Doneu molt de fruit (Diumenge 5è de Pasqua)

“Saule arribà a Jerusalem, i allà intentava incorporar-se als creients”. Així començava la lectura dels Fets dels Apòstols, explicant les dificultats de Pau per ser rebut per la comunitat. “Tots el defugien”, especificava la lectura. Gràcies a la mediació de Bernabé, va ser acollit i integrat. Convivia amb els apòstols i predicava el nom de Jesús amb gosadia. Els jueus de parla grega, escandalitzats pel seu canvi, es proposaren de matar-lo, provocant que els germans el fessin marxar a Tars, la seva ciutat natal. Aquesta agitació interna i externa de la primera comunitat contrasta amb el que afegia la lectura: “L’Església vivia en pau per tot Judea, Galilea i Samaria”. Potser hauríem d'aclarir que la pau era relativa, com sempre passa en totes les situacions de la vida, on la pau completa és impossible. Les desconfiances, els rebuigs, els conflictes interns i externs, alteren la convivència. Fins i tot la poden destruir. Però els Fets dels Apòstols especifiquen que, malgrat tot, l’Església “creixia, s’anava edificant”. Això ho aconseguia, perquè “vivia constantment a la presència del Senyor, confortada per l'Esperit Sant”. Aquesta és la fórmula per créixer enmig de les dificultats.

La carta de sant Joan, preocupada per les relacions entre els creients, també feia menció a la pau, però aquí es referia a la pau interior. Afirmava que si cerquem la veritat, “la nostra consciència es mantindrà en pau davant de Déu”. No és fàcil tenir la consciència en pau, perquè sovint ens acusa, com reconeixia la carta. El remei és posar-la honestament davant Déu, perquè la pacifiqui. Aleshores, les nostres proclames de fe i d’amor seran més que frases i paraules: aniran acompanyades “de fets i de veritat”.

A l’evangeli de sant Joan, Jesús ens encoratjava a mantenir-nos ferms en la fe en ell per donar bons fruits. Ho feia a través de la imatge, propera per a nosaltres, mediterranis, dels sarments empeltats al cep, que aquestes setmanes primaverals s’estiren i comencen a treure fulles, anunciant que els raïms no trigaran. Els creients hem de fer igual, deixar que la saba de la fe ens revifi per dins perquè ens empeny a donar fruit; no sempre el que voldríem, però a donar fruit, malgrat els condicionants de tota mena. Així mateix passa amb la verema, que serà millor o pitjor segons les condicions meteorològiques, però es té cura dels ceps perquè donin el màxim fruit possible. Jesús ho deixava ben clar: “La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus”. Esforcem-nos-hi, tots en sortirem guanyant!

El poder del nom de Jesucrist (Diumenge 4rt Pasqua)

“Aquest home el teniu sa davant vostre pel poder del nom de Jesucrist”. Així parlava sant Pere en els Fets dels Apòstols, quan argumentava la guarició d’un invàlid. L’apòstol aprofitava la polèmica que havia provocat la seva acció i anunciava el kerigma de la fe cristiana: la mort i resurrecció de Jesús, el rebuig dels contemporanis i la seva restauració en el lloc diví que li correspon. La conclusió de Pere era determinant: “Sota el cel, Déu no ha donat als homes cap altre nom que pugui salvar-nos”. El nom de Jesucrist es presenta com a poderós i salvador, perquè fusiona la humanitat de Jesús amb la divinitat de Crist ressuscitat. Assegut a la dreta del Pare, Jesucrist intercedeix per nosaltres quan invoquem el seu nom.

L’evangeli de sant Joan presentava un fragment del llarg discurs de Jesús, anomenat del Bon Pastor, que és habitual en el quart diumenge de Pasqua que avui commemorem. Jesús utilitza el llenguatge pastorívol per explicar els lligams de fe dels creients amb ell. Es tracta de lligams on hi ha empaties mútues, però sobretot on hi ha comunió. Des de la comunió entendrem millor les paraules de Jesús: “Jo reconec les meves ovelles, i elles em reconeixen a mi”. La mútua reconeixença desvetlla empaties, però l’empatia neix de la comunió, que és fruit de la fe. Des de la comunió també pren sentit l’afegit final de Jesús: “Dono la vida per les ovelles”. Donar la vida també demana molt més que empaties, demana comunió. Jesús també deia: “Dono la vida i després la recobro”. Des d’aquesta vida recobrada com a ressuscitat, Jesucrist manté viva i activa la seva comunió. Nosaltres només hem d’acceptar-la i compartir-la amb el nostre testimoniatge de vida.

La primera carta de sant Joan no utilitzava el llenguatge pastorívol per explicar la relació de Déu amb els creients, sinó el llenguatge paternofilial: “Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som”. Aquí passem de la comunió a l’estimació: el Pare estima els fills, i els fills han d’estimar el Pare i també han d’estimar-se entre ells. Així de natural i alhora així de difícil. Però com a creients, gaudim de l’estímul que també concretava la carta: “Sabem que quan es manifestarà, serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és”. Mentre això no arriba, mantinguem-nos actius en la fe. Com a fills estimats de Déu i volent correspondre a la seva estimació, proclamem la frase del salm: “Perdura eternament el seu amor”.

 

NO CERCO SABER QUE ÉS LA SALUT, SINÓ ESTAR SA

 

El Papa ha fet una Carta Apostòlica recordant un centenari. El mes de juny va fer quatre-cents anys del naixement de Blaise Pascal, un home que ha contribuït fortament amb les seves aportacions científiques. Al 1623 va néixer i molt aviat es va interessar per la ciència. Era un home profundament científic i les seves aportacions avui en dia encara s’estudien a les escoles. Era una persona pràctica. A més a París ell va ser el que va començar a organitzar els autobusos, els autobusos metropolitans que havies de pagar una miqueta i la gent pobre, com no tenien carruatges, així podien anar d’un cantó a l’altre de París. Doncs ell va ser un dels iniciadors. I no simplement això. La màquina de comptar també va ser iniciativa d’ell. Per tant, va començar, en part, a posar els fonaments a l’actual informàtica. Era una persona científicament molt vàlida. Però, a més, era filòsof, i un home profundament de fe.

El Papa, en la seva aportació, subratlla quatre punts d’aquest pensador i que ens interessen a nosaltres. El primer punt que mou tot el pensament de Pascal és una pregunta, la pregunta fonamental: Qui és l’home? Què soc jo? Què és la persona humana? És la gran pregunta. Ell dirà que davant de l’infinit l’home és un no-res, i davant del no-res ho és tot. L’home és una canya moguda pel vent, dirà ell. Misteri profundíssim. Al cor d’aquest home, segons Pascal, hi ha una necessitat central, la felicitat. Allò que mou, que recerca, que fa la nostra vida neguitosa i a la vegada amb ganes de seguir és l’anhel de felicitat. I una cosa que afirma Pascal, amb tota la raó, seguint la tradició i l’Escriptura és que aquest anhel de felicitat, la persona humana no el pot omplir, només Déu el pot omplir. La persona humana està feta per Déu i només Déu omple el desig de felicitat infinita que nia en el cor de la persona humana. I això, dirà Pascal, s’ha fet visible, accessible en Jesucrist. En Jesucrist, diu Pascal, coneixent Déu i més encara, ens coneixem a nosaltres. La resposta a la pregunta: qui és l’home?, qui soc jo?, quin és el camí de la meva vida?, on trobo la felicitat? Això es transparenta, es fa evident, es fa carn en Jesús de Natzaret, en Jesucrist. I a aquest Jesucrist, dirà Pascal, només el coneixem no principalment pel cap. Tot i que era un científic era prou fi per adonar-se que el coneixement profund neix de l’amor. Només aquell que no pensa en l’amor, no diu que l’amor és el més important, no afirma que l’amor és molt gran... sinó només el que estima, té accés a Jesucrist, té accés a la felicitat, té accés a Déu. Pascal era un científic, era un pensador, però veritablement un místic.

L’any 1654, si no recordo malament, ell va tenir una experiència molt profunda i que va escriure en un paper que es va trobar després de mort perquè el portava cosit dintre de l’abric. Com era un científic deia: “El 23 de novembre de l’any 1654, a la matinada, foc, foc, certesa, el Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob, no el Déu dels filòsofs, alegria, alegria, alegria intensa, llàgrimes d’alegria...” Aquesta experiència fonda serà la que vertebrarà, reconduirà tota la seva experiència espiritual, intel·lectual i científica.

I això és el que la litúrgia d’avui ens demana. No simplement parlar de Jesucrist, no simplement pensar-lo, no simplement tenir les paraules adequades, sinó pujar a la muntanya, no quedar-nos al ras, pujar a la muntanya alta, a la muntanya santa, com dirà sant Pere i allí, a la muntanya, sols amb Jesucrist poder dir el que diu sant Pere i que segurament va experimentar Pascal: “Que n’estem de bé aquí”. Aquí l’ànima troba el que cerca, fins i tot allò que cerca sense saber-ho. I quan un sent aquesta experiència no és simplement d’un equilibri emocional, sinó enmig d’això un núvol lluminós els cobrí i ells s’esglaiaren. Trobar-se amb Déu no és simplement trobar l’equilibri, és un foc. Ells s’esglaiaren perquè Déu és Déu. I el text continua dient que es prosternaren fins a terra i Jesús s’atansà, els tocà i els digué: “no tingueu por”. Jesús s’atansa, ens toca i ens parla.

La festa que avui celebrem és la festa de la Transfiguració de Jesucrist on ens mostra el seu misteri més profund. Però, a la vegada, és el misteri nostre, de la nostra transfiguració, amb l’experiència real i sublim de Jesucrist.

Hi ha un pensador, Gregori de Nissa, del segle IV, que deia: “el que és important no és conèixer què és la salut, el que interessa és estar sa”. Trobar-se amb Jesucrist no és amuntegar coneixements, és transfigurar-se, trobar la sanitat, Jesús que ens toca, ens parla, ens guareix, ens transfigura.

 

Homilia Festa de la Transfiguració
Fra Jacint Duran
6 d’agost de 2023

 

 

Penediu-vos i convertiu-vos (Diumenge 3r Pasqua)

“Vosaltres ni els vostres dirigents no sabíeu el que fèieu”. Són paraules de sant Pere, en els Fets dels Apòstols, adreçades als seus contemporanis jueus. L’apòstol els acusa de provocar la mort de Jesús, però també els anuncia que Déu capgirà la situació: “Déu l'ha ressuscitat d'entre els morts. Nosaltres en som testimonis”. Reconeix que en lliurar Jesús a la mort hi havia inconsciència, però això no eximeix de responsabilitat. Per això diu: “Penediu-vos i convertiu-vos, i seran esborrades les vostres culpes”. De fet, la proposta de l’apòstol segueix l’ensenyament del Mestre, que anunciava el Regne de Déu convidant a la conversió i al penediment. Aquest missatge continua viu quan Jesús Ressuscitat es manifesta als deixebles.

Així ho recollia l’evangeli de sant Lluc, quan el Ressuscitat, després de fer-se palpar i de menjar un tall de peix, i d’obrir els ulls als deixebles perquè comprenguessin les Escriptures, els diu: “El Messies havia de patir i de ressuscitar d'entre els morts el tercer dia. Calia predicar en nom d'ell a tots els pobles, començant per Jerusalem, la conversió i el perdó dels pecats”. Tants segles després, creients i no creients continuem necessitats que se’ns prediqui la conversió i el perdó dels pecats.

Els deixebles van assumir aquest encàrrec de Jesús, que anuncià en vida i després ressuscitat. Així ho recollia la carta de sant Joan, que proclamava: “Si algú pecava, recordeu que tenim prop del Pare un defensor, Jesucrist, que és just. Ell mateix és la víctima propiciatòria pels nostres pecats. I no només pels nostres, sinó pels de tot el món”. De fet, el penediment i la conversió sempre obtenen la resposta divina del perdó dels pecats. Tots som convidats a participar-hi i aquest és el missatge que confirma la resurrecció de Jesús: que tenim un mediador incondicional a favor nostre davant el Pare del cel. Jesús ressuscitat ens impulsa a ser honestos i responsables amb la nostra vida. Els fruits que obtindrem amb això els proclamava el salmista: “M'adormo en pau així que em fico al llit i em sento en vós segur, només en vós, Senyor.”