diumenge, 27 de març del 2011

A la vora del pou (Quaresma 3)

A la vora del pou” -diu l’evangeli- Jesús estava assegut bonament, cansat de caminar. Es tracta, com el mateix relat assenyala, del pou del patriarca Jacob. Allí s’esdevé una llarga conversa entre Jesús i una dona samaritana.

A la vora d’un pou s’esdevenen encontres bíblics significatius: l’àngel del Senyor troba a Agar fugint de la seva mestressa Sara, i li diu que torni al campament, que serà mare d’una gran descendència a partir del seu fill Ismael. A la vora d’un pou l’administrador d’Abraham, encarregat de cercar esposa per Isaac, troba a Rebeca. A la vora d’un pou Jacob coneix a Raquel, la seva futura esposa. A la vora d’un pou Moisès coneix les set filles de Jetró i entre elles a Siporà, amb qui es casarà.

L’entorn d’un pou és l’indret més natural de trobament en un hàbitat semidesèrtic: abeurar els ramats, pouar aigua per la casa, beure un glop i descansar, són activitats imprescindibles on coincideixen homes i dones. En els relats bíblics mencionats treure aigua del pou esdevé motiu de diàleg, de coneixença, de servei o de protecció. Són encontres providencials que vertebren la tradició religiosa del poble d’Israel i l’omplen d’humanitat i de proximitat.

El trobament de Jesús i la samaritana -precisament en el pou de Jacob- connecta el poble israelita amb el poble samarità: “Jacob, el nostre pare, ens va donar aquest pou” –etziba amb to reivindicatiu la dona samaritana. Aquell pou esdevenia el lloc d’encontre natural entre dos pobles separats pels habituals prejudicis ètnics i pels respectius lloc de culte. Els samaritans adoraven Déu en la muntanya del Garizim, visible des d’aquest pou; els jueus ho feien en el temple de Jerusalem, a dues jornades de camí.

Jesús, des del pou de Jacob, fidel a la seva tradició religiosa israelita, bandejant elitismes, no exclou els samaritans. Però Jesús reivindica que la salvació prové d’Israel: una salvació oberta a tots els pobles a través del seu messianisme que va més enllà de disputes ètniques i de llocs de culte: “els bons adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat”.

Jesús no qüestiona el temple de Jerusalem, ni el temple de la muntanya de Garizim. Ell qüestiona que els llocs de culte es converteixin en propietats privades, en territoris exclusius i excloents. Jesús opta pels pous, pels trobaments a peu pla, enmig de la rutina i la quotidianitat. És en aquest terreny on la gent creu en ell: “Molts samaritans d’aquell poble van creure en ell”.

És cert que els creients necessitem espais de culte per pregar, per trobar-nos, per celebrar la nostra fe, però també hem de saber trobar pous que ens apleguin i ens obliguin al diàleg amb els qui no compartim els mateixos espais de culte ni la mateixa sensibilitat creient.

dimecres, 23 de març del 2011

Purim Sameah! (Cròniques jerosolimitanes 20)

Arribem escassos minuts abans de les sis de la tarda de diumenge, l’hora de començar la celebració; ens sorprèn que només veiem una persona asseguda. No obstant, la sala multiusos està preparada per fer un ofici sinagogal. Aprofitarem per preparar bé la celebració, car és el primer cop que participarem en la festa de Purim.

En un ritual trobem les benediccions i pregàries que es fan abans i després de llegir tot el rotlle del llibre d’Ester, però no apareix el text bíblic que es llegirà i que ens agradaria seguir mínimament. Seguim remenant en la prestatgeria amb llibres a us dels fidels que hi ha a l’entrada de la sala. En un leccionari sinagogal de butxaca hi trobem l’apartat de Purim amb el text que es llegirà.

Mentre preparem aquest material comença a entrar gent i, atenció, molts venen disfressats! Ho havíem sentit a dir, però no deixa de ser un contrast veure’ls entrar així en un lloc de pregària. Especialment els infants, però també joves, adults i ancians aquest dia porten una disfressa. Es tracta de celebrar –seguint les indicacions del text bíblic- que Mardoqueu i Ester aconsegueixen alliberar el poble d’Israel de l’extermini. La jovialitat és evident i en la sala hi ha una mica més de rebombori que els altres dies. També cal dir que hi ha més assistència.

Una dona comença fent les tres benediccions prèvies a la lectura amb un semitonat i, amb la mateixa entonació, ella mateixa inicia la lectura del rotlle. Diferents lectors van succeïnt-se, sempre acompanyats d’un responsable que llegeix al seu costat i vetlla perquè el lector no salti cap línea i es llegeixi el rotlle sense cap omissió.

La lectura de rotlle d’Ester s’amenitza amb tota mena d’exclamacions i soroll de matraques quan se cita el nom d’Aman, el qui vol exterminar els jueus. També hi ha alguna frase escrita en negreta que indica que tota l’assemblea ha de participar i llegir-la. En definitiva, Purim és una celebració molt popular amb un ofici sinagogal molt pedagògic que convida a escoltar atentament un relat molt llarg i a participar-hi activament.

diumenge, 20 de març del 2011

Condol (Cròniques sarrianenques 37)

És alt, de complexió forta i ben plantat, però amb un posat vergonyós. Va mal afaitat i no gosa parlar a causa de la timidesa. Un company li fa d’interlocutor. La seva dona va morir fa dues setmanes, però ell no assistí al funeral perquè està a la presó. Ens demana que preguem per ella en l’eucaristia que som a punt d’iniciar en la capella del centre.

Li donem el condol i acollim amb delicadesa la proposta: mencionarem la seva dona en el record dels difunts de la pregària eucarística. Però també l’animem -si es veu amb cor- que en l’estona que deixem per fer pregàries espontànies ell n’afegeixi una.

Arribat el moment i, vencent la timidesa, l’intern fa una pregària senzilla, sentida, amb una veu pausada i serena que captiva a tota l’assemblea. La reacció quasi general és que la notícia era desconeguda.

Quan és hora de donar-nos la pau, aquest instant es transforma en un acte de manifestar el condol de forma educada, respectuosa i sincera. Els companys, un per un, se li atansen i l’estrenyen. Ell, amb un tendre rubor, es deixa abraçar. No hi ha res que commogui més a un pres que veure algú que ho passi pitjor que ell.

Esperem calmosament que acabin. Se’ns estova el cor comprovar com aquests homes endurits per les bufetades que els dóna la vida són capaços de reconvertir aquests instants en un mar de tendreses.

Les abraçades que els interns dispensen al seu company són una magnífica prèvia a la comunió que estem a punt de rebre.

dissabte, 12 de març del 2011

L’ase que parlava (Cròniques jerosolimitanes 19)

Li han aturat el primer permís penitenciari malgrat l’aprovació del jutge. La policia del centre argumenta que l’intern aprofitarà per fugar-se i, per justificar-ho, l’han tret dels tallers on treballava i l’han apartat dels altres interns. Està castigat.

Ell suporta aquesta injustícia en silenci, conscient que si reacciona malament serà donar-los la raó. Un altre intern, company seu, per fer-nos entendre que és millor callar i aguantar, ens explica aquest conte:

Hi havia una vegada un ase lligat a un carro. L’amo hi carregava al damunt barres de gel: seixanta quilos, vuitanta quilos, cent quilos, cent vint quilos...

L’ase, adonant-se que seguien carregant-li pes sense cap mirament, veié que a prop seu hi havia un home i el cridà. Aquest mirava a dreta i esquerra, però no veia a ningú, només l’animal.

L’ase insistia, fins que l’home l’esguardà fixament. -Sí, sóc jo el qui et parla!- reblà l’animal.

-Com pot ser que un ase parli? Això és increïble! – exclamà l’home, atònit del que escoltaven les seves orelles

- Et prego que parlis amb el meu amo – li suplicà l'animal- i li diguis que no em carregui tantes barres de gel com ho està fent.

L’home es quedà pensatiu per aquella demanda i li preguntà: - Per què m’ho dius a mi? Digues-li-ho tu mateix, ja que pots parlar!

- Mai de la vida! – respongué l’ase. - Si el meu amo s’assabentés que puc parlar, a més de carregar-me les barres de gel, també em faria anar pel carrer cridant: -Gel! Gel! Es ven gel!

dissabte, 5 de març del 2011

Sabatilles noves (Cròniques jerosolimitanes 18)

- Sabatilles noves! –li diem amb èmfasi mentre les assenyalem simultàniament amb el mentó aixecat i els ulls oberts. La visita a uns interns en un centre penitenciari està arribant a la fi i, després d’haver parlat seriosament i comentat les lectures de la missa del diumenge, la conversa esdevé més distesa.

- I són de marca, de les bones! – li insistim. Ell calla, complagut que ens haguem adonat d’aquest detall. Les seves sabatilles esportives, blanques i lluents, són el centre de les nostres mirades menys de la seva, que ens esguarda a l’expectativa.

- Deu fer poc que les has comprades, no? Estan ben llampants! –seguim burxant-lo.

- Fa uns tres anys que les tinc -respon finalment i de forma categòrica-. Però les cuido molt i les tinc molt ben guardades. Només me les poso en ocasions molt especials –respon mirant-nos als ulls i desvetllant públicament el seu secret.

La nostra broma ha posat en evidència –sense pretendre-ho- la importància que té per ell la visita del grup de voluntaris. Ara entenem el numeret que ens ha fet a l’entrar: s’ha tret la jaqueta de l’uniforme penitenciari que porten tots els interns i ens ha fet riure amb una de les seves bromes habituals; però en el fons ha volgut lluir la camiseta de marca que portava a sota. S’ha posat de vint i un botó per a rebre’ns malgrat les ínfimes possibilitats que li permet l’uniforme de la presó.

Quin privilegi formar part dels seus moments més especials.