Ni pijoprogre ni teocon: cristià d'espardenya (Baptisme 2008)

“Què hagués fet en cas de trobar-se bé?”, es preguntava el sociòleg Salvador Cardús, en un article recent, sobre la indisposició del cardenal arquebisbe de Barcelona, que no li permeté assistir a la manifestació a favor de la família que se celebrà, fa quince dies, a Madrid. Tenim la resposta! No calia que assistís perquè, sembla ser, ell presidirà la versió catalana d'un acte "pro-família" que se celebrarà el 27 de gener a Barcelona.

Darrera d’aquests actes multitudinaris hi ha els anomenats “teocons”. Els teocons és una denominació que aplega un ampli sector del catolicisme conservador, format principalment, pels nous moviments eclesials de base (E-Cristians, Camí Neocatecumenal, Legionarios de Cristo, Opus Dei, Comunió i Alliberament, Comunitat de sant Egidi...). Són moviments que es caracteritzen per la seva militància i per una fervent incondicionalitat a la jerarquia eclesiàstica, a la que fan de coixí i d’altaveu.

Podem intuir que l’acte del dia 27 de gener s'adaptarà al nostre tarannà: sense banderes, sense atacs molt directes, sense exageracions, sense grans masses... També podem intuïr que l’acte tindrà el suficient ressó mediàtic perquè, els dies següents, sigui objecte de les corresponents crítiques del sector mediàtic, bàsicament pijoprogre, que qualificarà l’acte de reaccionari, caspòs, ranci, polititzat, doctrinari, espanyolista, etc....

Però hi haurà un nombre significatiu de catalans que, malgrat ser cristians, no s’identificaran amb l’acte, i sí s’identificaran amb les crítiques pijoprogres. Aquests cristians catalans són un col.lectiu anònim, discret, més aviat crític i molt arrelat al país. Els podriem anomenar “cristians d’espardenya”. Malgrat sentir-se profundament cristians, no s’identifiquen amb aquest tipus d’actes teocon; malgrat sentir-se propers a les crítiques pijoprogres, se senten ben allunyats del seu totalitarisme laic.

Enmig d’aquesta pugna social, en la qual se senten ben bé al mig, els cristians d’espardenya sort en tenen de les lectures d’avui, que reflecteixen, en la figura de Jesús i del Servent de Jahvè, un tarannà ben català. A l’evangeli, Jesús, amb la seva discreció, desconcerta al mateix Joan Baptista que li diu: “Com és que tu vens a mi?”. Ser un de més enmig del poble, posar-se a la fila, ser confós com un de tants, no aigualeix en res la identitat de Jesús. Déu el reconeix enmig de la multitud. Déu fa que la multitud s’adoni del qui tenen al costat: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut”. Un exemple ben paradigmàtic de com ser cristià en la nostra societat d’avui.

A la primera lectura hem escoltat el primer dels quatre càntics del Servent de Jahvè que serveixen als evangelistes, segles després, per expressar el tarannà de Jesús, un tarannà fet de discreció ( “no crida ni alça la veu, no es fa sentir pels carrers... ”), un tarannà fet de convicció (“porta el dret amb fermesa, sense defallir, sense vacil.lar...”). I és precisament aquest tarannà el que, segons Isaïes, Déu valora més (“et prenc per la mà i et destino a ser aliança del poble”).

Seran capaços, els cristians d’espardenya, identificats amb aquest tarannà, de desvetllar-se i d’assumir tranquil.la, discreta, i eficaçment aquest rol de mediació, de ser aliança, de ser vincle d’unió del poble?