesa del gest: el dolor és motivat perquè ens fa la impressió que estigui escopint a la seva pròpia vida. És un gargall fastiguejat, queixós, melancòlic, trist; i amb ell, deu voler foragitar els seus pesars i solituds.

Seguim el nostre camí i constatem que els altres vianants saben on van i tenen on anar. Ella no.

diumenge, 16 de novembre del 2008

Administradors inútils (Diumenge 33)

Administrador inútil”. Així és com anomena l’amo de la paràbola al seu administrador poruc i inoperant, per no saber rendibilitzar el talent que li ha estat lliurat. Aquesta frase expressa, també, el que algun sector molt tradicionalista del catolicisme barceloní opina sobre els qui no són com ells, és a dir, la resta. No ens atrevim a anomenar-los “teocon”, perquè fins i tot els qui ostenten càrrecs eclesiàstics reben les seves crítiques despietades.

Des de l’anonimat i, habitualment, des del menyspreu, assumeixen el rol dels “administradors bons i de tota confiança” de la paràbola. La resta són “els administradors dolents i ganduls” que, a diferència d’ells, tenen poca assistència a les misses, prediquen una doctrina falsa, no atenen els confessionaris, mantenen les esglésies tancades durant el dia, recullen pocs diners i aporten poc al bisbat, tenen poques vocacions, prediquen una moralitat errònia, són poc espirituals, vesteixen de qualsevol manera, i són catalanistes..... En definitiva, es tracta d’uns “administradors inútils” que, seguint l’evangeli, han de ser foragitats i portats a la fosca, on hi haurà els plors i el cruixir de dents.

Entomant amb elegància aquestes crítiques, sense caure en el mateix error del menyspreu, constatem que, pels fruits aconseguits, sembla que els catòlics catalans majoritàriament som uns mals administradors de la nostra parcela. Sembla que no sabem fructificar els talents que la tradició religiosa del nostre país ens ha donat. L’evidència és aclaparadora, però malgrat els paral.lelismes que, provocativament, hem establert amb la paràbola, hi ha una diferència fonamental: aquest administrador inútil respon a l’amo: “Vaig tenir por i vaig amagar els vostres diners”, i el cristianisme català ni ha tingut por ni ha amagat els seus talents. Al contrari, si quelcom el defineix és la gosadia i escampar els talents més enllà de l’àmbit intraeclesial.

Però després d’unes dècades de treball renovador no s’acaben de palpar els fruits, o diguem-ho més clar, el pensament laic, que ha anat creixent de forma exponencial en aquestes mateixes dècades, amb la justificació de defensar una societat plural i oberta, ha neutralitzat, difuminat i ridiculitzat, sense respecte ni miraments, els nostres talents. L’Església catalana ha estat discretament desplaçada de l’àmbit social, fins a voler convertir-la en una mena de “reserva india”: amb els seus espais, costums i subvencions, però intencionadament apartada perquè no molesti.

L’Església catalana ha estat excessivament candorosa de creure que aquest nou àmbit de llibertats democràtiques li permetria fer realitat la imatge del papa Joan XXIII: que l’Església fos com la font d’aigua fresca enmig de la plaça del poble. Però resulta que s’han anat treient les fonts públiques i ara comprem garrafes d’aigua als supermercats.

L’Església catalana ha de fer una opció decidida per la visibilització social. Els nostres temps ens ho estan demanant a crits. Visibilització no vol dir exhibició, ni prepotència, ni restauracionisme. Visibilització vol dir fer patent allò que ens és latent, que és testimoniar el sagrat, a Déu i a Jesús. Això implica un llenguatge, unes formes, uns signes, uns espais, un comportament que configuren i defineixen el nostre patrimoni religiós. Si nosaltres no fem l’esforç de fer-ho visible, ningú ho farà per nosaltres. Si no posem la font enmig de la plaça la gent seguirà comprant garrafes d’aigua.

dissabte, 15 de novembre del 2008

Una natura somrient (Des del Montnegre 4)

Pugem al Montnegre despres d’uns dies de pluja intensa. Els primers revolts de la pista forestal ja manifesten la vibració de la serralada: enmig de la immutable serenor característica hi captem un somriure de satisfacció.

Els xaragalls del camí, els marges enfangats, la riera que baixa animosa, la molsa lluent i flonja, els colors vius de les fulles dels arbres, la jovialitat dels matolls i les herbes, les cireres de pastor -madures i vermelloses- caigudes al terra..., expressen quant de bé ha fet aquesta pluja.

Anem decidits a buscar aigua a la font de sant Martí, convençuts que rajarà ufanosa. A finals de setembre només degotejava. Baixem pel camí humit que, degut a l’aigua caiguda, ha llevat la flaire del poliol -Mentha pulegium- acabat de florir a ambdós marges. Ens hi acostem per delectar-nos de la seva olor rugosa i directe, suament mentolada, un punt àcida, d’una sòbria i quasi vergonyosa dolçor. Recordem que l’any passat, en aquesta època, l’indret era un passeig amarat d’agradabilíssim i intensíssim perfum de poliol florit.

Baixem pels troncs que, formant esglaons, porten a la font. Des d’allí ja se sent el soroll de l’aigua rajant, que amb l’estora natural de fulles caigudes, ens ofereixen una escenografia tardoral que arriba a la plenitud quan contemplem el brollar complagut de la canella de la font, l’aigua sobreïxint simultàniament per damunt l’entrada de la mina, la forma regalada en què vessa l'aigua de la pica de pedra que, a ran de terra, fa de primer recipient. Un somriure ple, interior i exterior, ens envaeix. El somriure satisfet, fresc, intens, vivificador de la natura se’ns ha encomanat.

diumenge, 2 de novembre del 2008

El senyal de la creu i el parenostre (Fidels Difunts 08)

La diada dels Fidels Difunts, que celebrem avui, ens fa recordar, inevitablement, els difunts més propers i recents: persones que han encarat la mort en edats diferents i en circunstàncies diferents. També, fidels als orígens, recordem els antics difunts del nostre arbre familiar. Indefectiblement és un dia malenconiós, accentuat per la pluja que ens ha acompanyat al llarg de la jornada.

Volem subratllar que el títol exacte de la diada és: “Commemoració de tots els fidels difunts”. De tots! Les comunitats cristianes hem de ser especialment sensibles avui als difunts i difuntes que moren sols i que no tenen ningú que els recordi o que faci una pregària sentida per ells. Els nostres difunts (frares, familiars, fidels de la comunitat cristiana...) han tingut habitualment el privilegi d’estar acompanyats, acariciats, cuidats, assistits religiosament. El seu comiat ha pogut ser humanitzador i digne. El seu record s’ha traduït en misses, en pregàries personals, en evocacions de la seva persona.

Però també hi ha qui ha mort sol, sense gent propera al voltant, sense proposar-li la unció dels malalts, sense resar un parenostre i un avemaria agafant-lo de la mà, sense un simple respons de comiat, sense ningú que li encarregui una missa, o simplement el recordi, o l’encomani a Déu. Eixamplem, de forma conscient i amable, la nostra mirada espiritual vers aquests difunts desassistits afectuosament i religiosament.

Hem de valorar i agraïr, també avui, la nostra condició creient, que ens obre una mirada esperançada vers un futur misteriós que posem, confiats, en les mans de Déu. La fe ens és una companya insubstituible per encarar la mort de gent propera, però sobretot, per encarar la nostra pròpia mort. Fa poques setmanes administravem la unció dels malats a una persona molt gran. Malgrat el seu deteriorament va poder fer el senyal de la creu i seguir la cerimònia amb ulls expressius, movent els llavis en el moment de resar el parenostre. Però ens va entristir veure que el net, atent i emocionat, seguia la cerimònia però no sabia les respostes habituals ni el parenostre; li mancava el llenguatge i el gest per a compartir plenament aquell moment.

Vam sortir d’aquella llar commuguts per aquella estona tan religiosament confortant i colpidora que els fills van donar al moribund; vam sortir emocionats de saber-nos uns privilegiats perquè en el moment de la mort, sabrem fer el senyal de la creu o resar un parenostre; ens vam entristir profundament per aquests joves que estimem i que ara, plens de vida, no pensen en aquestes coses; quan se’ls acosti el moment del traspàs, els hi faltaran aquest signes, aquests gestos, aquests mots, que ungeixen religiosament i humanament el moment de la mort, amorosint-lo, dignificant-lo, transcendint-lo, obrint-lo vers l’infinitud de Déu.

És molt trist, per un creient, que els teus, malgrat pensin diferent, no et procurin assistència religosa abans de la mort. És molt trist, per un creient, que els teus no preguin per tu en el moment de la mort i després d’ella. És molt trist, per un creient, veure que els teus no tindran aquestes capacitats d'expressió quan els hi arribi l’hora. Ho podem evitar, ara que som vius!

dissabte, 1 de novembre del 2008

Canalla o virtuós? (Tots Sants 08)

En un portal de notícies d’internet hi havia la fotografia d’un cantant de moda amb el següent títol: “Me gusta defender mi lado más canalla”. Ho diem en castellà perquè estava escrit així, i a més, queda més solemne. Es tracta d'un títol cridaner, mediàtic, que ens anima a entrar dins la notícia i a saber quines malifetes ha fet -o està fent- aquest famós.
El cantant i el portal on sortia la notícia no parlaríen així si no sabéssin que, ser una mica canalla -sense passar-se-, està ben vist. El qui presumeix de dolentot gaudeix de la benvolença col.lectiva, si es compensa, això sí, amb un bon físic, amb simpatia, amb qualitats artístiques o, simplement, amb cara dura.

Imaginem-nos que al costat d’aquesta notícia en poséssim una altre amb la cara d’un famós dient el següent: “Me gusta defender mi lado más virtuoso”. Pocs serien els qui, encuriosits, clicarien amb el ratolí sobre aquesta notícia. Fins i tot, ¿quin famós acceptaria ser notícia amb un títol tant ranci i caspós? Quedaria immediatament classificat com un estret o una estreta.

Doncs la diada de Tots Sants celebra precísament això: el costat més virtuós de l’ésser humà, el costat més sant de la condició humana. Avui tenim presents tots aquells homes i dones que ens han precedit en la fe i que han procurat, al llarg de la seva vida, viure el seu costat més virtuós. I malgrat els seus defectes, limitacions i fins i tot, canallades comeses, han sabut deixar-se amarar de la presència de Déu, una presència que els ha anat transformant..., redimint..., purificant..., renovant..., canviant...

Intentar de viure la nostra vessant més virtuosa no és, ni serà mai, notícia i per una senzilla raó: el que és notícia és el que trenca la normalitat. Viure el nostre costat més virtuós és el que normalment i quotidianament intentem fer, amb menor o major convicció, amb menor o major resultat, però en definitiva, és el que procurem fer. La normalitat i la quotidianitat són tan poc originals! Són tan poc mediàtiques! Però en elles ens hi jugem el pa de cada dia. En elles vivim, patim, i gaudim de la nostra condició humana. En elles s’hi cou i s’hi expressa tot el que som i pensem. I el que és normal, habitual i quotidià acostuma a passar-nos desapercebut, no és emocionant, no és notícia... Per tant, no és valorat.

Per això el llibre de l’Apocalipsi ha d’exalçar aquesta majoria anònima de creients simbolitzada pel nº 144.000 que, per decisió d’una minoria de romans canalles, van ser perseguits i occits per voler viure el seu costat més virtuós, des de la fe en Jesucrist: “Aquests són els qui venen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell i els han quedat blancs”. El llibre de l’Apocalipsi converteix en notícia celestial el que per l’Imperi Romà fou un simple episodi històric.

I les benaurances de l’evangeli de Mateu que hem escoltat són més que una simple invitació a viure el nostre costat més virtuós. Són més que una proposta d’un estil de viure. Les benaurances són una constatació que, viure la nostra vessant més virtuosa, ens fa feliços... encara que no siguem notícia, encara que no es parli de nosaltres, encara que estiguem ignorats, encara que no passem a la història.

Per això podriem afegir aquesta benaurança: “Feliços els qui no defensen el seu costat més canalla, perquè viuran més tranquils i seran més feliços”. Qui ho entengui, que ho practiqui...i caminarà per camins de santedat...