diumenge, 25 de febrer del 2018

Posar a prova (Diumenge 2n Quaresma)

"Déu  posà a prova Abraham" és un mal començament d'una lectura per a un cristià occidental del nostre temps. Si a més escoltem que la prova consisteix en sacrificar el propi fill el rebuig és immediat: ¿Qui s'ha cregut Déu que és per jugar amb nosaltres d'aquesta manera? ‒ens diem interiorment. De fet, si el protagonista del relat hagués estat un de nosaltres l'episodi no hagués passat de la primera línia; haguéssim rebutjat sense contemplacions aquest d'abús de poder diví. Nosaltres no transigiríem a la prova com el beneit d'Abraham.

Però, orgullosos de posar límits a les proves divines, acceptem sense cap dificultat que els humans ens posem constantment a prova: quan aspirem a un lloc de treball ens posen a prova, quan una parella es vol casar es posen a prova, quan es truca a la porta d'un convent per fer-se frare o monja et posen a prova, quan acudeixes al seminari a ser prevere et posen a prova, quan vols accedir a segons quins col·legis o universitats et posen a prova, quan vols ser esportista de nivell et posen a prova, etc... Tampoc no oblidem que aquestes proves van agafades de la mà de fer tota mena de sacrificis. A tot això, hi afegim que les circumstàncies de la nostra vida també ens posen a prova, especialment quan els nostres pares, o la parella, o un germà, o els fills, o nosaltres mateixos patim un accident o una malaltia important que impliquen també grans sacrificis.

Però adonem-nos que aquestes proves humanes i proves de la vida fan sortir de nosaltres el millor que tenim: aptituds, qualitats, virtuts, força interior. També ens fan tocar de peus a terra i constatar les nostres limitacions i febleses. ¿Per què aleshores hem de molestar-nos que Déu posés Abraham a prova i que també ho faci amb nosaltres? La intenció és la mateixa: sacsejar la nostra fe per apreciar la seva qualitat: admirant la rellevància que ella té en les nostres vides i reconeixent les pors i els dubtes que la limiten. Igualment, com en els altres casos, l'opció de fe també demana sacrificis; no és res extraordinari.

El temps quaresmal és un temps perquè ens posem a prova voluntàriament, no per tirar-nos pedres al propi teulat, sinó per desvetllar el bo que tenim, per fer-li la prova del cotó a la nostra fe i reconèixer sense excuses barates els pecats que la dilueixen. És també un moment de contemplar esbatanats les grandeses que Déu obra enmig dels humans, de gaudir de la presència de Jesucrist, avui transfigurat i resplendent a la muntanya per fer-nos assaborir la seva divinitat. Jesucrist segueix present i transfigurat en tantes propostes eclesials del temps de Quaresma, sobretot en els sagraments; només hem de fer l'esforç de participar-hi amb un cor ben disposat. Ja han passat 12 dies de Quaresma, només en queden 28. Aprofitem-los!

diumenge, 18 de febrer del 2018

Posar-se en quarantena (Diumenge 1r Quaresma)

"Posar en quarantena" una persona, un animal o una mercaderia és aïllar-lo temporalment de forma preventiva per evitar riscos d'infeccions. Antigament era una pràctica molt estesa que avui dia es segueix practicant amb terminis molt menors, gràcies als avenços mèdics.

Això també passa amb l'anti-virus que instal·lem en els ordinadors: quan detecta algun virus perillós o que no pot identificar, immediatament el "posa el quarantena"; és a dir, el situa en un espai virtual on el virus resta inactiu i no pot fer cap mal. Fixem-nos que en ambdós casos, tan si es tracta de virus informàtics com de virus infecciosos, "posar en quarantena" significa aïllar per evitar la contaminació, el contagi o la destrucció dels elements; significa també guarir allò infectat i restituir-ho a la normalitat. En definitiva, "posar en quarantena" és beneficiós. Utilitzant el llenguatge religiós, es tracta d'un temps de purificació que detecta les anomalies i les guareix, recuperant així la normalitat. 

Jesús, en l'evangeli, també "es posà en quarantena": "Jesús anà cap el desert, on passà quaranta dies, temptat per Satanàs. Vivia entre els animals feréstecs i l'alimentaven els àngels". L'evangeli ens presenta un contrast molt real on simultàniament participen Satanàs, animals feréstecs que conviuen amb Jesús, i àngels que l'alimenten. Semblantment ens passa a nosaltres quan ens posem en quarantena: detectem els dimonis que assetgen la nostra ànima, els animals feréstecs interiors i exteriors amb qui hem de lidiar, i sobretot detectem els àngels, la presència divina, que està tothora pendent de nosaltres. I així com Jesús, que passada aquesta quarantena surt reforçat i comença a predicar la Bona Nova amb empenta, també nosaltres, hem d'aprofitar aquesta Quaresma per "posar-nos en quarentena", per purificar-nos i reforçar-nos adequadament, per guanyar en empenta interior un cop guarits i netejats temporalment de virus malèfics que ens anul·laven.
 
Per això hem de considerar la Quaresma com un regal beneficiós per a la nostra  religiositat. Dimecres de Cendra començàvem aquest temps litúrgic que ens prepara per celebrar la Pasqua. És tracta "posar-nos en quarantena" amb tots els ets i uts: d'aïllar-nos temporalment per desintoxicar-nos, per purificar-nos, per detectar el que ens infecta l'ànima, per detectar com els nostres pecats contagien els altres, per detectar les nostres capacitats i aprendre a utilitzar-les com Déu vol. Aprofitem i gaudim d'aquesta quarantena que l'Església ens proposa de celebrar de manera personal i comunitària.

diumenge, 11 de febrer del 2018

"Sí que ho vull, queda pur" (Diumenge 6)

"Sí que ho vull, queda pur" és la resposta que Jesús dóna al leprós que li demana de ser purificat. Jesús no només es compadeix d'ell, sinó que fa un gest important: toca amb la mà aquell home que ningú gosaria tocar per risc de contagi.

Amb aquests dos detalls en tindríem suficient per fer una homilia ben bonica que destaqués la sensibilitat humana i social de Jesús, i sobretot el seu poder guaridor. Però l'evangeli ens aporta més informació: ens explica que Jesús envià el leprós a fer-se examinar pel sacerdot i oferir el sacrifici pertinent que mostrés la seva guarició. És a dir, Jesús l'empeny a fer els gestos religiosos i socials pertinents per reincorporar-se a la comunitat de la qual havia quedat allunyat per la seva infermetat infecciosa. Per tant, Jesús no només es compadeix, toca, i guareix el leprós, Jesús l'empeny a reincorporar-se a la comunitat, a reincorporar-se a la societat, a deixar de ser un exclòs o un estigmatitzat per esdevenir un de més.

En la primera lectura hem escoltat quatre versets, dos del principi i dos del final del capítol tretzè del llibre del Levític. Però si llegíssim tot el capítol ens admiraríem de la cura que el sacerdot havia de prodigar a tothom que patís símptomes de lepra. Talment com un metge, acollia setmanalment el pacient per comprovar l'evolució de les erupcions. Es tractava d'acompanyar humana i religiosament els membres malalts de la comunitat, procurant que no quedessin exclosos. Fins i tot quan la lepra esdevenia crònica, obligant-los  a viure apartats per raó del contagi, el sacerdot havia de visitar-los i ajudar-los.

Són exemples rellevants que mostren la sensibilitat social del judaisme, que els cristians no només ometem per ignorància o criteris litúrgics, sinó que desqualifiquem atrevidament per subratllar la grandesa de Jesucrist, que en el cas del leprós ell assumia fil per randa el que la seva tradició jueva proclamava: no deixar abandonat ni exclòs cap membre de la comunitat. Un missatge que travessa l'Antic Testament i que Jesús encarna en el Nou Testament.

Però tornant a l'evangeli, el relat no concreta si el leprós guarit complí el que Jesús li digué d'anar al sacerdot i oferir el sacrifici prescrit per la Llei: es dóna per assumit. L'evangeli es centra en explicar que aquell home proclamava arreu el que li havia passat, provocant que Jesús evités esdevenir un home mediàtic i s'amagués en llocs despoblats. Paradoxalment, ara era ell qui es convertia en un marginal, però això són figues d'un altre paner.

diumenge, 4 de febrer del 2018

"Aquesta és la meva missió" (Diumenge 5)

Restes sinagoga de Magdala
"Aquesta és la meva missió" anunciava Jesús amb lúcida convicció als seus deixebles. El final de l'evangeli sintetitzava amb claredat aquesta missió: "Jesús anà per tot Galilea, predicant a les sinagogues de cada lloc i traient els dimonis".

Això és el que es dedicà a fer Jesús de manera convençuda durant el que anomenem la seva vida pública: predicar en els llocs de reunió i de pregària de les comunitats, i treure els dimonis a través de guaricions, exorcismes i confrontacions dialèctiques. Però no podem oblidar que darrera aquesta vida pública, breu i conegudíssima gràcies als evangelis, hi ha 30 anys de discreta quotidianitat, també a la Galilea, treballant, observant i madurant fins al moment oportú. No es tracta d'anys irrellevants ni perduts, sinó d'anys de gestació que sostindran la missió, talment com la part amagada sota l'aigua d'un iceberg, que sosté la part visible que admirem.

"Aquesta és la meva missió" és la resposta que volem donar a la nostra vida quan som joves, quan ens sentim plens d'energies i de capacitats però inquiets per trobar la direcció adequada on canalitzar aquest potencial.

"Aquesta és la meva missió", hauria de ser la nostra resposta perseverant i fidel, quan en moments de crisi personal o d'aclaparament per les dificultats que engendra aquesta missió, tenim la temptació de tirar-ho tot per la borda i recomençar de nou perquè encara ens sentim amb forces.

"Aquesta és la meva missió", voldríem també que fos la nostra resposta en moments socials i polítics agitats, quan un fort sentiment d'impotència ens empeny a no quedar-nos creuats de braços i combregant amb rodes de molí. Desitgem trobar una missió personal, per petita que sigui, que faci sentir-nos útils aportant el nostre granet de sorra. Potser la missió de Jesús de predicar a les sinagogues de cada lloc i treure dimonis, convenientment adaptada, ens pot servir per trobar la nostra missió personal en la quotidianitat que estem vivint.

Predicar en les sinagogues no implica dedicar-nos a fer discursos abrandats i eloqüents, perquè no tots en sabem ni en tenim la capacitat. Però sí podem predicar amb l'exemple: irradiant serenor i confiança, comptant fins a deu abans de parlar, evitant que la freixura domini el nostre pensament i accions, esquivant la confrontació, no respondre a les males maneres; fins i tot la  millor prèdica pot ser un silenci atent i crític.

Treure dimonis implica fonamentalment ser humils, que no és el mateix que ser badocs: implica no caure en les provocacions de menyspreus sistemàtics, bandejar la violència ni que sigui verbal; implica fer oïdes sordes a discursos incendiàris i excloents. Tot això prové del maligne, que es frega les mans amb fruïció veient com acompleix la seva missió fent-nos caure en els seus paranys.